tom beiker

Tot un exemple

2010-10-20T15:04:00.005+02:00

A vegades hi ha gent que es passa anys estudiant per plantar-se davant un plató. Davant una càmera. N'hi ha, sobretot dones, que no cal que estudiïnt per arribar-hi; la seva cara bonica i el seu bon cos són el passaport cap al món de la televisió.

En tot cas, posar-se davant una càmera té la seva dificultat. Cal reconèixer el mèrit del qui ho fa. I sobretot, del qui ho fa bé. I a més de fer bé la seva feina controlant en tot moment el guió del programa, no quedant-se amb blanc...etc...sap controlar el públic.

Tenim grans professionals al nostre país en aquesta matèria. Us podria penjar exemples com els d'en Francino o la Barceló quan presentaven el TN a TV3, o qualsevol d'en Pellicer o en Jordi González.

Avui però us deixo un vídeo del que no s'ha de fer. És el cas de Cat Deeley, presentadora de la versió anglesa del programa So you think you can dance, original de la Cadena Fox i que a les illes britàniques emet la BBC.

A vegades, saber el que no és correcte és el millor camí per apendre el que sí ho és.

Resum de la setmana

2010-10-18T13:27:00.003+02:00

M'ha agradat: Edimburg. Ciutat bonica, preciosa i maca perquè sí.
No m'ha agradat: la pluja excessiva, tant de Palamós com d'Escòcia.

M'ha agradat: Tornar al camp del Palamós.
No m'ha agradat: el joc del Palamós.

M'ha agradat: que l'Assamblea de compromisaris aprovés que Laporta és el responsable del forat econòmic del club.
No m'ha agradat: Això aixecarà més pols que el Nuñisme i el Cruyffisme.

M'ha agradat: ara mateix fa solet.
No m'ha agradat: l'extracció del queixal del seny. Fot molt mal eh!

M'ha agradat: Tornar-me a centrar amb El Asedio, d'Arturo Pérez-Reverte.
No m'ha agradat: que sigui perquè tinc tot el temps del món.

M'ha agradat: la segona part del Barça contra el València.
No m'ha agradat: la primera part del Barça contra el València.

Conclusions del viatge a Edimburg

2010-10-13T23:21:00.006+02:00

Deixo Edimburg meravellat. He visitat diferents ciutats de Gran Bretanya i Irlanda. Londres, Liverpool, Glasgow o Dublin. Però Edimburg és diferent. Molt diferent. No sé ben bé què és, però ho té.

Edimburg és preciosa, elegant, agradable. Guapa de veritat. És una capital de país però a la vegada dona la sensació que no és una gran urbs, com sí sembla amb Londres o Dublin. Es pot arribar caminant a per tot, i això la fa agradable. Com també la fa agradable els seus habitants, oberts i acostumats al turisme. Més simpàtics que els anglesos. Edimburg no és Barcelona. I no ho volen ser. Per la capital d'Escòcia es pot caminar tranquilament, gaudir dels meravellosos edificis, mirar les estàtues, passejar. I no hi ha sensació de inseguretat. I no hi ha sensació de ciutat bruta.

Marxo enamorat d'Edimburg. Volo cap a Catalunya pensant que em perdo mil coses d'Escòcia. Passo per sobre els núvols trobant a faltar la ciutat que tot just ara abandono, però també penso que ens tornarem a veure, sigui tard o d'hora, perquè això ha estat com una relació humana. Un amor a primera vista.

Edimburg Dia 7

2010-10-13T22:28:00.004+02:00

El penúltim dia es pot dir que va servir de poc. De ben poc. La meva primera "Flat Party" es va allargar fins les 6 del matí. I va estar realment bé. Jo me la vaig agafar tranquilament ja que prenia antibiòtic i ja sabeu que barrejar-ho amb alcohol no està massa bé. Alguns s'ho van agafar més a pit.

Es veu que cadascú porta el seu beure, així que com que l'Eli treballava, em tocava anar a buscar-lo a mi. Sorpresa: quan em disposo a anar a comprar-ne ja no n'hi ha. De 10 de la nit a 10 del matí no se'n pot comprar. Però no va ser cap problema, la gent ens va donar ampolles seves i de fet, alcohol en sobrava.

Un meravellós pis on se celebrava els 30 anys de la María, un personatge. Gent de tots els llocs d'Europa, espanyols, i fins i tot, un escocès. Un bon lloc per conèixer gent i practicar idiomes.

Tot això va fer que l'endemà ens aixequessim tard. Molt tard. A les 4 dinavem. I això allà ja casi que és sopar. Jo vaig demanar-me un Fish and cheaps. No podia marxar de l'illa sense provar-ne un. Havent recuperat forces pujem amb l'Elisenda, que aquest diumenge no treballava, a Calton Hill. Un monument situat a dalt un turó dedicat als soldats que van lluitar contra les tropes de Napoleó i que mai va arribar a acabar-se. Altre cop unes vistes impressionants.

Toca baixar i fer una pinta. Són gairebé les 7 de la tarda, o sigui, molt tard. Escollim un bar que vam descobrir ahir mateix. El Guilford Arms. Recordeu l'escena de Trainspotting on un dels nois tira un got de pinta a la part de baix del bar? Doncs és aquest bar. Ha canviat una miqueta però la visita valia la pena. Unes quantes fotografies abans de pendre una pinta i xerrar. El pub estèticament és genial.

Sortint del Guilford, última passejada pel centre de la ciutat. I l'aprofitem per visitar St.Gilles Cathedral, un lloc que sempre que hi volia entrar aquesta setmana m'he trobat tancat. Seiem un moment. No resem però reflexionem sobre la majestuositat de les esglésies, la seva grandesa, la seva arquitectura.

Tornem cap a casa però amb un recorregut diferent al dels altres dies. Passem pels Meadows, una extensió enorme de prat verd al vell mig d'Edimburg. Estem a les fosques sí, però no per això deixo de veure la grandesa d'aquest lloc. A l'hivern hi ha poca gent però a l'estiu es veu que s'emplena de families fent barbacoes, gent fent esport, etc.

Aquest ha estat el meu penúltim dia, un dia no gaire mogudet si el comparem amb els altres. Demà el somni escocès s'acaba. Toca la tornada a la realitat.

Edimburg Dia 6

2010-10-10T01:00:00.003+02:00

Corria l'11 de setembre de 1297 quan les tropes de William Wallace es van veure les cares amb els anglesos, un exèrcit molt superior en tots els sentits. Aquest enfrontament va ser la batalla de Stirling, i els escocesos van guanyar-la. D'aquesta manera es forjava la llegenda de William Wallace.

Avui he anat a anat fins allà per veure el que queda d'allò. I la veritat és que poc. L'enorme plana on es van enfrontar els dos exèrcits és ara un mar de cases. Stirling ha crescut bastant des de llavors...

Stirling està situat a la meitat d'Escòcia i és el punt clau per passar cap a les Highlands. D'aquí la seva importància. "Qui controla Stirling, controla Escòcia" va dir un cop Wallace. Aquesta frase resumeix la seva importància. Així que es va convertir en residència, no només de Robert Bruce, aliat de Wallace, sinó que també ho va ser de diferents reis i reines. Encara ara el Castell és el seu momument més visitat. Un castell, per cert, que Wallace i Bruce no reconeixerien ja que va anar evolucionant i creixent al llarg dels anys. Una barreja d'estils. I una vista privilegiada d'Escòcia.

Després de passar-me un bon ratet al castell mirant les seves estàncies i la gent disfraçada de soldat de l'època, marxo a dinar pel poble. L'Old Town del poble no està malament. Conserva diferents monuments i edificis, barrejats amb modernitat. Dino estofat de vedella escocesa.

Un vol pel poble i em dirigeixo al William Wallace Monument. Està a uns quants quilòmetres del centre d'Stirling així que he d'agafar un bus, el 62, que em deixa al costat de la Universitat, al peu d'una muntanya. Toca caminar. Pujadetes. Bosc. Humitat. Camins estrets i vint minuts després ja sóc a dalt. Allà hi ha un senyor, també vestit d'època, que explica la batalla d'Stirling amb una espasa a la mà. Tothom escolta.

El monument és brutal. Situat a una petita muntanya enmig d'una plana és veu des de qualsevol punt de la zona. I vicervesa. Es té una panoràmica espectacular. Decideixo no entrar a veure el de dins, potser perquè el que hi ha fora és més impressionant que el que hi ha dins, que és poc (una o dos plantes) i val 7 pounds amb algo. Baixo i torno. Bus i tren cap a Edimburg.

I aquesta nit toca Flat Party. Tothom es porta la beguda de casa i jo he pecat de "novato". A partir de les 10 no venen alcohol enlloc. Fantàstic...

Edimburg Dia 5

2010-10-09T20:28:00.005+02:00

El cinquè dia l'aprofito per fer una mica de cultura. Sempre va bé. M'agrada anar de museus, pensava que era una espècie en perill d'exitinció però quan viatges pel món veus que hi ha molta gent que li interessa la pintura, el passat o la cultura en general.

Vaig al Museum of Scotland, a Chambers Street. És una de les joies de la corona del poble escocès ja que s'hi exposa tota la història del seu país. Des dels scots a l'Escòcia actual, passant per la resistència als romans, als anglesos, la renaixença i la il·lustració escocesa, o la revolució industrial que va patir tota Gran Bretanya.

És un d'aquells museus on hi ha una quantitat enorme de coses per veure i llegir, i per tant, una quantitat enorme d'informació. Tot i això, també està pensat perquè sigui amè i en ell s'hi poden trobar objectes com una filadora del segle XVIII, una casa semblant a la que podia ser una casa d'una familia escocesa del segle XII o fins i tot, vestir tal i com ho fa un gaiter. Un museu pensat per no patir, i pensat pels nens ja que no hi ha la necessitat de mantenir-se en silenci tota l'estona. Resultat: M'hi passo tot el matí.

Dino i dedico la tarda a més museus. El National Gallery fan una exposició sobre pintors impressionistes. La intenció era anar-hi ja que aquí, no ho he dit abans, els museus són gratis. Sí, la cultura és gratis, no com altres llocs. El cas és que aquest cop s'ha de pagar, i bastant, així que decideixo no fer-ho, tot i ser molt fan de l'Impressionisme. Just al darrera hi ha una altra National Gallery, desconec la diferència, però aquesta no es paga. Entro, i a part de veure retrats de tots els segles, també en veig d'impressionistes, així que estic en paus amb mi mateix.

És mitja tarda i l'Eli ja ha sortit de treballar. Avui toca tour pel fons d'Edimburg. Amb l'excusa de les històries d'una tal Mary King's i els seus veïns, podreu fer-vos una idea de com vivia la gent de llavors. Pel que sembla, la ciutat s'ha anat construint sobre ella mateixa, i sota la famosa Royal Mail, s'hi amaga un laberint de carrers sota el terra. A això cal ajuntar-hi les històries de por que guarda Edimburg, així que aquest tour, a les fosques, resulta espectacular i molt recomanable. Vigileu amb els sustos del guia però...

Sortint passem per l'Elephant House, que us sonarà a xino a no ser que sigueu molt fans de Harry Potter. Sí, aquí va ser on J.K.Rowling va pensar i escriure les històries del ja famós aprenent de mag mentre estava a l'atur. Un lloc bastant acollidor i amb unes grans vistes.

Després toca fer la pinta de rigor. Juga Escòcia contra la República Txeca i és una bona excusa per anar a un pub. Un parell de pintes i apareix un grup de música. Un trio genial la veritat. Violí, banjo i contrabaix. L'home que toca el banjo és hiperactiu i va molt borratxo, però és l'estrella.

Tornant a casa fem una petita paradeta. Ho fem a un bar/cooperativa/ateneu/cafeteria on es fan concursos, trivials, concerts o exposicions. Sembla una casa ocupa. I la veritat és que val la pena. No serveixen alcohol així que si en vols te l'has de portar de casa. Curiós. Un altre recomenació de l'Eli que pel que sembla hi ha passat més d'una nit. Aquest és l'últim lloc del dia que visito abans d'arribar a casa, sopar, i caure mort a la banyera. Demà toca sortir d'Edimburg i fer una mica de patriotisme. Endinsar-se una miqueta en la verda Escòcia. Demà toca Stirling.

70 anys de Lennon

2010-10-09T09:44:00.003+02:00

Avui John Lennon faria 70 anys. Poca cosa he de dir només que felicitats i gràcies. Moltes gràcies. Seguirem imaginant...

Edimburg Dia 4

2010-10-07T20:26:00.006+02:00

Camino una mica per provar el meu primer, i últim, Scottish Breakfast. Ja ho sabeu, salsiches, ous, "haggis", mongetes amb tomàquet, torrades...i una bona parola de cafè amb llet. M'ha guanyat. No m'he l'he pogut acabar, tot i que diria que una temporada aquí i el meu estómac em permetria deixar el plat ben net. Hi he anat sol. Evidentment l'Eli s'estalvia aquest tipus de tràmit.

Torno al pis i toca caminar. Avui l'altre banda del Hollyrood Park. La muntanya, ens torna a oferir unes vistes de les ciutats excel·lents després d'una bona estona de camí. Val la pena, la veritat. A més, a la panoràmica se li afegeix un bonic llac, que diria que es diu Duddingston Loch. Per celebrar l'excursió baixem i anem al pub més antic d'Edimburg. Data del segle XIV, o sigui, que ha servit moltes i moltes pintes. És un bar digne de veure. Una reliquia. Amb detalls a cadascuna de les parets. Se'ns dubte un lloc que no hi vas si no conèixes algú de la ciutat. Evidentment fem una pinta per celebrar la visita i la caminadeta.

Toca dinar a casa l'Elisenda i ella marxa a treballar. Jo marxo cap al centre. La intenció és visitar la Camera Obscura, la catedral de Saint Gilles i comprar una samarreta de l'Hibernian. No aconsegueixo fer cap de les tres coses. Són les 5 quan arribo al centre i tot ja comença anar tancant. Així que em quedo sense veure visions i fets paranormals, em quedo sense poder veure la capella del card, i em quedo sense vestir la samarreta dels Hibs.

M'encamino cap a Cowgate. Famós per sortir a la primera escena, la de la persecució, de Trainspotting (Choose life). Després d'això em deixo perdre pels carrerons de la Old Town i veig l'Sky Line d'Edimburg. Realment espectacular. Pinta de rigor a un bar amb estètica americana, fan Hockey sobre gel a la televisió. És poc scotish però la pinta m'ha sortit per 2'50...

I avui, per ser avui, un extra. Una mica de música escocesa perquè creixin més flors a la finestra.

Edimburg Dia 3

2010-10-06T22:35:00.006+02:00

Ahir vaig acabar el post amb l'incognita del sopar. Tocava anar a un restaurant espanyol per l'aniversari de la Maria, una amiga de la Eli, que feia 30 anys. Es confirma que les tapes d'aquí no són les d'allà. Simplement això. I bé, la nit va estar prou bé, sempre és bo conèixer persones i les seves situacions.

Avui ens hem aixecat tard. Més tard que ahir. Esmorzant poc, hem anar a veure el riu o Water of Leith, no gaire gran, que corre per la ciutat. Hem vist la part verda de la ciutat si és que la resta no és verda. Arbres, arbustos, ponts, cascades, caminets, en general naturalesa; i sobretot: silenci. Com si no estiguessim a una capital de país. Com si Edimburg no fos la ciutat de Transpotting. Una atmosfera ideal per les petites cases que estan al voltant del riu i que hem pogut deduir que no eren per cases per pobres.

Una bona passejada que ens ha portat fins a la Galleria d'Art Contemporani de la ciutat. El de sempre. Quadres que no passaran a la Història, per sort o per desgràcia, i un Picasso. Però sempre agrada anar a exposicions, almenys a mi. El més curiós potser, no han estat els quadres, sinó les escultures. No recordo l'autor però una taula i una cadira gegants ens han impressionat, com també una dona asseguda completament nua que semblava real. Molt real.

Després de la natura i l'art toca el menjar. Avui a caseta. Els Amics de les Arts serveixen a l'Eli per recordar d'on és realment, i poc després se'n va a treballar. Jo em quedo, llegeixo i marxo a fer el guiri. Simplement a caminar per la Royal Mail fins al Castell. És de nit i està il·luminat així que el panorama és insuperable. Bé, em poso Travis a l'Ipod i ara sí que la situació no es pot millorar.

Decideixo fer una Guinness ja que sóc aquí dalt i no tinc res a fer. L'Elisenda tornarà tard de la feina i he de fer temps. Una pinta i llegeixo Kapucinsky, que sempre queda bé. Molt de periodista.
Al cap d'una estona un tiu em demana per seure a la meva taula. El deixo, pensant que això es deu fer sovint aquí. No el conec de res. Però se'm posa just al meu davant. No diu res i es posa a llegir així que faig el mateix. Però fart de tenir un estrany a mig metre meu al final trenco el gel, i resulta que és alemany i això de seure a taula amb desconeguts es fa molt allà, almenys quan vaig estar a Munich ho feien. Total que és del nord d'Alemanya i està aquí per uns dies, com podria haver estat a un altre lloc. Si no ho he entès malament tenia uns dies lliures i volia fotre el camp. Total que li inflo el cap amb Catalunya i Espanya, suposo que quan surts de casa es multiplica el teu nacionalisme intern.

Toca sopar. Avui pizza d'allà on treballa l'Eli. Sopar i pinta a un bar realment singular, on les parets estan decorades, no només amb fotos d'Edimburg de fa uns anys o golfistes, sinó també de cartells de pel·lícules. Cada dia en passen una, i de fet, l'escull qui arriba abans. No hi ha tamborets o cadires sinó una espècie de plataforma que recorda una "haima", així que mig tumbats, amb les pintes i els cartells de Transpotting, Good Fellas o Breakfast at Tiffany's es crea una atmosfera genial.

Demà toca més Edimburg i caminar. Veurem que tal...

Edimburg Dia 2

2010-10-05T20:14:00.006+02:00

Comencem el dia amb una muffin de xocolata al Black Medicine. Un bar on s'ajunten molts estudiants al matí a Nicolson Street. És una cafeteria moderneta. Amb pastissos, entrepants...etc. Una recomenació de l'Eli molt encertada.

El primer que visitem és un cementiri, però no un qualsevol. Un en el que l'activitat de fenòmens paranormals és la més alta d'Europa. Antigament s'hi assassinava tot aquell que no era protestant així que alguna ànima encara ronda per allà. Això diuen. El cementiri també té una cara amable, en aquest cas una cara de gos. És en Bobby, un gos que va estar durant anys acompanyant el seu amo, enterrat allà, fins que ell també va passar a l'altre barri. Un exemple de lleieltat.

Avui toca el més bàsic de la ciutat. Toca caminar també. Caminem fins al Castle Rock, edifici que corona Edimburg i visible des de molts punts de la ciutat. La joia de la corona. No hi entrem però estem pel voltant i veiem com, encara ara, treuen les graderies del festival de teatre que se celebra a l'estiu a la ciutat. A la plaça del davant infinitat de turistes i algun escocès amb la típica faldilla.

Baixem per la típica Royal Mail, plena de vida, botigues i turistes. Estem a la part vella de la ciutat. L'anomenada Old Town, així que podem veure també els carrerons estrets que fa anys debien desprendre olors inclassificables actualment. Souvenirs i botiguetes sobre el país: gaites, faldilles, postals, samarretes...Ens endinsem a una placeta amagada dedicada als escriptors. Al terra desenes de rajoles recorden els il·lustres artistes que ha donat aquesta ciutat i les seves frases més cèlebres.

La famosa milla acaba amb el Parlament Escocès, edifici relativament nou que va portar molta polèmica en el seu moment per el seu estil contemporani. D'aquí a Hollyrood Park, una immensitat de jardí al mig de la ciutat amb una petita muntanya, Artur's Seat, el tro de l'Artur. No pugem fins a dalt però no fa falta arribar fins al cim per veure les meravelloses vistes d'aquesta ciutat. Espectacular.

Toca caminar més i dinar. Ens endinsem al New Town i parem a The Standing Order. Un antic banc reconvertit en restaurant. Espectacular l'atmosfera. Sensacional. La sopresa del dia, es pot dir. Una volteta i un cafè al Pizzeria Express, l'Eli ha de treballar un xic. A les nou tenim sopar amb gent catalana...a un bar espanyol de Tapas. Ho sé, això no es fer turisme. És l'aniversari d'una i ella decideix. Veurem com és el menjar espanyol d'aquí, dubto que sigui igual que allà. Edimburg impressiona, però encara no fa miracles. Ja us ho explicaré...

Edimburg Dia 1

2010-10-05T10:59:00.003+02:00

Escric el que diré del meu primer dia a Edimburg des d'un McDonalds. No hi ha res menys literari que un restaurant de menjar ràpid. Acabo d'arribar, estic esperant a l'amfitriona, la gana apreta i els restaurants dignes que hi han oberts tenen vistes al Castle Rock. Ho sigui són pijos i cars. Diria que la que canta ara mateix per la ràdio és una de les germanes The Corrs. Si puc no tornaré més a un McDonalds en tot el viatge, de fet, feia anys que no entrava a cap.

Espero que l'Eli agafi el telèfon després de cinc trucades, no sé a on anar així que no tinc més remei que esperar. Al McDonalds estic sol. Ara sona la nova de Robbie Williams i el paki que m'ha servit, emboigeix. Se la sap tota!

El viatge bé. Amb temps i sense presses tot va més rodat. Una mica de cua per facturar, però és el normal. A part d'això, el pilot s'ha entestat a espantar-nos a tots en el tram final del vol. S'han borrat les cares d'alegria del viatger que arriba al seu destir. Demà no sé que faré. Ni qué miraré. Suposo que començaré per lo típic. Royal Mail, Castle Rock...

La primera impressió d'Edimburg és bona. Edificis victorians, de capital. Fosc com totes les ciutats de les illes britàniques. Poca gent. Però repeteixo, es la primera impressió i crec que poden més les ganes del viatge que la impressió real que fins ara m'ha ensenyat la ciutat. Veurem si Edimburg em sedueix. Jo crec que sí.

Finalment arribo allà on treballa l'Eli, però m'he d'esperar. Em recomana el bar del davant, Indigo Bar, es diu. De lo més "pijet". Just quan entro comença She's Electric d'Oasis. I amb un somriure a la boca sento que aquesta serà una gran ciutat. La següent cançó és Sweetest Thing d'U2...

Torna Fran Healy

2010-10-02T10:54:00.004+02:00

Fa poc feia referència a Travis i el seu futur. El grup s'ha separat, i com ja vaig dir, el seu ex-líder, Fran Healy, segueix fent música en solitari. Perquè això és el que sap fer. Perquè és la seva vida.
Doncs bé, el proper dia 4 d'Octubre (demà passat) surt el nou disc al mercat. S'anomena Wreckorder, un recull d'11 cançons on Healy intentarà convèncer els antics fans de Travis, que el grup, en certa manera, no ha mort.

Abans de poder escoltar el CD ja podeu veure el primer vídeo promocional. Buttercups, on l'escocès recorre els carrers de Nova York amb un taxi. Treu el cap de tant en tant per l'obertura del sostre, i quan torna a dins es troba amb antics amors indicant situació, nom i any. Cap d'aquestes relacions les recorda amb especial alegria. No sembla arrepentir-se d'haver-les deixat o que l'hagin abandonat.

La part graciosa del vídeo és quan apareix una ovella, la Maisy. On s'indica una petita relliscada del músic: Lonely in Inverness, Maisy, 1993. Humor escocès.

Tret d'una groupie, cap de les noies sembla estar contenta de compartir trajecte, tot i que diria que en la realitat, més d'una es deixaria la vida per estar al seient del darrera d'un cotxe amb l'ex-líder de Travis.

Al final, Healy fa el més sensat. Es queda amb la Maisy, l'ovella. Encara que fos negre, segur que hi ha infinitat d'homes que, repassant les dones de la seva vida, farien el mateix...

Tria la teva aventura

2010-09-30T14:15:00.004+02:00

Internet és una porta al món pels anunciants. Cada dia milers de navegants ens traguem, volent o no, milers d'anuncis que corren per les milions de pàgines que visitem dia sí, dia també. Hi ha maneras i maneras de cridar l'atenció, ja sigui amb sorolls, imatges llampants o fotografies que criden l'atenció. Tippex, ha estat més original.

La famosa marca del corrector de boli, ha optat pel Youtube. Anunciar-se a través d'un vídeo. Direu que això ho fan tots. Val sí, però la novetat és que en ara vosaltres podeu participar en aquest spot publicitari. Es tracta d'un caçador que intenta disparar un ós enmig del bosc. A punt de disparar, el protagonista decideix que no ho farà, i borra el verb (shoot) del títol del vídeo perquè tu hi posis qualsevol cosa (en anglès) i ells en un vídeo ho faran. He provat amb talk, dance, play, i evidentment fuck. Ja m'explicareu que us sembla...però se'ns dubte és una manera molt original de promocionar un producte.

La cara i la creu d'Àfrica

2010-09-30T13:48:00.003+02:00

Que l'Àfrica és el continent que més ajuda necessita ho sabem tots. Milers de nens, homes i dones moren de gana cada dia sense el nostre món faci res. Tot i això, no tot el que passa al gran continent verd és negatiu. Sempre hi ha gent que lluita per canviar la realitat del seu entorn. I a vegades ho aconsegueix.

Això és el que intentava dir l'exposició: Àfrica. Cares i creus. Una mostra que va tancar les seves portes al Palau Robert de Barcelona i que estava organitzada per l'associació Àfrica Digna. Una manera original de presentar el continent africà. Una manera original de sensibilització. La cara i la creu d'una mateixa moneda: Àfrica.

A la creu, xifres que esgarrifen. 400 milions de persones viuen amb tan sols un euro diari, 854 milions passen gana o 72 milions de nens no van al col·legi. Uns números que no són només xifres sinó, recordem'ho, persones.

A la cara persones que lluiten per canviar el seu destí. La seva familia. El seu poble. El seu continent. Com per exemple en Moses, que després de la mort del seu fill durant el part, va decidir estudiar per poder muntar al seu barri un centre de diagnosi ecogràfica i evitar així la mort d'altres nens per una mala diagnosi. O com la Mamma Damaris recuperarà la vista gràcies a una operació i podrà, finalment, conèixer els seus néts.

Una petita exposició que ensenya la vida quotidiana i les reflexions d'aquells que són la cara d'Àfrica. La superació del continent. Però a l'hora una mostra que pretén sensibilitzar la població d'aquí, que paga per un croisant un euro, mentre que amb aquesta quantitat al dia hi ha 1.400 milions que han de subsitir. Per pensar-hi.

Vaga general

2010-09-30T13:42:00.003+02:00

Així va ser el meu dia de vaga.

Construint un país

2010-09-27T00:34:00.004+02:00

Ja sé que no cal ballar sardanes ni menjar calçots per ser un bon català. Però de tant en tant, convé fer una mica de país. Així que avui m'he disposat a veure una de les tradicions més boniques que té Catalunya, els castells.

Aquest noble art aconsegueix deixar a més d'un estranger impactat. I nosaltres, com que ho tenim tan a prop, no solem valorar la grandesa d'aquestes torres humanes. Aquest seria el meu cas, que fins avui, no havia anat a veure una festa com aquesta, en viu i en directe.

Els castells són un exemple del poder del grup. De treball en equip. I una metàfora d'on pot arribar un grup/poble s'hi s'ho proposa. Un reflexe del que és el poble català. I com a tal s'ha de veure i recolzar.

Desconec el treball que porta darrera, ni la il·lusió que pot comportar fer un tres de nou amb folre i manilles per la Mercè. No hi entenc res, però no per això vull treure-li cap mèrit a aquesta tradició que, per alguna cosa o una altra, a la província de Girona mai hem seguit. Per això avui tornant de Bilbao m'ha entrat la curiositat i hi he anat. Potser era la vena nacionalista, potser són els aires que corren pel nostre país. Per cert, una diada presidida per una gran pancarta de Solidaritat Catalana. Amb Laporta o sense, avui és dels dies en que un marxa a casa pensant que la independència està més a prop...demà serà un altre dia. Dilluns.

Visita a San Mamés

2010-09-26T23:54:00.004+02:00

Euskadi ens rep plujós i fosc. Entrem a Bilbao sota una pluja que cau amb insistència i un cel d'allò més gris. Com el Guggenheim. Com algunes coses al País Basc.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.

Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.

Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.

Tothom sap que l'afició de l'Athletic no es casa amb ningú. Són de l'Athletic i punt. Reben al campió de lliga hostilment, com ho poden fer amb un equip que acaba de pujar a primera. Però a la vegada si algú ho fa bé, surt aplaudit de La Catedral. Ahir no va ser així. L'expulsió d'Amorebieta els va fer enrabiar. I van treure el lleó que porten dins. I l'objectiu d'aquesta ràbia va ser Iniesta i l'àrbitre. Pel que fa al Barça, un 10. Tres punts en un camp complicadíssim. Molt d'ofici, en un equip que no conjuga el verb relaxar-se.

La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.

Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.

Srebrenica 15 anys després a Barcelona

2010-09-21T20:57:00.005+02:00

Ahir tot i l'enorme tromba d'aigua que va caure sobre Barcelona es va inaugurar l'exposició: Srebrenica. Memòria d'un genocidi. Un recull de fotografies d'Alfons Rodríguez, de la tristament famosa població bosniana. En aquest petit punt enmig de les muntanyes, l'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes van assassinar més de vuit mil persones amb tan sols dos dies pel sol fet de ser musulmanes. Tot gràcies a la desídia internacional i a la inoperància i la covardia dels cascos blaus holandesos establerts a la zona.

Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.

Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.

En tot cas una exposició que pretén, i ho aconsegueix, reflexar la societat bosniana del moment. Les seves pors. Els seus traumes. Els seus problemes. Les seves mirades encara ara tristes.

A tot això, encara no he dit on està aquest recull de fotografies. Es pot trobar al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un luxe. Finalitzada la ullada a les fotografies m'encamino cap als jardins de l'edifici. No els havia vist mai. No els havia visitat mai. Una munió d'arbres de diferents espècies, arbustos, rierols i estancs amb peixos converteixen el centre de Barcelona amb un lloc privilegiat. Per estudiants, professors i visitants com jo. M'assento en un banc a contemplar i a llegir una mica, al cap i a la fi estic al lloc adient. En fi, tot plegat molt recomanable.

Travessera de Gràcia més ample...o més estreta

2010-09-14T19:54:00.003+02:00

Llegeixo avui que faran obres a Travessera de Gràcia. Pel que sembla, estarà tancada durant dos mesos per ampliar 30 centímetres la vorera en el tram més estret de tots, el que va de Gran de Gràcia a Torrent de l'Olla. Es calcula que per aquest tram hi circulen 11.000 vehicles cada dia així que aquest tancament de la circulació comportarà desviacions i caos en el trànsit de la zona.

Qualsevol que hagi passat per aquest tram pot pensar que calia urgentment ampliar la vorera. Jo sense anar més lluny hi he viscut uns quants anys i he patit els perills d'aquest carrer. Quan passen dues persones per aquesta vorera una d'elles ha de posar el peu a la carretera, amb els perills que això comporta, ja que un cotxe et pot passar per sobre. Ah i evidentment en aquests anys en els que he viscut allà, qui solia apartar-se era un servidor. Així que el percentatge d'atropellament que he tingut ha estat molt alt.

La pregunta que m'he fet només veure la noticia ha estat: Si les voreres fan 30 cm més passaran els cotxes? La resposta hauria de ser sí. Però diria que ho tindran molt i molt just. I els camions més. I en passen uns quants. Esperem que això serveixi perquè alguns vehicles desestimin agafar aquesta ruta i optin per una altra. En tot cas, confiem que l'Ajuntament ho hagi estudiat bé. Com va fer amb la reforma de la Diagonal...

Twitter, informació (bona o no) a l'acte

2010-09-07T00:27:00.004+02:00

Reconec que em costa poc enganxar-me a les coses. La última és Twitter. La culpa és de Raül Llimós. Encara no l'utilitzo de forma plena i normal però m'està agradant i molt. I en aquest cas, no sóc l'únic perquè aquesta pàgina té milions de "clients".

Twitter és una xarxa social que et permet tenir informació al moment. De la que tu vulguis, perquè tu pots escollir qui seguir i qui no. Això et permet saber tot el que publiquen diferents mitjans de comunicació com Marca, RAC1 o TV3. Informació a l'acte. La gràcia però també és que les persones privades poden afegir els seus comentaris, sovint també informació. Així que ara el monopoli de tot el que passa al món no és dels mitjans. Tu segueixes tants mitjans o gent com vulguis, i viceversa.

Perquè tu pots explicar tot allò que vegis. Et preguntis. O et passi davant els teus ulls. Un accident, cues a l'autopista, el metro que no va...ho deixes al Twitter i automàticament els teus seguidors reben aquella informació. Pots caure en el parany d'explicar tot el que facis, però si ho utilitzes bé i no deixis que et domini, pot ser molt útil.

Per evitar parrafades i ser precís hi ha un límit de caràcters. En concret 140. Pensareu que són pocs, o molts. O sento però és el que hi ha. Suficients, creieu-me. Va ser molt útil, per exemple, en la revolta verda d'Iran. Quan es va manipular les eleccions presidenciables del país persa, i Ahmedinayad va seguir sent el cap de la república islàmica. Però realment és molt útil en tots els casos.

Diferents personatges tenen el seu compte. Persones amb molts seguidors. L'últim Cesc Fàbregues. Abans d'ell Puyol, Luis Enrique o Forlán són alguns dels futbolistes més actius. Però també hi ha altres personatges com periodistes, humoristes o músics (jo per exemple segueixo a Fran Healy, ex cantant de Travis) que expliquen coses curioses, o no tant, si més no un és lliure de deixar-los de seguir. Molt diferent al Facebook. Molt millor. És el futur si més no...

Grans Amics

2010-09-01T00:00:00.003+02:00

Prometo que aquest blog no serà només de música i penjar cançons però no em podia resistir. Ja vaig fer un post escrivint que em sentia satisfactoriament derrotat pels Amics de les Arts.

Avui m'escoltava dos cançons i no he pogut decidir quina d'elles penjar. Són brutals les dues. Genials. Quotidianes. Humanes. Com totes les del grup en si. Per alguna raó o per l'altre m'han cridat l'atenció. M'han arrencat un somriure, i les recomano des d'aquí.

La primera és els Binocles d'en Pere, que parla de la típica noia barcelonina perfecte. No existeix. Però si més no, la cançó és bonica...

La segona també és igual de quotidiana. Es diu La merda se'ns menja. Parla de les mil noies en les que t'enamores en un trajecte de metro, en aquest cas, des de Joanic a Bogatell (línia groga pels de fora de Barcelona). Al final passa com sempre, i el noi hi tornarà demà. Però la moralina és bona. Un càntic contra la gran ciutat. Barcelona crema i se'ns menja la merda. I a vegades aquesta merda pot tenir noms i cognoms.

Don Quijote de Coldplay

2010-08-29T15:56:00.005+02:00

Don Quijote de la Mancha inspira a Coldplay. Aquest seria el titular de la "nova" cançó que els anglesos van interpretar a Argentina el mes de febrer passat.
No és cap secret que Chris Martin visita Espanya de tant en tant, on la seva dona, Gwyneth Paltrow, va fer estades d'estiu a Talavera de la Reina i parla un castellà molt millor que molts de nosaltres.
Una d'aquestes visites a les terres que Cervantes va situar al mapa mundial debien inspira Martin. Ja m'imagino el cantant de Coldplay enmig de la Mancha llegint l'enorme llibre, visitant els famosos molins que desafiaven a l'ingenioso hidalgo, i escoltant a un home (amb escuradents a la boca i camisa descordada) dient-li que la pluja espanyola no mulla.

Perquè aquesta és una de les frases més repetides de la nova cançó del grup. Un tema dedicat al personatge de Cervantes. A Sancho Panza i Rocinante. Un càntic contra la soletat i favor de la bogeria. Una cançó que invita a canviar el nostre món particular. A llançar-se a aconseguir alguna cosa...ni que sigui la noia que hi ha al fons del tren.

Com sempre amb Coldplay, la cançó és més que acceptable. Us deixo el vídeo de la cançó i la lletra.

P.D.: Comenceu-vos a preparar pel pròxim concert dels anglesos. Hi haurà un nou càntic: Oé, oé, oé, oé...Coldplay, Coldplay...

So we left La Mancha ----Marxem de La Mancha
headed out for higher plains.------Ens dirigim a les planes més altres
me and Sancho Panza.----Jo i en Sancho Panza.

Looking for adventure---Buscan aventures,
Rocinante at the reins-----Rocinante porta les regnes

to the windmills answers.---trobant respostes als molins de vent.

You'll never be lonely-----Mai estaràs sol,
you'll never be lonely ever again--mai tornaràs a estar sol,

you'll never be lonely----mai estaràs sol,
you'll never be lonely again.--mai tornaràs a estar sol.

I heard you never get wet in Spanish rain.---Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla.

So they sent for a doctor-----Així que em van enviar al metge
for examining my brain------per examinar el meu cervell,
said: "he´s not too clever".---va dir: "no és massa intel·ligent".

When the world,--------------Quan el món,
when the world just seems----quan el món només et sembli
a little bit too cruel------------massa cruel
believe in better--------------creu en un de millor,

make one better.-------------fes-ne un de millor.

So tell that princess--------Així que diga-li a aquella princesa,
tell that princess-----------diga-li a aquella princesa
right down that train--------al fons del tren,
tell that princess-----------diga-li a aquella princesa
she'll never be lonely again---que no tornarà a estar sola mai més.

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

Will the people sing...--------El poble cantarà...

Ole, ole, ole!...--------------Olé, olé, olé...

I heard you never get wet in Spanish rain----Diuen que la pluja d'Espanya no et mulla,

You'll never get wet in Spanish rain…---Mai et mollaràs en la pluja d'Espanya...

Jo ja ho deia!

2010-08-29T15:43:00.003+02:00

Ibra marxa. Ahir al vespre els mitjans de comunicació anunciaven que el suec jugarà al Milan l'any que ve. Cedit. La seva falta de "feeling" amb Guardiola sembla que ha pogut ser la clau, però en tot cas Ibrahimovic no ha tingut massa "feeling" amb ningú. No ha acabat mai de ser jugador del Barça. No ha acabat mai d'adaptar-se.

Va començar molt bé. Venia amb un gran cartell. Avalat per la seva trajectoria a Itàlia i beneït pel mateix Guardiola. Els primers partits de lliga els comptava amb els seus gols, donava punts al Barça i l'afició es fregava les mans. I el suec es mostrava dia sí, dia també, "Molto contento!".
El temps però l'ha posat al seu lloc...com amb tothom. I el seu lloc ha estat la banqueta. Fins i tot Bojan, va donar més la talla la temporada passada. S'ha arribat a jugar amb Messi al mig de l'atac i aquest estiu s'ha fitxat a Villa. I és clar, el caràcter del suec, el seu ego, i el seu representant, això no ho han pogut aguantar.

Defensat per pocs i suportat per molts Ibrahimovic passarà per Can Barça sense pena ni gloria. Per uns encara tindria un lloc a l'equip per altres ja es veia a venir. Jo sóc dels segons. Dels que ara diuen "jo ja ho deia!". El seu caràcter i el seu joc no m'acabava de convèncer. Com a molts. Jo però aportaré proves, un post del 12 d'Agost del 2009. Aquí ho deixo...

Mónaco país de pobres i desgraciats

2010-08-28T19:12:00.005+02:00

A Mónaco no esclatarà cap revolució. Almenys obrera. Ningú té pinta d'haver-se llegit El Capital. No hi ha estàtues de Karl Marx i la policia no ha de tallar els carrers perquè s'hi fan manifestacions.

Mónaco és glamour. Són cotxes. Vestits. Casino. Hotels. Vaixells. Operacions de bisturí. En definitiva, Diners, molts diners. És la vida viscuda fora de la vida real. Una vida que no surt ni a les pel·lícules.
És el país del glamour. Però té poques coses per visitar així que en territori dels Grimaldi, els visitants es dediquen a fer-se fotos al costat de Ferraris, Lamborginis, Rolls Royce o Masserattis últim model. És el que hi ha, i mai més ben dit.

Un dia a l'any es pot dir que a part d'això també hi ha Fòrmula 1. I també futbol. I justament era ahir, quan es jugava la Supercopa i jo estava allà. Alguns diran que es juga cada setmana, juga el Mónaco, però parlo de futbol de veritat. I ahir es va veure futbol de veritat.

L'atlético, en principi, inferior com sempre passa amb el campió de la Europa League (UEFA) li va donar un repàs a l'Inter. Un repàs de ganes. Un repàs de futbol. Un repàs tàctic. I una repassada a les grades, on els matalassers eren menys però com sempre van donar la talla. Aquest Inter sense Mourinho no és el mateix Inter. En dos mesos ja "beniteja" i ja fa el mateix que feia el Liverpool fa escassament uns mesos: la pilota crema, el mig del camp fa aigües i els jugadors de davant naveguen el solitari. Eto'o segueix a la banda i cada cop més endarrerit. Com troba a faltar Barcelona el camerunès...

El resultat 2 a 0 i cap a casa, que comença la lliga. L'Atletico de Madrid, un dels equips amb menys glamour del món (i ho dic en forma positiva) marxava de Mónaco amb la copa. Perquè no tot en el futbol és el nom. El que sí tinc clar és una cosa. Veient l'afició de l'Atlètic i com respon l'equip últimament, dos títols en 3 o 4 mesos, els matalassers són cada cop menys "el pupas".

P.D.: Després d'estar a Mónaco i a la final de la copa del rei. Ja sé per què són de l'Atleti...

De professió coolhunter

2010-08-26T13:48:00.006+02:00

Una parella de Florència, Itàlia. Foto: Scott Schuman

Fa un temps us parlava d'una pàgina de referència en el món de la moda: The Sartorialist. Un dels blogs més visitats del món creat per Scott Schuman i considerat una de les pàgines més influents del món. El seu creador és el que s'anomena un "coolhunter". Literalment, un caçador de moda. El que fa Schuman és el que ens agadaria fer a tots. Viatjar i fer fotos. En el seu cas immortalitza a gent del carrer normal, com tu i com jo, que vesteix amb estil.

Aquest cap de setmana al Magazine de La Vanguardia entrevistaven a aquest personatge que va deixar de treballar per Valentino i Jean Paul Gaultier per fer el que més li agradava, buscar tendències.

Una entrevista interessant.

Diamants en net

2010-08-26T02:00:00.001+02:00

Sóc molt d'esmorzar amb diamants.

Molt d'Audrey Hepburn

i sobretot,

de Holly Golightly.

Notícies mòvils

2010-08-19T11:22:00.005+02:00

Els diaris estan en crisi. No és cap secret. Cada vegada més, qui es vol informar acaba acudint a internet. La xarxa dona la mateixa informació però és més instantania i pot complementar amb informació extra una notícia. Impossible de superar.

Per combatre tot això els diaris han fet de tot. Han regalat collarets. Tuppers. Ganivets. Suplements. Etc. Ahir però agafant i llegint La Vanguardia vaig veure una nova modalitat: la publicitat dins les noticies. S'havia incrustat publicitat dins el contingut d'un diari, però sempre la lletra era diferent. Com per captar l'atenció.

El que va fer ahir el diari del Grup Godó (i m'estic tirant pedres sobre el meu terrat) és posar com a notícia que Nokia treu al mercat un telèfon movil que combina pantalla tàctil i teclat. Diria que aquesta combinació pot ser una novetat, però en cap cas una notícia. A més, dins el contingut de la noticia, que és d'agència, s'especifica el preu del producte i les característiques. Un escàndol.

Aquest "anunci" té més espai que notícies com que un amic de la catalana desapareguda a la Índia identifica el seu cadàver, que la SER demandarà a la COPE, que un afortunat s'endú 20 milions d'euros gràcies a un sorteig de la ONCE i que la prova per entrar a la universitat serà voluntaria pels alumnes d'FP.

I pel que descobreixo, no és la primera vegada que el diari català parla dels models de Nokia.

Personalment crec que el que ha fet La Vanguardia, un diari que preten ser seriós i se'n vanagloria, és èticament discutible. Per no dir reprobable. Cal anunciar cada nou model tecnològic? Cal anunciar cada novetat i avenç en el món de les comunicacions? Cal dir la marca i el preu? Si us plau donem més línies a notícies importants i no tant a la publicitat encoberta.

Per cert, a Buyology, un llibre que tracta sobre el per què comprem, diu que la publicitat encoberta, aquella que ens colen mentre un famós d'una sèrie beu Coca-cola o llet Pasqual; té un efecte sobre el receptor del...0%. O sigui, tots aquests anuncis incrustats en un marc d'informacions totalment diferents no té cap tipus de influència. O sigui que, senyors de Nokia deixin d'intentar-ho i acomiadin al cap de màrqueting. I senyors de La Vanguardia, els anuncis a la part reservada a la publicitat, no s'hi val tot.

Por ti

2010-08-15T21:20:00.003+02:00

Ja havia fet un post sobre el disc en sí, però no puc evitar posar aquest tema. Sóc molt d'aquesta cançó (el videoclip original, molt bo per cert, no el puc insertar però el trobareu fàcil al Youtube)

Y es que me salen rosas de la boca...cuando me preguntan por ti...

Salsa McCartney

2010-08-15T20:42:00.005+02:00

Lo dels Beatles no té final. 40 anys després de la seva separació, el grup de Liverpool segueix venent discos. Samarretes. Bolsos. I qualsevol cosa. Segueix sent un grup de referència i com a tal se'n segueix parlant. 40 anys després encara surten coses dels "Fab Four" que encara no sabem. I que acaben sent "noticia".

La última (o penúltima) és que Paul McCartney va escriure Yesterday a Espanya. Tots els diaris se'n fan ressó (si us plau poseu a Google: Paul McCartney yesterday españa i veure-ho que mil diaris ho diuen, i tots igual. Copiat d'agències al mil·límetre). Pel que sembla, el baixista dels Beatles va treure la melodia un cop al aixecar-se del llit. I es pensava que l'havia copiat. La va anar ensenyant als seus amics, fins que li van confirma que no era de ningú. Un cop segur de ser l'autor de la melodia, feia falta la lletra. Fins aquí tothom sabia la història de Yesterday.

No va ser fins que va fer un viatge a Espanya amb la seva nòvia, Jane Asher, que la va treure. Macca conduia camí de Portugal. Al seu costat la seva parella dormia i ell va començar a donar-li voltes a la cançó, que llavors emplenava amb la lletra Scambled eggs Ous remenats. Va sortir la paraula Yesterday i a partir d'aquí, la resta de la cançó.

Tot això ho sabem gràcies a: Paul McCartney. La biografia. De Peter Ames Carlin. I no sé si creure-m'ho o no. Arriba a un punt que s'ha de seguir alimentant el mite. Perquè aquest es vagi fent gran i gran. I al músic britànic li encanta explicar anècdotes. Anècdotes que podria haver explicat en innumerables ocasions, Anthology inclòs, però que no ho fa. Les treu amb comptagotes. Van apareixent. Curiosament sempre són de McCartney. No n'apareixen de Ringo, Harrison o Lennon. La última, o penúltima, aquesta història de Yesterday, que va molt bé per promocionar la nova biografia de l'esquerrà dels Beatles.

La resta de la història tothom la sap. Un cop feta Yesterday, la va ensenyar als seus tres companys i a George Martin. Ringo va dir que ell no feia res amb aquest tema. No necessitava bateria així que se'n desentenia. Paul la defensava sol i va ser la seva obra mestre. La seva filla. El tema que va fer que els Beatles es fessin grans i deixessin de cantar ye-ye. Però això, ja ho sap tothom, així que millor posar-li una mica de salsa. Salsa McCarntey. Caducada.

Born to be back

2010-08-15T20:27:00.007+02:00

Dos pintes, una de Calsberg i l’altre de Carling no han estat suficients perquè el Liverpool guanyés. Els reds anaven per davant dels gunners fins al minut noranta gràcies a un gol d’Ngog. A l’últim minut, errada de Reina i els dos primers punts perduts a Anfield. El Liverpool tampoc es mereixia guanyar-ne tres. Continua en la línia de sempre. No saben a què juguen. Tan sols Joe Cole, abans de ser expulsat, donava sensació de perill. Res més.

Amb la pena per l’empat marxo pel centre de Barcelona. Sol. És el que té tenir els amics de Barcelona ocupats, a casa seva, fent de becaris o aprofitant per marxar el cap de setmana. Però bé, tampoc necessito a ningú per no fer res. Camino. Em deixo perdre pel Born. Un barri que s’ha posat de moda. Molt de moda. Passo pels carrers on hi ha artesans. Pels carrers més plens de gent. On hi ha bars i restaurants de tapes. Pel carrer Moncada o el Princesa. Però també pels carrers més estrets. Més solitaris. Em deixo perdre.

Arribo a l’Església de Santa Maria del Mar i faig una parada. Sempre està bé entrar-hi i observar. No té gàrgoles ni grans decoracions. Potser no és la millor del món però els seus vitralls enamoren i gràcies a l’Església del Mar un li dona un valor extra al temple. Després el Fossar de les moreres. I més carrers. Botiguetes. Restaurants. Bars de copes.

Entro al Museu Picasso que avui és gratuït. Sorprenc a la noia del guardarroba ja que parlo català. Tela -penso. Només tinc temps de veure una part del museu, la de Russinyol i Picasso. I l'estada dels dos a Sitges. Una petita exposició amb diferents estris de diferents segles, alguns fets per Gargallo.

Abandono el museu que ja tanca les seves portes. Penso altre cop amb allò que dic sempre: ser guiri a Barcelona és un luxe. Està molt bé veure la Barcelona bonica. Passejar sense cap pressa. Sense dependre ni pensar en ningú. Al teu ritme. Em paro una estona a llegir. Buyology. Un llibre sobre el perquè comprem el que comprem. Interessant. (tindrà un post segur)

Llavors toca tornar a casa. Surto de la Barcelona bonica per anar a la normal. A la de sempre. Camino i arribo a la Monumental. Veig la Barcelona dels curiosos. La dels taurins i la dels antitaurins. La dels cotxes, el soroll i els carrers bruts. Sento crits provinents de dins la plaça. En definitiva, la Barcelona de sempre. Hauré de tornar al Born...

Sempre esperant

2010-08-12T23:00:00.004+02:00

Avui he anat a Palamós. I per tant, he agafat el tren per anar fins a Caldes. I observant m'he fixat amb una cosa: feien obres a totes les estacions que hem parat i hem passat. A totes. I a més, el tren ha pitat cada cop que s'acostava a una parada i cada cop que la deixava enrera.

O sigui que el que va passar a Castelldefels la passada revetlla ha servit d'escarment. Ara ens posem les piles per acondicionar les estacions que, diguem'ho clar, feien pena. Per fer passos a nivell. Posar llums. Tanques. Senyals i altaveus. I avisar cada cop que un tren passa per una estació. Ara.

En aquest país sempre passa el mateix. Som el tercer món. Han de morir persones perquè ens donem compte de que una cosa no funciona. Com per exemple les festes majors. A la de Palamós vaig tenir la sensació que de tanta gent hi podia haver-hi una desgràcia facilment.

Esperarem que algú mori aplastat un dia a un vago de metro per posar un comboi més?
Esperarem a que algú mori per millorar algun carrer de Barcelona?
Esperarem a que algú mori en algun concert per acondicionar els llocs on es fan?
Esperarem a que algú mori per millorar la seguretat d'algunes discoteques?

Ja he dit, sense pensar massa, cinc llocs on pot passar-hi una desgràcia algun dia. Espero equivocar-me i que no arreglin mai ni discoteques, ni llocs on es fan concerts, ni les barraques de Palamós, ni el Metro, ni els carrers de Barcelona. Voldrà dir que no ha mort ningú.

P.D.: Esperem que mori algun polític per adonar-nos que la política no funciona...segur que aquí no ens posariem les piles ni així...

Demà el Ramadà

2010-08-10T14:08:00.003+02:00

Demà comença el Ramadà. I entre moltes altres coses, comporta dejuni. Des de la sortida del sol fins que es pon, els musulmans no podran menjar ni veure. I això al mes d'Agost és dur.

L'any passat recordo que a la beca que vaig fer a la Cadena SER em va tocar seguir el tema. Era el primer any en molts, que el Ramadà queia en Agost. Ho farà durant 5 anys. I per tant, cumplir-lo era molt més dur.

Van saltar els sindicats reclamant que als musulmans se'ls hi milloressin les condicions de treball per poder estar bé físicament i no patir massa. Espectacular. Des del Consell Islàmic de Catalunya no demanaven res. Al contrari, que tothom seguís com si no passés res. "Si els musulmans hem de fer aquest sacrifici el fem no demanem res a ningú" deien des de la màxima autoritat islàmica del pais.

Ridícul absolut dels sindicats. Aquest any ni una paraula. Val més. Au bon Ramadà a tots. Sobretot al català de l'any: Mohammed Jordi.

Primer videoclip de Di-versiones

2010-08-10T13:24:00.002+02:00

Visca la música freaky...són de Calonge

Una contracrònica lennoniana (macabra i sentimental)

2010-08-09T22:26:00.004+02:00

Si no ets dels que es posa histèric a l'avió, posar-te al costat de la finestra és el millor (rodolí). I si li poses una bona banda sonora de fons, ja és insuperable. Sona Madrid de Pereza. Gràcies a la petita obertura pots veure les carreteres i rius que semblen venes d'un cos humà. Les casetes. Els camps delimitats perfectement. I sobretot, els núvols. Sona Por mi tripa de Pereza. Impresionant. La sensació d'estar per sobre aquella immensitat. Amb aquella textura. Fent allò de buscar formes als núvols que recordin a alguna cosa o algú. Un clàssic.

Em giro i veig un gordo amb barba al meu costat. Una pinta de Madrid que no se la treu de sobre. Sona Windsor de Pereza. El tiu es mira l'assafata amb aquell somriure de l'home que no recorda com es folla sense pagar. Amb ganes de pagar 100 euros per amor a curt termini.

Aquesta imatge em mata. I el meu pensament fa un tomb. Miro a fora. I a dins. "És impossible que ens salvem" penso. Ara sona Sing de Travis. Si tenim un accident les possibilitats són mínimes. L'avió quedaria destrossat i nosaltes amb ell. Miro al meu davant. Les cames toquen la cadira del meu davant. I tinc menys de mig mentre entre aquesta i el meu pit. I com jo unes dos centes persones. Sona Reoffender de Travis. Apretades en un espai reduït. Amb sort si tenim un accident i no pico amb el cap al davant o al costat se'm clavarà part de la cadira del davant al pit. Penso en què faria si tingués l'accident. No dubtaria en trepitjar el gordo que tinc al davant per arribar al passadís. Això si el xoc no m'ha amputat les cames.

Torno a mirar la finestra. Ara toca moment sentimental. Canvio a Coldplay: Violet Hill (com m'agrada!). Començo a pensar en la sensació de volar. Amb la sensació que té un pilot amb un avió a les mans. Amb tot el cel al seu davant. El somni de qualsevol persona. Volar. I miro avall. Poblets de la España profunda. Que bé que viuen ells! penso. Amb el seu hortet, les seves cabres, la seva caseta. A sopar. Al bar. I la culpa de tot lo dolent és dels catalans. Quina sort em repeteixo i mentrestant sona Life in Technicolor de Coldplay.

Mentre decideixo escoltar una mica de música en català, em giro i veig el madrileño dormint. Descamisat. Penso en si salvaria a algú en un accident. Suposo que si. A ell no. En tot cas sóc del parer de Chuck Palahniuk. Posar-se la mascara d'oxigen mentre caigués l'avió no serviria per res. Només t'adorm. Molts però ja han mort d'un atac de cor. D'aquesta manera recordo trossos del llibre: em despero a Dubai. Em desperto a Nova York. Em despero a Manila. Em despeto a París. Gran llibre. Gran peli.

Estem a punt d'arribar. Fi de la travessia lennoniana. Fi dels contrastos. Fi de la paranoia macabra i fi del sentimentalisme. Tornem a la realitat, he de tornar a la feina. Som a terra i agafo els movils. Els tinc els dos oberts i cap d'ells ni apagat ni en silenci. Efectivament tornem a la realitat.

Un dia a Madrid

2010-08-09T21:57:00.006+02:00

Avui he anat a Madrid. Per feina. Es tractava de aconseguir alguna veu d'algun jugador del Barça parlant de les dates FIFA, de la poca preparació per la Supercopa, o d'enganxar en Cesc dien algo.

M'aixeco a les 7 del matí. I vaig amb taxi al Prat per agafar el pont aeri. El de les nou i mitja està a reventa així que m'he desperar al de les 10. Normalment a les 11 estic a Madrid. Però no, arriba amb retard.

L'objectiu és anar a l'Hotel Melià Barajas que com ve diu el seu nom està a Barajas. Però no està a l'aeroport. Maneras d'arribari? -pregunto a informació- "Puede coger un autobus que pone el hotel. Llame diga el número de habitación i ya tendrá sitio en el autobus" em diu el noi d'allà. Li dic que no, que hi vaig per feina, que no sóc client. I el tiu em passa el número de telefon per parla amb l'hotel, dir el nom de la reserva i així tenir lloc a l'autobus que porta fins al Melià. Jo en aquells moments crec que el tiu m'està prenent el pèl. Me'l miro. No ho fa. I hi torno. "No, no, no tinc habitació, hi vaig per feina. No m'hi quedaré a dormir...de fet només hi estaré unes hores". Al final el tiu ho entén (ho he dit en castellà eh...).

Em diu que lo més normal doncs és agafar un taxi o el metro. El taxi però al ser tant aprop de l'hotel no em voldran portar. Així que el tiu insisteix amb el bus del Melià i diu que m'hi coli. Endavant. Però ja m'ha fotut nerviós i he perdut un temps excel·lent.

Vaig a la parada de taxis. Li dic al taxista que em porti al Melià. Mala cara. Entro al hall de l'hotel i 50 periodistes creuen que sóc algú. Ho sóc. Però no jugo amb la selecció espanyola. Vaig a pagar amb targeta i el taxista no em deixa -"campeón esto lo tendrias que haber dicho antes". Li dic al campeón que hi ha al volant que en els llocs normals es pot pagar amb targeta. Així que anem a buscar un caixer. Quan baixo a treure calers el taximetre està a deu euros. Al tornar, 2 minuts. Està a 16 amb algo. Jo vull matar-lo.

Seguidament em trobo amb cinquanta periodistes esperant la selecció. Un a un van passant jugadors però són secundaris. Interessen Cesc i els del Barça. El d'Arenys arriba i es monta un caos impressionant. Ni una paraula. Els blaugranes arriben mitja hora tard. Del mini bus a l'hotel sense dir res. I jo vull matar.

Torno a Barajas. I el taxista em deixa a la terminal de ponts aeris (pago amb targeta). Però no la dels d'Ibèria. Agafo un bus. Arribo a la T-4. Camino lo que no està escrit fins que em fan la targeta d'embarcament. El vol surt a les 15:45 i són les 14:50. Així que decideixo menjar algo. "Un bacon con huevo y una coca cola". Deixo el got a una barra i cau. Ni un glop. I jo vull matar.

A la pantalla el vol cap a Barcelona encara no té porta assignada. M'espero. M'espero bastant. Finalment és la J50, així que cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. S'anuncia un canvi de porta, ara és la J48. Cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. Torna ha haver-hi canvi de porta, i torna a ser la J50. M'espero. Finalment surt a les 16:45. Estem tots a l'avió quan anuncien que algú no ha pujat però si que hi ha la seva maleta...així que cal treure-la per motius de seguretat. M'espero. I un quart d'hora més tard volem cap a Barcelona. Arribo a Barcelona als voltants de les 6. I jo vull matar.

Ja a la ciutat comtal. Truco a RAC1 que em demanin un taxi. És el primer que faig perquè sé com van aquestes coses. Quedem a la parada de taxis del pont aeri. 5 minuts. 10 minuts rebo un sms que el taxi casi arriba. 15 minuts, truco al RAC per si han dit bé el lloc on estic. 20 minuts. 30 minuts. Em truca la dels taxis que ara venen, que el taxi està a l'aeroport. I jo mentrestant davant 40 taxis parats. Desitjant fotre el camp. Amb els seus amos flipant. Al final decideixo suar de la trucada i agafo un dels taxis d'allà i pagar-lo jo. I jo vull matar.

Arribo al RAC1. Primer toc amb Aleix Parisé (un grande). No hi ha massa per vendre. En tot cas, explicar el caos i l'hermetisme viscut. Ho faig. De fet ja ho tinc escrit. He tingut temps. Ho faig. Ho imprimeixo i...la impresora no va. I jo vull matar.

Travis sense Travis

2010-08-08T12:51:00.004+02:00

L'altre dia feia el gran exercici de recuperar cançons de Travis. Sempre van bé. Pels moments alegres unes i pels tristos unes altres. O simplement, totes a qualsevol moment del dia.

El cas és que em vaig preguntar quan treuran un altre disc. L'últim va ser Ode to J.Smith. Que la veritat, no va ser el millor disc dels de Glasgow. Va ser un treball molt fosc, semblant al 12 memories. Potser hi havia cinc o sis cançons dignes d'un grup com els Travis. En tot cas, d'aquest últim disc ja deu fer dos o tres anys, així que ja toquen més cançons del grup.

Miro per la xarxa. Res. Males notícies: Travis ho deixen per un temps, fan un parèntesi en la seva carrera. Fins i tot, el bateria Neil Primrose es veu que ha començat la seva carrera com a pilot de cotxes. Qui no deixa la música, pel bé de la mateixa música, Fran Healy. El solista del grup de Glasgow començarà un nou projecte musical ell sol que es dirà Wreckorder, i de fet, ja fa dies que l'està gestant. Sortirà a l'octubre.

Tot el que fa el gran Fran Healy (autor de Sing, Side, Flowers in the Window, Why does it always rain on me, Love will come through, My eyes...i de moltes altres) es pot seguir a través del Twitter, on té més de 3 mil seguidors. A través de la seva pàgina web i per qui no pugui esperar més i vulgui sentir cançons d'un dels grans talents musicals que ha donat Gran Bretanya en els últims anys pot anar al seu Myspace. Allà podrà tastar dues cançonetes: Holliday i Buttercups.

Fran Healy pot deixar els Travis, o Travis el pot deixar a ell. Però quan un veu com explica les seves cançons sap que Healy no deixarà la música. Healy segueix, i es fa un favor a ell. Serà Travis sense Travis. En tot cas, que segueixi és una bona notícia. Molt millor per nosaltres. I molt millor per la música.

Cecs a la vista

2010-08-08T12:22:00.005+02:00

Ultimament tinc una nova obsessió que comença a ser una paranoia. Veig molts cecs pel carrer. Sí, sí, no paro de veure gent amb bastó per Barcelona sigui el barri que sigui. A prop de la Monumental. A Diagonal amb Francesc Macià. A Passeig de Gràcia. Vaig a Palamós i em trobo una parella de cecs caminant pel Passeig. I la meva paranoia ha anat augmentant. I això em preocupa, i sobretot, m'ha fet reflexionar.

El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.

Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.

Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.

Waka Waka

2010-08-05T22:40:00.002+02:00

M'ha acabat enganxant...porqué esto es África.

Una recomanació per si t'agrada llegir

2010-08-05T21:56:00.007+02:00

No compartiria molt les idees d'Arturo Pérez-Reverte. De fet, defensaria tot el contrari del que fa ell. No vaig al Cafè Gijón de Madrid. Ni sóc tant intel·lectual com ell, però crec que les podria defensar prou bé amb un tallat al davant mentre ell fuma i parla d'una Espanya unida.

Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.

Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.

Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.

A day in the life...in Barcelona

2010-08-05T21:31:00.004+02:00

Era una cosa que no descobriré ara. Però m'ha passat avui pel cap: Barcelona no està malament...si tens calers i temps. I avui tenia les dues coses. Així que aprofitant el meu dia lliure he anat a Gràcia de compres. Tot molt del rollo, com sempre. Botiguetes per Verdi, placetes, solet, fulles per terra i gent asseguda a les places. Magnífica postal del barri que podria servir pel nou single dels Amics de les arts.

Després a la Barceloneta. A fer el guiri amb la paella i el vinet amb amics d'aquells que duraran per sempre. No ha faltat la rumanesa que ens ha volgut robar la cartera i els telèfons. Però el balanç del dinar ha estat més que positiu. Els entrants un 7 i la paella un 8. Tot acompanyat per un vi blanc més que acceptable. Mentrestant gent. Guiris. Xerrades, riures i una mica de cagar-se amb tot i amb algú. O sigui: perfecte.

Després al Born. Barri genial que s'està tranformant en lo més cool de Barcelona. Potser per culpa de Txigrinski. Passejada pel barri de l'Església del Mar i l'última copeta a la terrasseta del DUB.

Tot això amb xancletes, pantalons curts i samarreta. Sense pensar en res. Sense pensar en ningú. Fent el guiri per Barcelona. Per la Barcelona que agrada a tot el món. A la seva gent i a la de fora. En definitiva, tot massa bonic com per no fer un post al bloc...

Degradant la política dia a dia

2010-08-01T21:46:00.006+02:00

Espanya ha tingut grans polítics. Azaña, González, Pujol, Suárez en serien 4 exemples. Però la majoria són dolents. Mals polítics. Sense talla ni per governar ni per no governar. Vulgars. Mariano Rajoy n'és l'exemple més clar.

Aquesta setmana hem vist el líder del PP acomiadar-se dels seus seguidors a través d'un video web. Rajoy parla des de la part del darrera d'un cotxe. Sense corbata (o que proper i natural!) i sense cinturó! Perquè el senyor Rajoy no porta mai cinturó. N'estic convençut. I com que no se'l posa mai no se'l va posar en el seu moment. I com ell, els seus assessors, que no van caure en el magnífic exemple que donaria el seu líder.

El gallec arriba a la posició més alta del partit popular sense guanyar unes eleccions internes (o primàries). És escollit a dit, i això ja diu molt de la mentalitat del seu partit. A més, que una persona esculli a una altra té molts perills. Sobretot, que es pot equivocar. Aznar a jutjar pels resultats ho va fer.

Rajoy ha perdut dues eleccions. La primer es pot entendre. El seu partit va crear la mentida més gran després de la creació d'aquesta monarquia. A més, de portar el país a una guerra absurda i provocar l'esclat de les bombes als trens de Madrid.

Les segones eleccions les perd Rajoy per incompetent. El país començava una crisi galopant. Pujava l'atur i el preu dels aliments. El líder del PP ho recordava constantment en campanya...però no aportava solucions. Ni serenitat. No aportava res.

Pel darrera trifulques de partit protagonitzades pels barons del PP. Aguirres i companyies que volien que el gallec saltés de la cadira de la calle Génova. O alguna frase en contra del canvi climàtic...

A tot això cal sumar-li una "mica" de corrupció dins un partit anàrquic i desgovernat (curiós en un partit de dretes) i també sumar-li l'alineació del PP amb l'Esglèsia i l'anti catalanisme que no han fet sinó fer creure a la gent que un senyor com José Luis Rodríguez Zapatero és el bo de la pel·lícula.

Rajoy no té carisma. Rajoy no té aptituts. Rajoy no té actitud. Rajoy no té labia. Rajoy no té idees. Rajoy no té ningú que el recolzi dins el seu partit. Rajoy no té solucions. Rajoy no té vergonya. Si la tingués, tornaria al seu lloc de registrador de la propietat. D'on no hauria d'haver marxat mai.

Una discussió Monumental

2010-08-01T21:21:00.004+02:00

Viure al costat de la Monumental té coses. Positives i negatives. Però sobretot fa que visquis més d'aprop el món del toreig (obligat o no), i que hagi estat més implicat en el procés de la ILP contra les curses de braus/toros.

No estic a favor dels braus/toros, però tampoc hi estic en contra. És torturar a animals, està clar. Però que no es torturen al circ també?

Crec que el fet de prohibir-ho farà revifar la tradició. Una tradició que estava morint poc a poc com ho fa un malalt terminal. És a dir, els toros a Catalunya tenien els dies comptats i prohibir-los els hi donarà aire.

El que sí em vaig fixar en aquesta lluita entre taurins i no taurins és en la manera de defensar una cosa. L'estratègia dels pro taurins va fallar. Van voler portar la lluita i el conflicte en els nacionalismes, i repetien una i altra vegada que ells eren catalans com el que més. Portaven més senyeres que ningú. A davant del Parlament només es veien banderes de Catalunya en la banda pro taurina. Primer error. No es tracta d'un tema de nacionalisme.

El segon error d'aquest col·lectiu és l'utilitzar el concepte: no em de prohibir les coses. Fals. Una societat ha de prohibir coses. Sinó, tothom robaria i mataria a la gent. Quan un col·lectiu/grup recorre a la frase: "prohibit prohibir" per defensar una cosa, està mort.

I efectivament va ser així. Les curses de braus/toros no es faran més, per culpa de no saber-les defensar com Déu mana. No tinc la poció màgica per dir com s'havia d'haver fet, però amb el prohibit prohibir i les senyeres no es va convèncer a ningú. Crec que ni molts taurins es van convèncer a sí mateixos dient el què deien.

Els toros ja són història a Catalunya. Ei, són història amb majúscules. Perquè el principat ha estat una de les zones més taurines de la península. I Barcelona una ciutat amb 3 places de primera categoria. No ho oblidem.

Ni Zidanes ni Pavones

2010-07-15T12:54:00.003+02:00

Veure com fitxa el Madrid m'encanta. Em tranquilitza. Atenció els noms: Di María, Pedro León i Khedira. Apasionant. Florentino segueix sense saber què vol ser. Que hi ha hagut mundial? Doncs fitxem un parell de jugadors d'allà! Amb el problema que ni tan sols han destacat en el campionat celebrat aquest últim mes a Sudàfrica.

Què ha fet Khedira? On ha empatat Di María? Per no dir Pedro León, que potser és el fitxatge més sensat, ja que com a mínim, sentirà un xic els colors. El Madrid és el fitxar per fitxar. Encara no saben què volen ser de grans. Encara no està clar on jugarà Raul o Guti l'any que ve.
I tot això amb un entrenador que, se suposa, ara té cert pes a la hora de pendre decisions al club blanc.

A Barcelona el tema va diferent. Saben qui són i a què juguen. Hi ha sortides i hi haurà entrades. De moment s'han reforçat amb gent com Villa. Un home que garanteix gols, treball i humiltat. Una bona peça per complementar la filosofia de pedrera. El zidanes i pavones passat al Villas i Bojans. I arribaran més "villas"...o més Bojans (Cesc)

En fi, això pinta que un any més, amb Mourinho o sense, la lliga tornarà a tenir color blaugrana. Espere-m'ho.

I si...

2010-07-08T23:44:00.004+02:00

I si anem a la mani sense pancarta?
I si anem a la mani sense senyera?
I si anem a la mani sense discutir-nos?
I si anem a la mani sense por?
I si anem a la mani sense complexes?
I si anem a la mani amb cara d'emprenyats?
I si anem a la mani a reclamar el que és nostre?
I si anem a la mani tots a una?
I si anem a la mani amb tota la família?
...

I si anem a la mani sense polítics?

Odi als veïns

2010-07-08T23:33:00.003+02:00

L'altre dia no podia dormir per culpa d'un veí. L'hagués matat. A ell i tota la seva familia per part de mare i de pare. I a tots els seus fills i néts. Segur que us ha passat mil cops, no crec que sigui l'únic que ha passat per aquesta situació.

A falta de formes per molestar-los nosaltres a ells, es va inventar aquesta pàgina. Aquí hi podrem trobar tot tipus de sorolls molestos. Molt molestos. Desde el plor d'un bebé, a un taladro. Al soroll d'un bar a l'insuportable caminar d'uns talons prims. Un gos, un martell i fins a 12 maneras de tornar-li al teu veí tota la ràbia que portes acumulada. I tot gràcies a l'ordinador i a un sol click.

Endavant. Volum a tope!!!

P.D.: veïns de tot el món...fills de puta calleu!!!

El Incendio, el disc que escoltaràs mil cops

2010-07-08T23:24:00.008+02:00

Només em passava amb els Beatles i amb Oasis. Però amb Sidonie ha tornat a passar. El Incendio em va agradar a la primera. Sóc d’aquells que han d’escoltar 10 cops un disc per acabar de convènce’m. Però Sidonie, sembla que ja és com Beatles o Oasis. Almenys en aquest aspecte.

El Incendio, l’últim treball de la banda barcelonina és una meravella. El disc de l’amor l’han batejat ells. Una joia. Una petita joia de 12 cançons. Totes elles esplèndides.

Comença amb la cançó que dona nom a l’àlbum i és realment això. Un incendi. Una explosió. Un tema que enganxa, i sobretot fa moure els peus. El segueix La sombra amb un aire una mica western que trobarem a un altre tema: A la vera del mar.

També hi ha el moment Sargent Peppers que per mi és Un dia más en la vida. On amb uns quants minuts relaten l’arribada d’un circ a un lloc desconegut. Tot amb la veu fémina que acompaña Sidonie a cada disc i surt del coll de la germana d’en Marc Ros, el cantant de la banda.

Cap a la meitat del disc la “sorpresa”. Una havanera anomenada Por ti. La podria escriure tot aquell que ha estat enamorat però la va escriure Marc Ros pel seu pare, que té un grup d’havaneras. Finalment se la va quedar per ell i no desentona en aquest disc. Al contari. Es fa escoltar mil i un cops. Només dic això.

Viva el loco que invento el amor és un homenatge a les bogeries que es fan per una altre persona. Entre ells els icones de la literatura romàntica com Romeu i Julieta o Casanova. Una de les cançons del disc i amb un ritme de rock dels seixanta. Germana bessona d’un altra tema: Nueva York. Un altre homenatge dins l’últim treball de la banda, en aquest cas, a la ciutat dels gratacels. Tots els que hem estat allà hem demanat si us plau estar-hi un dia més.

I per últim la gran joia de la corona. La cançó que menja a part. La típica cançó que la majoria de la humanitat no coneix i cal que ho faci. La història de la noia que no es mereix que facin bogeries per ella. Per qui ha estat, està o estarà enamorat: Mi garganta.

El incendio: o el disc que escoltaràs mil cops.

Nacionalisme? No, avui és Història

2010-07-08T01:02:00.002+02:00

Portava tot el Mundial desitjant que Argentina no guanyés el campionat. Fins i tot ho desitjava per davant d'Espanya. Ja sabeu com són els argentins. Però la selecció espanyola porta pocs minuts classificada per la final i ja estic pensant que anava equivocat. Serà pitjor aguantar molts espanyols pitant pel carrer que un argentí en una conversa dient que Diego és Déu per haver guanyat el Mundial com a jugador i com entrenador.

Realment Espanya ha jugat bé. Molt bé. Mereix estar a la final. Ho han celebrat a Madrid, Càdiz, Sevilla...i fins i tot a Barcelona. Sí sí, aquells que no miraven la selecció quan perdia ara ja tenen una excusa per emborratxar-se i drogar-se. Sí sí aquells que deien que Xavi i Puyol es tapaven la bandera dels mitjons de l'equipació espanyola ara parlen meravelles dels jugadors catalans. Els mateixos que xiulen el Barça i els seus jugadors ara descobreixen Amèrica.

Banderas, càntics, samarretes i algun contenidor cremat. Si fos pel Barça o per Catalunya en dirien nacionalisme. Avui però en diuen Història.

P.D. Felicitats al futbol i a la selecció espanyola.

Enric Juliana

2010-07-04T23:30:00.005+02:00

Fa temps que segueixo a Enric Juliana. Escriu a La Vanguardia. N'és subdirector i està a Madrid. Viu a Madrid. I veu el que passa a Madrid. Fa cafès per Madrid. Conversa amb gent de Madrid. La gent de Madrid. Un català culte a la capital és massa com per deixar que les lletres que escriu quedin tapades entre dues pàgines d'un diari.

Juliana és analític. Sobradament culte. Que no sobrat. I analitza el país com pocs. Veu mapes. Relacions entre territoris. És expert en geopolítica espanyola. O ibèrica. Juliana parla, observa, escriu i deixa entreveure. I a vegades consulta a l'horacle...i aquest l'encerta.

El veterà periodista va escriure fa uns anys un llibre. La deriva de España. Una espècie d'analisi geopolític de la regió on tots i cada un dels territoris quedaven retratats. Inclòs la gran Madrid que poques vegades la gent s'atreveix a senyalar amb el dit. Juliana parla del corredor mediterrani com una solució econòmica. Pocs l'escolten. Fa anys que ho diu. Parla de la gran luxemburgo (Navarra i Euskadi). I de la gran andalusia. I de la Galicia que s'aparta. Parla de l'Espanya federal com el remei a tots els mals. Com allò que arribarà pel seu propi pes...diria que l'amic periodista morirà sense veure l'Espanya de Pi i Margall.

Juliana parla. Escriu. Analitza. Juliana és en realitat un horacle, que tots hauriem de llegir si volem ser una mica més savis. Amb estatut o sense, fan falta més Enrics Julianes.

Pirata

2010-07-04T23:27:00.001+02:00

Tothom hauria d'escoltar Pereza de tant en tant...

Nova versió de Pirata. En el fons tothom és una mica Pirata

El final del lloro

2010-07-01T13:30:00.003+02:00

Joan Laporta deixa la presidència del Barça. I està trist. Molt trist. No estarà a primera línia mediàtica...a no ser que la seva carrera política funcioni. Ja es va poder veure la nit de les eleccions: Laporta marxava a casa sol mentre Rossell passava la nit rodejat de periodistes i de gent.

El senyor Laporta podria haver estat el millor president de la història del Barça. Els resultats l'acompanyaven. Va portar a Rikjaard de la mà de Johan Cruyff i se'n va endur la Champions a París, cosa que després de catorze anys molts culers ja pensaven que seria impossible tornar a aixecar l'orelluda. També va portar Guardiola. I aquí es demostra que Laporta és un tiu amb sort. El va portar de parallamps. En una època en que mig club el volia fora, una moció de censura el va estar a punt de fer-lo saltar. Laporta va pensar en el Pep. Un tiu de conscents. Si ho feia bé Laporta es posava la medalla, si al de Santpedor no li sortien les coses la gent tindria paciència. Li va sortir bé...i no es va posar una medalla sinó vint. Però finalment no va ser el millor president de la història del club.

El que va matar a Laporta va ser l'apartat social. Per començar mai va ser la ruptura que va anunciar. Sempre va ser dels Cruyffistes. I en Johan sempre va estar a l'hombra...fins gairebé l'últim dia en que el van fer President d'Honor. Llavors ja estavem en la època del morir matant.

El Jan es posava en política. I amb ell arrossegava al Barça. Dia sí dia també deia la seva i el club era cada cop més odiat arreu d'Espanya on la caverna mediàtica ja tenia el seu nou Carod Rovira. Laporta es convertia en Juli Cèsar. La cadira el feia crèixer i crèixer.

I el soci cada cop més emprenyat. I el no soci encara més. Les entrades per la Champions, la nit de: "al loro!", la nit de Luz de Gas, el dia dels pantalons a l'aeroport, el "no me toques" del camp de l'Espanyol...i un llarg etcètera que anava desgastant la imatge del club a la vegada que amb UNICEF l'intentava netejar.

Molts valoren la seva presidència amb un notable. Però, hi si esportivament no hagués tingut la sort de tenir Guardiola d'entrenador? La nota seria la mateixa? Ho sento però jo li poso un 5 justet. Jan, no has evolucionat favorablement...

Degustar el Mundial

2010-06-11T07:18:00.002+02:00

Avui comença el Mundial. I l’escric amb majúscules perquè això són paraules majors. Serà el Mundial del continent africà. El primer al continent negre des de que fa 80 anys es disputés la primera competició de futbol a nivell internacional. Només un punt de la llarga llista de coses que el món deu a Àfrica. S'ha parlat molt d'aquest fet i de l'importància que té no només pel continent sinó per un país com Sudàfrica. Però més enllà de infinitat de reportatges sobre el país, Mandela, trompetes sorolloses, Apartheid o violència i corrupció hi ha el futbol.

Reconec que des de que va acabar la lliga no he vist més partits de futbol. Va ser el Barça – Valladolid. I tot i que hi ha hagut partits de seleccions o amistosos no els he vist per una raó o una altra. Es pot dir que em reservava pel plat fort. El Mundial. I sí, tinc mono.

Perquè el Mundial s'ha de degustar. El Mundial és la mostra més gran que el futbol és quelcom més que un esport. Gent desplaçant-se a l’altre punta del món. Gent que es pinta. Gent que pateix. Gent que plora. Cors que van a mil per hora. El Mundial és futbol però també històries. Frases i noms il•lustres. Llegendes.

El Mundial és Pelé, Maradona, Beckembauer, Cruyff, Zidane. El Mundial és l’aconteixement esportiu més seguit del món, i per això caldrà degustar-lo com si fos un plat de Ferran Adrià, com si fos un petó de la Núria Solé (a càmera lenta) com portar un vestit d'Armani, com veure Casablanca, com beure el millor vi del món. És com això però durant un mes. Així que haurem de degustar-lo bé. Que així sigui.

Les 5 raons

2010-06-02T00:54:00.004+02:00

Mourinho ja és del Madrid. Era qüestió de temps que acabés a la banqueta del Bernabéu. Si, segons Florentino, hi ha jugadors que han nascut per jugar al Madrid "Mou" va nèixer per entrenar-lo. De moment ja ha deixat alguna perla i algun missatge al Barça. Però no cal patir, us deixo amb 5 raons per no preocupar-se.

1. L'arribada del portuguès no fa res més que motivar al Barça. Ho va fer Cristiano i l'equip blaugrana ha fet més punts que mai. 99.

2. Mourinho és un gran entrenador. Un gran estratega. Potser més que Guardiola. Però en Pep domina altres camps igual o més importants: la motivació, el compromís, el component emocional...

3. Els jugadors del Barça estan amb Guardiola. Els del Madrid no estan amb ningú. Mou encara se'ls ha de guanyar.

4. Fitxi qui fitxi el Madrid, el Barça tindrà millor equip.

5. Guardiola ens va prometre que l'any que ve tindriem la Copa d'Europa. I si ho diu en Pep jo m'ho crec. Tu no?

L'home que treballa fent de gos

2010-06-02T00:42:00.004+02:00

Reconec que sóc tossut. Em vaig negar a llegir la trilogia de Millenium i en general no suporto fer el que tots fan. Però últimament he caigut en la "vulgaritat".

Primer va ser Lost. I ara una cançó del grup preferit dels flipadets de Catalunya. Va ser escoltar-la un momentet a dins un cotxe anant a Palamós...i saber que era bona. A partir d'aquí a escoltar-la mil cops.

M'ho hauré de fer mirar perquè sinó acabaré anant als Verdi o al Primavera Sound. Mentre no arriba aquest dia, segueixo escoltant l'Home que treballa fent de gos i em sento satisfactoriament derrotat pels Amics de les Arts.

Saber evolucionar

2010-05-27T19:33:00.005+02:00

Avui he mirat la tele. I ho he fet al migdia. I no, no he mirat merda que era el que oferien la majoria de canals. He mirat Saber y Ganar. Sí, aquell programa que fan a La 2 des del neolític inferior.

La veritat és que aquest programa és un xic depriment. Les preguntes són del nivell: "A partir de que quilometro empezó a nevar en el Kilimanjaro en la primavera de 1966?". Sorprenentment els concursants encerten aquest tipus de pregunta i un es deprimeix i pensa a què ha vingut a aquest món.

Al que anava. He mirat el programa i m'he sorprès. Poca cosa ha canviat des del primer programa però he vist un canvi! El plató! Han canviat el plató! I me n'he alegrat. Per mi. Per l'audiència d'aquest programa. Per els treballadors de la casa. I pel presentador.

Per què costen tant els canvis a Televisió Espanyola? Cal emplenar 25 instàncies perquè la casa s'oxigeni? D'acord que s'ha d'anar molt en compte amb les despeses però si us plau, aquest programa fa anys que hauria d'haver canviat de plató!! Ara vinga plató nou i fins el 2459 quan Saber y Ganar porti 3 mil millons d'edicions a la graella però encara no se'l consideri un programa consolidat a la cadena.

L'estiu Estrella

2010-05-27T19:01:00.003+02:00

Me n'adono a través de Facebook (no perquè hagi mirat la televisió) que ja han fet l'anunci d'Estrella Damm d'aquest estiu (em nego a posar el link). Així que ja podem dir que ha arribat l’estiu, perquè això és com la Primavera...que fins que no ho diu el Corte Inglés no arriba. O com el Nadal que ens l’anuncia Freixanet. I és que realment la publicitat marca les nostres vides.

Però aquests anuncis solen tenir una cosa: la gent els acaba odiant. I molt. I els d’Estrella més. Són anuncis que, o no tenen res a veure amb el que anuncien, o duren massa, o sobretot, els repeteixen fins que el teu cervell està a punt de rebentar. Jo sempre penso una cosa: si em dons un colant de xocolata vibro. Un pastís m’embafa.

Doncs res. Torna Estrella i torna a les illes. Aquest cop Menorca. Amb una història absurda, o més ben dit clàssica, de noi busca a noia. Noia diu no. Noi troba una altra noia. I la noia1 acaba gelosa de noia2 i s’enrotlla, finalment, amb el noi. Entre mig la “realitat”. Iots de 25 metres, festes sense parar, menjar bé i descans. Molt adequat en els temps que corren.

Ah! I tot això acompanyat per una cançó. Una cançó que se suposa és bona però que acabaràs odiant tant que no la voldràs ni pel teu pitjor enemic. I sonarà a pertot. No podràs escapar. I un grup destinat a morir-se de gana acabarà petant-ho tot. I llavors penses allò de: ja no es fan bones cançons d’estiu...

Capullos de la faràndula (II)

2010-05-13T15:17:00.007+02:00

Gairebé sense voler-ho, segons després d'escriure el post sobre els capullos de la faràndula veig això:

El que deia en l'anterior post: un periodista que es pensa que per estar on estar, o fer el que fa, és més que ningú. El típic que deu pensar que tot el que fa, ho fa bé. El típic que deu pensar que sempre li lleparan el cul i sempre viurà en una casa de 400 metros quadrats. I jo que l'escoltava...

De moment van apareixent grups al Facebook demanant la destitució d'aquest personatge i Cuatro ha intentat justificar el periodista i disculpar-se a través d'un comunicat. Està clar que d'aquí un temps no haurà canviat res. Manolo Lama seguirà creient-se Déu i tractant a tothom de inferior. Cuatro ni Sogecable el despediran. Lama viurà en un pis de 400 metros quadrats. I l'indigent seguirà visquent al carrer...

Manolo Lama: el graciós que al final li ha sortit el tiro per la culata. Quina pena!

Capullos de la faràndula

2010-05-13T14:25:00.004+02:00

Al món hi ha molt capullo. I en el periodisme més. Parlo del típic tiu que està a totes les redaccions i tracta amb despreci als becaris. Sí, sí, aquell que ha oblidat que ell també ho va ser en algún moment. Aquell que ha oblidat que potser el becari no havia escullit la opció que li ha tocat. Que entra a un lloc nou on no coneix ni les maneras de fer, ni les persones. Doncs sí parlo d'aquest.

Solen ser gent "guay". Tius que creuen que són uns triumfadors. Treballen a una tele/ràdio/diari, com si treballar fora del seu àmbit fos indigne. Com si treballar en aquest àmbit fos quelcom superior. Solen anar darrera d'unes ulleres de pasta i algun jersei guay, però no sempre. Són els que parlen més de ties (segurament és inversament proporcional a les vegades que folla) i els que beuen més cubates. Ah...i ho saben tot. I per descomptat no saluden mai, no fos cas...

Total, que avui he estat a puntent de saltar al sentir un comentari respecte als becaris. Pel que sembla, per ell, no tenen nom. Per sort, la resta de la redacció no és així. Són bellíssimes persones.

El més xungo d'aquesta gent és que aquest tipus de personatge, present en totes les redaccions -repeteixo-; utilitzen els becaris. És el cas d'avui, on "l'amic" té becaris al programa on treballa. O sigui, els "sensenom" donen contingut a un espai, que si no s'emplenés, no s'emitiria i per tant, ell aniria directe a fer cua a les oficines de l'INEM.

O sigui que menys fums perquè un dia, amic sobrat, demanaràs que algú t'ajudi i jo, potser no tinc nom però sí dignitat. Així que la feina la farà la teva puta mare.

A per cert, després aquests són els que presumeixen i diuen: "hosti aquest era becari amb mi...i ara mira'l!!!".

Cromoina

2010-05-08T17:43:00.004+02:00

He tornat a caure a la trampa. Faig la col·lecció de cromos del Mundial. Sé que no tinc edat però és que no m'hi puc resistir. Tenir les cares dels jugadors a un àlbum. Canviar cromos amb els amics. La típica baralla entre les meves ungles i el cromo. Això no té preu!

Avui enganxava cromos i ho pensava: com m'agrada enganxar cromos! La sensació d'obrir el sobre. Les ganes que surti aquest o aquell jugador. La decepció de veure un cromo repetit. Treure la part de darrera del cromo. Enganxar-lo ben enganxat i repassar l'àlbum. Brutal. Genial.

Una barreja de passat i present, però també futur. I és que d'aquí uns anys els que fem la col·lecció de cromos revisarem els àlbums dels Mundials de EE.UU o de França, Japó, Alemanya o Sudàfrica i explicarem mil i una anècdotes de tot el que hem vist. Parlarem als nostres néts tal i com els nostres àvis van fer amb nosaltres. Recordarem i ens emocionarem.

Sé que molta gent pensa que és una xorrada. Que no tenim edat. Però en realitat no fem mal a ningú i ens fa un xic més feliços. O sigui que ara l'objectiu és canviar els "repes" i acabar la "cole". I sinó no passa res. D'aquí 4 anys hi tornarem.

Jo hi crec!

2010-04-28T15:46:00.001+02:00

Resum de la setmana

2010-04-25T22:51:00.003+02:00

M'ha agradat: El Barça jugar aviat...
No m'ha agradat: ...les empanades que tenen els jugadors durant uns minuts cada partit.

M'ha agradat: Com sempre l'últim capítol de Lost...
No m'ha agradat: ...que aquesta setmana no hi hagi capítol.

M'ha agradat: Sant Jordi...
No m'ha agradat: ...la quantitat de gent que ven roses il·legalment com es queixava Sergi Pàmies.

M'ha agradat: veure un entrenament de waterpolo...
No m'ha agradat:...que fos a les 9 del vespre.

M'ha agradat: que Jordi Pujol em contestés una pregunta...
No m'ha agradat:...tenir mil micròfons xafant-me mentre la responia.

M'ha agradat: visitar l'escenari de RAC1 a Barcelona el dia de Sant Jordi.
No m'ha agradat:...que al costat hi hagués FlaixFM amb la música a tope.

M'ha agradat: Plans per canviar de pis...
No m'ha agradat: el fill de puta que està utilitzant el taladro a les 11 i algo de la nit.

Més partits de dia!!

2010-04-25T22:14:00.003+02:00

Ahir dissabte el Barça jugava aviat. A les 6. Per una raó o una altra els blaugranes no havien disputat mai cap partit aquesta hora, casualment el seu rival dimecres jugava a la mateixa hora contra l'Atalanta. Jugar aquesta hora donava una atmosfera al partit que no es dona en altres hores.

Per començar era de dia. Feia temps que el Barça no jugava amb els llums del Camp Nou apagats. Amb la meitat de la grada amb ulleres de sol i gorra per combatre el sol. I això, la llum, va aportar color a l'estadi. No era com qualsevol dia. Hi havia infinitat de tons i colors que donaven energia a un Camp Nou tradicionalment fosc i apàtic.

Als colors de la llum del dia cal afegir-li els blaugrana, grocs o taronges de les diferents samarretes del club. I és que ahir tothom ja va marcar el primer gol a l'Inter i es va posar els colors del club com així s'ha demanat de cara al dimecres.

A tot això, juventut. Molts nens al camp, això és el que comporta jugar a aquesta hora. Els més petits anant a veure els seus ídols. Els pares i mares d'arreu de Catalunya van dur als fills al camp aprofitant que el partit acabava relativament aviat i no com normalment que finalitzen a les 11 o les 12 de la nit.

Va costar però es van treure els 3 punts. Una gran jornada per més d'un. Se'ns dubte caldria repetir aquest tipus d'horari ni que fos per veure de tant en tant la cara dels més petits veient els seus jugadors preferits. Però qui mana són les televisions i aquests faran el que sigui perquè l'ambient dels camps sigui cada cop més gris i avorrit.

El País més car

2010-04-25T20:47:00.007+02:00

Avui vaig al quiosc (sí, sí, he comprat el diari) i he vist que El País costava 2'50 euros. 30 cèntims més que la resta. Una dona s'ha sorprès però l'ha comprat. Semblaré nostàlgic però encara recordo quan els rotatius valien 100 pessetes entre setmana. Després amb el canvi de moneda ho van arrodonir a un euro fins arribar a l'euro vint actual.

El preu ha anat pujant en tots els diaris al ritme que es redueixen els beneficis en les empreses editorials. I és que internet ha fet molt mal. Cada cop menys gent compra el diari.

Sempre però, ha estat El País el diari que ha anat pujant preus primer. En una barreja entre l'esnobisme del diari de PRISA (tota la seva claca es dona autobombo i autoprestigi) i els mals moments econòmics pels que passa l'empresa. Crec que és una exageració pagar 416 de les antigues pessetes per un diari.

O sigui, que a partir d'ara el que vulgui portar El País sota el braç, el que cregui que tot el que diu que va a missa, el que pensi que no s'equivoca mai, -i aquest col·lectiu us asseguro que existeix- s'haurà de rascar la butxaca els diumenges. Però és igual, en la majoria d'aquest col·lectiu paga el papa.

P.D.: Prohibit interpretar que tot el que compra El País forma part d'aquest perfil de l'últim paràgraf...que ens coneixem.

P.D.2: Prohibit interpretar que El País és un mal diari.

A càmera lenta

2010-04-25T20:19:00.003+02:00

A les cròniques que fa el gran Jean Paul Desgrava hi ha certes situacions picants. L'il·lustre becari de la Competència ho fa, segons ell, per mantenir l'atenció de l'oient. Aquests parèntesis que fa solen tenir a Núria Solé, presentadora del TN Migdia de TV3, com a protagonista i sempre li passen cosetes força pujadetes de to. Això sí, sempre a càmera lenta.

Així que, per no ser menys que el gran Jean Paul, poso coses a càmera lenta. Un homenatge a un entès en la matèria.

Evitant malentesos

2010-04-21T15:32:00.006+02:00

Em deia a través del Facebook un ex company de classe que era trist alegrar-me de la mort d'algú altre. I de fet no ho he fet. El comentari el feia per una frase que havia posat al meu perfil: Un feixista menys! Adéu Samaranch!. Ras i curt. Neutre. Una frase que no insulta i no destila alegria en cap moment. Per més que hi hagi signes d'exclamació. No hi ha cap Visca o cap insult.

I ara explicaré les dues frases perquè últimament veig que hi ha mooolta falta de comprensió lectora entre la gent. Aquí tothom interpreta el que vol (i no t'ofenguis Antonio que en realitat no ho dic per tu).

La primera part de la frase és una realitat. Samaranch va ser l'home de l'esport de Franco. I ningú mai li ha passat comptes. Com amb Fraga i com molts altres. Tampoc recordo que hagi demanat perdó als milers de víctimes. De fet aquest tema encara està latent, ho estem veient aquests dies, l'home que gosa plantar-li cara al franquisme està a judici (i també per dues causes més).
Samarach era un feixista. I va fer la seva fortuna durant i gràcies a aquest període que entenc que és fosc per la història d'Espanya. Potser altres no ho creuen. Més tard va ser un "demòcrata" quan quaranta anys més tard els espanyols van poder votar com un país del primer món.

A mi no em val que fos l'home que va portar els Jocs a Barcelona. Entre altres coses perquè aquestes coses no les fa una persona sola. No em val que fos un català internacional. El que em val és que aquest home va ser còmplice d'un règim que va firmar milers de sentències de mort i oprimir milions de persones. Això és el que em val.

La segona frase és Adéu Samaranch!. Res més simple que això. Aquest home deixa aquest món i em despedeixo.

El que hi trobi/dedueixi/llegeixi/intueixi alegria...fa temps que no recorda el que és ser alegre.

El resum de la setmana

2010-04-18T23:05:00.003+02:00

M'ha agradat: Madrid
No m'ha agradat: Cornellà

M'ha agradat: La sensació de sortir guanyador del Bernabéu...
No m'ha agradat: ...la sensació de sortir empatant del camp de l'Espanyol.

M'ha agradat: que arribi la primavera...
No m'ha agradat: ...que la fred no se'n vagi del tot.

M'ha agradat: pràctiques a TV L'Hospitalet...
No m'ha agradat: ...començo a no tenir horaris.

M'ha agradat: Aquest reportatge per estar atents a tot el que està passant per culpa del volcà islandès...
No m'ha agradat: ...recordar que la naturalesa sempre és i serà més forta que nosaltres.

M'ha agradat: L'entrevista amb Richard de Lost...
No m'ha agradat: ...haver d'esperar una setmana més per veure el pròxim capítol.

M'ha agradat: saber que estaré al Camp Nou el dia de l'Inter.
No m'ha agradat: altre cop el Palamós...per què som del Palamós?

L'altra Catalunya, la blanc i blava

2010-04-18T15:18:00.007+02:00

Lo de l'Espanyol no té nom. Confesso que a diferencia de molts culers, sobretot de Barcelona, el meu sentiment envers l'equip blanc i blau no era d'odi sinó d'indiferencia. Però això sospito que anirà canviant amb el temps. I és que ahir vaig estar a Cornellà. Anar al camp dels pericos en un derbi és com viatjar a una altra ciutat. Un altre món. A l'altra Catalunya suposo.

L'equip blanquiblau estrenava derbi a Cornellà i evidentment ho volia celebrar com la ocasió es mereixia. Calia esperonar el seu equip davant el màxim rival. Davant el seu enemic. "No sois un rival. Sois el enemigo" anunciava amb una pancarta la grada jove perica. I s'ha de reconèixer que Cornellà va ser una olla a pressió. Va funcionar. Es van sortir amb la seva. Perquè el Barça mai va ser el Barça.

Però una cosa és anar al camp a animar al teu equip i una altra molt diferent és insultar l'enemic i tot el que representa. Perquè si el Barça representa una Catalunya, l'Espanyol, em sap greu dir-ho, en representa una altra. És la Catalunya de les rodalies. La Catalunya de la diadema i el tanga per sobre els pantalons. La Catalunya castellana. La de Montilla. La Catalunya del complexe d'inferioritat. La Catalunya de la Ñ. La Catalunya resentida. La Catalunya desagraïda. La Catalunya de discoteca i pastilles al pàrking. A això cal sumar-hi els catalans de sempre. Els del seny. Però la barreja no els hi està sortint massa bé. Així que el club subsiteix però li falta ànima. Li falta saber què és, on vol anar i què vol ser de gran.

Total que van aconseguir el que volien. La seva lliga. Empatar a 0 contra el Barça. Tot un títol pels pericos que ho celebraven com si aixequessin una copa. Curiós objectiu el dels blanc i blaus. Quina estrena sí senyor! Una verdadera llàstima per un club que podria tenir més ànima i potencial del que té. Un club que té una massa social gran arreu de Catalunya. Un club modest que podria caure molt bé. Està per sota del que podria ser. És menys que un club. Però així és el futbol i així és Catalunya. I així ens va...i així els hi va.

El tret per la culata

2010-04-18T14:57:00.003+02:00

Un enorme terrabastall m'ha despertat avui diumenge. L'edifici tremolava i els espetecs no s'aturaven. Intento sortir al balcó i abans d'obrir definitivament la porta distingeixo una colla d'homes en barretina disparant enlaire. No surto espantat. No fos cas que encara prengués mal.

Eren una colla de trabucaires, (amb una mitjana d'edat de 80 anys) que desfilaven per Travessera de Gràcia a ritme de trets i més trets. Pel que sembla rememoren la revolta de les quintes de l'Abril de 1870. Són les 12 de matí. D'acord, tots a aquesta hora hauriem d'estar d'empeus. Desperts. Però això no és excusa per fer tremolar tot el barri. A més m'ha sorprès una cosa: dubto que es complissin algun tipus de normes de seguretat. La gent passava propera als trabucaires que disparaben enlaire...però resulta que també hi havia gent als balcons. Molt de compte no tenien aquesta gent que portava aquesta curiosa arma a la mà.

Més enllà de la seguretat ens hem de plantejar una altra cosa. Amb el quiosquer ens ho hem preguntat: Cal? Cal desperatar tot el barri? Cal que tremoli tot Gràcia? Doncs sí. Sembla que sí. I és que Gràcia és un barri tradicional però també guay. I l'Ajuntament del districte ho permet tot. Ja siguin els actes civics com els incívics. Perquè Gràcia és "moderna" i "tolerant". Però hi ha un problema: aquesta modernor, aquesta tolerància envers tot xoca, amics trabucaires meus, amb el civisme. Em sembla lícit que es rememorin fets històrics però no a costa de la seguretat i el bon ambient del barri.

P.D: La pròxima vegada agafaré jo el trabuc i us dispararé a la nuca. Aviam si us agrada.

Madrid es xula

2010-04-13T20:32:00.004+02:00

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. I em va agradar. I és curiós després de tot el que m'havien explicat. Però de fet la ciutat no té la culpa del que diuen o fan els seus habitants.

Hi vaig anar amb l'AVE i la veritat és que és un luxe. 2 horetes i mitja i ja estavem a la capital d'Espanya. Eren les 10 així que teniem temps per veure la ciutat.

Madrid és capital. És gran. Té grans carrers. Monuments "monumentals". Grans avingudes. La ciutat gaudeix des del glamour més gran a la purria més baixa. "A mitad de camino entre el infierno y el cielo" que deia Joaquín Sabina. Madrid és jove i vella. Madrid és gran i petita a la vegada. Madrid és capital i és poble. Madrid és neta i bruta. Madrid és xula. Però xula amb gràcia.

Vam veure el més elemental. La castellana amb la seva deesa Cibeles i el seu Déu Neptuno. L'avenida de San Jerónimo amb el Congrés dels Diputats. La Plaza Mayor. La Gran Vía. La Puerta del Sol. El Prado (per fora). Atocha. El Metro. Moltes coses però et quedes amb la sensació que et queda un món per veure i per viure.

I a la nit l'altre Madrid. El del Bernabéu. El Madrid intolerant. El Madrid del "polaco que no bote!". El Madrid de l'insult. El Madrid de la xuleria...aquest cop sense gràcia. Allà vam treballar una mica i sobretot vam vibrar. Vam veure el Barça jugar com a casa quan jugava al camp més hostil que hi pot haver pels blaugranas. La veritat és que estava un xic cagadet, però res, al final el Bernabéu callat. Deprimit. Fós. El Bernabéu resignat tornant amb mala cara a casa. Res més gran que això. Gràcies Barça.

I després d'això tornar a Barcelona. Però Madrid està allà. I hi tornaré aquest cop sí...per fer un toc al Cafè Gijón..."Eres mi rincón favorito de Madrid".

Resum de la setmana

2010-04-05T00:07:00.003+02:00

M'ha agradat: La bien o mal de Julieta Venegas.
No m'ha agradat: els canvis al youtube. Difícil insertar un vídeo a un bloc. Cada vegada més pegues.

M'ha agradat: els 2 gols de Bojan. S'ho mereixia.
No m'ha agradat: La gent que és covarda.

M'ha agradat: aquest blog. Gran per saber del dia a dia d'una ciutat com Londres.
No m'ha agradat: un viatge amb la Sarfa. Barcelona - Palamós. Etern i car.

M'ha agradat: Festa per setmana santa.
No m'ha agradat: la gent que plora per la imatge de Jesucrist.

M'ha agradat: Que torni el MIC.
No m'ha agradat: que els dos equips del Barça que participaven al MIC perdessin la final.

M'ha agradat: les columnes de Monzó raonant perquè no va al teatre.
No m'ha agradat: la designació de Cruyff com a president d'honor del F.C.Barcelona.

Nova cançó de Julieta Venegas. Bien o mal.

2010-04-04T10:06:00.001+02:00

M'encanta. Per què no em trobo a Julieta Venegas pels llocs?

El retorn de l'entorn

2010-03-29T22:41:00.006+02:00

Aquesta setmana Joan Oliver anunciava la noticia. La Junta del senyor Laporta nombrava Johan Cruyff president honorífic del Futbol Club Barcelona. La decisió, pel que sembla, va ser unànime (normal en la dictadura laportista). La junta va votar de forma unitària que l'holandès ocupés aquest càrrec dins el Club.

Per començar aquest és un càrrec inventat. Els estatuts ho preveuen sí, però en teoria el càrrec hauria de ser de consents. Hauria d'unir al soci. I justament fa al contrari. Genera polèmica. Si una figura com Casaus, respectat per tothom tant dins la òrbita blaugrana com fora, no va tenir mai aquest honor, per què ara li correspon a l'holandès?

Johan Cruyff divideix. Després de la marxa de Núñez i Gaspar, la candidatura de Laporta es va presentar com una opció trencadora entre nuñistes i cruyfistes. Núñez va abandonar "l'entorn" blaugrana. No va dir mai més una paraula més alta que una altra. Cruyff no pot dir el mateix. Cruyff no torna al Barça perquè mai l'ha abandonat. Des del primer moment ha estat a l'ombra. Escollint entrenadors, jugadors, càrrecs...Cruyff s'ha tornat en l'entorn que tant ell criticava quan dirigia el vestuari blaugrana.

Ara es dedica a escriure cada setmana en un diari. Comenta la situació del Barça i futbolística en general. L'holandès però aprofita aquest espai, que per cert el cobra molt bé, per criticar l'equip quan va malament. O per penjar-se medalles quan la cosa va bé. Fa servir la tinta per atacar jugadors i tècnic, que n'estan farts d'ell. Cruyff fa mal al Barça. Des del primer moment que va ser acomiadat per Núñez, ja llavors va denunciar el Club per acomiadament improcedent i al llavors president per injuries. El jutge no li va donar la raó.

El nomenament com a president d'honor cavarà altre cop les trinxeres que semblaven enterrades. Torna a obrir les ferides cicatritzades dels culers. I la culpa no és només seva sinó d'algú més dolent que ell. Joan Laporta. Si hi ha gent que vegi el Barça com a un instrument per a la promoció i l'interès propi aquests són Laporta i Cruyff. Un, ja plega i encara vol controlar-ho tot. L'altre arriba ara però no ha marxat mai...i si s'estimés el Club faria anys que no obriria la boca. Ara tothom estaria d'acord amb que Johan Cruyff fos president d'honor. Però no Johan, després de tot el que has fet i dit, no t'ho mereixes.

Per flipar!

2010-03-25T23:50:00.002+01:00

Si teniu una estona morta, us avorriu i teniu ganes de passar una bona estona i flipar clickeu aquí. Es tracta d'una pàgina on un mag encerta el personatge que teniu en ment fent preguntes. Ja siguin cantants, polítics, personatges fictícis o esportistes el mag, tard o d'hora, els encerta. La base de dades deu ser enorme. Au a jugar! Ja veureu que no ho feu un sol cop!

Resum de la setmana

2010-03-22T23:36:00.004+01:00

M'ha agradat: Com sempre: Leo Messi.
No m'ha agradat: Ibra. El necessitarem.

M'ha agradat: Pràctiques a Lavinia.
No m'ha agradat: La visita a La Romareda i tots els insults a Catalunya.

M'ha agradat: L'entrevista de la Terribas a Montilla.
No m'ha agradat: Zapatero tan mentider com sempre amb la Terribas.

M'ha agradat: L'article sobre un l'ídol de Zidane, el Principe.
No m'ha agradat: El meu anti-virus...va morint.

M'ha agradat: Que Palamós tingui llum...
No m'ha agradat: ...sospitar que per setmana santa les instal·lacions no aguantaran.

Resultats de l'enquesta

2010-03-22T20:09:00.004+01:00

Qui se'n recorda del terratrèmol de Chile? I del de Haití? Res, ha passat un temps i l'enorme corrent informativa ens fa oblidar la realitat i posar la nostra vista en altres coses. Sovint menys importants. Avui per exemple, Obama és protagonista per l'aprovació de la sanitat pública als Estats Units. Tothom parla de Messi per la seva actuació a La Romareda. Ja ningú parla dels terratrèmols. Ningú envia diners a Haití. Pocs diaris parlen de com se'n surten a Chile.

L'enquesta de la setmana passada preguntava sobre si creieu que d'aquí una setmana algú se'n recordaria del terratrèmol de Chile. 2 persones van votar que no se'n recordaria ningú. 2 més que se'n parlaria però fins al proper terratrèmol. I un vot que creia que si se'n parlaria però només per parlar de les víctimes noves que van apareixent.

Ningú va votar per la opció que les portades de la setmana següent les ocuparia Joan Laporta. I s'ha demostrat que el públic estava equivocat. Ningú parla de Chile però més d'un mitjà parla del president del Barça i les seves clucades d'ulls a Reagrupament. Realment ens ho hauriem de fer mirar, tant els mitjans de comunicació com els que en som consumidors.

Un dia a Zaragoza

2010-03-22T18:31:00.006+01:00

Foto: Claudio Chaves - MD

Ahir vaig estar a Zaragoza (o al pozo! com diria L'Eugenio). I dic Zaragoza perquè de Saragossa res. Vaig visitar la Romareda i la rebuda del Barça va ser lamentable. Insults al Club i a Catalunya perquè sí. Bufandes de: Esto es España i banderes de l'estat que eren aixecades, per senyors amb camisa i ben enclenxinats, quan els aficionats del Barça (Boixos) cantaven a favor del seu equip. També és cert que els ultres blaugranes van cantar un "a segunda a segunda!" però la resta del partit es van dedicar a animar els seus jugadors.

Em van fer llàstima. Portava la càmera per fer fotografies però no en vaig fer ni una. No valia la pena. Era la demostració que no ens estimen. No els hi agradem. No ens volen. Fem una cosa: que ens deixin marxar! Això sí, s'ha de reconèixer als "maños" que van aplaudir quan un jugador s'ho mereixia. Van aplaudir Iniesta, Milito o Pedro...però sobretot es van rendir a Messi. Déu. I és que els 30.000 aficionats sempre podran dir que han vist el millor jugador de la història trepitjar el seu camp.

Acabat el partit. Després d'insultar el Barça i Catalunya toca el de sempre: quedar-se a esperar als jugadors de Guardiola i babejar amb ells. Quins cullons!

L'endemà al matí marxem de l'hotel i esmorzem alguna cosa. En Miki, el meu jefe, demana truita de patates amb...pà amb tomàquet. Ai. La cara de la que servia va canviar per complet. I a sobre ens equivoquem i demanem un cafè amb llet en comptes d'un cafè con leche. Ni una paraula més. Mala cara tota l'estona.

Au doncs marxem que aquí no som benvinguts. Això sí...marxem amb 3 punts més i havent vist el millor jugador de tots els temps en plena forma.

La realitat de la deontologia

2010-03-16T12:38:00.004+01:00

Foto: Lluís Capdevila

L'última classe de la carrera la vam fer acompanyats per 3 periodistes professionals. Xavier Barrena d'El Periódico, Bernat Fernando de TV3 i Enric Bañeres de La Vanguardia; venien a parlar-nos, en teoria, de deontologia dins la nostra professió. La veritat és que només l'últim es pot dir que és un gran orador mentre que els altres van deixar molt que desitjar.

Tot i aquesta falta d'oratoria dels ponents, alguns van descobrir una cosa que sembla que encara no se n'havien adonat: el periodisme fora de les classes és molt diferent. Només calia veure el que deia el de TV3, es passava algunes regles per la pedra i responia tant tranquil a preguntes d'alguns alumnes ofesos i sorpresos pel que estaven sentint (quina pell més fina que tenen alguns i algunes...).

El dia a dia t'obliga a treballar ràpid i a no plantejar-te si he de dir que aquest assassí és d'orígen tal o orígen qual. La vida és molt diferent i molt més complicada fora de les aules de la universitat on s'intenta educar als futurs periodistes en qüestions deontològiques. Però un cop a la feina hi ha mil coses que faran que haguem d'actuar de forma menys políticament correcte. Parlo de la línia editorial del mitjà en el que treballem, parlo de les ordres dels nostres caps, parlo del temps que tinguem per muntar una peça, parlo de la obligació de dir la poca informació que es té.

I és que al final un es posa el límit allà on creu i la censura en certa manera acaba sent autocensura, derivada del sentit comú. Caldrà veure d'aquí uns anys els que defensaven certes coses, molt políticament i deontològicament correctes, si són conseqüents amb el que deien en la seva etapa d'estudiants. Alguns ja desde l'etapa d'alumnes ja no hem defensat la perfecció perquè som conscients que aquesta no existeix (i ens hem hagut de discutir en debats contra la majoria de la classe) i menys si cada vegada hem de ser més políticament correctes, d'aquesta manera només hi haurà una víctima: la veritat.

Resum de la setmana

2010-03-15T15:01:00.004+01:00

M'ha agradat: La nevada.
No m'ha agradat: Les conseqüències de la nevada.

M'ha agradat: que el Palamós no hagi perdut aquesta setmana...
N0 m'ha agradat: que el Palamós no hagi jugat aquesta setmana...

M'ha agradat: La xerrada de 3 periodistes a Deontologia.
No m'ha agradat: la falta de "labia" d'aquests vocalistes.

M'ha agradat: L'Olympique de Lyo.
No m'ha agradat: una setmana més: el Liverpool.

M'ha agradat: El final de la revista Xup-Xup.
No m'ha agradat: La despedida de Raul Flores (un grande) de la SER.

M'ha agradat: Messi. El Barça.
No m'ha agradat: el públic del Camp Nou tan pessimista com sempre.

Sopar de despedida

2010-03-13T17:23:00.007+01:00

Ahir vaig anar a un sopar de despedida. Un jove i bon periodista de la Cadena SER, Raül Flores, passa a engrossar les llistes d'atur. Una llàstima. La seva marxa és una mostra de la situació per la que passa aquella casa (Ràdio Barcelona) i un exemple més del context pel que passa el periodisme. Retalls de plantilla, actituts sobrades dels que manen, sobreexplotació, sous baixos... són conceptes que comencen a "arrelar" al món dels mitjans de comunicació. I no compto el mal ambient de les redaccions.

En Raül, fins que no es demostri el contrari, és un crack. Un gran professional i a la vegada molt proper als becaris que arrivabem nous com va ser el meu cas. Conscient de la situació per la que passa un jove quan arriba a una redacció, cosa que això no saben, o no recorden, la gran majoria de periodistes consolidats. Alguns no arriben ni a parlar als becaris (fins que els necessiten) altres els fan pagar amb els seus mal rollos personals o laborals. En fi, res que no passi tampoc en altres àmbits laborals. El cas és que en Raul mai va ser així. No és així.

Encara recordo la primera vegada que vaig coincidir amb ell. Era al Parlament. Estava un xic nerviós i perdut però el tiu se'n va sortir...suant la gota gorda però ho va fer bé.

La Cadena SER perd un gran periodista i una gran persona (un tòpic però és així). Ells s'ho perden. Jo del que estic convençut és que no tindrà cap problema per seguir endavant i que el temps posarà les coses al seu lloc. Del que si que no estic tant convençut és de que la situació en el món dels mitjans de comunicació canviï...

P.D.: Raül Flores. Un grande.

Preguntes sobre la nevada

2010-03-13T13:28:00.004+01:00

Qué és el NEUCAT? Realment serveix per alguna cosa?

Què hagués passat si hagués nevat dos o tres dies seguits?

Per què si el dia abans tothom sabia que nevaria el dilluns ningú va fer res? Potser perquè era diumenge?

Per què sempre els francesos tanquen la frontera quan passen coses d'aquestes?

Per què no surt Joan Saura o José Montilla informant el mateix dilluns?

Per què la Guardia Urbana es feia fotografies i es tirava boles de neu mentre els ciutadans de Barcelona patien un caos de trànsit espectacular?

Per què algú ja comença a dir que amb la MAT això no hagués passat si l'excusa que donen del caos no és la xarxa sinó els arbres caiguts sobre els cables?

Per què Montilla diu que caldran professionals de l'estranger per normalitzar la situació dels boscos quan a Catalunya hi ha milers d'aturats?

Per què si tot el que passa a la província de Girona hagués passat a Barcelona l'apagada duraria 2 o 3 dies?

Per què tots els elements (vent, foc, neu) es posen contra Joan Saura?

Raons per no creure en la democràcia (VIII)

2010-03-09T09:00:00.002+01:00

Resum de la setmana

2010-03-07T23:04:00.005+01:00

M'ha agradat: La visita dels germans Centelles a la Pompeu.
No m'ha agradat: que les fotografies del seu pare continuin a Salamanca.

M'ha agradat: Anar a Palamós.
No m'ha agradat: L'enigma de Laporta estrenant pàgina web...totalment buida de contingut.

M'ha agradat: Territorio Comanche de Pérez Reverte.
No m'ha agradat: que m'agradin els llibres d'aquest home...i m'agraden tots.

M'ha agradat: El bloc d'Albert Elfa. Un referent.
No m'ha agradat: els informatius de TV3.

M'ha agradat: La revista Xup Xup. Pròximament als carrers.
No m'ha agradat: La llista de pràctiques.

M'ha agradat: Com sempre Enric Juliana analitzant el mapa polític espanyol.
No m'ha agradat: La suspensió d'Oriol Giralt com a soci del Barça durant un any. El Barça és un club democràtic o no?

Laporta 2.0

2010-03-07T22:46:00.005+01:00

Dilluns passat tothom en parlava. Tothom volia veure la nova web. Joan Laporta estrenava pàgina. I qui més qui menys esperava una novetat ja que se n'havia parlat força i no podia ser que una persona com Joan Laporta comences la seva carrera a la xarxa sense una novetat. Les 12 en punt. Res. Cap novetat. És més, el portal no funcionava. S'havia saturat. A classe tots ho provàvem una i altra vegada. F5 o pitjant les tecles de refrescar del navegador. Res.

A la tarda si. Ja funcionava. Més tard al ser preguntat per el portal Laporta va dir que mai havia dit que anunciaria res i que la web és un espai de reflexió personal sobre temes relacionats amb el Barça i Catalunya. Jo m'atreveixo a dir que es un espai de autobombo que parla de fets relacionats amb Laporta. Ell i només ell. Fins i tot la seva foto ocupa el percentatge més elevat del contingut de la web.

En fi. Laporta ja està a pertot. Laporta ja és a la xarxa. Després del Laporta del lloro, del Laporta del champagne, del Laporta de les brasilenyes i del Laporta dels franquistes...treu el cap el Laporta 2.0. No va anunciar ni la creació de cap partit, ni que es decideix finalment a entrar en política...ni tampoc la seva dimissió. Tot i això, qui més qui menys creu o sap que a les pròximes eleccions catalanes, les de la tardor d'aquest any, Laporta hi estarà present d'una manera o altra.

Territorio Comanche

2010-03-07T21:07:00.004+01:00

"Para un reportero en una guerra el territorio comanche es el lugar donde els instinto te dice que pares el coche y des media vuelta. El lugar donde los caminos están deiertos y las casas ón ruinas chamuscadas; donde siempre parece a punto de anochecer iy caminas pegado a las paredes, hacia los tiros que suenan a lo lejos, mientras escuchas el ruido de tus pasos sobre los cristales rotos. El suelo de las guerras está siempre cubierto de cristales rotos. Territorio comanche es allí donde los oyes crujir bajo tus botas, y aunque no ves a nadie sabes que te esán mirando. Donde no ves los fusiles, però los fusiles té ven a ti."

Així defineix Arturo Pérez Reverte el que és un territorio comanche. Aquest és el llibre que m'he llegit aquesta setmana. Sé que no és ni molt menys el llibre més nou d'aquest escriptor, que precisament aquesta setmana treu a la venda El Asedio, però em venia de gust reviure la guerra de Bòsnia amb l'escriptor cartaginès.

Territorio comanche és només una de les mil històries que van passar a la guerra dels Balcans. L'alter ego de l'escriptor i Márquez, càmera de TVE i company de Reverte esperen la detonació d'un pont, el de Bijelo Polije, per part de l'exèrcit croata per frenar així l'Armijia musulamana que s'acosta perillosament a la zona amb tancs. Márquez és un obsessiu amb els pont. Ha estat a infinitat de guerres i mai ha pogut gravar la voladura de cap d'ells. Ara està decidit a aconseguir "el seu pont".

Aquesta és "l'excusa" perfecte per fer una repassada a través de flashbacks de diferents batalles i situacions de la guerra dels Balcans i dels altres conflictes que havia cobert Reverte en el passat. Amb un llenguatge directe i sense cap tipus de complexe l'escriptor analitza el dia a dia del reporter de guerra i reflexiona sobre el paper d'aquest en els conflictes. Els seus problemes. Les seves pors. Les manies de cadascú. Les seves realitats (són tots uns solitaris, o alcoholics...).

Territorio Comanche és se'ns dubte una bona manera de conèixer les entranyes d'una guerra. I no parlo de moviments militars, tancs o barbàrie sinó de les entranyes de la gent. De les persones...que al cap i a la fi són les que les pateixen.

"Repassada" al TN

2010-03-04T22:16:00.005+01:00

Avui curiosament he mirat la tele. Informatius, evidentment. I ho he fet encuriosit per com cobria TV3 la visita dels germans Centelles a la Pompeu. Els fills del fotògraf han vingut a la classe de periodisme de fonts invitats pel nostre professor, en Daniel Arasa, i s'han defensat de les enormes crítiques rebudes per tots els mitjans i per bona part de l'opinió pública catalana.

El cas és que mirant l'informatiu me n'he adonat d'una cosa. Sonara molt pedant però perdoneu-me: els telenotícies de TV3 han baixat en qualitat d'una manera alarmant. Per començar el temps és molt limitat...bé pels esports no, que duren 20 minuts. I que consti que jo sóc el tiu que estima més els esports del món. Però tant de temps per una cosa i tant poc per una altra és molt discutible en una televisió que al ser pública no ha de regir-se pels índex d'audiència. Almenys això és el que diu la Mònica Terribas.

Una conseqüència d'aquesta manca de temps és la qualitat de les peces informatives. La noticia del debat sobre l'abolició dels toros no ha tingut ni una peça el·laborada, tant sols un plató punxat (o sigui: imatges del parlament i la comissió mentre la Raquel Sans comentava per sobre què havia passat). Fent un repàs de totes les notícies les diferents peces que anaven aparaixent, entre elles la dels germans Centelles, ha donat molt que desitjar. Fins i tot en una notícia d'educació han posat una declaració del Conseller Maragall que debia durar...un segon!!! Calia doncs posar-la?

Una última cosa. L'informatiu no segueix cap ordre aparent. Internacional, després política catalana, després educació per tornar a l'exterior i veure la crònica d'en Jaume Roura a Bagdad. No sé, un informatiu sense ordre ni concert. Suposo que ho fan per alleugerir de política i del que s'anomena "hard news" el telenoticies.

Amb això no estic dient que jo ho faria millor però crec que la direcció de la casa hauria de fer un pensament seriós al respecte. Si fan aquests canvis, poc temps per les notícies, temàtiques que no siguin tant polítiques i molts esports ens estem anant a un model de informatius de televisió privada. Però no haviem quedat que TV3 no es regia per nivells d'audiència? De moment jo feia temps que no mirava el telenoticies a les nits i amb deteniment...i ja sé per què...

Resum de la setmana

2010-03-01T00:09:00.005+01:00

M'ha agradat: La victòria del Barça.
No m'ha agradat: els primers xiulets a Ibra, que la gent no oblidi que és jugador del Barça.

M'ha agradat: La xerrada de John Carlin al Col·legi de Periodistes.
N0 m'ha agradat: el terratrèmol de Xile.

M'ha agradat: La visita, altre cop, a la Competència i la Segona hora de Rac1.
No m'ha agradat: La lesió d'Aaron Ramsey de l'Arsenal.

M'ha agradat: el Palamós que pel que diuen ha fet la millor actuació de la temporada...
No m'ha agradat: ...que tot i així ha perdut contra el líder, L'Hospitalet, per 1 a 2.

M'ha agradat: la celebració dels referèndums per diferents poblacións catalanes, entre elles Palamós.
No m'ha agradat: que hi hagi menys participació que la antiga "onada" de referèndums.

M'ha agradat: el retorn del "Niño" Torres.
No m'ha agradat: el Manchester campió de la Carling.

M'ha agradat: Enric Juliana, com sempre, analitzant el mapa penínsular com només ell ho sap fer.
No m'ha agradat: La detenció dels etarras...altre cop en cap de setmana (no manipular la frase)

El factor Carlin

2010-02-22T20:58:00.006+01:00

Hi ha vegades que és millor escoltar que ser escoltat. Millor invertir el teu temps en percebre paraules sàvies que en escoltar les teves. I qui millor que John Carlin per fer-t'ho veure. El periodista anglès ha parlat avui al Col·legi de Periodistes i ja se sap que quan ell parla/escriu tothom calla i escolta. Els temes a tractar han estat la seva trajectoria, Sudàfrica, del seu llibre, del periodisme actual i, com no, el futbol.

Carlin, establert a Sitges, ha volgut ser optimista pel què fa al futur del país africà. "Sudàfrica té les bases per crèixer tot i la corrupció que impera dins les artèries de l'estat". En la seva reflexió no hi ha pogut faltar la referència a la figura de Mandela "un verdader líder, dels que ja no en queden" i al qui ha qualificat com "el millor somriure que ha vist mai".

Col·laborador del diari El País, Carlin ha senyalat internet com el principal culpable de la crisi dels mitjans ja que encara ningú ha trobat la manera de fer-lo rentable a nivell periodístic. L'anglès és partidari del pagar per llegir. De fet, ha repetit diversos cops la frase "és la millor època per escriure però la pitjor per viure" en referència a l'enorme quantitat de lectors que pot arribar a tenir un text però l'escassa rendibilitat que el periodista en treu econòmicament parlant. Poc amant de l'objectivitat en la professió, Carlin ha reivindicat el famós factor humà que ell tan bé coneix; i ha qualificat d'impossible deixar de ser objectius "perquè primer hem de ser persones i després periodistes".

En la seva intervenció davant una cinquantena de persones, l'anglès no ha volgut parlar massa sobre el seu llibre, tot i que ha comparat el permís de Mandela per fer el llibre amb el gol d'Iniesta a Stamford Bridge. En una conversa amb Carlin no podia faltar-hi el futbol precisament el millor del 2009, per ell, no ha estat ni l'èxit del seu llibre ni de la pel·lícula Invictus. El més destacat de l'any passat ha estat tenir un abonament al Camp Nou i anar a veure el Barça amb el seu fill. El que deiem: paraules sàvies.

Pajín surt mona a la Gaceta

2010-02-22T17:27:00.006+01:00

Des del seu naixement el 1995 el grup Intereconomia s’ha dedicat a atacar el partit socialista espanyol per sistema. Fora del poder i ara també al govern. I ho ha fet sovint passant-se pel folre alguns principis deontològics de forma natural i habitual. Ara però amb la crisi, l’atac a través dels diferents canals (internet, televisió, premsa) s’ha intensificat. A tot això cal tenir en compte que els pròxims anys poden ser la clau per desgastar al PSOE i posar per fi, al Partit Popular al capdavant del govern espanyol. Abans, hi ha autonòmiques a Catalunya. I això agradi o no, és clau a Espanya.

En l’atac contra l’executiu de Zapatero hi ha entrat en els últims temps el diari la Gaceta de los Negocios, que abans de pertànyer al grup Intereconomia es dedicava per complet a l’economia. Ara ja està de ple en el complicat món de la premsa generalista.

La imatge que surt avui és digne de comentar. En les pàgines de política hi apareix Leire Pajín. Figura del partit socialista que es presta als atacs per part de la dreta espanyola per la seva actitud combativa, a vegades de supèrbia, i que sembla que és la figura posada pel partit per rebre els cops mediàtics. La jove Secretaria d’Organització del PSOE avui és noticia per acusar al PP de “no dar ni el palo” respecte a la situació econòmica del país. En l’instant precís en que pronuncia una “O” Pajín és immortalitzada i publicada en una imatge que pot recordar un ximpanzè. Una fotografia degradant i inclús ofensiva.

Calia utilitzar aquesta fotografia? No tenien imatges més neutres de la dirigent socialista? Durant la roda de prensa no ha posat cap cara que recordi a cap animal?

"La imatge del partit que ens ha de treure de la crisi és la d’un ximpanzè" sembla recordar la Gaceta. Aquest és l’estil de Intereconomia i els seus mitjans. Ni responsabilitat, ni dignitat ni...parcialitat. I això que només parlem de les imatges...

Massa raons per les lesions

2010-02-15T20:59:00.007+01:00

Que ningú s'enganyi. No cal patir per la derrota d'ahir. Jugar al Calderón és com estar a l'illa de Lost. Tot pot passar. No hi ha res descartable. El que si que fa patir als culers són els enormes problemes que tenim últimament amb les lesions. Touré, Keita, Chigrinsky, Alves, Abidal i Márquez ja no van jugar aquesta setmana provocant un verdader mal de cap a Guardiola que va haver d'improvisar una defensa de circumstàncies amb Jeffren al lateral dret. A tot això se li afegeix un altre jugador important pel Barça, Xavi es lesiona i estarà dues setmanes de baixa.

Es podria parlar de mala sort. Però la mala sort, en segons quins casos, no existeix. Aquesta temporada va començar aviat. Amb dos partits "extra", com van ser els de les supercopes. A això li hem d'afegir l'estada a Dubai per jugar dos partits més a un gran nivell d'exigència i amb un clima del tot hostil. Tot això afecta al físic dels jugadors, com també ho ha fet la Copa d'Africa per Keita i Touré. Per tant, primera raó: desgast físic.

Pel que diuen els metges l'eliminació de la copa del rey també ha afectat als músculs dels jugadors ja que inconscientment es relaxen quan no es té un partit important tan sovint. Segona raó: relaxament múscular.

Diuen, els que segueixen el primer equip dia a dia, que el Barça no ha canviat els hàbits de treball. El que sí ha canviat ha estat la figura de la persona que controlava, fins ara, l'alimentació dels jugadors. Una altra de les raons ha estat la falta de jugadors a la plantilla. El que va ser el tema estrella de principi de temporada: la plantilla és curta.

A tot això cal afegir-li la visita del Barça a camps de futbol d'arreu de Catalunya. Com la visita al camp del Reus l'estat dels qual era bastant millorable i diuen que fins, que la gespa va poder provocar les lesions d'Abidal i Chigrinsky.

Totes les lesions són diferents. I mai podem creure que una lesió es dona per una o tal cosa. Ni tampoc que es dona per una sola raó. Però la veritat és que hi ha masses raons perquè apareguin aquest tipus de lesions. El Barça té masses números per guanyar la rifa. Tempta massa la sort. Del que no podem dubtar però és que tants contratemps faran rumiar Guardiola. Però hem d'estar tranquils, aquest Barça superarà aquesta "plaga" que està afectant al vestuari. Aquest equip pot amb això i molt més. Fins i tot amb la premsa de Madrid.

Al loro! que no nos embauquen!

2010-02-04T22:46:00.008+01:00

Un dels temes estrella de la opinió pública catalana és el de les vegueries. A partir d'ara se suposa que Catalunya quedarà dividida en 7 vegueries: la de Girona, la de Barcelona, la de la Catalunya Central, la de l'Alt Pirineu i Aran, la de Lleida, la del camp de Tarragona i la de les Terres de l'Ebre.

Tot això ha provocat un intens debat sobre la necessitat, o no, d'articular el país d'aquesta forma. Diaris, televisions i ràdios en parlen. Les tertúlies, que "vertebren" la nostra opinió pública, en van plenes. La pregunta però és: Calia treure un tema tant poc important i impopular com aquest? Resposta: si. Des del punt de vista dels polítics, si. I és que s'acosten les eleccions. Estem en precampanya i cal parlar de tot, menys de l'augment de l'atur, la caiguda de la Borsa o les manifestacions dels pagesos. Així que van sortint temes que avui vénen i demà se'n van. Ja ningú parla de Vic o Ascó. El tema de les vegueries no deixa de ser un globus sonda com podria ser el tema dels Jocs Olímpics d'Hivern a Barcelona. Temes de no gaire nivell polític.

El que no es pot negar és que el tema de les vegueries ha creat polèmica. El que semblaven picabaralles mortes entre diferents zones o ciutats han revifat com ho fa un foc de camp. Uns volen una vegueria per ells. Altres la capitalitat de la seva. I el que diem: velles disputes que tornen a estar en primera línia. Que generen més crispació en el ja de per si "català emprenyat".

I això quan ens costarà?. "No costarà res"- ha dit el senyor president Montilla. Algú s'ho creu? Realment algú es pot creure que canviem l'articulació territorial del país i no hi haurà una despesa econòmica a canvi? Ens volen fer creure que no caldran nous edificis, noves infraestructures, nous circuits burocràtics?

La credibilitat dels polítics està tant baixa, i més la de Montilla, que ja ningú s'ho creu.

Sent sincers, a ningú li importen les vegueries. O és que aquest Nadal amb la familia heu tocat el tema? Aquí l'únic que importa és el bon moment del Barça. Les 6 copes. O el villarato d'Alfredo Relaño. I com a molt, la crisi o l'atur. Com diria Laporta: Al Loro! Que no nos embauquen. A tot això, la última paraula sobre les vegueries la té Madrid. Està tot dit. Haurem d'esperar 3 anys aviam què diuen?

4, 8, 15, 16, 23, 42. Comença el compte enrera

2010-02-02T22:03:00.007+01:00

Avui torna LOST. La sèrie que ha marcat una fita històrica en el món de l'audiovisual comença la seva sisena temporada, i última, amb una espectació brutal. Tanta que fins i tot el president dels Estats Units ha hagut de variar l'hora del seu discurs setmanal a la nació.

Aquesta nit als Estats Units i demà nosaltres, tornarem a tenir en Jack, la Kate, en Sawyer i companyia a les nostres pantalles. I dic pantalles i no televisions. Per què Lost és una sèrie que s'ha seguit, majoritariament, per internet. És una sèrie que ha trencat amb tot, inclòs amb això; no és una sèrie televisiva. Que aixequi el dit qui no hagi vist Lost per internet. Per exemple, podem veure a partir de les 3 el primer capítol de la sisena temporada per aquí.

Les audiències parlen per si soles. TVE tenia els drets i emetia la sèrie per La2. El poc seguiment que van tenir els "perduts" va fer que la televisió pública espanyola decidís, o millor dit vengués, els drets a Cuatro. Però a la televisió del senyor Polanco tampoc ha tingut l'èxit que s'esperava. Veurem si amb la nova temporada pujen els índex d'audiències.

El que comença avui és el principi del final d'una sèrie que ha generat quelcom més que qualsevol altre sèrie del món. Una sèrie de culte que ha portat a aquest gènere a un altre nivell. Ara les sèries es miren en DVD. Es miren per internet. Existeixen milions de forums i teories. Tenen uns pressupostos com les pel·lícules. Generen espectació i marqueting com ho faria Star Wars o qualsevol film de Disney.

Lost té un gran repte. I aquest no és altre que tenir un final a l'altura de tota la sèrie. Desconec si els guionistes saben com acabarà o no. El que està clar és que un final mediocre pot destrossar el mite que pot ser aquesta sèrie. Perquè desenganyem-nos, si aquesta sèrie acaba bé, d'aquí cent anys es parlarà de Locke, Jack i en definitiva, de Lost com una referència audiovisual.

El desenllaç té enormes possibilitats degut a la gran quantitat d'enigmes oberts durant les 5 temporades anteriors. Tothom es pregunta què haurà passat amb tal o qual personatge. Què seran els famosos números o quin significat té l'estàtua destruida. Hi ha moltes portes per tancar en tan sols 18 capítols. A todoseries.com han fet un recull de les 10 escenes que, qui més qui menys, desitja veure en aquesta nova temporada que avui comença. Us les deixo aquí.

4, 8, 15, 16, 23, 42.

Els cinemes...en català!

2010-02-01T17:52:00.007+01:00

Avui 1 de Febrer, 74 sales de cinema d'arreu de Catalunya fan "vaga". Ho fan en protesta per la nova llei del cinema que ha proposat el govern català. La llei pretén augmentar la presència del nostre idioma en les sales de cine ja que només és present en el 3% dels films que es passen al nostre país.

Per això algunes sales protesten. Però ho fan dilluns. O sigui, que les pèrdues seran mínimes ja que el primer dia de la setmana no és ni molt menys prolífic a les cues per anar a veure una pel·lícula. Això si, demà les entrades i les crispetes tindran el mateix preu: aquest és el problema real de les sales de cinema però ara sembla que la culpa sigui de l'idioma. Molt llestos aquesta gent.

Però el que no saben aquests empresaris és que hi ha gent que tampoc és tonta. Així que ja s'ha articulat una resposta en contra els cinemes que avui tanquen o si voleu, a favor del català. Alguns opten per no anar més al cinema i altres per la opció d'anar avui a les sales que si que obren. Internet en tot cas en va ple. Si teniu Facebook ja haureu pogut afegir-vos al grup: Si els cinemes fan vaga contra el català els catalans fem vaga contra els cinemes que ja té 21.313 admiradors. Que no són pocs.

Més enllà de si hem de veure pel·lícules en versió original o no (debat que a Europa ja han superat) a Catalunya comencem a estar molt farts que cada dia es tiri merda sobre el nostre idioma. Però molt farts. Sembla que per parlar amb el nostre idioma estem delinquint. Sembla que per llegir en català haguem d'anar a la presó. Doncs no. Senyors empresaris, el català funciona. La televisió en català és líder a Catalunya. Les dues ràdios més escoltades al país són en català. El català és rentable.

Per als catalans que opten pel "vols caldo? dos tasses!" aquí va la llista de cinemes que avui no tancaran:

BARCELONA
Lauren Universitat
Cine Arenas
Cine Alexandra
Casablanca Kaplan
Lauren Gràcia
Lauren Horta
Lauren Sant Andreu
BLANES
Lauren Costa Brava
VIC
Cine Nou
CARDEDÉU
Cine Esbarjo-Verdi
MANRESA
Cinema Atlàntida
MASNOU
Cinema Calàndria
MONTCADA I REIXAC
Cinemes Montcada
VILADECANS
Lauren Viladecans
SANT FELIU DE LLOBREGAT
Cinebaix
SANTA COLOMA DE CERVELLÓ
Societat Recreativa
SANT VICENÇ DELS HORTS
Multicines La Bailet
TERRASSA
Cine Catalunya
Club Catalunya
VILANOVA I LA GELTRÚ
Lauren Garraf
Bosc Cinema Municipal
SITGES
Cine Retiro
Cine Prado
VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Cine Casal
GIRONA
Truffaut
PALAMÓS
Arinco
ALTAFULLA
Les Bruixes
REUS
Lauren Reus
Palace
LLEIDA
Lauren Lleida
Cine Funàtic

Tot sobre els Estats Units

2010-01-31T21:20:00.004+01:00

Ara que Obama fa poquet que ha complert un any a la Casa Blanca s'ha parlat molt de la seva popularitat. Amb els problemes que té al damunt, el primer president de color dels Estats Units, s'ha convertit en el president amb menys suport popular a l'any d'accedir al poder. Simple estadística.

Si sou dels que us importen les estadístiques, us importa una mica la historia dels Estats Units, les seves guerres, o sou dels que sabeu que Obama és el president número 44 aquesta és la vostra pàgina. Historycentral.com és un recull de dades i més dades sobre el país de les barres i les estrelles.

En aquest web hi podreu trobar des de informació sobre la guerra de la independència a frikades com l'índex de participació de les eleccions de 1960 o de l'any que us interessi.

Dins aquest espai d'americanitat pura i ha un racó reservat als presidents que ha tingut el país. Estats Units, a diferència de molts altres països, els presidents tenen un status un cop deixen de ser-ho, i la seva paraula continua sent vàlida en molts aspectes tot i no ocupar cap càrrec. La llista de presidents és matèria a totes les escoles del país, i aquesta pàgina dedica una gran quantitat d'informació als homes que han estat al capdavant dels Estats Units des de George Washington fins a Barack Obama. I tampoc oblida sorprenentment, les primeres dames.

Crisi a Reagrupament

2010-01-31T20:36:00.004+01:00

Encara no hi ha data fixada per les eleccions autonòmiques i Reagrupament ja té la seva primera crisi. Pel que sembla Carretero, el seu líder visible fins ara, ha abandonat la junta directiva del partit juntament amb 13 membres més per desavinences amb la forma d'elaborar les llistes electorals.

Per l'ex conseller, i part de la directiva de Reagrupament, aquestes s'haurien de fer amb tots els associats escollint els candidats independetment de la circumscripció a la qual pertanyin. Al final, no serà així i cadacú triarà els líders de les llistes del seu territori fet que com deiem, ha provocat la dimissió de Carretero i tretze persones de la directiva de Reagrupament.

Més enllà de deixar al partit sense el seu fundador, el seu líder i sense un pilar important, la marxa de Carretero i la actual crisi per la que passa Reagrupament és la demostració del que som els catalans. Surt un partit al marge dels partits oficials. Un partit que recull l'ideal de molts catalans. Un partit pel "català emprenyat". I com acaba? Doncs amb el partit passant per la seva primera crisi amb tot just 4 mesos de vida.

L'esquerra catalana s'empenya en dividir-se. En barallar-se. En fer-se retrets. Només cal veure la visita al Fossar de les Moreras per la Diada. On cada any hi ha pals, crits i insults d'uns contra els altres i d'altres contra els uns. Maulets contra Jerquis. Jerquis contra Maulets. Aviam qui és més català que l'altre.

En principi no hi ha d'haver gent més catalana que altres. Però això, voler ser sempre més català que l'altre i acusar a algú de traidor, és tan tradicional de la cultura catalana com els castells o la butifarra.

I mentrestant, Convergència somriu, això li va de perles. I el PP i PSOE es freguen les mans. "Sort que el nou partit dels catalas emprenyats ja passa per la seva primera crisi" deuen pensar alguns. "Ja deia jo que això de Reagrupament no duraria massa..." pensaran alguns altres. I a Madrid, i en castellà, més d'un respirarà i dirà "menos mal que estos catalanes se pelean entre ellos que sinó..."

The Sartorialist

2010-01-29T23:28:00.004+01:00

Scott Schumann vivia a New York. Amb una bona feina. Treballava en marketing i disseny amb grans figures com Valentino o Jean Paul Gaultier quan va decidir abandonar la seva vida estressant. Senzillament volia canviar. No volia dependre de ningú i va decidir empendre el seu negoci. Volar en solitari.

La decisió però va coincidir amb la data que ha marcat a més d'un. L'11-9-2001. El context social, cultural i econòmic va canviar per complet i el seu projecte, faltat d'ajudes governamentals, es va diluir tant ràpid com ho fa el sucre en un tallat.

Schumann, que ja havia demostrat no ser un conformista, no es va quedar de braços plegats. Aprofitant les noves tecnologies va crear un blog, The Sartorialist, on aniria fent fotografies per les passarel·les de moda més grans del món: els carrers. Així, en un simple blogspot com aquest que ara llegiu, i una camera en mà, va començar a fer fotografies a la gent més interessant i més ben vestida de la ciutat. D'aquesta manera, mentre no li sorgia la oportunitat de muntar el seu propi negoci, inmortalitzaria la gent més cool de NY, i el boca a boca el va convertir en el coolhunter més admirat del món i el seu blog un dels més seguits i visitats de la xarxa.

Schumann és una de les persones més influents en disseny i moda. Un autèntic gurú. I viu gràcies al seu blog, que li va "salvar" la vida; i que encara segueix renovant (avui mateix ho ha fet) ara però, fent fotos de gent d'arreu del món. Això sempre em fa recordar una cosa: que de tant en tant he d'anar posant cosetes al meu...no fos cas que algun post canviés la meva vida...

Cementiris verticals

2010-01-11T20:59:00.005+01:00

La falta d'espai i la saturació que pateix l'illa del Japó ha portat als seus habitants a tenir uns hàbits fora de lo que considerem corrent. Els japonesos han arribat a viure en vaixells per falta d'espai, dormir en capsules i ara ens arriba la última "superació" d'aquesta manca d'espai: un nou tipus de cementiri.

Es tracta del cementiri Kouanji situat a la capital, Tokio, dissenyat per ocupar el mínim espai i perquè hi capiguen el màxim de cossos. És un cementiri vertical que ocupa sis pisos i on tot està mecanitzat i informatitzat, i per tant, també despersonalitzat...però sembla que això als japonesos cada cop els importa menys. Alta tecnologia al servei dels morts i els seus familiars que són els principals beneficiats d'aquest nou concepte de cementiri que "amenaça" en arribar a les nostres terres.

Deixo el vídeo de la BBC (en un castellà força graciós) que dona més detalls i us ajudarà a fer-vos una idea d'aquests nous cementiris.

Baralles a la xarxa

2010-01-07T11:54:00.004+01:00

Una de les millors coses que té llegir notícies per internet són els comentaris que deixa la gent. Són comentaris que van arriban després que els internautes llegeixin la crònica d'algun dels corresponsals d'aquest diari (alguns internautes fins i tot fan els comentaris sense llegir ni una linia). Avui, a part de enterar-me'n, gracies en Xavier Aldekoa, que a Somalia la ONU ha de seguir 11 manaments si vol seguir donant menjar a la població; m'he dedicat a llegir els comentaris com faig de costum i no m'he pogut estar de penjar-los al bloc.

Sovint, molt sovint, aquests comentaris es converteixen en una guerra. La cosa comença més o menys així:
Una persona diu una cosa més o menys sensata. Una altra de perfil "progre" la llegeix, no pensa el que l'altre ha escrit i automàticament se sent ofesa. Evidentment acusa a l'altre de no tenir-ne ni idea del món, de ser un ignorant, i de no haver vist tant món com ell. A partir d'aquí es pot generar una lluita entre dos, tres, o milions d'internautes i la conversa s'allunya definitivament del tema exposat en la crònica. Tot això es podria haver evitat si la segona persona, la "progre", hagués exposat la seva teoria en comptes d'haver criticat la de la primera.

Avui ens deleiten amb aquest baralla literaria de baixíssim nivell la Marina, i sobretot la Júlia. Amb un problema tan seriós com aquest és molt trist que les poques persones que s'interessen per aquest fet acabin discutint d'aquesta manera i amb aquests arguments i aquest estil tan pobres. Menys mal que el senyor Mozambiqueño li ha posat el toc d'humor per no deixar un mal sabor de boca. Us deixo aquí la batalla dialèctica. Es llegeix de baix a dalt!

mosambiqueño 07/01/2010, 11:47
que dise tu de mosambique, tu no estal en mosambique nunca marina,tu no salil de pueblo tuyo en zevilla

jalia nover 07/01/2010, 11:46
vale,vale, la del comentario anterios era yo tambien jaja

no ver 07/01/2010, 11:45
marina, creo que julia tiene razón, primero dudo de que estes en mozambique,segundo dudo que sepas hacer 2dos cosas a la vez sin que se te manche la camisa con tus propias babas : ) un bveso

julia 07/01/2010, 11:42
marina: swi marina estaras en mozambique, pero de politica internacional no tienes ni pajolera idea guapa. ya te digo solo tienes que ver que paises tienen petroleo o metales en africa y veras que son los que han estado en guerra. mi primo vive en almeria y no tiene ni idea de invernaderos y eso que esta llenito de ellos

marina 07/01/2010, 11:28
Para Julia: tienes razón, no tengo ni idea del mundo...Por eso hace tres años que vivo en Mozambique trabajando en un hospital rural

julia 07/01/2010, 11:07
marina,que poco sabes del mundo chica. No tienes ni la menor idea de porque en estos paises siempre hay guerras. No hay un solo pais africano con recursos naturales, minerales,etc, en que los USA y europa tengan intereses que no haya estado en guerra cada 2x3. mira un poco de política internacional y lee mas

marina 07/01/2010, 10:57
Ni ONU, ni ONGs ni comunidad internacional, ni nada. Lo que hace falta es que la población se espabilen y se revelen contra sus opresores. Nada que venga de fuera va a solucionar el problema: sólo va a enseñar a esos niños a poner la mano para pedir más. Ese, señores, es el autentico problema en Africa.

Una tarda al Primer toc

2010-01-05T12:23:00.004+01:00

Ahir vaig anar al Primer toc presentat per Raül Llimós a Rac1. I això comporta posar-li cara i ulls a la ràdio. Amb dos amics més, l'Àxel i en Jordi, vam arribar a la planta 15 que el grup Godó té al vell mig de la Diagonal. I la veritat és que el no erem els últims. Aprofitant aquests dies de festa la gent s'acosta a la seva ràdio de sempre amb ganes de descobrir com és un programa.

Ahir a la tarda uns 20 radiooients van posar cara a la Sònia Jalmà, en Gerard Romero o en Damià López. Noms que ens són molts familiars però que no tenien rostre. I un d'ells (l'Àxel), a més, se'n va endur dues entrades pel Barça-Sevilla.

Les dues hores van passar volant i vam poder gaudir d'una tarda diferent amb allò que ens agrada: El Barça i el futbol. A tot això afegir-hi la presència de David Balaguer i la seva secció dels noms que esclaten a la boca o les aportacions del gran Julio Salinas.

El primer toc és un programa fresc, fet amb gent jove, amb ganes i professional. Seguint la línia de la casa. Una ràdio que ha renunciat als típics que sempre han estat a la cadira. Una ràdio que està a favor de la innovació. En contra les tel·les d'aranya i la caspa. I això, aquest risc, dona resultats: pujar, pujar i pujar d'audiència.

Honda y profunda reflexión

2010-01-02T16:19:00.006+01:00

Ho reconec. No miro el discurs del rei. Ni el miro ni l'escolto. I crec que no sóc l'únic. L'audiència del discurs que fa sa Majestat per Nadal ha baixat un milió de persones i se situa al voltant dels set milions de persones. Tot i la novetat d'aquest any: EITB emetia el discurs del monarca per primer cop, les paraules del rei són cada cop més buides i importen cada cop a menys gent. I si importen cada cop a menys espanyols...imagineu-vos els catalans.

És un discurs, primer de tot i per variar, imposat. Tots els canals l'emeten a la mateixa hora. Així que no hi ha més remei, si vols veure la televisió, que tragar-te'l. També és un discurs barroc, buit i amb un llenguatge arcàic. Deixa molt marge a la interpretació i per tant, és més interessant llegir els anàlisis dels diaris el dia següent o dos dies abans. A part, qui parla com el rei? "Honda satisfacción" "caminos de concordia...etc". Com sempre fora de lloc. Fora de la realitat.

El lloc tampoc seria l'adequat. Per què sempre el lloc és algun raconet de la Zarzuela? Per què el rei no canvia de mobles i els posa una mica més modernets? A part, veure la cara de lluç bollit que fa el rei dels espanyols la veritat no és massa engrescador...

Mentre a Euskadi el discurs s'ha vist per EITB per militància (PP-PSOE) a la resta s'ha vist però com deiem les audiències baixen en picat i no és per menys. I això que no compten amb els que tenen la televisió oberta, tenen el rei allà però amb el volum baixat. Hi ha la família, els turrons, els regals, el sopar, el pessebre...masses coses per estar pel nostre estimat monarca. Si el rei és el rei de tots, i a Espanya hi ha 40 milions d'habitants, i només 7 se'l mira...cal una "profunda i honda" reflexió.

Resultats de l'enquesta

2010-01-01T17:23:00.004+01:00

La preguta era una mica ambigua: Tió, Pare noel, Reis o Guadiola? I l'entrenador del Barça guanya gairebé al tot poderós i carismàtic tronc català que a sobre que el peguen caga regals. En Pep ha guanyat sis títols aquest 2009 i a part ha donat una imatge d'educació, humilitat i dedicació que sembla que ha impactat a la societat catalana, com a mínim, la gent que visita aquest bloc.

N'hi reis ni Pare Noel s'han acostat als dos totpoderosos personatges. He de dir que si s'han de defensar als reis d'orient els defensaré a mort. El Pare Noel pot morir cremat a qualsevol xemeneia de Lapònia.

Au doncs, l'any que ve ja ho sabeu. Per aquestes dates, un tió i un Guardiola a casa...que hi hagin regals i més títols. Sobretot títols, que és el que vol la gent...

Tradicions catalanes

2010-01-01T17:09:00.005+01:00

Més enllà de ressaques i pel·lícules cutres a la televisió hi ha coses a Catalunya que comencen a ser tradició amb el nou any. Una d'elles és l'augment de les tarifes. A partir del 2010 el servei de Rodalies passa a ser controlat per la Generalitat i aprofitant aquest fet "històric" doncs el govern català encareix un 6% els viatges. També pujen els trens regionals, que si no vaig errat ja havien pujat amb l'excusa que els trens eren nous i ara s'anomenen Media distancia i no Catalunya Express.

També pels ciutadans de Barcelona s'apujen les tarifes de metro i autobus. Com sempre, una tradició de la millor botiga del món. Tradicions que els ciutadans de la ciutat reben amb alegria. VISC(a) Barcelona.

Però alerta! Pels habitants de fora de Barcelona i rodalies també n'hi ha. S'apujen els peatges un 0'69 %. Pot semblar poc però si a final d'any fem números ja m'ho sabreu dir...I evidentment també puja l'electricitat, només faltaria. Això si, el gas sembla que es queda congelat. Puja tot, o gairebé tot. Menys el que ha de pujar: els salaris i la dignitat.

Aquestes tradicions són les que no es perden mai. Les que a diferencia del tió, els canelons o el vers de nadal no ens hem de preocupar perquè tenen la supervivència garantida. Són precisament també aquelles que ens emplenen lo que no sona. Aquelles que ens fan estar cada cop més emprenyats. No sabem contra qui...però cada cop més emprenyats. Que vagin fent tant els polítics d'aquí com els d'allà. Sempre arriba un dia en que el poble s'oblida de les "tradicions" i mira cap al futur. No queda gaire perquè arribi aquest dia. Mentretant, com sempre, anar pagant.