Tot venut...molt per apendre

Veure per creure. Aquesta setmana que el Barça de Guardiola aconseguia la quadradura del cercle guanyant tots els títols que ha disputat aquest 2009, la premsa de Madrid parlava del 6 a 0 del Madrid al Saragossa i de Cristiano Ronaldo. El portuguès era portada d'As i Marca i l'equip blaugrana ocupava un quadradet petit amb una fotografia dels jugadors mantejant a Guardiola. Que jo sàpiga, quan Usain Bolt aconsegueix el rècord dels 100 metres o Espanya guanya una Eurocopa la gesta ocupa, no només la portada de tots els diaris, sinó també centímetres i centímetres de pàgines a l'interior!.

El Barça ha aconseguit aquest any el que cap equip de la terra en tota la història no havia aconseguit. 6 títols de 6 possibles. Tots els diaris i diaris digitals se n'han fet ressó de la gesta. Sigui del país que sigui tots els mitjans s'han desfet en elogis cap a l'equip de Guardiola, no només per haver guanyat tot el que han guanyat sinó per la forma. I això també s'ha traduït en premis individuals tant a Messi com a Xavi i Iniesta.

Però a Madrid en canvi només tenen ulls per Cristiano Ronaldo. A Madrid parlen del gol del portuguès (fill de puta és...) contra el Porto (quan encara jugava a Manchester). A Madrid parlen del segon lloc en el FIFA world player de Cristiano. En definitiva tot és Cristiano. Passa la història davant teu i la deixes passar. No la mires. Però no haviem quedat que el Barça era un equip espanyol i a la resta de l'estat s'alegren de les gestes del club blaugrana? Marca i As vènen molt gràcies a aquest talibanisme madridista, però això diu bastant d'aquests diaris. Tot venut...molt per apendre.

El somni d'Alicia

La difícil situació econòmica, social, i sobretot política, que travessa Catalunya fa preveure unes eleccions amb una duríssima campanya electoral. De fet, tots els partits ja han posat en marxa les seves maquinaries de cara als comicis del 2010. L'altre dia Alicia Sánchez Camacho, líder del Partit Popular i única dona candidata fins al moment, va visitar la facultat de comunicació de la UPF i ja alertava que en aquestes eleccions els catalans s’hi juguen molt. La cap dels populars creu que hi ha hagut massa errors en el sí del tripartit i que és impossible que el poble català li torni a donar la vareta de comandament del país als tres partits que han governat Catalunya en els últims set anys. Així que ella i el seus es presenten com una de les alternatives.

Sánchez Camacho està decidida a ser clau. Té un somni: Vol un canvi a Catalunya i vol el seu partit al govern. I ho diu conscient del poc suport electoral que té, i tot i el linxament mediàtic a la que, segons ella, ha estat sotmesa el Partit Popular. Potser veure els últims esdeveniments on un partit minoritari com ICV ha condicionat una llei tant important com és la de successions, dona ales a la dirigent popular.

En l’actual panorama polític català no es pot descartar res. El somni d’Alicia es podria fer realitat, ja que veure el PP al Palau de la Generalitat els pròxims quatre anys no seria impossible. La líder del Partit Popular ja va anunciar que aquest cop els seus vots no sortirien gratis com en l’última legislatura de Pujol. Està decidida a entrar al govern i no creu en antigues promeses, ni declaracions ni en firmes i notaris. Però Sánchez Camacho oblida el mal son dels catalans. El recurs del seu partit contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, una sentència que tothom espera, que s’ha convertit en una espècie de malaltia que els catalans arrosseguen des de fa 3 anys i que sembla que tot i curar-se en quedaran seqüèl•les. Per molt que la líder del PP insisteixi en que no són els únics que estan en contra el nou Estatut.

El cert és que des de l’aparició de Sánchez Camacho al capdamunt del PP català el discurs del partit s’ha suavitzat. Fins i tot Rajoy ha visitat un parell de vegades Catalunya. Però el català “emprenyat” no oblida. No n’hi ha prou en fer visites i parlar meravelles del principat i des Madrid anar contra la cultura, la llengua i el sentiment català. El viatge cap a la centralitat és alguna cosa més que somriures i paraules per convèncer. Com diem a Catalunya no pot ser que mentre uns parlin de naps, els altres parlin de cols.

Alicia, no somiïs que et poden despertar!