El Primo

La paranoia col·lectiva sembla arribar fins a límits impensables. La dreta espanyola, amb problemes psicologics clars, veu en la lluita pel canvi climàtic que està patint el món una lluita política que sembla que els perjudica. La lluita però la traspassen fins al camp de la política només ells, perquè la resta del món té prou cap com per distingir que aquest no és un problema de dretes o esquerres sinó de tots.

Preocupat pel que pugui passar, no al món sinó en la política espanyola, el senyor Rajoy preguntava al seu cosí, que és catedràtic en física, i als seus amics quin temps faria demà a Sevilla i cap d'ells ha pogut assegurar al cent per cent el pronòstic. Per tant el sil·logisme sembla clar: sinó podem saber quin temps fara demà no podem saber quin temps farà d'aquí trecents anys.

Actualment es poden predir quan hi haurà pluja d'estels o passarà algun cometa. Fa quatre mil anys els egipcis ja preveien els eclipsis. Però això el senyor Rajoy no ho sap, i si ho sap no li interesa dir-ho perquè la seva és una lluita política contra l'esquerra que li vol obrir un altre front de lluita...no vull ni arribar a pensar les barbaritats ecològiques que ha deixat fer la dreta espanyola estant al poder!!!

Sembla doncs que la dreta més que mai encapçala una lluita anti-sistema però per l'altre costat. No vol fer cas als avisos contra el perill de beure i agafar el cotxe (Aznar), no vol veure ni sentir els avisos contra el perill del canvi climàtic (Rajoy), volien enviar a la presó a un president autònomic quan aquest té inmunitat judicial fins que no tingui cap càrrec polític (crec), no vol ni sentir parlar de reformar la constitució quan tota la societat és conscient que ha quedat obsoleta...i una llarga llista on es passa el sistema per el forro.

Senyor Rajoy si continua anant amb el seu cosí li tocarà fer més el primo...i perdrà les eleccions...que ja m'està bé.

Guinness

Sobrats en derrotes, mala llet, frustració, incomprensió i poca inversió, un país com el nostre ha de buscar-se la vida. Ha de buscar-se un passat o uns mites. Mites que intentin representar-nos a tots, quan tots estem realment dividits. Parlo de la moreneta, el Barça, la sagrada família...i la cervesa.

És espectacular la importància que té per al nostre país una cervesa com l'estrella. Ja no demanem una cervesa, sinó que demanem una estrella. Tot una fita de marketing per a la casa Damm.

La gent porta pedaços a les jaquetes amb el símbol de l'Estrella, la gent si no hi ha Estrella no vol altre cervesa tret que no sigui una altra de la casa Damm, la gent no pot veure el Barça sense una estrella entre mans (moment en que s'ajunten dos grans símbols catalans) i tot i això no es podria considerar que som un país d'alcoholics.

Sembla ser que la cervesa és símbol d'unió i símbol dins els països que la història, i els fets, han qualificat com a perdedors. Països com Bèlgica o la República Checa, sense cap tipus de carisma ni cap fet a la història que els destaqui, són dos grans països cervesers. Per no parlar d'Alemanya...el país que ha perdut més guerres del món mundial...

Però per sobre de tots: Irlanda. Un país amb molta màgia, encant, carisma. Un país agradable, simpàtic. Un país perderdor.

Quan un arriba a Irlanda se n'adona d'una cosa: la Guinness és sagrada. Hi podrà haver catòlics, protestants, terroristes, divisió religiosa o política...però tots, tots beuen Guinness.

Impossible no demanar una Guinness a l'entrar a un pub. Brutal veure com se serveix una Guinnes en un pub. Sensasional el gust de la Guinness.

La fàbrica de Guinness és un santuri on la gent, irlandesos de totes les bandes i religions, i estrangers fan cua per visitar-lo. La catedral de la cervesa en un país on l'alcohol és la seva divinitat real.

Caldria doncs plantejar-nos si els països perdedors beuen molta cervesa o és perquè beuen molta cervesa que són perdedors...

Plantejem-nos-ho...això si...sense presses!!

ROVIRETXE

El senyor Carod-Rovira ens va ensenyar ahir el que és, més que ser un bon polític, un gran orador. A part d'ensenyar-nos les seves virtuds en el cara a cara a cada pregunta que li feien ens va mostrar l'Espanya més rancia, l'Espanya més cega...bé de fet ens va mostrar Espanya.

Com pot ser que a hores d'ara encara hi hagi gent que no entengui que a Catalunya es parli el català???

Com pot ser que encara facin servir el tòpic: "es que Catalunya es Espanya y tengo todo el derecho a hablar en castellano"??

Com pot ser que a hores d'ara encara hi hagi gent que pensi que aquest home va anar a Perpinyà a negociar amb ETA que no atemptes en terres catalanes??

Com pot ser que encara hi hagi gent que es pensi que si no saps català no tens dret a optar a una feina a Catalunya???

Com pot ser que algú es queixi de que aquest home utilitza el terme País Valencià en coptes del de Comunidad Valenciana??

Com pot ser que la gent es deixi manipular de forma tan espectacular, gent sense formació, però també estudiants, gent amb carrera, classe mitjana espanyola...???

Com pot ser que després del recital que va donar aquest home encara a tots els forums de debat dels diaris l'estiguin insultant i massacran?? Tan mal fa sentir la veritat??? Tan costa admetre-la????

I sobretot després de lo d'ahir, un es pregunta: Com pot ser que encara siguem espanyols??

Som uns cagats?

Som uns venuts?

Mirem només per la pela?

TOM BEIKER

No tenia més opció que crear un blog i posar-li el nom del més gran de tots. Tom Beiker.
Ni Oliver Aton, ni Marc Lenders, ni Julian Ros...Tampoc he triat altres dibuixos animats com Ranma, Bola de drac o Musculman.
Em decanto per en Tom Beiker perquè és un personatge que és tot un exemple per als nens. Modestia, entrega, generositat...el gran complement per l'Oliver. En Tom era/és tot tècnica, però el protagonista se l'emporta l'Oliver...i de fet a nen Tom ja li està bé. En Tom és el Henrik Larsson del Newteam sense ser un punta, tenint més llibertat i movent-se per l'esquerra. A més porta/ava l'11...amb això ja sta tot dit.

Bueno benvinguts al blog d'en Tom Beiker! Un blog on es tocaran tots els temes siguin o no siguin del rollo...