Resum de la setmana

M'ha agradat: La Champions de Roma.
No m'ha agradat: el Manchester a Roma.

M'ha agradat: Veure a Iniesta parlant català.
No m'ha agradat: Veure que Messi estigués com estigués el dia de la celebració de la Champions.

M'ha agradat: Feineta a la SER
No m'ha agradat: que la feineta no sigui a OnaFM.

M'ha agradat: L'Atlètic a la Champions.
No m'ha agradat: La bogeria del Maremagnum el dia de la final.

M'ha agradat: Cap de setmana llarg.
No m'ha agradat: Primeres cremades de la temporada.

M'ha agradat: La derrota de Nadal a Roland Garros...res dura eternament.
No m'ha agradat: Berlusconi.

Odi

Vaig a la biblioteca de Torrent de l'olla i no hi ha ni una (puta) cadira lliure. Tot plè de hippies i gent normal. Així que pujo als altres pisos però tres quarts del mateix. Acabo anant a l'espai reservat pels nens, jo i uns quants més. No hi ha cap endoll per l'ordinador. Els nens arriben a les 17:10 i l'encarregada de la planta ens invita a marxar. Agafo i em poso a una habitació semblant a una peixera però amb un armari i una pica per rentar-se les mans...tot molt surrealista, els nens però criden i criden. I les mames no els fan callar. Un martiri.

Què cullons passa? - Penso - S'ha confabulat tot el món contra mi perquè no faci un treball? Després hi caic. S'acosten exàmens i tot Gràcia es posa estudiar al mateix lloc. Penso i em reafirmo que el país necessita un finançament millor, molt millor. Tot a Catalunya està saturat: els CAP's, els hospitals, les escoles, les carreteres, les biblioteques...Així que faig de català emprenyat i per un moment em poso a la ment d'un José Maria Aznar (no per català) o un Moreso qualsevol, i desitjo que arribi el pla de Bolonya, com a mínim les avaluacions seran continues: la gent no tindrà exàmens a final de curs i de fet, no hi haurà tants estudiants perquè no permet estudiar i treballar a l'hora (cosa que fa un 10% dels estudiants...).






P.D: I, si us plau, ja sé que la petició no és molt original, però que algú arregli això del finançament sinó els nostres caps també acabaran saturats.

Resultat: Toros no!

7 visitants del bloc s'han mullat en l'enquesta d'aquesta setmana. Es tractava de mullar-se sobre el tema dels toros. Ja sabeu que hi ha en tràmit una llei que pretén prohibir les corrides de toros (entre altres activitats amb animals) així que se'm va acudir plantejar aquesta original pregunta, sobretot arran de la meva, ja comentada, visita a la Monumental.

5 persones estan en contra de les corrides de toros mentre que la opció favorable només ha comptat amb 2 vots. Un total de 8 vots dels quals, com hem dit abans, 7 s'han mullat. A 1 persona li és indiferent...té mèrit, que un tema com aquest el deixi indiferent...si senyor. Hi ha gent per tot!

El roto

Com sempre, espectalular.

Un país que va a pas de cargol

Els habituals d'aquest bloc ja poden haver-se ensumat que la meva admiració per José Montilla és nul·la, inexistent. Alguns detractors parlen del seu orígen com un element negatiu, però caure en aquests temes no fa falta. Aquest home es desacredita sol. El seu orígen és el de menys.

Montilla és un home incapaç. Li falta caràcter. Li falta do de gents. Li falta expressivitat. Li falta lideratge. Li falta representativitat. Li falten diputats per tenir legitimitat. Li falten estudis. I en definitiva li falta carisma. Tot això no feia falta que ho digués jo. Era sobradament conegut. Aquest cap de setmana hem descobert tots que a més li falta vergonya.

I és que el president de la Generalitat ha visitat aquest cap de setmana l'Aplec del cargol de Lleida. Una reunió típica que acull 12.000 penyistes i la que visiten unes 200.000 persones i que enguany, segurament amb la crisi com a excusa, ha retallat la subvenció a aquesta festa un 20% deixant-la en 16.000 euros per tant 4.000 euros menys que l'any passat. Aquesta retallada però no s'ha donat en una festa tant tipicament catalana i tradicional com és "La Feria de Abril" que compta amb un pressupost de 550.000 euros la majoria provinent de les ajudes de la Generalitat.

Montilla no té vergonya i pel que sembla no té gust. Ha visitat l'Aplec del Cargol i no n'ha provat ni un. No fos cas que quedés bé. M'agradaria dir que és el que hem escollit els catalans. Però amb vots i diputats a la mà no és així.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Guanyar Lliga i Copa.
No m'ha agradat: Perdre ahir.

M'ha agradat: El Ras i curt de la setmana...com sempre.
No m'ha agradat: La visita de Montilla a l'aplec del cargol.

M'ha agradat: La visita a Peretallada...molt xava.
No m'ha agradat: Tenir agulletes.

M'ha agradat: La visita d'il·lustres del periodisme com Gervasio Sánchez, Jeremy Bowen de la BBC o Enrique Meneses.
No m'ha agradat: La ubicació d'aquesta xerrada organitzada per la Fundació Miguel Gil Moreno.

M'ha agradat: El bon rollo entre afició i jugadors del Palamós.
No m'ha agradat: El futur incert del Palamós.

M'ha agradat: El móvil nou que tinc...basicament perquè torno a tenir ràdio.
No m'ha agradat: La oferta de beques per treballar aquest estiu...en una universitat que s'emplena la boca de dir que és de les millors.

Bisturí a un cop d'Estat

Sovint el món necessita mites. I molts cops també necessita que aquests mites caiguin a terra i s’esmicolin. Espanya, tot i que és un estat difícil d’explicar i vertebrar, també té els seus. El nou llibre de Cercas fa exactament això, esmicolar un dels grans mites de l’Espanya de finals de segle XX. El cop d’estat del 23-F. Un cop d’estat digne i protagonista de moltes tertúlies i converses al llarg de tot l’estat espanyol en els últims temps. Cercas, amb el que en principi havia de ser una novel•la, trenca i desmenteix aquestes converses de sobretaula, o com a mínim hi discrepa.

I és que Anatomía de un instante no és una novel•la, tot i que va néixer amb la intenció de ser-ho. Volia ser una novel•la però la realitat la va superar, no podia ser-ho. Però tampoc és un assaig. Però tampoc és una crònica. Però tampoc és un documental passat a paper. Anatomía de un instante vol fugir de qualsevol gènere, i ho aconsegueix, demostrant d’aquesta manera que el que realment és important és l’expressió lliure de l’autor i que el lector gaudeixi de la lectura, de la història, del relat. I en el seu últim llibre Cercas es dona carta blanca a si mateix. Llibertat absoluta. Tot i això l’autor no cau en la ficció, ja que en cap moment inventa res tot i que el tema donaria per molt; sinó al contrari, abandona els estils per escriure línia darrera línia el que pensa, no només del cop d’estat sinó de cada un dels seus protagonistes i dels seus precedents. I la seva opinió ve raonada després de infinitat d’investigacions en forma de vídeos, converses, llibres, diaris i moltes, moltes hores de treball, cafès, lectures i entrevistes durant gairebé tres anys.


Al cap i a la fi, Cercas torna al relat treballat. Al relat d’investigació. Al relat viscut. Torna a l’estil que el va donar a conèixer al gran públic. A l’estil que va treure de l’anonimat a aquest professor de la Universitat de Girona. En definitiva, torna a Soldados de Salamina. En aquella ocasió s’atura en el precís instant en que un milicià creua la seva mirada amb Rafael Sánchez Mazas. Ara torna a recuperar un instant per construir una història. Cercas torna a ser Cercas perquè és el que millor se li dona: ser ell mateix. I és que Cercas és molt llest. Ja sap quins temes ha de tocar. Si en el seu, fins ara, llibre estrella tractava la guerra civil espanyola, ara amb Anatomía de un instante, l’autor opera sobre una de les altres ferides obertes que tenen els espanyols. El cop d’estat del 23-F.

Com ho faria qualsevol metge, Cercas agafa el bisturí i opera sobre l’instant en que Tejero entra al Congrés dels Diputats aquella tarda de 23 de febrer de 1981. Analitza el moment de dalt a baix. El seu tractament és impecable. I no li tremola el pols. Com un bon cirurgià.

I és que amb poc menys de 500 pàgines l’autor fa quelcom que fins ara no s’havia parat a fer ningú. Observar. Analitzar l’instant en que Tejero entra al Congrés i tots els diputats es refugien sota els seients. Tots menys tres personatges. Tres dels protagonistes del llibre.Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo. Anatomía de un instante parla d’herois, aquest cop amb noms i cognoms, no pas anònims.



Un altre protagonista és la figura del Rei. L’autor ens parla d’un jove Juan Carlos inexpert. Ens parla d’un rei que com la majoria de la societat volia que Suárez abandonés el poder. Ningú volia Suárez. Tampoc el rei. Al final però va actuar correctament i juntament amb una sèrie de circumstàncies es va poder aturar el que semblava que acabaria passant, la dilapidació d’una jove democràcia.I és que tant la figura del rei com la de Suárez han estat mitificades, en part gràcies a aquell 23 de Febrer.



Cercas ho tumba tot. Ni el rei va fer un favor a la democràcia, almenys en un principi. Ni la societat era prou madura i va reaccionar com calia, segons Cercas, al contrari, va reaccionar quedant-se a casa, adormida, amb por o potser resignada. Pel que fa als polítics com hem dit abans només tres surten ben parats de l’operació: Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo, la resta no han fet sinó alimentar el cop d’estat i fer un flac favor a la democràcia conspirant amb l’ajut de la premsa, els militars i bona part dels partits polítics. Fins ara ningú s’havia atrevit a dir les coses pel seu nom. Fins ara ningú s’havia atrevit a acusar i senyalar. Potser perquè les ferides encara estan molt obertes. Però per a les ferides obertes Cercas hi té un bisturí. Un bisturí que no li fa tremolar el pols, i amb ell opera tota l’anatomia d’un estat, d’uns polítics, d’un cop d’estat i d’un instant.

Per tenir més energia

Pels que arribem a casa bastant cansats després d'una llarga jornada, entre ells els estudiants de la Pompeu, hi ha una pàgina força interessant. El portal en qüestió ens enumera 55 cinc maneras d'aconseguir energia durant el dia, de forma legal esclar. O sigui que si estàs cansat tot el dia necessites fer una ullada a aquesta pàgina.

Dins la llarga llista hi trobem clàssics com menjar chocolata, menjar diferents àpats al dia o mullar-se la cara però també hi ha recomenacions tant curioses com canviar-se les sabates sovint, vestir de colors i no pas fosc, riure més o menjar ous. A veure si funciona...

Benedetti i els seus "admiradors"

He de dir que mai vaig llegir a Benedetti. He de confessar que en sabia, i en sé, poques coses. Demano perdó publicament a tota la població culturalment més avançada que jo i em flagel·lo per la meva enorme ignorància.

Llegeixo, però no poesia. Agafo llibres, però de Palahniuk, Hornby o Welsh...encara no estan morts. Però ho estaran. Així que llavors faré el meu post d'agraiment, però a diferència de molta gent que ara dona les gràcies a Benedetti, jo com a mínim hauré comprat un llibre d'ells...això si que és un bon homenatge.

Resum de la Setmana

M'ha agradat: Anar als toros està ple de freaks...de les dues bandes...i això ja em va.
No m'ha agradat: Les corrides de toros.

M'ha agradat: Guanyar la Lliga...
No m'ha agradat: guanyar-la d'aquesta forma, perdent el dissabte el Madrid...

M'ha agradat: Visitar el Castell de Montjuïc.
No m'ha agradat: L'exposició de la Setmana Tràgica del Castell de Montjuïc.

M'ha agradat: La Nit dels museus...
No m'ha agradat: ...no poder visitar els museus de la gent que hi havia...

M'ha agradat: La salvació final del Palamós C.F
No m'ha agradat: fer cua al súper...ho odio amb totes les meves forces.

M'ha agradat: El documental Check Point.
No m'ha agradat: Algunes reaccions, manipulades, del meu post sobre Laia Ferrer.

M'ha agradat: Tot el cap de setmana a Barcelona.
No m'ha agradat: Que s'acabi el cap de setmana...

M'ha agradat: Descobrir les subvencions que reben alguns mitjans de comunicació. Molt interessant.
No m'ha agradat: La campanya engegada pel PP contra la Llei d'Educació.

Tarda de surrealisme a la Monumental

Hi ha coses que penses que no faràs mai en la vida. Convertir-me a l'Islam, menjar formigues o fer-me soci del Madrid són tres de les coses que pensava que no faria mai però a partir d'avui ja no sé què pensar. I és que avui he anat a la Monumental a veure la fabulosa "fiesta nacional". Que ningú s'espanti...ha sigut per feina. Per un treball de la carrera.

La tarda ens brindava 6 toros de la ganaderia de Juan Manuel Criado per a Serafin Marin (que en paraules d'un aficionat: ha estao cumbre!), Andrés Palacios i Juan José Padilla. I la veritat és que si dubtava sobre els toros ara ja no dubto gens. Són avorrits, avorrits. Rodejats per personatges vinguts de algun racó desconegut de Barcelona i Catalunya hem "vibrat" veient com 6 toros, d'allò més mansos morien a mans de 5 o 6 tius no sense abans agonitzar durant un bon ratet.

La vetllada m'ha permès compartir una tarda diferent amb els meus companys, Cugat i Leandre, i amb personatges dignes d'emmarcar, tant partidaris dels toros com totalment contraris. Això és el més positiu que en trec d'aquesta tarda surrealista. Saber que hi ha gent per tot. I sobretot per confirmar una cosa: que les plataformes com Prou o Pacma no apareixen quan han d'aparèixer, no sigui que els hi treguin la subvenció o que ERC o CiU perdin vots a les terres de l'Ebre ja que els hi interessa que d'això no se'n parli i votar d'"estranquis". Com tot, una farsa. Tant la gent de dins...com la de fora. I el més noble el toro, com sempre.

La nit dels museus

Aprofitant el meu cap de setmana a Barcelona vaig a la nit dels museus. Una jornada on un total de 22 museus de la ciutat comtal estan oberts al públic de les 7 de la nit a la 1. Així que em dirigeixo al centre amb música d'Oasis de fons i la meva primera parada és el CCCB. Allà s'hi celebra un concert d'algun país estrany que no consegueixo identificar. Però el concert no m'importa massa. Entro al recinte i tot buit. Tres, quatre ànimes corren pel museu però no masses més. I la veritat és que per mi perfecte però és una verdadera llàstima ja que el museu compta amb dues bones exposicions. Una millor que l'altre.

La millor és la dedicada a fotògrafs africans anomenada BAMAKO on s'hi exposen obres de fotografs tan bons com desconeguts. L'altre exposició, més concurreguda, escombra cap a casa i s'anomena Il·luminacions. Catalunya visionaria. Dins l'exposició em fan la petició més estranya del món...que no em posi la motxilla a l'esquena, o a la mà o al davant. Surrealista. Tampoc es poden fer fotos amb flash "es pot fer algo en aquesta exposició?" pregunto.

La següent parada és el MACBA. I està a rebentar. Gent i més gent que visita gratuïtament l'exposició Principi d'incertesa, un nom bastant adequat perquè després de uns quants minuts mirant desconec encara de què va la obra. No sóc l'únic, sento que visita el museu des de el personatge que fa un anys que no trepitja un museu fins al que utilitza paraules com: "eclèctic" "conceptual" o "inquietant". És un d'aquells reculls de quadres en els que no li veus el mèrit. Un quadre totalment negre. Un altre blau. L'únic que aprecio és una obra de Chillida a la que faig una fotografia...però evidentment tampoc es poden fer fotos. En general és art contemporani. Penso que el millor se'ns dubte és l'edifici, que potser dec ser jo que no entenc res. Potser m'he passat.


El museu Picasso del carrer Moncada i el Museu de la Ciutat eren els meus pròxims destins però una enorme cua em saluda a la porta dels dos museus i desisteixo. Lo faig aquesta cua ni amb la millor companyia del món. Així que passejo per el Born, amb la música dels Beatles de fons, i paro a l'Esglesia de Santa Maria. Inspiració del famós llibre de la Catedral del Mar. Una església feta per i pel poble de Barcelona. Sempre val la pena entrar-hi si passes per allà.

Mentre torno a casa busco la crisi per algun carrer estret o ample de la ciutat però no hi és. No n'hi ha a cap carrer del centre. No hi és...almenys a Barcelona.

Carrer de lo puto gusilus

Andrés Iniesta mereix una plaça. Això és el que pensa la majoria de la gent que ha votat a l'enquesta. Un total de 13 persones creuen que la plaça o el carrer en qüestió s'ha de dir: Plaça/carrer de lo puto gusilus.

Mentre pensem amb trobar-li plaça al gran Andrés el Barça sense el de Fuentealbilla ja ha guanyat la Copa del Rey, sobrat, i avui potser guanya el segon títol, La Lliga. Això si, a Roma hi vull don Andrés.

La final pel final

Aquesta final es mereix que la comencem pel final. Per l'afició de l'Athletic que va ser el millor del partit, va animar durant tot el xoc i tot i que el seu equip va perdre no van deixar d'aplaudir els lleons al final del partit...i el que és més important, van aplaudir al campió, el Barça.

I és que el campió va ser molt equip. Massa pels bilbains que es van trobar amb un gol de Toquero als primers minuts i van anar a remolc dels blaugrana tot el partit. Els de Guardiola semblava que posarien l'all al cor als seus aficionats, però un gol de Touré va trencar el nerviosisme i va fer pujar l'empat a un al marcador d'un estadi de Mestalla ple de gom a gom. A partir de l'empat un Barça més en la seva salsa que mai. Inclinant el camp i tocant i tocant. Fent el joc que sap fer. Fent el joc que li agrada. I així va arribar a fer tres gols més a uns lleons que ahir només van ser cadells davant el rei de la selva futbolística. El Barça.

I per acabar, el començament. S'havia parlat molt de la reacció de les dues aficions durant l'himne espanyol i la veritat és que no van decepcionar. Xiulada monumental al rei i l'himne que ha aixecat ampolles per les espanyes com si els vingués de nou, com si no sapiguessin el que hi ha. Es pot mirar cap a un altre lloc, es pot tancar els ulls, però les orelles segueixen sentint el que s'ha de sentir.
Els que si van decepcionar van ser els mitjans. TVE va aprofitar per fer conexions amb Bilbao i Barcelona i no van emetre l'himne per un "error humà" error que ha costat el càrrec al director d'esports de la cadena. TV3 també va donar molt que desitjar ja que va baixar el volum dels micròfons d'ambient i va apujar l'himne. Deconec si ho controlaven ells, em limito a dir el que vaig sentir des de la cadena catalana.

I lo últim a comentar és el primer que es va veure. Un camp ple de gent, però mal repartit. I és que ahir Mestalla estava tres quarts ple de lleons i només un quart de camp plè de culers. A la mitja part a RAC1 comentaven que a l'stand dels bilbains instal·lat a la capital del Túria es venien entrades provinents de compromisos publicitaris. I pel que sembla es pagaven a 400 euros. I el senyor Laporta sense dir res. Com sempre per darrera els vascos. I així ens va...

Fòrmula nena maca

Més enllà que TV3 emeti la Formula 1 en horari dels informatius, avui em permeteré el luxe de criticar alguna cosa més de la retransmissió que fa la cadena pública catalana d'aquest esport (que es va inventar fins i tot abans que neixés Fernando Alonso).

Aquest any, en un intent per pujar la audiència i que els pilots facin cas al microfon de la casa(no li veig cap altre motiu) hi ha hagut un fitxatge en l'equip de retransmissió de les carreras. Ja sé que saltarà la típica feminista, però la veritat és que m'és totalment igual. No té res a veure amb masclisme. El fitxatge en qüestió és el de Laia Ferrer, la nova nena maca de la casa, i respon a la politica de dones maques que segueixen els altres canals. I jo no vull que TV3 sigui com les altres.

Aquesta noia no aporta absolutament res davant 4 professionals com els que té TV3 a cada retransmissió. La Laia Ferrer és molt maca si, però no en té ni idea de cotxes, d'història d'aquest esport, ni d'anglès, ja que fa les entrevistes en castellà. En definitiva: lamentable.

Ja no desde el punt de vista de futur periodista en atur, sinó des de el punt de vista de ciutadà em sembla lamentable que es malgastin diners públics en pagar a una persona que no aporta res a una retransmissió. A una persona que no està capacitada. En temps de crisi jo apostaria per retallar, ja no la seva cara de la pantalla, sinó el seu sou i dietes del pressupost. Que no ens prenguin el pèl.

Mayor Oreja. Menor Cerebro

S'acosta la data de les eleccions europees (esperades per molts...) i és hora de posar-se en posició. Jaime Mayor Oreja candidat del Partit Popular ja ho ha fet. De fet, no calia que fés masses coses per ubicar-lo en una zona política. El vasc, ex-ministre del govern d'Aznar és sobradament conegut per ser un membre il·lustre de l'ala dreta del PP.

El cas que en un d'aquests mitings que no serveixen per massa res Mayor Oreja va aprofitar per manifestar la seva repulsa a la nova Llei de Educació de Catalunya. El cert és que no és l'únic que pensa que aquesta llei va en contra les llibertats i no és consitucional. També ho creu el PP de Catalunya, que ja ha oblidat el seu discurs de canvi i d'acostament a la societat catalana, i ha utilitzat un cartell amb nens menors amb els ulls i la boca tapada.

No sé si és pitjor que denunci aquesta llei Mayor Oreja, polític de cert nivell que se li suposa un cert nivell intel·lectual o els del PP de Catalunya que el cap i a la fi no deixen de ser catalans (ja que és català qui viu i treballa a Catalunya...).

Oreja sap de sobres, com també ho saben els del PPC, que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Que a Catalunya tots parlem dos idiomes. Mayor Oreja sap de sobres que no necessitem una tercera hora de català sinó al contrari, n'hauriem de fer més de català. Sap de sobres que la Generalitat té la potestat per aprovar aquesta llei.

Però també sap de sobres que les eleccions no es guanyen des de la moderació ni des del centre. Sap que si obté uns bons resultats Brusel·les serà el lloc de la seva mort política, com la de molts...quan sents al dirigent popular penses que no li arriba la sang al cervell però si analitzes fredament, potser si. Potser pensa, ara...només en ell.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Allò que vaig sentir quan Iniesta va fer el gol a Londres.
No m'ha agradat: la lesió d'Iniesta que fa que potser no estigui a Roma

M'ha agradat: La victòria del Palamós aquesta setmana.
No m'ha agradat: L'empat del Barça que allarga el patiment.

M'ha agradat: El ras i curt d'aquesta setmana.
No m'ha agradat: Que faci mal temps el cap de setmana (per què sempre el cap de setmana?)

M'ha agradat: El taller de ràdio.
No m'ha agradat: Cultura periodística.

M'ha agradat: El solet que comença a fer.
No m'ha agradat: que el fisio vulgui tornar a la grada...

M'ha agradat: Que el juny del 2009 s'inauguri la nova terminal del Prat.
No m'ha agradat: Que el tema del finançament encara duri.

M'ha agradat: Que es torni a demanar el CAT per les matrícules.
No m'ha agradat: Que es parli de la Llei d'Educació de Catalunya com una llei separatista.

El Golpe

Quan ajuntes a Paul Newman i a Robert Redford corres el perill de passar a la història. Això és el que va passar a la pel·lícula The Sting (el golpe) el 1973. Durant dues horetes llarges els dos actors americans fan un paperas en un guió ja de per si espectacular.

I és que al 1973 Newman ja s'aixecava del sofà només quan la ocasió ho mereixia i Redford potser no tenia tant prestigi però aquest film li acabaria de donar la fama que es mereix com a actor. George Roy Hill va ser el privilegiat de dirigir aquests dos monstres durant la pel·lícula ( ja ho havia fet el 1969 a "Dos hombres i un destino") i la veritat és que la química entre els dos es nota i multiplica per deu una obra, com deiem, per si sola espectacular.

Tot comença quan Redford (Jhonny Hooker) estafa a un mafiós juntament amb els seus dos companys de "batalletes". Un d'ells és assassinat pels homes del gangster així que Redford fuig en busca d'un dels estafadors amb més prestigi i més buscats de la zona, el gran Paul Newman (Henry Gondorff). Amb l'ajut de molta gent, Newman i Redford (tot i que Newman és el gran cervell i Redfort encara un aprenent) tornaran a estafar al gagster gràcies a una fantàstica partida de pòker dins un tren; i més tard en apostes de cavalls. Aquest cop però els perills i les quantitats seran més grans.

Multiorgasme blaugrana

Deia Sergi Pàmies fa uns dies a La Vanguardia que amb l'empat a València el Barça no feia més que allargar un orgasme col·lectiu que estava al caure. Un orgasme que arribaria al final de temporada gràcies a un Barça tàntric.

El cert és que l'escriptor català no va desencaminat i té tota la pinta que aquest any el que viurem serà un multiorgasme. Diumenge caurà el primer guanyant el Villarreal i sabent que el Madrid (ara faig de futuròleg) no ha guanyat a València. I sinó, podem esperar. Ens agrada gaudir.
El segon serà dimecres que ve. Amb la final de Copa contra l'Athletic. Amb catalans i bascos agafats de la mà a Mestalla tots xiulant l'himne de l'únic estat on la cultura en comptes de sumar sembla que resti.
I l'últim, i el més gran, la traca final, serà el del 27 de maig a Roma, on l'equip de Guardiola haurà de "donar la talla" més que mai contra senyoreta que vesteix de vermell pel món i espanta a tothom: el Manchester United.

Desconec com serà el desenllaç de les tres competicions però el que va passar ahir va ser molt gran. El que va fer Iniesta al minut 93 va ser l'orgasme culé més gran des de Kaiserlautern. I parlo d'aquell partit perquè en d'altres com a Wembley o París no ho vam tenir mai tant perdut com a Kaiserlautern o ahir a Londres. El que vam fer a Stanford Bridge és com el noi que s'acaba enduent la noia que més ens agrada. Com el tiu que va de la mà de la noia més guapa. Com quan ja encenen els llums de la discoteca i penses que tornaràs a dormir sol però no ho fas. Ahir vam triomfar i a l'últim minut. Ahir Iniesta es mereixia triomfar. Ell, el Barça perl seu futbol i tots nosaltres. Gràcies Iniesta. Va ser orgàsmic!

Resultats de l'enquesta

Cinc persones que han passat per aquest bloc afirmen tenir la grip porcina. I cinc més no ho descarten ja que van passar per un mexicà a menjar nachos fa relativament poc. Això és el que diu el resultat de l'enquesta realitzada per aquest bloc. Una enquesta totalment fiable i que és un reflex del pànic col·lectiu. Només 4 han votat que no la tenen. Felicitats en tot cas als tres bàndols! Ja han sortit nous dissenys de mascaretes...

Eleccions europees

5 raons per anar a votar a les eleccions europees:

1. Perquè és una festa de la democràcia.
2. Perquè crec cegament amb el projecte europeu.
3. Perquè Josep Borrel i Joaquin Almunia no mereixen estar a les files de l'INEM.
4. Perquè hi ha gent que es passa el dia allà.
5. Perquè treballo a la comissió europea i no seria qüestió que se m'acabés el "xollo".

P.D.: Si en tens alguna altra comenta-la...

El Barça i els mitjans de comunicació

José Ramón de la Morena, locutor de la cadena ser, ha estat l'estrella del col·loqui celebrat avui mateix a l'auditori de la facultat de Comunicació de la Pompeu Fabra. El tema donava molt de suc: el Barça i els mitjans de comunicació, un debat per cert, organitzat pel Fòrum Samitier del senyor Llauradó.

De la Morena ha estat protagonista però sense voler-ho perquè realment dels cinc ponents (Riera del diari el 9, Miguel Rico de Mundo Deportivo, Lluís Canut de TV3 i Lluís Mascaró del diari Sport) ell era el que sabia menys de l'entorn i tot el que mou el club blaugrana. Tot i que ha parlat poc ha estat el més escoltat i el que ha dit més coses.

Perquè en general avui s'ha parlat molt però no s'ha dit res. Es tractava d'una xerradeta entre amics (o enemics) que no ha arribat enlloc, no ha cobert les espectatives i ha decebut als pocs estudiants que seien a l'auditori de la Facultat. El tema principal ha estat la idea que el periodista pot ser aficionat i no vendres al club sinó entregar-se a ell, o mantenir-se amb una postura més professional i treure a la llum tots els "intringulis" del club. El millor la "batalla" dialèctica entre Rico i Mascaró. Entre Mundo Deportivo i Sport. Massa poc.

Cosetes per explicar als néts

Lo d'ahir mereix que em passi un ratet davant l'ordinador. Després de la ressaca, de gols i de veritat, toca pensar en el que va passar ahir. I lo d'ahir va ser molt gran. Dubtes abans del partit molts. Al final: ni un. Lo d'ahir és d'aquelles coses que un explica cinquanta anys després als seus néts si és que d'aquí uns anys encara els avis expliquen coses als seus néts...

Fa dos anys el Bernabéu va aplaudir a Ronaldinho i la veritat és que és un gest que els honra. Ahir però es va haver de rendir a tots els nostres jugadors. A un estil. A un club. A un entrenador. A una manera de fer les coses. El Barça menja a part. En canvi el Madrid és un equip mort i enterrat. Tira de fè, i la fè mou muntanyes però a vegades les muntanyes són massa grans. I ahir el Barça va estar immens.

I avui tothom feliç. Bé...tothom del Barça. Un dia preciós, sol, platja i la gent passejant per Palamós. A les 10 tots els diaris esportius venuts. Tot un èxit per a la prensa en aquests temps que corren. Si us plau, que hi hagin més "Barces-Madrids", pel món de la prensa i pel món en general. I que tots siguin com els d'ahir. Mentretant no parlarem de finançament, estatut ni grips porcines o noves. Fantàstic.

Tot per una noia

Si fa dos posts parlàvem de "Fiebre en las gradas" de Nick Hornby, l'anglès torna a ser protagonista en aquest bloc ja que la setmana que ve surt a la venda "Tot per una noia".

La nova novel·la de Hornby tracta d'una noia de setze anys del nord de Londres que estudia Belles Arts. L'arribada d'una nova companya canviarà la seva vida. Des d'avui l'editorial Empúries, que publica el llibre de Hornby en català, ha penjat a la xarxa un fragment de la nova novel·la de l'autor d'Alta fidelitat o Com ser bons, que com sempre, promet.

Resum de la setmana

M'ha agradat: el partidàs del Barça en el clàssic.
No m'ha agradat: que els partits de futbol durin 90 minuts...

M'ha agradat: Que ja sorti el solet...
No m'ha agradat: que bufi la tramuntana...

M'ha agradat: posar els peus a la platja
No m'ha agradat: que les xancletes em facin mal entre els dits (no us passa?)

M'ha agradat: que l'1 de maig caigui en divendres...
No m'ha agradat: que tornem a ser dilluns...

M'ha agradat: La tornada d'en Didi
No m'ha agradat: La ressaca poderosa d'avui...

M'ha agradat: el Golpe amb en Paul Newman i en Robert Redford...brutal.
No m'ha agradat: la grip porcina/nova/mexicana...