dimecres, 20 d’octubre de 2010

Tot un exemple

A vegades hi ha gent que es passa anys estudiant per plantar-se davant un plató. Davant una càmera. N'hi ha, sobretot dones, que no cal que estudiïnt per arribar-hi; la seva cara bonica i el seu bon cos són el passaport cap al món de la televisió.

En tot cas, posar-se davant una càmera té la seva dificultat. Cal reconèixer el mèrit del qui ho fa. I sobretot, del qui ho fa bé. I a més de fer bé la seva feina controlant en tot moment el guió del programa, no quedant-se amb blanc...etc...sap controlar el públic.

Tenim grans professionals al nostre país en aquesta matèria. Us podria penjar exemples com els d'en Francino o la Barceló quan presentaven el TN a TV3, o qualsevol d'en Pellicer o en Jordi González.


Avui però us deixo un vídeo del que no s'ha de fer. És el cas de Cat Deeley, presentadora de la versió anglesa del programa So you think you can dance, original de la Cadena Fox i que a les illes britàniques emet la BBC.

A vegades, saber el que no és correcte és el millor camí per apendre el que sí ho és.


dilluns, 18 d’octubre de 2010

Resum de la setmana

M'ha agradat: Edimburg. Ciutat bonica, preciosa i maca perquè sí.
No m'ha agradat: la pluja excessiva, tant de Palamós com d'Escòcia.

M'ha agradat: Tornar al camp del Palamós.
No m'ha agradat: el joc del Palamós.

M'ha agradat: que l'Assamblea de compromisaris aprovés que Laporta és el responsable del forat econòmic del club.
No m'ha agradat: Això aixecarà més pols que el Nuñisme i el Cruyffisme.

M'ha agradat: ara mateix fa solet.
No m'ha agradat: l'extracció del queixal del seny. Fot molt mal eh!

M'ha agradat: Tornar-me a centrar amb El Asedio, d'Arturo Pérez-Reverte.
No m'ha agradat: que sigui perquè tinc tot el temps del món.

M'ha agradat: la segona part del Barça contra el València.
No m'ha agradat: la primera part del Barça contra el València.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Conclusions del viatge a Edimburg

Deixo Edimburg meravellat. He visitat diferents ciutats de Gran Bretanya i Irlanda. Londres, Liverpool, Glasgow o Dublin. Però Edimburg és diferent. Molt diferent. No sé ben bé què és, però ho té.

Edimburg és preciosa, elegant, agradable. Guapa de veritat. És una capital de país però a la vegada dona la sensació que no és una gran urbs, com sí sembla amb Londres o Dublin. Es pot arribar caminant a per tot, i això la fa agradable. Com també la fa agradable els seus habitants, oberts i acostumats al turisme. Més simpàtics que els anglesos. Edimburg no és Barcelona. I no ho volen ser. Per la capital d'Escòcia es pot caminar tranquilament, gaudir dels meravellosos edificis, mirar les estàtues, passejar. I no hi ha sensació de inseguretat. I no hi ha sensació de ciutat bruta.


Marxo enamorat d'Edimburg
. Volo cap a Catalunya pensant que em perdo mil coses d'Escòcia. Passo per sobre els núvols trobant a faltar la ciutat que tot just ara abandono, però també penso que ens tornarem a veure, sigui tard o d'hora, perquè això ha estat com una relació humana. Un amor a primera vista.

Edimburg Dia 7

El penúltim dia es pot dir que va servir de poc. De ben poc. La meva primera "Flat Party" es va allargar fins les 6 del matí. I va estar realment bé. Jo me la vaig agafar tranquilament ja que prenia antibiòtic i ja sabeu que barrejar-ho amb alcohol no està massa bé. Alguns s'ho van agafar més a pit.

Es veu que cadascú porta el seu beure, així que com que l'Eli treballava, em tocava anar a buscar-lo a mi. Sorpresa: quan em disposo a anar a comprar-ne ja no n'hi ha. De 10 de la nit a 10 del matí no se'n pot comprar. Però no va ser cap problema, la gent ens va donar ampolles seves i de fet, alcohol en sobrava.


Un meravellós pis on se celebrava els 30 anys de la María, un personatge. Gent de tots els llocs d'Europa, espanyols, i fins i tot, un escocès. Un bon lloc per conèixer gent i practicar idiomes.

Tot això va fer que l'endemà ens aixequessim tard. Molt tard. A les 4 dinavem. I això allà ja casi que és sopar. Jo vaig demanar-me un Fish and cheaps. No podia marxar de l'illa sense provar-ne un. Havent recuperat forces pujem amb l'Elisenda, que aquest diumenge no treballava, a Calton Hill. Un monument situat a dalt un turó dedicat als soldats que van lluitar contra les tropes de Napoleó i que mai va arribar a acabar-se. Altre cop unes vistes impressionants.

Toca baixar i fer una pinta. Són gairebé les 7 de la tarda, o sigui, molt tard. Escollim un bar que vam descobrir ahir mateix. El Guilford Arms. Recordeu l'escena de Trainspotting on un dels nois tira un got de pinta a la part de baix del bar? Doncs és aquest bar. Ha canviat una miqueta però la visita valia la pena. Unes quantes fotografies abans de pendre una pinta i xerrar. El pub estèticament és genial.

Sortint del Guilford, última passejada pel centre de la ciutat. I l'aprofitem per visitar St.Gilles Cathedral, un lloc que sempre que hi volia entrar aquesta setmana m'he trobat tancat. Seiem un moment. No resem però reflexionem sobre la majestuositat de les esglésies, la seva grandesa, la seva arquitectura.


Tornem cap a casa però amb un recorregut diferent al dels altres dies. Passem pels Meadows, una extensió enorme de prat verd al vell mig d'Edimburg. Estem a les fosques sí, però no per això deixo de veure la grandesa d'aquest lloc. A l'hivern hi ha poca gent però a l'estiu es veu que s'emplena de families fent barbacoes, gent fent esport, etc.


Aquest ha estat el meu penúltim dia, un dia no gaire mogudet si el comparem amb els altres. Demà el somni escocès s'acaba. Toca la tornada a la realitat.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Edimburg Dia 6

Corria l'11 de setembre de 1297 quan les tropes de William Wallace es van veure les cares amb els anglesos, un exèrcit molt superior en tots els sentits. Aquest enfrontament va ser la batalla de Stirling, i els escocesos van guanyar-la. D'aquesta manera es forjava la llegenda de William Wallace.

Avui he anat a anat fins allà per veure el que queda d'allò. I la veritat és que poc. L'enorme plana on es van enfrontar els dos exèrcits és ara un mar de cases. Stirling ha crescut bastant des de llavors...

Stirling està situat a la meitat d'Escòcia i és el punt clau per passar cap a les Highlands. D'aquí la seva importància. "Qui controla Stirling, controla Escòcia" va dir un cop Wallace. Aquesta frase resumeix la seva importància. Així que es va convertir en residència, no només de Robert Bruce, aliat de Wallace, sinó que també ho va ser de diferents reis i reines. Encara ara el Castell és el seu momument més visitat. Un castell, per cert, que Wallace i Bruce no reconeixerien ja que va anar evolucionant i creixent al llarg dels anys. Una barreja d'estils. I una vista privilegiada d'Escòcia.

Després de passar-me un bon ratet al castell mirant les seves estàncies i la gent disfraçada de soldat de l'època, marxo a dinar pel poble. L'Old Town del poble no està malament. Conserva diferents monuments i edificis, barrejats amb modernitat. Dino estofat de vedella escocesa.


Un vol pel poble i em dirigeixo al William Wallace Monument. Està a uns quants quilòmetres del centre d'Stirling així que he d'agafar un bus, el 62, que em deixa al costat de la Universitat, al peu d'una muntanya. Toca caminar. Pujadetes. Bosc. Humitat. Camins estrets i vint minuts després ja sóc a dalt. Allà hi ha un senyor, també vestit d'època, que explica la batalla d'Stirling amb una espasa a la mà. Tothom escolta.

El monument és brutal. Situat a una petita muntanya enmig d'una plana és veu des de qualsevol punt de la zona. I vicervesa. Es té una panoràmica espectacular. Decideixo no entrar a veure el de dins, potser perquè el que hi ha fora és més impressionant que el que hi ha dins, que és poc (una o dos plantes) i val 7 pounds amb algo. Baixo i torno. Bus i tren cap a Edimburg.


I aquesta nit toca Flat Party. Tothom es porta la beguda de casa i jo he pecat de "novato". A partir de les 10 no venen alcohol enlloc. Fantàstic...

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Edimburg Dia 5

El cinquè dia l'aprofito per fer una mica de cultura. Sempre va bé. M'agrada anar de museus, pensava que era una espècie en perill d'exitinció però quan viatges pel món veus que hi ha molta gent que li interessa la pintura, el passat o la cultura en general.

Vaig al Museum of Scotland, a Chambers Street. És una de les joies de la corona del poble escocès ja que s'hi exposa tota la història del seu país. Des dels scots a l'Escòcia actual, passant per la resistència als romans, als anglesos, la renaixença i la il·lustració escocesa, o la revolució industrial que va patir tota Gran Bretanya.


És un d'aquells museus on hi ha una quantitat enorme de coses per veure i llegir, i per tant, una quantitat enorme d'informació. Tot i això, també està pensat perquè sigui amè i en ell s'hi poden trobar objectes com una filadora del segle XVIII, una casa semblant a la que podia ser una casa d'una familia escocesa del segle XII o fins i tot, vestir tal i com ho fa un gaiter. Un museu pensat per no patir, i pensat pels nens ja que no hi ha la necessitat de mantenir-se en silenci tota l'estona. Resultat: M'hi passo tot el matí.

Dino i dedico la tarda a més museus. El National Gallery fan una exposició sobre pintors impressionistes. La intenció era anar-hi ja que aquí, no ho he dit abans, els museus són gratis. Sí, la cultura és gratis, no com altres llocs. El cas és que aquest cop s'ha de pagar, i bastant, així que decideixo no fer-ho, tot i ser molt fan de l'Impressionisme. Just al darrera hi ha una altra National Gallery, desconec la diferència, però aquesta no es paga. Entro, i a part de veure retrats de tots els segles, també en veig d'impressionistes, així que estic en paus amb mi mateix.

És mitja tarda i l'Eli ja ha sortit de treballar. Avui toca tour pel fons d'Edimburg. Amb l'excusa de les històries d'una tal Mary King's i els seus veïns, podreu fer-vos una idea de com vivia la gent de llavors. Pel que sembla, la ciutat s'ha anat construint sobre ella mateixa, i sota la famosa Royal Mail, s'hi amaga un laberint de carrers sota el terra. A això cal ajuntar-hi les històries de por que guarda Edimburg, així que aquest tour, a les fosques, resulta espectacular i molt recomanable. Vigileu amb els sustos del guia però...

Sortint passem per l'Elephant House, que us sonarà a xino a no ser que sigueu molt fans de Harry Potter. Sí, aquí va ser on J.K.Rowling va pensar i escriure les històries del ja famós aprenent de mag mentre estava a l'atur. Un lloc bastant acollidor i amb unes grans vistes.

Després toca fer la pinta de rigor. Juga Escòcia contra la República Txeca i és una bona excusa per anar a un pub. Un parell de pintes i apareix un grup de música. Un trio genial la veritat. Violí, banjo i contrabaix. L'home que toca el banjo és hiperactiu i va molt borratxo, però és l'estrella.

Tornant a casa fem una petita paradeta. Ho fem a un bar/cooperativa/ateneu/cafeteria on es fan concursos, trivials, concerts o exposicions. Sembla una casa ocupa. I la veritat és que val la pena. No serveixen alcohol així que si en vols te l'has de portar de casa. Curiós. Un altre recomenació de l'Eli que pel que sembla hi ha passat més d'una nit. Aquest és l'últim lloc del dia que visito abans d'arribar a casa, sopar, i caure mort a la banyera. Demà toca sortir d'Edimburg i fer una mica de patriotisme. Endinsar-se una miqueta en la verda Escòcia. Demà toca Stirling.

70 anys de Lennon

Avui John Lennon faria 70 anys. Poca cosa he de dir només que felicitats i gràcies. Moltes gràcies. Seguirem imaginant...