Tot sobre els Estats Units

Ara que Obama fa poquet que ha complert un any a la Casa Blanca s'ha parlat molt de la seva popularitat. Amb els problemes que té al damunt, el primer president de color dels Estats Units, s'ha convertit en el president amb menys suport popular a l'any d'accedir al poder. Simple estadística.

Si sou dels que us importen les estadístiques, us importa una mica la historia dels Estats Units, les seves guerres, o sou dels que sabeu que Obama és el president número 44 aquesta és la vostra pàgina. Historycentral.com és un recull de dades i més dades sobre el país de les barres i les estrelles.

En aquest web hi podreu trobar des de informació sobre la guerra de la independència a frikades com l'índex de participació de les eleccions de 1960 o de l'any que us interessi.

Dins aquest espai d'americanitat pura i ha un racó reservat als presidents que ha tingut el país. Estats Units, a diferència de molts altres països, els presidents tenen un status un cop deixen de ser-ho, i la seva paraula continua sent vàlida en molts aspectes tot i no ocupar cap càrrec. La llista de presidents és matèria a totes les escoles del país, i aquesta pàgina dedica una gran quantitat d'informació als homes que han estat al capdavant dels Estats Units des de George Washington fins a Barack Obama. I tampoc oblida sorprenentment, les primeres dames.

Crisi a Reagrupament

Encara no hi ha data fixada per les eleccions autonòmiques i Reagrupament ja té la seva primera crisi. Pel que sembla Carretero, el seu líder visible fins ara, ha abandonat la junta directiva del partit juntament amb 13 membres més per desavinences amb la forma d'elaborar les llistes electorals.

Per l'ex conseller, i part de la directiva de Reagrupament, aquestes s'haurien de fer amb tots els associats escollint els candidats independetment de la circumscripció a la qual pertanyin. Al final, no serà així i cadacú triarà els líders de les llistes del seu territori fet que com deiem, ha provocat la dimissió de Carretero i tretze persones de la directiva de Reagrupament.

Més enllà de deixar al partit sense el seu fundador, el seu líder i sense un pilar important, la marxa de Carretero i la actual crisi per la que passa Reagrupament és la demostració del que som els catalans. Surt un partit al marge dels partits oficials. Un partit que recull l'ideal de molts catalans. Un partit pel "català emprenyat". I com acaba? Doncs amb el partit passant per la seva primera crisi amb tot just 4 mesos de vida.

L'esquerra catalana s'empenya en dividir-se. En barallar-se. En fer-se retrets. Només cal veure la visita al Fossar de les Moreras per la Diada. On cada any hi ha pals, crits i insults d'uns contra els altres i d'altres contra els uns. Maulets contra Jerquis. Jerquis contra Maulets. Aviam qui és més català que l'altre.

En principi no hi ha d'haver gent més catalana que altres. Però això, voler ser sempre més català que l'altre i acusar a algú de traidor, és tan tradicional de la cultura catalana com els castells o la butifarra.

I mentrestant, Convergència somriu, això li va de perles. I el PP i PSOE es freguen les mans. "Sort que el nou partit dels catalas emprenyats ja passa per la seva primera crisi" deuen pensar alguns. "Ja deia jo que això de Reagrupament no duraria massa..." pensaran alguns altres. I a Madrid, i en castellà, més d'un respirarà i dirà "menos mal que estos catalanes se pelean entre ellos que sinó..."

The Sartorialist

Scott Schumann vivia a New York. Amb una bona feina. Treballava en marketing i disseny amb grans figures com Valentino o Jean Paul Gaultier quan va decidir abandonar la seva vida estressant. Senzillament volia canviar. No volia dependre de ningú i va decidir empendre el seu negoci. Volar en solitari.

La decisió però va coincidir amb la data que ha marcat a més d'un. L'11-9-2001. El context social, cultural i econòmic va canviar per complet i el seu projecte, faltat d'ajudes governamentals, es va diluir tant ràpid com ho fa el sucre en un tallat.

Schumann, que ja havia demostrat no ser un conformista, no es va quedar de braços plegats. Aprofitant les noves tecnologies va crear un blog, The Sartorialist, on aniria fent fotografies per les passarel·les de moda més grans del món: els carrers. Així, en un simple blogspot com aquest que ara llegiu, i una camera en mà, va començar a fer fotografies a la gent més interessant i més ben vestida de la ciutat. D'aquesta manera, mentre no li sorgia la oportunitat de muntar el seu propi negoci, inmortalitzaria la gent més cool de NY, i el boca a boca el va convertir en el coolhunter més admirat del món i el seu blog un dels més seguits i visitats de la xarxa.

Schumann és una de les persones més influents en disseny i moda. Un autèntic gurú. I viu gràcies al seu blog, que li va "salvar" la vida; i que encara segueix renovant (avui mateix ho ha fet) ara però, fent fotos de gent d'arreu del món. Això sempre em fa recordar una cosa: que de tant en tant he d'anar posant cosetes al meu...no fos cas que algun post canviés la meva vida...

Cementiris verticals

La falta d'espai i la saturació que pateix l'illa del Japó ha portat als seus habitants a tenir uns hàbits fora de lo que considerem corrent. Els japonesos han arribat a viure en vaixells per falta d'espai, dormir en capsules i ara ens arriba la última "superació" d'aquesta manca d'espai: un nou tipus de cementiri.

Es tracta del cementiri Kouanji situat a la capital, Tokio, dissenyat per ocupar el mínim espai i perquè hi capiguen el màxim de cossos. És un cementiri vertical que ocupa sis pisos i on tot està mecanitzat i informatitzat, i per tant, també despersonalitzat...però sembla que això als japonesos cada cop els importa menys. Alta tecnologia al servei dels morts i els seus familiars que són els principals beneficiats d'aquest nou concepte de cementiri que "amenaça" en arribar a les nostres terres.

Deixo el vídeo de la BBC (en un castellà força graciós) que dona més detalls i us ajudarà a fer-vos una idea d'aquests nous cementiris.

Baralles a la xarxa

Una de les millors coses que té llegir notícies per internet són els comentaris que deixa la gent. Són comentaris que van arriban després que els internautes llegeixin la crònica d'algun dels corresponsals d'aquest diari (alguns internautes fins i tot fan els comentaris sense llegir ni una linia). Avui, a part de enterar-me'n, gracies en Xavier Aldekoa, que a Somalia la ONU ha de seguir 11 manaments si vol seguir donant menjar a la població; m'he dedicat a llegir els comentaris com faig de costum i no m'he pogut estar de penjar-los al bloc.

Sovint, molt sovint, aquests comentaris es converteixen en una guerra. La cosa comença més o menys així:
Una persona diu una cosa més o menys sensata. Una altra de perfil "progre" la llegeix, no pensa el que l'altre ha escrit i automàticament se sent ofesa. Evidentment acusa a l'altre de no tenir-ne ni idea del món, de ser un ignorant, i de no haver vist tant món com ell. A partir d'aquí es pot generar una lluita entre dos, tres, o milions d'internautes i la conversa s'allunya definitivament del tema exposat en la crònica. Tot això es podria haver evitat si la segona persona, la "progre", hagués exposat la seva teoria en comptes d'haver criticat la de la primera.

Avui ens deleiten amb aquest baralla literaria de baixíssim nivell la Marina, i sobretot la Júlia. Amb un problema tan seriós com aquest és molt trist que les poques persones que s'interessen per aquest fet acabin discutint d'aquesta manera i amb aquests arguments i aquest estil tan pobres. Menys mal que el senyor Mozambiqueño li ha posat el toc d'humor per no deixar un mal sabor de boca. Us deixo aquí la batalla dialèctica. Es llegeix de baix a dalt!

mosambiqueño 07/01/2010, 11:47
que dise tu de mosambique, tu no estal en mosambique nunca marina,tu no salil de pueblo tuyo en zevilla


jalia nover 07/01/2010, 11:46
vale,vale, la del comentario anterios era yo tambien jaja

no ver 07/01/2010, 11:45
marina, creo que julia tiene razón, primero dudo de que estes en mozambique,segundo dudo que sepas hacer 2dos cosas a la vez sin que se te manche la camisa con tus propias babas : ) un bveso

julia 07/01/2010, 11:42
marina: swi marina estaras en mozambique, pero de politica internacional no tienes ni pajolera idea guapa. ya te digo solo tienes que ver que paises tienen petroleo o metales en africa y veras que son los que han estado en guerra. mi primo vive en almeria y no tiene ni idea de invernaderos y eso que esta llenito de ellos

marina 07/01/2010, 11:28
Para Julia: tienes razón, no tengo ni idea del mundo...Por eso hace tres años que vivo en Mozambique trabajando en un hospital rural

julia 07/01/2010, 11:07
marina,que poco sabes del mundo chica. No tienes ni la menor idea de porque en estos paises siempre hay guerras. No hay un solo pais africano con recursos naturales, minerales,etc, en que los USA y europa tengan intereses que no haya estado en guerra cada 2x3. mira un poco de política internacional y lee mas

marina 07/01/2010, 10:57
Ni ONU, ni ONGs ni comunidad internacional, ni nada. Lo que hace falta es que la población se espabilen y se revelen contra sus opresores. Nada que venga de fuera va a solucionar el problema: sólo va a enseñar a esos niños a poner la mano para pedir más. Ese, señores, es el autentico problema en Africa.

Una tarda al Primer toc

Ahir vaig anar al Primer toc presentat per Raül Llimós a Rac1. I això comporta posar-li cara i ulls a la ràdio. Amb dos amics més, l'Àxel i en Jordi, vam arribar a la planta 15 que el grup Godó té al vell mig de la Diagonal. I la veritat és que el no erem els últims. Aprofitant aquests dies de festa la gent s'acosta a la seva ràdio de sempre amb ganes de descobrir com és un programa.

Ahir a la tarda uns 20 radiooients van posar cara a la Sònia Jalmà, en Gerard Romero o en Damià López. Noms que ens són molts familiars però que no tenien rostre. I un d'ells (l'Àxel), a més, se'n va endur dues entrades pel Barça-Sevilla.

Les dues hores van passar volant i vam poder gaudir d'una tarda diferent amb allò que ens agrada: El Barça i el futbol. A tot això afegir-hi la presència de David Balaguer i la seva secció dels noms que esclaten a la boca o les aportacions del gran Julio Salinas.

El primer toc és un programa fresc, fet amb gent jove, amb ganes i professional. Seguint la línia de la casa. Una ràdio que ha renunciat als típics que sempre han estat a la cadira. Una ràdio que està a favor de la innovació. En contra les tel·les d'aranya i la caspa. I això, aquest risc, dona resultats: pujar, pujar i pujar d'audiència.

Honda y profunda reflexión

Ho reconec. No miro el discurs del rei. Ni el miro ni l'escolto. I crec que no sóc l'únic. L'audiència del discurs que fa sa Majestat per Nadal ha baixat un milió de persones i se situa al voltant dels set milions de persones. Tot i la novetat d'aquest any: EITB emetia el discurs del monarca per primer cop, les paraules del rei són cada cop més buides i importen cada cop a menys gent. I si importen cada cop a menys espanyols...imagineu-vos els catalans.

És un discurs, primer de tot i per variar, imposat. Tots els canals l'emeten a la mateixa hora. Així que no hi ha més remei, si vols veure la televisió, que tragar-te'l. També és un discurs barroc, buit i amb un llenguatge arcàic. Deixa molt marge a la interpretació i per tant, és més interessant llegir els anàlisis dels diaris el dia següent o dos dies abans. A part, qui parla com el rei? "Honda satisfacción" "caminos de concordia...etc". Com sempre fora de lloc. Fora de la realitat.

El lloc tampoc seria l'adequat. Per què sempre el lloc és algun raconet de la Zarzuela? Per què el rei no canvia de mobles i els posa una mica més modernets? A part, veure la cara de lluç bollit que fa el rei dels espanyols la veritat no és massa engrescador...

Mentre a Euskadi el discurs s'ha vist per EITB per militància (PP-PSOE) a la resta s'ha vist però com deiem les audiències baixen en picat i no és per menys. I això que no compten amb els que tenen la televisió oberta, tenen el rei allà però amb el volum baixat. Hi ha la família, els turrons, els regals, el sopar, el pessebre...masses coses per estar pel nostre estimat monarca. Si el rei és el rei de tots, i a Espanya hi ha 40 milions d'habitants, i només 7 se'l mira...cal una "profunda i honda" reflexió.

Resultats de l'enquesta

La preguta era una mica ambigua: Tió, Pare noel, Reis o Guadiola? I l'entrenador del Barça guanya gairebé al tot poderós i carismàtic tronc català que a sobre que el peguen caga regals. En Pep ha guanyat sis títols aquest 2009 i a part ha donat una imatge d'educació, humilitat i dedicació que sembla que ha impactat a la societat catalana, com a mínim, la gent que visita aquest bloc.

N'hi reis ni Pare Noel s'han acostat als dos totpoderosos personatges. He de dir que si s'han de defensar als reis d'orient els defensaré a mort. El Pare Noel pot morir cremat a qualsevol xemeneia de Lapònia.

Au doncs, l'any que ve ja ho sabeu. Per aquestes dates, un tió i un Guardiola a casa...que hi hagin regals i més títols. Sobretot títols, que és el que vol la gent...

Tradicions catalanes

Més enllà de ressaques i pel·lícules cutres a la televisió hi ha coses a Catalunya que comencen a ser tradició amb el nou any. Una d'elles és l'augment de les tarifes. A partir del 2010 el servei de Rodalies passa a ser controlat per la Generalitat i aprofitant aquest fet "històric" doncs el govern català encareix un 6% els viatges. També pujen els trens regionals, que si no vaig errat ja havien pujat amb l'excusa que els trens eren nous i ara s'anomenen Media distancia i no Catalunya Express.

També pels ciutadans de Barcelona s'apujen les tarifes de metro i autobus. Com sempre, una tradició de la millor botiga del món. Tradicions que els ciutadans de la ciutat reben amb alegria. VISC(a) Barcelona.

Però alerta! Pels habitants de fora de Barcelona i rodalies també n'hi ha. S'apujen els peatges un 0'69 %. Pot semblar poc però si a final d'any fem números ja m'ho sabreu dir...I evidentment també puja l'electricitat, només faltaria. Això si, el gas sembla que es queda congelat. Puja tot, o gairebé tot. Menys el que ha de pujar: els salaris i la dignitat.

Aquestes tradicions són les que no es perden mai. Les que a diferencia del tió, els canelons o el vers de nadal no ens hem de preocupar perquè tenen la supervivència garantida. Són precisament també aquelles que ens emplenen lo que no sona. Aquelles que ens fan estar cada cop més emprenyats. No sabem contra qui...però cada cop més emprenyats. Que vagin fent tant els polítics d'aquí com els d'allà. Sempre arriba un dia en que el poble s'oblida de les "tradicions" i mira cap al futur. No queda gaire perquè arribi aquest dia. Mentretant, com sempre, anar pagant.