Ja sé que no cal ballar sardanes ni menjar calçots per ser un bon català. Però de tant en tant, convé fer una mica de país. Així que avui m'he disposat a veure una de les tradicions més boniques que té Catalunya, els castells.
Aquest noble art aconsegueix deixar a més d'un estranger impactat. I nosaltres, com que ho tenim tan a prop, no solem valorar la grandesa d'aquestes torres humanes. Aquest seria el meu cas, que fins avui, no havia anat a veure una festa com aquesta, en viu i en directe.
Els castells són un exemple del poder del grup. De treball en equip. I una metàfora d'on pot arribar un grup/poble s'hi s'ho proposa. Un reflexe del que és el poble català. I com a tal s'ha de veure i recolzar.
Desconec el treball que porta darrera, ni la il·lusió que pot comportar fer un tres de nou amb folre i manilles per la Mercè. No hi entenc res, però no per això vull treure-li cap mèrit a aquesta tradició que, per alguna cosa o una altra, a la província de Girona mai hem seguit. Per això avui tornant de Bilbao m'ha entrat la curiositat i hi he anat. Potser era la vena nacionalista, potser són els aires que corren pel nostre país. Per cert, una diada presidida per una gran pancarta de Solidaritat Catalana. Amb Laporta o sense, avui és dels dies en que un marxa a casa pensant que la independència està més a prop...demà serà un altre dia. Dilluns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada