Construint un país

Ja sé que no cal ballar sardanes ni menjar calçots per ser un bon català. Però de tant en tant, convé fer una mica de país. Així que avui m'he disposat a veure una de les tradicions més boniques que té Catalunya, els castells.

Aquest noble art aconsegueix deixar a més d'un estranger impactat. I nosaltres, com que ho tenim tan a prop, no solem valorar la grandesa d'aquestes torres humanes. Aquest seria el meu cas, que fins avui, no havia anat a veure una festa com aquesta, en viu i en directe.

Els castells són un exemple del poder del grup. De treball en equip. I una metàfora d'on pot arribar un grup/poble s'hi s'ho proposa. Un reflexe del que és el poble català. I com a tal s'ha de veure i recolzar.

Desconec el treball que porta darrera, ni la il·lusió que pot comportar fer un tres de nou amb folre i manilles per la Mercè. No hi entenc res, però no per això vull treure-li cap mèrit a aquesta tradició que, per alguna cosa o una altra, a la província de Girona mai hem seguit. Per això avui tornant de Bilbao m'ha entrat la curiositat i hi he anat. Potser era la vena nacionalista, potser són els aires que corren pel nostre país. Per cert, una diada presidida per una gran pancarta de Solidaritat Catalana. Amb Laporta o sense, avui és dels dies en que un marxa a casa pensant que la independència està més a prop...demà serà un altre dia. Dilluns.

I si...

I si anem a la mani sense pancarta?
I si anem a la mani sense senyera?
I si anem a la mani sense discutir-nos?
I si anem a la mani sense por?
I si anem a la mani sense complexes?
I si anem a la mani amb cara d'emprenyats?
I si anem a la mani a reclamar el que és nostre?
I si anem a la mani tots a una?
I si anem a la mani amb tota la família?
...




I si anem a la mani sense polítics?

Enric Juliana

Fa temps que segueixo a Enric Juliana. Escriu a La Vanguardia. N'és subdirector i està a Madrid. Viu a Madrid. I veu el que passa a Madrid. Fa cafès per Madrid. Conversa amb gent de Madrid. La gent de Madrid. Un català culte a la capital és massa com per deixar que les lletres que escriu quedin tapades entre dues pàgines d'un diari.

Juliana és analític. Sobradament culte. Que no sobrat. I analitza el país com pocs. Veu mapes. Relacions entre territoris. És expert en geopolítica espanyola. O ibèrica. Juliana parla, observa, escriu i deixa entreveure. I a vegades consulta a l'horacle...i aquest l'encerta.

El veterà periodista va escriure fa uns anys un llibre. La deriva de España. Una espècie d'analisi geopolític de la regió on tots i cada un dels territoris quedaven retratats. Inclòs la gran Madrid que poques vegades la gent s'atreveix a senyalar amb el dit. Juliana parla del corredor mediterrani com una solució econòmica. Pocs l'escolten. Fa anys que ho diu. Parla de la gran luxemburgo (Navarra i Euskadi). I de la gran andalusia. I de la Galicia que s'aparta. Parla de l'Espanya federal com el remei a tots els mals. Com allò que arribarà pel seu propi pes...diria que l'amic periodista morirà sense veure l'Espanya de Pi i Margall.

Juliana parla. Escriu. Analitza. Juliana és en realitat un horacle, que tots hauriem de llegir si volem ser una mica més savis. Amb estatut o sense, fan falta més Enrics Julianes.

L'altra Catalunya, la blanc i blava

Lo de l'Espanyol no té nom. Confesso que a diferencia de molts culers, sobretot de Barcelona, el meu sentiment envers l'equip blanc i blau no era d'odi sinó d'indiferencia. Però això sospito que anirà canviant amb el temps. I és que ahir vaig estar a Cornellà. Anar al camp dels pericos en un derbi és com viatjar a una altra ciutat. Un altre món. A l'altra Catalunya suposo.

L'equip blanquiblau estrenava derbi a Cornellà i evidentment ho volia celebrar com la ocasió es mereixia. Calia esperonar el seu equip davant el màxim rival. Davant el seu enemic. "No sois un rival. Sois el enemigo" anunciava amb una pancarta la grada jove perica. I s'ha de reconèixer que Cornellà va ser una olla a pressió. Va funcionar. Es van sortir amb la seva. Perquè el Barça mai va ser el Barça.

Però una cosa és anar al camp a animar al teu equip i una altra molt diferent és insultar l'enemic i tot el que representa. Perquè si el Barça representa una Catalunya, l'Espanyol, em sap greu dir-ho, en representa una altra. És la Catalunya de les rodalies. La Catalunya de la diadema i el tanga per sobre els pantalons. La Catalunya castellana. La de Montilla. La Catalunya del complexe d'inferioritat. La Catalunya de la Ñ. La Catalunya resentida. La Catalunya desagraïda. La Catalunya de discoteca i pastilles al pàrking. A això cal sumar-hi els catalans de sempre. Els del seny. Però la barreja no els hi està sortint massa bé. Així que el club subsiteix però li falta ànima. Li falta saber què és, on vol anar i què vol ser de gran.

Total que van aconseguir el que volien. La seva lliga. Empatar a 0 contra el Barça. Tot un títol pels pericos que ho celebraven com si aixequessin una copa. Curiós objectiu el dels blanc i blaus. Quina estrena sí senyor! Una verdadera llàstima per un club que podria tenir més ànima i potencial del que té. Un club que té una massa social gran arreu de Catalunya. Un club modest que podria caure molt bé. Està per sota del que podria ser. És menys que un club. Però així és el futbol i així és Catalunya. I així ens va...i així els hi va.