Euskadi ens rep plujós i fosc. Entrem a Bilbao sota una pluja que cau amb insistència i un cel d'allò més gris. Com el Guggenheim. Com algunes coses al País Basc.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.
Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.
Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.
Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.
Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.
Tothom sap que l'afició de l'Athletic no es casa amb ningú. Són de l'Athletic i punt. Reben al campió de lliga hostilment, com ho poden fer amb un equip que acaba de pujar a primera. Però a la vegada si algú ho fa bé, surt aplaudit de La Catedral. Ahir no va ser així. L'expulsió d'Amorebieta els va fer enrabiar. I van treure el lleó que porten dins. I l'objectiu d'aquesta ràbia va ser Iniesta i l'àrbitre. Pel que fa al Barça, un 10. Tres punts en un camp complicadíssim. Molt d'ofici, en un equip que no conjuga el verb relaxar-se.
La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.
Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.
La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.
Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada