Visita a San Mamés

Euskadi ens rep plujós i fosc. Entrem a Bilbao sota una pluja que cau amb insistència i un cel d'allò més gris. Com el Guggenheim. Com algunes coses al País Basc.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.

Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.

Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.

Tothom sap que l'afició de l'Athletic no es casa amb ningú. Són de l'Athletic i punt. Reben al campió de lliga hostilment, com ho poden fer amb un equip que acaba de pujar a primera. Però a la vegada si algú ho fa bé, surt aplaudit de La Catedral. Ahir no va ser així. L'expulsió d'Amorebieta els va fer enrabiar. I van treure el lleó que porten dins. I l'objectiu d'aquesta ràbia va ser Iniesta i l'àrbitre. Pel que fa al Barça, un 10. Tres punts en un camp complicadíssim. Molt d'ofici, en un equip que no conjuga el verb relaxar-se.

La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.

Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.

Un dia a Madrid

Avui he anat a Madrid. Per feina. Es tractava de aconseguir alguna veu d'algun jugador del Barça parlant de les dates FIFA, de la poca preparació per la Supercopa, o d'enganxar en Cesc dien algo.

M'aixeco a les 7 del matí. I vaig amb taxi al Prat per agafar el pont aeri. El de les nou i mitja està a reventa així que m'he desperar al de les 10. Normalment a les 11 estic a Madrid. Però no, arriba amb retard.

L'objectiu és anar a l'Hotel Melià Barajas que com ve diu el seu nom està a Barajas. Però no està a l'aeroport. Maneras d'arribari? -pregunto a informació- "Puede coger un autobus que pone el hotel. Llame diga el número de habitación i ya tendrá sitio en el autobus" em diu el noi d'allà. Li dic que no, que hi vaig per feina, que no sóc client. I el tiu em passa el número de telefon per parla amb l'hotel, dir el nom de la reserva i així tenir lloc a l'autobus que porta fins al Melià. Jo en aquells moments crec que el tiu m'està prenent el pèl. Me'l miro. No ho fa. I hi torno. "No, no, no tinc habitació, hi vaig per feina. No m'hi quedaré a dormir...de fet només hi estaré unes hores". Al final el tiu ho entén (ho he dit en castellà eh...).

Em diu que lo més normal doncs és agafar un taxi o el metro. El taxi però al ser tant aprop de l'hotel no em voldran portar. Així que el tiu insisteix amb el bus del Melià i diu que m'hi coli. Endavant. Però ja m'ha fotut nerviós i he perdut un temps excel·lent.

Vaig a la parada de taxis. Li dic al taxista que em porti al Melià. Mala cara. Entro al hall de l'hotel i 50 periodistes creuen que sóc algú. Ho sóc. Però no jugo amb la selecció espanyola. Vaig a pagar amb targeta i el taxista no em deixa -"campeón esto lo tendrias que haber dicho antes". Li dic al campeón que hi ha al volant que en els llocs normals es pot pagar amb targeta. Així que anem a buscar un caixer. Quan baixo a treure calers el taximetre està a deu euros. Al tornar, 2 minuts. Està a 16 amb algo. Jo vull matar-lo.

Seguidament em trobo amb cinquanta periodistes esperant la selecció. Un a un van passant jugadors però són secundaris. Interessen Cesc i els del Barça. El d'Arenys arriba i es monta un caos impressionant. Ni una paraula. Els blaugranes arriben mitja hora tard. Del mini bus a l'hotel sense dir res. I jo vull matar.

Torno a Barajas. I el taxista em deixa a la terminal de ponts aeris (pago amb targeta). Però no la dels d'Ibèria. Agafo un bus. Arribo a la T-4. Camino lo que no està escrit fins que em fan la targeta d'embarcament. El vol surt a les 15:45 i són les 14:50. Així que decideixo menjar algo. "Un bacon con huevo y una coca cola". Deixo el got a una barra i cau. Ni un glop. I jo vull matar.

A la pantalla el vol cap a Barcelona encara no té porta assignada. M'espero. M'espero bastant. Finalment és la J50, així que cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. S'anuncia un canvi de porta, ara és la J48. Cap allà. M'espero. Es retarda l'hora de sortida. Torna ha haver-hi canvi de porta, i torna a ser la J50. M'espero. Finalment surt a les 16:45. Estem tots a l'avió quan anuncien que algú no ha pujat però si que hi ha la seva maleta...així que cal treure-la per motius de seguretat. M'espero. I un quart d'hora més tard volem cap a Barcelona. Arribo a Barcelona als voltants de les 6. I jo vull matar.

Ja a la ciutat comtal. Truco a RAC1 que em demanin un taxi. És el primer que faig perquè sé com van aquestes coses. Quedem a la parada de taxis del pont aeri. 5 minuts. 10 minuts rebo un sms que el taxi casi arriba. 15 minuts, truco al RAC per si han dit bé el lloc on estic. 20 minuts. 30 minuts. Em truca la dels taxis que ara venen, que el taxi està a l'aeroport. I jo mentrestant davant 40 taxis parats. Desitjant fotre el camp. Amb els seus amos flipant. Al final decideixo suar de la trucada i agafo un dels taxis d'allà i pagar-lo jo. I jo vull matar.

Arribo al RAC1. Primer toc amb Aleix Parisé (un grande). No hi ha massa per vendre. En tot cas, explicar el caos i l'hermetisme viscut. Ho faig. De fet ja ho tinc escrit. He tingut temps. Ho faig. Ho imprimeixo i...la impresora no va. I jo vull matar.

Degustar el Mundial

Avui comença el Mundial. I l’escric amb majúscules perquè això són paraules majors. Serà el Mundial del continent africà. El primer al continent negre des de que fa 80 anys es disputés la primera competició de futbol a nivell internacional. Només un punt de la llarga llista de coses que el món deu a Àfrica. S'ha parlat molt d'aquest fet i de l'importància que té no només pel continent sinó per un país com Sudàfrica. Però més enllà de infinitat de reportatges sobre el país, Mandela, trompetes sorolloses, Apartheid o violència i corrupció hi ha el futbol.

Reconec que des de que va acabar la lliga no he vist més partits de futbol. Va ser el Barça – Valladolid. I tot i que hi ha hagut partits de seleccions o amistosos no els he vist per una raó o una altra. Es pot dir que em reservava pel plat fort. El Mundial. I sí, tinc mono.

Perquè el Mundial s'ha de degustar. El Mundial és la mostra més gran que el futbol és quelcom més que un esport. Gent desplaçant-se a l’altre punta del món. Gent que es pinta. Gent que pateix. Gent que plora. Cors que van a mil per hora. El Mundial és futbol però també històries. Frases i noms il•lustres. Llegendes.

El Mundial és Pelé, Maradona, Beckembauer, Cruyff, Zidane. El Mundial és l’aconteixement esportiu més seguit del món, i per això caldrà degustar-lo com si fos un plat de Ferran Adrià, com si fos un petó de la Núria Solé (a càmera lenta) com portar un vestit d'Armani, com veure Casablanca, com beure el millor vi del món. És com això però durant un mes. Així que haurem de degustar-lo bé. Que així sigui.

Cromoina

He tornat a caure a la trampa. Faig la col·lecció de cromos del Mundial. Sé que no tinc edat però és que no m'hi puc resistir. Tenir les cares dels jugadors a un àlbum. Canviar cromos amb els amics. La típica baralla entre les meves ungles i el cromo. Això no té preu!

Avui enganxava cromos i ho pensava: com m'agrada enganxar cromos! La sensació d'obrir el sobre. Les ganes que surti aquest o aquell jugador. La decepció de veure un cromo repetit. Treure la part de darrera del cromo. Enganxar-lo ben enganxat i repassar l'àlbum. Brutal. Genial.

Una barreja de passat i present, però també futur. I és que d'aquí uns anys els que fem la col·lecció de cromos revisarem els àlbums dels Mundials de EE.UU o de França, Japó, Alemanya o Sudàfrica i explicarem mil i una anècdotes de tot el que hem vist. Parlarem als nostres néts tal i com els nostres àvis van fer amb nosaltres. Recordarem i ens emocionarem.

Sé que molta gent pensa que és una xorrada. Que no tenim edat. Però en realitat no fem mal a ningú i ens fa un xic més feliços. O sigui que ara l'objectiu és canviar els "repes" i acabar la "cole". I sinó no passa res. D'aquí 4 anys hi tornarem.

El retorn de l'entorn

Aquesta setmana Joan Oliver anunciava la noticia. La Junta del senyor Laporta nombrava Johan Cruyff president honorífic del Futbol Club Barcelona. La decisió, pel que sembla, va ser unànime (normal en la dictadura laportista). La junta va votar de forma unitària que l'holandès ocupés aquest càrrec dins el Club.

Per començar aquest és un càrrec inventat. Els estatuts ho preveuen sí, però en teoria el càrrec hauria de ser de consents. Hauria d'unir al soci. I justament fa al contrari. Genera polèmica. Si una figura com Casaus, respectat per tothom tant dins la òrbita blaugrana com fora, no va tenir mai aquest honor, per què ara li correspon a l'holandès?

Johan Cruyff divideix. Després de la marxa de Núñez i Gaspar, la candidatura de Laporta es va presentar com una opció trencadora entre nuñistes i cruyfistes. Núñez va abandonar "l'entorn" blaugrana. No va dir mai més una paraula més alta que una altra. Cruyff no pot dir el mateix. Cruyff no torna al Barça perquè mai l'ha abandonat. Des del primer moment ha estat a l'ombra. Escollint entrenadors, jugadors, càrrecs...Cruyff s'ha tornat en l'entorn que tant ell criticava quan dirigia el vestuari blaugrana.

Ara es dedica a escriure cada setmana en un diari. Comenta la situació del Barça i futbolística en general. L'holandès però aprofita aquest espai, que per cert el cobra molt bé, per criticar l'equip quan va malament. O per penjar-se medalles quan la cosa va bé. Fa servir la tinta per atacar jugadors i tècnic, que n'estan farts d'ell. Cruyff fa mal al Barça. Des del primer moment que va ser acomiadat per Núñez, ja llavors va denunciar el Club per acomiadament improcedent i al llavors president per injuries. El jutge no li va donar la raó.

El nomenament com a president d'honor cavarà altre cop les trinxeres que semblaven enterrades. Torna a obrir les ferides cicatritzades dels culers. I la culpa no és només seva sinó d'algú més dolent que ell. Joan Laporta. Si hi ha gent que vegi el Barça com a un instrument per a la promoció i l'interès propi aquests són Laporta i Cruyff. Un, ja plega i encara vol controlar-ho tot. L'altre arriba ara però no ha marxat mai...i si s'estimés el Club faria anys que no obriria la boca. Ara tothom estaria d'acord amb que Johan Cruyff fos president d'honor. Però no Johan, després de tot el que has fet i dit, no t'ho mereixes.

La final pel final

Aquesta final es mereix que la comencem pel final. Per l'afició de l'Athletic que va ser el millor del partit, va animar durant tot el xoc i tot i que el seu equip va perdre no van deixar d'aplaudir els lleons al final del partit...i el que és més important, van aplaudir al campió, el Barça.

I és que el campió va ser molt equip. Massa pels bilbains que es van trobar amb un gol de Toquero als primers minuts i van anar a remolc dels blaugrana tot el partit. Els de Guardiola semblava que posarien l'all al cor als seus aficionats, però un gol de Touré va trencar el nerviosisme i va fer pujar l'empat a un al marcador d'un estadi de Mestalla ple de gom a gom. A partir de l'empat un Barça més en la seva salsa que mai. Inclinant el camp i tocant i tocant. Fent el joc que sap fer. Fent el joc que li agrada. I així va arribar a fer tres gols més a uns lleons que ahir només van ser cadells davant el rei de la selva futbolística. El Barça.

I per acabar, el començament. S'havia parlat molt de la reacció de les dues aficions durant l'himne espanyol i la veritat és que no van decepcionar. Xiulada monumental al rei i l'himne que ha aixecat ampolles per les espanyes com si els vingués de nou, com si no sapiguessin el que hi ha. Es pot mirar cap a un altre lloc, es pot tancar els ulls, però les orelles segueixen sentint el que s'ha de sentir.
Els que si van decepcionar van ser els mitjans. TVE va aprofitar per fer conexions amb Bilbao i Barcelona i no van emetre l'himne per un "error humà" error que ha costat el càrrec al director d'esports de la cadena. TV3 també va donar molt que desitjar ja que va baixar el volum dels micròfons d'ambient i va apujar l'himne. Deconec si ho controlaven ells, em limito a dir el que vaig sentir des de la cadena catalana.

I lo últim a comentar és el primer que es va veure. Un camp ple de gent, però mal repartit. I és que ahir Mestalla estava tres quarts ple de lleons i només un quart de camp plè de culers. A la mitja part a RAC1 comentaven que a l'stand dels bilbains instal·lat a la capital del Túria es venien entrades provinents de compromisos publicitaris. I pel que sembla es pagaven a 400 euros. I el senyor Laporta sense dir res. Com sempre per darrera els vascos. I així ens va...

Multiorgasme blaugrana

Deia Sergi Pàmies fa uns dies a La Vanguardia que amb l'empat a València el Barça no feia més que allargar un orgasme col·lectiu que estava al caure. Un orgasme que arribaria al final de temporada gràcies a un Barça tàntric.

El cert és que l'escriptor català no va desencaminat i té tota la pinta que aquest any el que viurem serà un multiorgasme. Diumenge caurà el primer guanyant el Villarreal i sabent que el Madrid (ara faig de futuròleg) no ha guanyat a València. I sinó, podem esperar. Ens agrada gaudir.
El segon serà dimecres que ve. Amb la final de Copa contra l'Athletic. Amb catalans i bascos agafats de la mà a Mestalla tots xiulant l'himne de l'únic estat on la cultura en comptes de sumar sembla que resti.
I l'últim, i el més gran, la traca final, serà el del 27 de maig a Roma, on l'equip de Guardiola haurà de "donar la talla" més que mai contra senyoreta que vesteix de vermell pel món i espanta a tothom: el Manchester United.

Desconec com serà el desenllaç de les tres competicions però el que va passar ahir va ser molt gran. El que va fer Iniesta al minut 93 va ser l'orgasme culé més gran des de Kaiserlautern. I parlo d'aquell partit perquè en d'altres com a Wembley o París no ho vam tenir mai tant perdut com a Kaiserlautern o ahir a Londres. El que vam fer a Stanford Bridge és com el noi que s'acaba enduent la noia que més ens agrada. Com el tiu que va de la mà de la noia més guapa. Com quan ja encenen els llums de la discoteca i penses que tornaràs a dormir sol però no ho fas. Ahir vam triomfar i a l'últim minut. Ahir Iniesta es mereixia triomfar. Ell, el Barça perl seu futbol i tots nosaltres. Gràcies Iniesta. Va ser orgàsmic!

Cosetes per explicar als néts

Lo d'ahir mereix que em passi un ratet davant l'ordinador. Després de la ressaca, de gols i de veritat, toca pensar en el que va passar ahir. I lo d'ahir va ser molt gran. Dubtes abans del partit molts. Al final: ni un. Lo d'ahir és d'aquelles coses que un explica cinquanta anys després als seus néts si és que d'aquí uns anys encara els avis expliquen coses als seus néts...

Fa dos anys el Bernabéu va aplaudir a Ronaldinho i la veritat és que és un gest que els honra. Ahir però es va haver de rendir a tots els nostres jugadors. A un estil. A un club. A un entrenador. A una manera de fer les coses. El Barça menja a part. En canvi el Madrid és un equip mort i enterrat. Tira de fè, i la fè mou muntanyes però a vegades les muntanyes són massa grans. I ahir el Barça va estar immens.

I avui tothom feliç. Bé...tothom del Barça. Un dia preciós, sol, platja i la gent passejant per Palamós. A les 10 tots els diaris esportius venuts. Tot un èxit per a la prensa en aquests temps que corren. Si us plau, que hi hagin més "Barces-Madrids", pel món de la prensa i pel món en general. I que tots siguin com els d'ahir. Mentretant no parlarem de finançament, estatut ni grips porcines o noves. Fantàstic.

Boxing Day

El futbol és quelcom més que un esport per als anglesos. Forma part de la seva vida quotidiana des de fa molts anys. Prova d'això és la celebració del Boxing Day, o el que és el mateix, jornada futbolística el dia de Sant Esteve.
Tradicionalment els aficionats al futbol eren les classes baixes angleses, aquestes treballaven el dia de Nadal, molts fent de servents en les cases dels rics de la ciutat. El cas és que el dia de Nadal sobrava menjar i els servents el posaven en una caixa i se l'enduïen a casa seva. Era l'endemà, el dia 26 que els pobres tenien festa, i per tant, hi havia futbol.

Tradicions com aquesta del Boxing Day no n'hi ha hagut mai a casa nostra però el cert és que en molts moments morts d'aquestes festes, un pot arribar a pensar que el model anglès, almenys en aquest aspecte, és l'encertat. Quan més dies de festa té la gent més futbol hi hauria d'haver, així no ens queixariem que els nens no poden anar al camp o que els camps no s'emplenen mai.

P.D: El Boxing Day ha acabat bé. El Liverpool ha guanyat 3 a 0 al Bolton.

Vuelve mi Atleti

">

Com el Nadal, com la Setmana Santa o com el dia de Reis, els anuncis de l'Atletic de Madrid comencen a ser una bonica tradició que es repeteix cada any.

Sant Iker

En el món del futbol per molt que passin els anys, i amb ells les generacions, un país segueix tenint la mateixa mentalitat. Itàlia sempre serà Itàlia, sempre sortirà a defensar i a fer un gol al minut 90. Holanda sempre sortirà a tocar la pilota i a atacar. Anglaterra sortirà sempre com una cabra boja a buscar el gol, i si pot haver-hi alguna baralla entremig millor. Brasil farà sempre espectacle. I Espanya sempre perdrà jugant bé.

El món viu molt depressa i hi ha molts canvis. I no sé què ho fa però el futbol també està visquent alguns canvis. Itàlia no guanya per penals. Holanda ja no surt a guanyar el partit. Anglaterra no va ni a l'eurocopa. Brasil fa pena jugant. I Espanya guanya, patint, però guanya.

No puc saber les raons que han portat a aquests equips a ser l'altra cara de la moneda del que eren, però amb Espanya podria dir algunes raons. La primera té noms i cognoms. Iker Casillas. Aquest tiu es mereix una estàtua a alguna d'aquelles places que tenen per Madrid. La segona també té noms i cognoms Luis Aragonés, que s'ha atrevit a no portar als tumors que arrossegava Espanya des de feia massa temps...Raúl, Michel Salgado, Cañizares...

El sabio de Hortaleza ha estat més sabi que mai i s'ha sabut envoltar de grans jugadors, joves i amb ganes de guanyar.

Per culpa d'ells dos haurem de tragar Espanya a la tele una setmaneta més. Els hi queda Rússia, i a la final. Jo pronostico que pot ser un estiu molt duret pels catalans.