Una llàstima

Avui fa just un any que moria Antonio Puerta. El cor del jugador del Sevilla deia prou després de varis dies de lluita a un hostpital de la capital andalusa. Aquest fet, realment trist, va arrencar plors i llàgrimes no només a la afició del Sevilla sinó per tot Espanya. Fins i tot va servir per agermanar i llimar tensions amb l'etern rival, el Betis.

En aquests últims 365 dies hi ha hagut milions de persones mortes. A la Xina continuen torturan i matan gent que no estigui a favor del règim. A Estats Units es maten centenars de persones gràcies a la pena de mort. La SIDA ha acabat amb millons de vides d'adults i nens, sense que aquests poguessin fer res, sense que els països amb recursos facin res. La Fam ha consumit a millons de nens a països com Sudan, Costa d'Ivori, Burkina Faso...

La guerra ha destrossat cases, arrassat ciutats, i separat famílies. I evidentment s'ha endut infinitat de vides a Ossetia del Sud, Palestina, Zimbawue...

Antonio Puerta deixa una viuda i un nen amb la vida solucionada, per als altres no hi ha ni un record, ni dates d'aniversaris, ni llàgrimes que cauen, ni minuts de silenci, ni bufandes al vent, ni temps a les televisions. Una llàstima.