Avui 20 de Novembre per a molts de nosaltres és un dia totalment normal. Tot i això, per altres té un significat especial. Avui fa 33 anys que Franco va morir a una camilla del Pardo després que marxés la llum del Palau poc abans que els metges l'anessin a operar.
La majoria de la població ja no recorda aquesta data "totalment marginal" en el record dels espanyols segons Zapatero, però en el seu moment va ser una bafarada d'aire fresc a una Espanya que ja llavors havia començat una transició. Sens dubte va ser la porta que faltava per obrir.
Actualment ja només els que van viure aquell moment i els nostàlgics polítics recorden amb diferents sensacions aquell dia, els primers per la festa que es van fotre i els segons perquè encara ara el voldrien tenir amb nosaltres. Per sort cada cop son menys. Els que si se'n recorden, per obligació, son les televisions del país que segurament faran algun reportatge amb un o altre enfocament però personalment crec que no tindrà una audiència com per llançar cuets. Franco comença a inspirar indiferència. Tot i això caldria no oblidar el passat.
Actualment ja només els que van viure aquell moment i els nostàlgics polítics recorden amb diferents sensacions aquell dia, els primers per la festa que es van fotre i els segons perquè encara ara el voldrien tenir amb nosaltres. Per sort cada cop son menys. Els que si se'n recorden, per obligació, son les televisions del país que segurament faran algun reportatge amb un o altre enfocament però personalment crec que no tindrà una audiència com per llançar cuets. Franco comença a inspirar indiferència. Tot i això caldria no oblidar el passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada