L'Eusebi. L'artista pensionista

A punt del suicidi va tenir una revelació. Va decidir no acabar amb tot i provar de ser algú en la recta final de la seva vida.


L'Eusebi, comptable tota la vida, és a hores d'ara l'artista més conegut de Gràcia. Si Los Planetas tenen el seu artista madridista, la vil·la gracienca té el seu artista pensionista que no és altre que l'Eusebi, que va sortir del pou gràcies a la música i als dibuixos.
Cançons de Frank Sinatra i clàssics catalans com "Rosó" han omplert de música els carrers de la vil·la i li han valgut el sobrenom del Sinatra de Gràcia. Llapis de colors i papers li han permès dibuixar la seva vida quan precisament aquesta sembla que se li desdibuixava i així, arrencar més d'un somriure per places, carrers i cafès.






Tota una institució al barri, aquest artista que està més a prop dels noranta que dels vuitanta, ja té el seu grup de Facebook, i fins i tot, ha estat protagonista d'un documental dirigit per Iban del Campo titulat "Un tal Eusebi. L'artista pensionista". Tot i això, l'Eusebi ja havia estat davant d'una càmera en altres ocasions ja que es guanyava la vida i passava el temps fent d'extra en anuncis o pel·lícules.

Artista polifacètic, L'Eusebi és una barreja de pena i alegria. D'energia i defalliment. Això si, té allò que no es pot comprar a cap botiga. Carisma. Suficient per dedicar-li un petit espai.

Altre cop El Periódico

Que Obama és ja president dels Estat Units ho sabem de sobres. Per primera vegada un home de pell negre viurà a la Casa Blanca almenys durant 4 anys i milers i milers de rius de tinta s'han gastat explicant-nos aquest canvi històric.

Tots els diaris espanyols van fer un desplagament espectacular per tal de no perdres cap detall de la ceremònia d'investidura. Ja sigui a través de la seva edició digital o a través del paper vam poder saber tot el que passava, no minut a minut sinó inclús segon a segon.
L'endemà totes les portades reflexaven la imatge d'un dia històric. Tot i això hi ha qui va optar per ser una mica més original que els altres. El Periódico de Catalunya va optar per posar una fotografia d'Obama entrant, amb el seu maletí a la mà, a una porta que venia a representar la porta cap a la Casa Blanca. La contraportada, sovint reservada a entrevistas, aquest cop formava part d'un tot juntament amb la portada. En ella hi podiem veure l'esquena de George Bush en una porta, marxant, qui sap on...





Dues fotografies d'allò més encertades per a la ocasió i una iniciativa (la de fer de la portada i la contraportada un tot) digne de ser comentada, com comentada va ser la portada de l'endemà de la victòria electoral d'Obama.

Life in Techincolor II

Ja vam parlar en aquest blog sobre l'últim disc de Colplay i fins i tot de l'últim concert que els anglesos van fer a Barcelona. La banda anglesa, que tornarà a la ciutat comtal el 6 de setembre, torna a ser novetat gràcies a un nou video que circula per la xarxa.

Es tracta del vídeo del nou single que és Life in Technicolor. El tema no és com per promocionar-lo en forma de single, a més, jo no l'havia sentit mai amb lletra, però Coldplay ens torna a sorprendre a tots.

El video se situa en una típica festa de nens anglesos de classe mitjana. Tot molt correcte. Hi ha titelles per als nens i en un moment donat la titella avisa al públic que es moment per la música. Així que l'escenari es transforma per rebre els Coldplay, no de carn i ossos sinó de fusta. Evidentment les cares dels nens i els pares són per emmarcar.

Gran vídeo (us el penjo amb HD) i gran sorpresa. Llarga vida als Coldplay!

Els petits canvis també són poderosos

L'Osservatore Romano, el diari oficial de l'Església Catòlica es renova. I això per sí sol ja és noticia. Després de 23 anys hi ha hagut un relleu en la direcció del diari i serà l'italià Giovanni Maria Vian, laic, qui s'encarregui daquesta renovació.

El rotatiu, creat fa 147 anys, modificarà tipografia, tocarà temes més "picants" i inclourà fotografies amb color. Aquesta renovació ha estat "beneïda" per el mateix Benet XVI qui va demanar a Vian 3 coses: més informació internacional, més atenció a les esglésies orientals i més dones que escrivissin les noticies.

Una altra novetat és que L'Osservatore compta a partir d'ara amb col·laboradors no cristians. És el cas de Khaled Fouad Allam, musulmà i Anna foa i Giorgio Israel, jueus.

El diari pretén no quedar-se atrapat en el passat aportant temes diferents i tant "picants" per l'Església com una entrevista amb Dolores Hart, primera actriu que va besar a Elvis Presley i que després es va fer monja. Temes com aquest ajudaran segons Vian a acostar L'Osserbatore a la població conscient que fins ara només el llegien periodistes i eclesiàstics.

Amb el canvi de façana del diari de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana es fa un petit canvi en la institució però evidentment és un canvi secundari en comparació amb tots els canvis que hauria de fer la institució per adaptar-se als temps que corren. D'aquests canvis en dependrà la obtenció de seguidors o l'abandó de la societat moderna.

Bloc de la Pedrera del Barça

Jugadors com Messi, Iniesta o Xavi demostren dia rera dia la importància de la pedrera per el Barça com abans ja ho havien fet Amor, Guardiola i molts altres, tot i això el món mediàtic blaugrana fixa les seves mirades en els primers equips de les diferents seccions del club. A partir d'avui però els fans del futbol base i els aficionats al Barça tenen un lloc més per visitar: pedrerafcbarcelona.wordpress.com on tres estudiants de periodisme analitzarem l'actualitat dels equips inferiors del club blaugrana.

Queda clar que no hi ha moltes vies de coneixement sobre els equips inferiors del Barça i per tant ens hem decidit a crear aquest blog, que a part de fer un seguiment dels partits de totes les categories del club, també pretén un coneixement del dia a dia dels equips i els jugadors a través de reportatges.

O sigui que ja teniu una nova pàgina freak que afegir a les vostres pàgines preferides...

Gran pàgina

Internet cada vegada ens sorpren més i ens fa la vida més amena, fàcil i agradable (si tenim un bon antivirus esclar...). A la xarxa hi podem trobar pàgines per apendre, per informar-nos i, evidentment, entretenir-nos.

Virtual Bubblewrap és una pàgina que ens permet recuperar una costum que tenim molts i traslladar-la al nostre ordenador. Parlo de petar les típiques bombolles del paper protector de electrodomèstics o objectes de valor que tantes vegades hem petat a casa quan no sabiem què fer. A partir d'ara no serà necessari comprar res per poder realitzar aquest acte que provoca tant plaer en algunes persones.

Dins aquesta pàgina hi podem trobar maneres de petar les bombolletes, samarretes pels més freaks, un diagnòstic de la nostra malaltia o fins i tot un concurs que posa a prova la nostra capacitat per rebentar bombolles (activeu el so, si us plau).

Una pàgina més que recomenable per freaks, gent que s'aborreix i té un ordenador davant...i gent que no té Facebook...

Més enllà de Gaza

Ara que el conflicte de Gaza sembla haver despertat la movilització i la conciència de la gent, convé recordar altres desgràcies, injusticies o conflictes oblidats. Països o col·lectius que fa anys que viuen en guerra, en la misèria o en la marginació més absoluta.

Diuen que val més una imatge que mil paraules i quan aquesta imatge l'ensenya un fotògraf de qualitat, el text de complement gairebé sobra.

Walter Astrada és un fotògraf argentí que actualment viu a Espanya. Astrada que ha treballat de fotoperiodista a països sudamericans i del Carib, ens ensenya en la seva pàgina web i amb les seves fotografies el patiment i les injusticies oblidades pels telenotícies de les televisions del món. La gent del Congo, les víctimes del Katrina, els trasvestits...són només uns quants dels rostres que aquest argentí capta a través de la seva càmera, rostres que no sortiran mai per la televisió. Rostres víctimes de l'enveja, els diners i el poder.

Potser mirant unes quantes fotografies d'aquest professional ampliem les mires i ens fixem no només en Gaza sinó en infinitat de comunitats i països africans i sudamericans que viuen en unes condicions i un patiment pel qual no van venir al món.

La Caixa. Parlem?

La caixa d'estalvis i pensions de Barcelona, la Caixa de sempre, té previst tancar 250 oficines durant l'any 2009 i 2010. La mesura afectaria a Catalunya i a Les Balears, on tenen la majoria de les sucursals. La reestructuració, segons el diari Expansion, es farà mitjançant prejubilacions, jubilacions o recol·locacions en d'altres oficines, el que és cert però, és que la Caixa ja està negociant amb representants sindicals.

La xarxa de caixers de la Caixa és una de les més extenses de l'Estat espanyol però el context econòmic afecta fins i tot als més grans i la institució catalana per excel·lència no se n'escapa. Les oficines que es tancaran seràn aquelles que tinguin només tres empleats i que estiguin a cent metres de les oficines més grans que son les que absorvirien la plantilla.

Aquesta mesura afectarà tant als empleats de l'institució com a les desenes de sensesostre que dormen als seus caixers i sobretot als milers de ciutadans que confien que al cap d'una cantonada de l'Eixample trobaran un caixer de la Caixa. Parlem?