Tot un exemple

A vegades hi ha gent que es passa anys estudiant per plantar-se davant un plató. Davant una càmera. N'hi ha, sobretot dones, que no cal que estudiïnt per arribar-hi; la seva cara bonica i el seu bon cos són el passaport cap al món de la televisió.

En tot cas, posar-se davant una càmera té la seva dificultat. Cal reconèixer el mèrit del qui ho fa. I sobretot, del qui ho fa bé. I a més de fer bé la seva feina controlant en tot moment el guió del programa, no quedant-se amb blanc...etc...sap controlar el públic.

Tenim grans professionals al nostre país en aquesta matèria. Us podria penjar exemples com els d'en Francino o la Barceló quan presentaven el TN a TV3, o qualsevol d'en Pellicer o en Jordi González.

Avui però us deixo un vídeo del que no s'ha de fer. És el cas de Cat Deeley, presentadora de la versió anglesa del programa So you think you can dance, original de la Cadena Fox i que a les illes britàniques emet la BBC.

A vegades, saber el que no és correcte és el millor camí per apendre el que sí ho és.

Els petits canvis també són poderosos

L'Osservatore Romano, el diari oficial de l'Església Catòlica es renova. I això per sí sol ja és noticia. Després de 23 anys hi ha hagut un relleu en la direcció del diari i serà l'italià Giovanni Maria Vian, laic, qui s'encarregui daquesta renovació.

El rotatiu, creat fa 147 anys, modificarà tipografia, tocarà temes més "picants" i inclourà fotografies amb color. Aquesta renovació ha estat "beneïda" per el mateix Benet XVI qui va demanar a Vian 3 coses: més informació internacional, més atenció a les esglésies orientals i més dones que escrivissin les noticies.

Una altra novetat és que L'Osservatore compta a partir d'ara amb col·laboradors no cristians. És el cas de Khaled Fouad Allam, musulmà i Anna foa i Giorgio Israel, jueus.

El diari pretén no quedar-se atrapat en el passat aportant temes diferents i tant "picants" per l'Església com una entrevista amb Dolores Hart, primera actriu que va besar a Elvis Presley i que després es va fer monja. Temes com aquest ajudaran segons Vian a acostar L'Osserbatore a la població conscient que fins ara només el llegien periodistes i eclesiàstics.

Amb el canvi de façana del diari de l'Església Catòlica, Apostòlica i Romana es fa un petit canvi en la institució però evidentment és un canvi secundari en comparació amb tots els canvis que hauria de fer la institució per adaptar-se als temps que corren. D'aquests canvis en dependrà la obtenció de seguidors o l'abandó de la societat moderna.

Paraules sobre imatges

Avui s'ha celebrat a l'auditori de Caja Madrid a Barcelona una conferència d'aquelles que qualsevol amant de l'art, i la fotografia en concret, no pot perdres. Pepe Baeza, director artístic del Magazine de la Vanguardia, analitzava la vida i obra de Henri Cartier-Bresson. En la seva xerrada, el periodista ha parlat de Cartier-Bresson no com un fotògraf trencador sinó d'un personatge hereu de les diferents corrents fotogràfiques de l'època. Cartier agafa diferents tècniques i les ajunta.

Baeza, que a finals dels noranta va poder entrevistar a Cartier-Bresson, considerava que hi havia 4 claus que portaven al francès al capdamunt de la història de la fotografia.

• La primera era el seu treball sobre la realitat. Per Cartier Bresson el fotògraf ha de ser testimoni d'un temps. I el francès ho va saber fer.


• La segona clau, segons Baeza, és la influència de la cultura oriental en Bresson que el porta a portar a terme el seu ja famós "estar present en l'instant" principi que el va portar a realitzar fotografies com el conegut petó o infinitat de fotografies no tant conegudes.



• La tercera clau és la voluntat de buscar la bellesa formal i establir una relació entre foto i fotògraf sense "estorbar la realitat".


• La úlitma és la l'acció professional del francès que funda amb Robert Capa, entre d'altres, l'agència Magnum ajudant així a la fotografia i a funció social del fotògraf.

Per acabar la conferència Baeza ha dedicat a respondre algunes preguntes dels assistents sobre Cartier-Bresson desde la seva experiència professional i personal ja que Baeza va poder entrevistar al geni francès a finals dels noranta. El periodista de La Vanguardia ha tingut temps també per analitzar el paper de la fotografia en la prensa actual i del fotoperiodisme en concret, al qual no considera que estigui passant per un mal moment sinó que "són els mitjans que donen sortida al fotoperiodisme els que estan en crisi".

Oda a Pérez de Rozas

Un dels homes que més il·limina el nostre camí periodístic que acaba de començar és l'insuperable Carlos Pérez de Rozas. El gran infografista ens dona dia sí dia també classes magistrals sobre disseny de prensa escrita i ens porta a l'extasi col·lectiu amb les seves bromes, comentaris, corriguedes a munt i avall de la classe i els seus "fantàstic!". Navegant i buscant coses sobre aquest gran home, nét, fill i germà de periodistes; he trobat una oda a la seva persona, que qui el coneix sabrà que està del tot justificada. Recuerda mi nombre Carlos Pérez de Rozas. Fàcil, Fàcil Fàcil.

Ríes, saltas, gritas, apuntas, disparas, corres, enseñas, rozas
oh Rozas.

Vitalidad hercúlea en cuerpo curvilíneo.
Ese cinturón nunca será lo suficientemente largo par soportar tu grandeza.
Verborrea penetrante y oratoria decibélica.
Eres grande, rozas
oh Rozas.

Llegaste una tarde de otoño,
y mi corazón de paloseco estallará cuando desaparezcas con la llegada del frío invernal.
Mercury 12 perderá todo sentido, y la W de guó solo será un recuerdo de un sueño de verano.
Rozas
oh, Rozas.

Tu te irías una noche con la reina madre, más yo me quedaría toda la vida a tu lado.
Quiero ser el lid de tu titular en negrita.
La pata americana que sostenga el logo de Toni Casas.
Quiero ser el Reinhard Gade que tanto te enamora,
ser compacto sin resultar tabloide
y ser el suplemento de economía al lado de tu sabiduría formato sábana.
Rozas,
oh Rozas.

Rozas la perfección de una página milimétricamente maquetada,
dices que llevas tres decenios disfrutando en las clases;
yo llevo tres semanas y ya me parece una eternidad.
Déjanos ser el “Gardian” de tus amores. Danos la perfección del Independent para ser grandes. Haznos cambiar cual Vanguardia y País, y déjanos ser la chica de la página tres que Murdock y sus mujeres no pudieron quitar de ahí.
Rozas,
oh gran Rozas

BRUTAL!! FANTÀSTIC!! ESPLÈNDIT!!SENSACIONAL!! MAGNÍFIC!! FABULÓS!!GENIAL!!ORGÀSMIC!!!!!

Miguel Gil: el primer en arribar, l'últim en marxar

El Palau Robert de Barcelona acull fins al 30 de novembre una d'aquelles exposicions que ningú es pot perdre: Miguel Gil el primer en arribar i l'últim de marxar. En ella podem veure nou material, fins ara inèdit, del reporter català a través de quatre pantalles que representen els territoris on Gil (1967) va realitzar la seva important tasca. Bòsnia, Chetchenia, Kosovo i el continent africà van ser els llocs on aquest llicenciat en dret va ser testimoni de les matances i les injusticies més grans dels nostres temps.

Miguel Gil Moreno, advocat que treballava a Barcelona, un bon dia va veure com una família bosniana enterrava al seu fill mentre era disparada per franctiradors, la seva vida a partir de llavors ja no va ser la mateixa. Va agafar la seva moto i amb una acreditació de prensa de SoloMoto va entrar al país balcànic per intentar ajudar la gent. Les experiències viscudes van fer que Miguel volgués ensenyar al món el que estava passant així que va aconseguir una càmera i diferents professionals que estaven cobrint el conflicte li van ensenyar els secrets per un bon maneig i per captar millor les imatges. Gil va acabar treballant per Associated Press, situant-se a primera línia i gravant les imatges més crues del conflicte. Va ser ell, amb la seva càmera, qui va demostrar el que tothom pensava però ningú s'atrevia a dir-ho amb veu alta: que lo de Srebrenica havia estat un genocidi.
Acabada la guerra dels balcans va anar a diferents països de l'Àfrica, a Chechenia durant el bombardeig rus on hi va arribar caminant entre les muntanyes durant l'hivern; i a la guerra de Kosovo. Quan jugues amb foc et pots cremar i això és el que va fer Miguel Gil a Sierra Leona l'any 2000. Ara tindria 41 anys.

Val la pena visitar la petita habitació on hi ha les imatges inèdites enregistrades per aquest home que com un company seu deia: "va morir jove però també molt gran."

Per equilibrar la informació

Se sol dir que tot depèn dels ulls amb el que es miren les coses. O el que és el mateix, que cadascú pot veure les coses diferents a algú altre. Això queda en evidència més que mai en els mitjans de comunicació sobretot a l'hora de redactar, explicar i fer entendre una notícia.

Per fer evident aquestes diferències en els mitjans de comunicació, i que el lector agafi el millor de cada redacció sobre una mateixa notícia existeix una pàgina anomenada NewsCerd.

En l'era del boom de la informació, en la que tothom pot explicar i dir la seva, aquesta pàgina es dedica a recopilar notícies de les webs més importants i reconeguedes de la xarxa. A NewsCerd l'usuari pot fer, per tant, una recerca sobre un tema d'actualitat, o no, i automaticament tindrà una llista sobre els articles escrits sobre el tema en qüestió de les millors pàgines, o si més no, les més creibles del món.

En aquest sentit la pàgina se centra sobretot en el que són els mitjans de comunicació més reconeguts del món com la BBC, The New York Times o The independent; així com alguns blogs d'opinió força coneguts; tot i això, no oblida les pàgines de qualitat contrastada que potser no són tan conegudes per el gran públic.

Per no tragar-nos tot el que ens expliquen alguns diaris o algunes ràdios el millor serà que anem revisant aquesta pàgina. Tot i que a vegades el que expliquen alguns diaris i ràdios no cola...

Dominar els dominis

"Una bona pasta" així descriu a Forbes la quantitat que va rebre pel domini ZP.com Adam Dicker. Tenia el domini d'aquestes dos lletres i les va llogar al PSOE just abans de les últimes eleccions generals.

Dicker és propietari de la pàgina web DNForum.com on qualsevol pot comprar i vendre dominis d'internet que tingui registrat així com mantenir diferents relacions comercials i parlar de les tendencies d'aquest mercat amb els diferents internautes conectats al fòrum.

En l'article, la revista Forbes analitza el mercat dels dominis d'internet, on una persona pot pagar només 10 dolars per un domini i acabar venent-lo per milers de dòlars. El cas més espectacular és el del domini cpc.com per el que la farmacèutica Contrac Pharmacal Corporation va pagar 202.000 dòlars a la companyia Moniker que es dedica precisament a la subhasta de dominis.

Pel que sembla els dominis que es paguen millor són els dominis de poques lletres i senzills, com podria ser el cas de ZP.com.

Queda clar que internet a part de no deixar de sorprendre'ns ens obre uns mons fins ara desconeguts i ens obra, com és el cas dels dominis, nous mercats. Mercats que pel que sembla mouen una quantitat exagerada de diners i que poden permetre a qualsevol passar de la misèria a la riquesa amb un simple "click". Està clar que els diners, no es fan treballant.

Extremadura needs you

Llegeixo al matí que un regidor de Torredembarra, vinculat a ICV, ha publicat al seu blog una iniciativa d'allò més divertida/reivindicativa. La iniciativa consisteix en que cada català dongui mil euros al mes a un nen extremeny i ve acompanyada d'una fotografia en la que es veuen dos nens i una frase a sota que diu: Extremadura needs you. El 8'7 del PIB dels catalans no és suficient. Apadrina un nen extremeny per 1000 euros al mes.


El que per a molts catalans és una simple broma de caire polític sense més, a Espanya ha creat un "soroll" considerable. A la tarda tots els diaris digitals se'n feien ressò. Evidentment les crítiques a Lluís Sunyer no s'han fet esperar. El regidor ha retirat aquesta "iniciativa" del seu blog conscient de la polseguera que ha aixecat i ha hagut de demanar perdó reconeixent que ha rebut "amenaçes i insults".


Una simple queixa en forma de broma ha servit a uns quants per a seguir atacant Catalunya i a uns altres per a seguir demanant excuses per coses per les quals no n'hem de demanar. O és que el senyor Rodríguez Ibarra ha demanat mai excuses per les infinitat de declaracions incendiaries que ha dit contra Catalunya?


A Lluís Sunyer, evidentment, ningú del govern ni de cap institució catalana no l'ha recolzat. És clar, tothom està de vacances. Com sempre cornuts i a pagar el beure. Així ens va.

Debacle Nacional

Es confirma la desgràcia nacional. La Mònica López marxa a TVE. La famosa meteoròloga de TV3 serà la nova responsable d'informació meteorològica de la cadena substituint a un gran mite, Jose Antonio Maldonado, que es retira...o el retiren.

Maldonado, que va néixer a Sevilla el 1944, es va llicenciar en Física i es va especialitzar en meteorologia. El 1970 va guanyar les oposicions a Televisió Espanyola i fins avui. Aquest ja mític personatge es pot considerar com l'únic home en el món que donava l'esquena a la càmera, fet insòlit en el segle XXI. Les raons per les que Maldonado marxa no s'han fet públiques i sembla que dilluns se'ns en faran cinc cèntims.

La marxa de la Mònica Lòpez era un secret a veus, i fins i tot, s'havien creat pàgines a la xarxa per evitar la seva marxa. El que està clar és que meteoròloga catalana té un bonic repte per endavant, modernitzar el format del temps a Televisió Espanyola i sobretot, intentar canviar la simpatia per la meteorologia que tenen els espanyols.

La primera és senzilla i estic convençut que el primer dia que aparegui en antena, el disseny dels mapes s'haurà modernitzat o si més no adaptat al segle XXI després de quaranta anys amb els mateixos símbols.

El segon, és el repte més gran. La consciència que tenim els catalans en matèria de meteorologia no la tenen els espanyols ni de bon tros. I això, per començar, repercutirà en el nivell de participació de la gent a la hora de donar dades al servei de meteorologia de TVE. Però el més difícil de tot és que la Mònica, modernitzant'ho tot obtingui unes bones audiències, o si més no una espècie de canvi en la ciutadania espanyola.

Ja sabem que la mentalitat dels espanyols és bastant tancada en qüestió de propostes i canvis...però esperèm que, ni que sigui per això, ho aconsegueixi.

Més manipulació

El que havia pronosticat fa uns dies a l'article sobre la selecció s'ha complert. Els catalans comencem l'estiu d'una forma calorosa i sobretot dura. Espanya és campiona d'Europa, just campió això queda clar, però portem quatre dies de celebracions, reportatges, videos, entrevistes...i jo ja començo a estar-ne cansat. Ha sigut la selecció que més bé ha jugat de llarg en una Eurocopa amb un nivell realment molt bo però tot el que comporta la selecció més enllà del futbol és bastant "cansino".

Aquest només ha sigut el primer esdeveniment dur pels catalans. Avui però comença el segon. La pel·lícula sobre Miguel Ángel Blanco a Antena 3 és una torrada de mantega nacionalista que la veritat és que, a falta ja de selecció i futbol, era d'allò més adequada. O sigui que tots a mirar aquesta pel·lícula. Dos horetes després, sereu una mica més espanyols. Una mica més emprenyat, però sí, més espanyol. En això consisteix ser espanyol, en estar emprenyat amb els enemics interns a falta de referents que suportin el nacionalisme espanyol (que existeix). Però clar, la selecció no pot guanyar l'eurocopa cada cap de setmana...

Manifiesto por la lengua común

Ja fa un parell de dies que es va començar una iniciativa lamentable de el diari el Mundo. És el Manifiesto por la lengua común. Si hem de ser sincers aquesta iniciativa no ens sorprèn gens, i més vinguent d'aquest diari. Aquest tipus de manifestos, plataformes i actes anticatalans ja comencen a ser normals i per tant els catalans ja en som inmunes o indiferents.

La qüestió del cas, i el que em vull la sang és que aquest manifest ha estat signat, no només per persones anònimes de qualsevol ciutat o poble d'Espanya, sinó que a més ha estat firmat per personalitats del món de la cultura espanyola. Gent culte. Suposats intel·lectuals. S'hi han adherit noms tan il·lustres com el de Carmen Posadas, Miguel Delibes, Mario Vargas Llosa, Arturo Pérez-Reverte, Fernando Savater (un clàssic) o artístes no tan coneguts com Luis Feito, Gustavo Torner o Eduardo Arroyo, escultors.

Aquests supostats intel·lectuals haurien de saber que Espanya deu ser l'únic Estat del món on la cultura sembla dividir més que sumar. I ells, intel·lectuals amb miopia cultural estan promovent aquesta divisió. Diuen que no hi ha millor manera de reafirmar una identitat que buscar un enemic comú. A Espanya els enemics són Euskadi i Catalunya, que semblen posar en perill el castellà, altrament i mal dit espanyol.

Tant se val si l'anglès està present continuament a la nostra vida diària. No importa que el xinès sembli ser el nou idioma internacional. L'objectiu és el català, aquest si que posa en perill el castellà.

La falta de sensibilització per les diferents cultures i idiomes de l'estat espanyol és alarmant. Com també ho és la manipulació i les mentides que només fan que dividir el país. I més tenint en compte que a part de dividir també pretent ser una campanya de màrqueting per tal que el mundo recuperi els seus nivells de vendes, que sembla que han baixat ultimament. Realment lamentable. I ho dic en castellà per si algú no m'enten: Realmente lamentable. Posats així un al costat de l'altre no són tan diferents.

La Guerra de les Galàxies

Si teniu la oportunitat una vegada a la vida s'ha d'escoltar la Cope. Ni que sigui durant un ratet. Jo ho faig cada dia. Ara mateix ho estic fent. La veritat és que és un acte de autoflagelació que no fa res més que reafirmar les idees d'un mateix.

Un escolta la Cope i es planteja com és que els tancs encara no corren pels carrers de Madrid, Barcelona o Bilbao. Com és que encara no hi ha hagut un cop d'estat, un alzamiento. Un escolta la Cope i ha de fer l'exercici de convertir el seu món en blanc i negre, de retrocedir als anys trenta.

L'estrella se'ns dubte és el senyor Jiménez Losantos, el més mediàtic de tots. Un piròman radiofònic acostumat a demandes, judicis i, sobretot, a insultar i dir el que vulgui sense cap mena de pudor. Però en Federico només és la punta de l'iceberg. La Cope és nit i dia manipulació i mentida...en definitiva periodisme poc ètic. Ja se sap que la Església i la ètica han anat sempre separats. Mentre la ètica és d'aquest món, l'Església ha viscut sempre en un altre planeta.

Al nivell de la Cope hi ha altres satel·lits com el diari El Mundo o la pàgina Libertaddigital.com que giren al voltant de l'únic planeta que té dos noms: Església i la dreta extrema. Un planeta que sembla que gira molt lluny d'aquí. Gira poc a poc. No nota el pas del temps. Però viu en una guerra permanent.

Així que recomano a qui li agradi viatjar per l'espai temps o qui noti que les seves idees trontollen escolti cada matí/tarda/nit amb la Cope. Ni que siguin deu minuts.