Raons per no creure en la democràcia (IV)

Raons per no creure en la democràcia (III)
Raons per no creure en la democràcia (II)
Raons per no creure en la democràcia (I)

Pena de mort ja!!!!

Els odio profundament i tot just acaba de començar l'estiu. Són els que canten la cançó de l'anunci d'estrella. Ja sé que no és culpa seva però per culpa de molta gent he pensat no només en legalitzar la pena de mort sinó també la tortura amb reminiscències medievals.

Estàtues absurdes

Una de les coses que aconsegueixes quan la televisió no està engegada és parlar amb els teus companys de pis. Avui per exemple ha sorgit el tema de les estatues, i evidentment han acabat sorgint les estatues absurdes en llocs absurts. Perquè és normal que a Liverpool hi hagi una estàtua de John Lennon, Hemingway a La Havana o Andersen a Copenaghen. En principi cada ciutat o poble té els seus herois i gent per recordar o ser recordada. Però la obsessió per fer estàtues i homenatges ha anat massa lluny (el Che a New York??).

Hi ha diferents estàtues que hem trobat del tot estranyes i absurdes:

John Lennon a Cuba: El mític líder dels Beatles té una estàtua a la capital de Cuba, país que no va visitar en els seus 40 anys de vida.

Ken Follet a Vitoria: L'autor de Els pilars de la terra està immortalitzat a Vitòria on sembla que les reformes de la catedral de la ciutat van inspirar al galès a fer la segona part de la seva obra més universal. Més enllà del favor que hagi fet a la ciutat, segurament una estàtua és excessiu.

Woody Allen a Oviedo: El famós director té una estàtua a la capital d'Astúries. Allen ha estat premi Príncep d'Astúries i ha gravat alguna pel·lícula a Oviedo, però immortalitzar-lo com si fos un fill predilecte de la ciutat potser és excessiu.

Antoni Gaudí a León: El famós arquitecte català està immortalitzat a León quan aquí, a Barcelona, sinó vaig errat, no existeix. La obra de l'arquitecte ha estat enorme a Barcelona mentre que a León va ser nul·la, el lloc més proper de León on Gaudí va treballar va ser Astorga que si que gaudeix d'una de les seves obres.
Bruce Lee a Mostar: Aquesta va ser l'estrella de la nit. Després de la guerra, aquesta ciutat bosniana va voler que la població escullís un personatge entre tots per dedicar-li una estàtua. Lluny de guanyar un personatge local va guanyar Bruce Lee!! Espectacular.

Cap de setmana a Glastonbury

Ulleres de pasta. Serrells. Pantalonets arrapats i samarretes del rollo. Si ets així i estàs cansat d'anar als Verdi el teu lloc aquesta setmana és Glastonbury. Mentre musicalment parlant aquí tothom parla dels dos concerts que donaran els U2 al Camp Nou. A Gran Bretanya, on de música hi enténen un ratet, tothom parla de Glastonbury.

Aquest cap de setmana comença el que és el festival més gran de música pop-rock-indie. El festival per excel·lència. El més seguit i per moltes raons, encara que alguns com el FIB ho hagin provat. Situat a 45 kilometres de Bristol, Anglaterra, el festival musical de Glastonbury va començar el 1970 gràcies a un pagès de la zona. I fins llavors, cada cop més gent.

Amb cartells de gran renom, confirmacions i cancelacions o amb edicions passades per aigüa (el temps cada any es converteix en una obsessió per tothom, plourà aquest any o no?), Glastonbury ofereix sempre una bona oferta i dona molt de què parlar. Aquest any grans clàssics com Bruce Springsteen i la E Street Band, Madness o Neil Young, grups i estrelles actuals i sobradament contrastades com Franz Ferdinand, Black Eyed Peas o Lilly Allen, i infinitat de bandes desconegudes que d'aquí un temps estaran en boca de tots. I és que si no toques a Glastonbury no ets ningú.

Un cartell que se'ns dubte invita a creuar el canal de la mànega i trepitjar el país on els cotxes van per l'altre costat. Si us agrada l'oferta treieu-vos-la del cap. No hi ha entrades. Potser l'any que ve...

Viva Honduras!

Alguns de vosaltres sabreu que a Honduras hi ha hagut un cop d'estat. Bé, ningú allà diu que és un cop d'Estat però ho és, a no ser que enviar el president a un altre país per la força i que part dels cossos militars d'un país es facin amb el poder total no ho sigui...

El cas és que ja hi ha nou president que ja anuncia mesures. I mentrestant la gent es passa la democràcia per allà on els hi quep. Alguns presidents ja han expressat el seu malestar però Honduras no té petroli ni res. O sigui que tranquils.

En tot cas, quan parlem de Honduras a tots ens ve una cosa al cap. I qui digui que no menteix. Així que us poso allò que us passa pel cap.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Acabar el curs d'una vegada.
No m'ha agradat: no veure la gent que veia durant tantes hores.

M'ha agradat: Platja i sol.
No m'ha agradat: Vent.

M'ha agradat: Recuperar l'Emule.
No m'ha agradat: Els focs..."l'any passat eren més macos"

M'ha agradat: Barraques i Di-versiones.
No m'ha agradat: La cançó d'Estrella...o sento però me l'han fet aborrir.

Tuxpi.com

La fotografia sempre és quelcom interessant en sapiguem o no. En el meu cas estic de la banda dels que no en sap i crec que som una majoria. El Photoshop en els últims anys ha permès fer miracles a més d'un i que semblés que era un gran fotògraf. Alguns però el Photoshop també el dominem més aviat poc. Així que a la xarxa corren pàgines com tuxpi que permeten a gent com tu i com jo fer efectes a la fotografia desitjada sense haver de barallar-nos amb el Photoshop. El programa permèt posar efectes d'aigua, efectes d'infinit o simplement que la fotografia sembli impresa en un paper. No n'hi ha gaires però la pàgina és bastant curiosa.

El procediment és bastant senzill degut a que segurament va destinat a persones com nosaltres, senzilles. Cal escollir l'efecte desitjat i després buscar la fotografia que vols que se li apliqui aquest efecte. Esperar uns segons i al tenir-la només cal descargar-se-la.

Creure és poder

A la carrera i a la vida et trobes diferents reptes. Un d'aquest ha estat el de fer una critica a un concert de la Mónica Naranjo com si hagués hagut d'anar a veure'l en viu i en directe. El concert era l'estrena de la gira Stage al Palacio de los Deportes de Madrid i evidentment me l'he hagut de tragar tot. Deixo aquí el resultat:


Creure és poder

Si no hagués vist el cartell i mirant l’escenari pensaria que el concert és d’un grup de heavy o alguna cosa per l’estil. Faig una ullada al públic i ja ho tinc clar. Només pot tocar Mònica Naranjo. Arrecades d’aro de diàmetre exagerat, cuetes, piercings, algun tatuatge i infinitat de tangues per sobre els pantalons. Les “Juanis” que Bigas Luna tan bé va retratar, juntes a un mateix recinte. I és que la figuerenca és la única capaç de portar aquesta fauna al Palacio de los Deportes de Madrid, molt més acostumada a anar a discoteques amb música infumable amb un volum considerable que anar a concerts on s’ha mirar i escoltar el que canta una o varies persones.

La Naranjo ja no porta el cabell de dos colors. S’ha fet gran artísticament. Després de 7 anys en silenci tornava davant del seu públic. Un públic entregat tot i que la figuerenca no havia ni sortit a l’escenari. Ho va fer de forma “espectacular”. Arribant des de l’aire penjada com ho podria haver fet el mateix Bono dels U2 fa vint anys. Però és igual, la massa va rugir per veure la seva diva.

Amb una estètica fosca i tenebrosa que hauria firmat el mateix Marylin Manson, Naranjo va començar amb dos plats forts: Resurrección i Desátame. I amb això ja va fer suficient per acabar de tenir el públic a la butxaca. Un públic que va poder veure com la Naranjo està a mig camí entre Camela i Linkin Park. I és et pot agradar la seva música, et pot agradar la seva estètica però s’ha de reconèixer que no és de les que s’encongeixen sobre l’escenari. Sinó el contrari, amb els seus moviments és la reina de la pista. Però si en qüestió de taules Naranjo compleix sobre l’escenari, amb la veu podem dir que menja apart. I és que la figuerenca emplena cada racó del recinte amb la seva veu poderosa que tant la caracteritza. Tant que fins i tot n’abusa (tot i que el seu públic no se’n doni ni compte).

Menció a part mereix l’actuació teatral quan portàvem aproximadament una hora de concert. Actuació totalment prescindible que la figuerenca es podia haver estalviat ja que a més el playback era monumental. En canvi encertada va ser la decisió de deixar cantar als seus “coros” i donar-los més protagonisme a Idilio i d’aquesta manera deixar “reposar” l’espectacle. I el final com les festes majors del poble, amb la traca més llarga del magatzem: Sobreviviré. Un càntic meitat reivindicatiu meitat amenaçador.

I és que la Naranjo té corda per estona i no està ni molt menys enterrada tot i els 7 anys de silenci. Perquè la figuerenca té veu i talent. Potser no estan al servei de la bona música però repeteixo: té veu i talent. I sobretot una cosa que no fan els altres “artistes” que corren per la faràndula espanyola. Mònica Naranjo creu amb el que fa, i això, té mèrit.

Feixistes i antiimperialistes

Teheran 2009

Barcelona 2009

No pot ser que un sigui un feixista (Saura) i l'altre un gurú de l'antiimperialisme (Ahmedinayat). Ser d'esquerres i progressita no hauria d'anar en contra la racionalitat.

P.D: Si algú veu alguna diferència entre les dues imatges que no sigui geogràfica o temporal que ho comenti.

Més informació sobre l'Iran:

Irna (en castellà)

Isna (en anglès)

Teheran times (en anglès)

Agencia de noticias coràniques d'Iran (en castellà)

Resultat de l'enquesta

Et queda un sol cop de puny...a qui li fots? A Ernest Folch. Aquest ha estat el resultat de l'enquesta d'aquest bloc. El periodista i tertulià del Món a Rac 1 o el Tu diràs s'endú un total de 10 vots i la veritat és que després de veure la foto...no m'estranya. Tots els vots, ho certifico des d'aquí, de la mateixa persona. Una persona que sembla odiar-lo tant que fins i tot ha anat visitant aquest bloc varies vegades des de ordinadors diferents per poder votar.

Darrera seu l'Isona de Vent del Pla. Què dir que no s'hagi dit d'aquest repel·lent personatge?? M'atreveixo a dir que és un dels personatges (si si és un personatge) més odiats del Principat. I per culpa seva Georgina Latre, l'actriu que li dona vida, és escupida i insultada pels carrers.

La resta vots per vots repartits a Laporta, Figo, Tamudo o Leire Pajín. La veritat és que el ventall era molt i molt gran. Potser massa. Una curiositat: Fernando Alonso no ha rebut cap vot. Impressionant!

Cartes al director

Fa poc vaig enviar una carta al director a El Periódico i a l'Avui. Es tractava d'un exercici de classe en el que si et publicaven el teu escrit et donaven un punt. Ahir me'l van publicar però evidentment censurat. Ús passo el link on hi ha la carta que finalment es va publicar. Si voleu llegir la carta original la trobareu en el post tots a la foto.

Sé que la diferència entre una i altra és gairebé inexistent però és el fet de no posar el que tu realment has escrit i vols dir. Manipulació, sempre manipulació.

Humor negre (molt negre)

Seguint amb l'humor negre en el bloc avui és un bon dia per posar aquest link.

Només una lletra

Un amputat... i els altres imputats.
Només una lletra.

Tots a la foto

Ahir es va inaugurar la nova terminal T-1 de l'aeroport del Prat i tots sortien a la fotografia. Des d'alcaldes, passant per consellers i evidentment el president de Catalunya i el del Govern espanyol. Aquesta nova infraestructura ha estat una bona excusa per penjar-se medalles i reclamar l'autoria de la nova terminal. A la fotografia no hi havia però representants de la Unió Europea que, tot i que no tinc els números d'aquesta construcció, segur que ha finançat, en part, la construcció d'aquesta nova infraestructura importantíssima per Catalunya.

Els polítics s'han passat dues setmanes fent campanya per Europa i es queixen de la baixa participació. Aquesta inauguració seria una prova clara de l'activitat i la importancia de Brusel·les i Estrasburg en el dia a dia del ciutadà. Ahir se'ns dubte es va perdre una altra oportunitat per acostar Europa al ciutadà. Una sola fotografia hagués valgut més que dues setmanes de discursos i fulletons informatius. Això si, després faran declaracions lamentant-se de la baixa participació. Quina llàstima.

Raons per no creure en la democràcia (III)

Raons per no creure en la democràcia (II)
Raons per no creure en la democràcia (I)

Resum de la setmana

M'ha agradat: L'entrevista a Empar Moliner.
No m'ha agradat: Treballs, treballs i treballs.

M'ha agradat: L'entrevista amb l'Enric Bañeres.
No m'ha agradat: La calor.

M'ha agradat: El "piscolabis" del conseller d'Innovació.
No m'ha agradat: que Jordi Barbeta i Pilar Rahola hagin ignorat el meu mail.

M'ha agradat: El Canigó.
No m'ha agradat: L'anunci del PSC a La Vanguardia i El Periódico.

M'ha agradat: Púbol, Verges i Llafranc.
No m'ha agradat: Les eleccions d'Iran. Hi haurà molta llana per esquilar...

Un matí de diumenge profitós

La setmana passada vaig anar al Vía Lliure de Rac1 per temps i feina no havia pogut comentar-ho fins avui i crec que la visita valia la pena. El programa s'emet els matins dels caps de setmana i personalment crec que és un espai molt fresc que pot agradar desde l'adolescent minimament interessat per la vida fins a la iaia que està a casa preparant el dinar.

Amb la direcció i la locució de la Marta Cailà i uns col·laboradors i productors molt joves, entre ells la Marta Castelló (amiga i palamosina), el Vía Lliure repassa l'agenda cultural, l'actualitat amb un aire més cordial, parla de ciència, història, i en general, com dèiem tot amb un estil fresc i directe.

La meva visita, que es repertirà, em va permetre conèixer per exemple els D'Callaos, un grup flamenc que la setmana passada va tocar a l'Auditori. A un científic d'allò més freak, a cooperants i vigilants internacionals, i evidentment a la gent del programa i el tècnic de so.

Si no sabeu que fer un dissabte o un diumenge al matí sintonitzeu Rac1. La meva visita al programa em va permetre fer quelcom que no feia amb molt de temps: aprofitar un matí de diumenge.

Empar Moliner: "Jo no tinc amics"

La cocteleria Harry’s destila una barreja de glamour i fracàs. És per això que l’Empar Moliner i va molt sovint. Per això, i evidentment, per els còctels. Arribo tard a la cita però no sembla importar-li. Està instal·lada a la barra i està acompanyada. Amb ella hem quedat en aquest bar de l’Eixample per parlar una mica de la professió d’articulista, i vistos els resultats i la conversa, per posar-me a prova com a periodista. Acabem parlant una mica de tot. En general tot una mica caòtic i surrealista. Com ella.

Algun còctel recomanable?
Manhattan, Cosmopolitan, Farinas...n’hi ha molts. Jo ara tinc la meva pròpia cocteleria a casa. Depèn del moment.

Com comença la teva afició pels còctels?
Doncs no sé això no és quelcom que sigui d’un dia per l’altre. T’hi vas aficionant.

I la teva afició a l’escriptura?
Jo sóc d’una família de pagès. Nosaltres érem cinc germans i cap d’ells va llegir mai un llibre. Jo em tornava boja llegint...suposo que era per avorriment. I a casa meva hi havia unes revistes antigues dels anys 30 del meu avi, molt conservadores, molt catalanistes. Em pensava que tots els llibres eren com els dels anys 30 fins que un dia vaig anar a una botiga de mobles i vaig veure els llibres de Erid Bliton. Quan vaig tenir diners vaig comprar un llibre de Buckowsky.

Com arriba un columnista a ser columnista?
En aquest cas va ser en Sergi Pàmies. Ell escrivia a El País i jo havia escrit un llibre. I ell em va fer una entrevista. I em va dir si volia fer una columna a El País. Una sobre futbol. I a mi m’agrada molt el futbol. Llavors la vaig fer i ell la va corregir i va ser molt generós amb mi. I a partir d’aquí vaig començar a treballar com a columnista.

Què creus que busca el lector en un escriptor o articulista?
És que el món del columnisme cada cop és més patètic! Jo ara llegeixo diaris i columnes i m’indigno de les metàfores i cursileries que hi ha. Amb en Monzó sempre fèiem broma que ell va fer una cita falsa que deia: com va dir Josep Plà “caminante no hay camino se hace camino al andar” i hi va haver un tiu que va escriure una carta i va dir: el error de Quim Monzó, se ha equivocado...i rèiem molt d’això...la gent no entén la ironia més fina.

I què busca l’escriptor o articulista per al lector?
Jo espero un lector intel·ligent, atractiu i de puta mare i gent espectacular. Jo m’imagino algú de puta mare.



De on et surten les idees per escriure cada dia??
De llegir molts diaris. La meva feina consisteix en llegir tots els diaris mentre esmorzo.

La realitat catalana potser és una gran font d’inspiració no?
Sí, sí , és boníssim!

I el fet de tenir un espai propi per escriure allò que vulguis no et fa sentir una mica privilegiada?
I tant! És tant divertit fer això! És divertidíssim!

No creus que hi ha massa gent que opina de masses coses sense saber de què parla i molts noms que ja els hi tocaria deixar el seu espai a algú altre?
És que a mi m’agraden els articles més aviat sobre la vida quotidiana i anècdotes. És a dir, els polítics m’agraden poc. A mi m’agrada més escriure sobre l’absurd de la vida. En el fons el columnisme i la ficció no estan tan lluny.

Algun article t’ha portat algun mal de cap?
Tots els que són sobre vida musulmana. He rebut amenaces però són de quatre “freakies”.

T’han censurat algun article...perquè això encara passa? En el diari Avui per exemple...
Si, si...calla, calla! Deixa’m recordar! Vaig tenir un problema amb El País. Era sobre la Pilar Rahola. Era una broma i va saltar. I em vaig ofendre molt. Era un llibre que proposava...la Pilar Rahola havia fet un llibre sobre l’adopció i l’Aisha Miró també, sobre els seus fills adoptats, i jo proposava que la Pilar Rahola m’adoptés per poder escriure un llibre. He tingut sempre algun problema. Problemes a El País sempre subjectius relacionats amb el llibre d’estil. A el País en el seu llibre d’estil no contempla la paraula negre sinó subsaharià. I jo parlava d’un negre de Nova Orleans. I em van fer posar subsaharià! I el negre era de Nova Orleans!

I et van censurar l’article per tot això?
No, no, no! Però em van canviar negre per subsaharià quan era de Nova Orleans!

I ha algun tema que tu t’autocensuris, del qual no vulguis parlar?
Mira volia parlar de ETA i del juez Garzón. Li volien enviar una ampolla amb verí. Jo imaginava cm un conte en el qual el juez Garzón li enviaven una ampolla de conyac que no obre mai. Però clar, això era una fantasia i no volia semblar frívola, quan estic en contra de que els terroristes matin. I sincerament, no trobo el to per escriure la història. Tampoc escric mai sobre el dolor, sobre el dolor dels altres. Sobre el dolor propi si que es pot fer autoparòdia per exemple el cor de muts que els hi ha fet una traquiotomia. Que tenen un cor i canten. Ells es fan autoparòdia de la seva situació. Escriure sobre el dolor aliè no és fàcil però sobre el dolor propi és fàcil. Autocensura? El dolor dels demés. El dolor aliè. El dolor recent...perquè tu pots fer menció a l’incendi de Roma. Jo per exemple no faria un article sobre nens maltractats, però si jo he estat maltractada, puc fer la burla que vulgui sobre la meva infantesa.

“Jo espero un lector intel·ligent, atractiu i de puta mare”.

El còctel Empar Moliner i Pilar Rahola seria un còctel explosiu?
On ens podríem barrejar? És que jo no tinc amics. No tinc cap amic de la professió.

La Pilar Rahola no beu còctels?
No ho sé. M’interessa gent com en Pàmies, en Quim Monzó, l’Espadaler i amics d’altres àmbits, amb el que tinc coses amb els que tinc alguna cosa per parlar o beure.


Creus que la presència de dones als mitjans és poca? Rahola, tu, Elvira Lindo, Maruja Torres...
Jo no crec que s’hagi de mirar per sexe sinó per qualitat.

No t’estic demanant paritat eh...
Crec que s’ha de tenir més en compte la orientació sexual que el gènere al qual pertany. A mi em sorprèn que no hi hagi articulistes gays que no homes i dones iguals i molt menys lesbianes. N’hi ha poques? Si que n’hi ha poques. Què vol dir això? No en tinc ni idea!

En canvi sou poques però sou bastant famoses? Quin paper creus que hi juga la televisió?
És que jo surto a la tele per diners. Després vaig fer una cosa a la tele que es deia “Herois Quotidians” m’ho passava bomba! Fent a això vaig ser molt feliç!

I per què no vareu seguir?
Perquè jo crec que no teníem peles! Costa peles perquè has de tancar un local...has d’assegurar actors...has de fer un munt de coses i sobretot has de fer grups molt llargs perquè no són actors. Llavors perquè ho facin bé tu els has de com entrevistar i esperar que diguin el que tu vols sentir.


“El món del columnisme cada cop és més patètic!”.


Et consideres una escriptora mediàtica?
No, nomes sóc mediàtica a la tele.

Què és un escriptor mediàtic?
Un escriptor mediàtic és aquell que escriu en els mitjans. Per exemple, Baltasar Porcel és mediàtic.

I tu no t’hi consideres?
Jo crec que sóc mediàtica a la tele. Jo vaig escriure uns llibres i a partir d’aquí em van proposar col·laborar a la ràdio i a la tele. Què es el que faig malament? Ràdio i la tele...tartamudejo.

I el què fas bé?
Escriure. Treballar a la tele? Jo no he nascut per això. Em tenen allà per donar esperança als catalans...perquè tothom pot sortir-hi. Si algú em veu a mi pensa: “doncs jo també ho podria fer”.

Com va anar l’experiència en televisió?
La veritat és que molt i molt bé!

Algun projecte futur en literatura, televisió, ràdio?
En tele estem pensant una segona temporada de Herois Quotidians.

Atles del Turisme de Catalunya

Informació:

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet ha presentat avui l'Atles del Turisme de Catalunya, una obra que recull tota la informació necessaria i territorialitzada de l'oferta i els productes turístics del Principat. L'Atles ha estat el·laborat per Francesc López Palomeque i Dolors Sánchez amb la col·laboració de 40 especialistes i 13 institucions diferents entre elles 8 universitats catalanes. La creació d'aquest atles està enmarcat dins el Pla estratègic del Turisme a Catalunya 2005-2010 engegat per la conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa.

El contingut s'ha dividit en dues parts. La primera es dedica a fer un analisi i avaluació dels usos i capital turístic català. La segona conté un anàlisi sectorial i territorial de l'oferta i la demanda turística del país.

Huguet ha destacat que aquest atlas estigui no només disponible en paper sinó també en suport digital, a través de la web es complementarà tota la informació disponible en el suport paper. També ha assenyalat la importància del sector per la economia del país i tot i que hi ha punts forts, ha reconegut mancances en alguns camps.

Opinió:

Anem fent atles i les platges de la Costa Brava encara destrossades del temporal del mes d'Octubre...

Raons per no creure en la democràcia (II)

Resum de la setmana

M'ha agradat: El càstig al PSOE.
No m'ha agradat: El premi al PP.

M'ha agradat: Les jornades de simulació.
No m'ha agradat: Sortir d'allà a les tantes...

M'ha agradat: La visita al Via Lliure de RAC 1.
No m'ha agradat: trobar un articulista per entrevistar...són pitjors que els futbolistes...

M'ha agradat: La victòria de Roger Federer...s'ho mereixia.
No m'ha agradat: La victòria de Button...ja cansa.

M'ha agradat: Veure que el nét de Franco va pel camí del seu avi.
No m'ha agradat: L'horari que faré a la SER...

M'ha agradat: La visita a la Sagrada Família.
No m'ha agradat: No poder pujar a les torres...

Resultat de l'enquesta

El lector d'aquest bloc és savi. Raül Romeva de la llista ICV-EuA bla, bla, bla...ha estat el menys votat. El líder dels verds catalans va aparèixer al col·legi electoral fidel als principis del partit: amb bicicleta i amb la seva filla, els dos sense casc per cert.

La veritat és que en quan a carisma el pobre Romeva és potser dels que en té més, i segurament és el candidat més preparat. Ser dels Verds té això, que fins i tot una candidata dels socialistes que ningú coneix o un Vidal Quadras pot treure més vots que tu...

No us emocioneu, era fàcil encertar-ho...

Portes obertes a Sagrada Família

A Barcelona sempre hi ha coses a fer i després de visitar edificis tan emblemàtics com el Palau de la Generalitat i el Parlament em quedava la Sagrada Familia, un altre símbol català que atrau a milers i milers de turistes de tot el món.

Així que he aprofitat que en motiu de l'aniversari de la mort de Antoni Gaudí es celebrava avui mateix una jornada de portes obertes a la Sagrada Família. Sota el lema, Creix amb tu! la fundació Sagrada Família ha volgut apropar el temple a la ciutadania per tal de conscienciar-la del problema crònic que pateix. I és que la Sagrada Familia es finança amb donacions i el preu de les entrades i no rep cap tipus de subvenció o ajut per part de cap administració pública. Durant els últims anys el temple expiatori, que Gaudí començà el 1883, ha perdut molts visitants sigui per les raons que sigui, així que la Fundació es veu obligada a jornades com aquesta per aconseguir una relació més propera entre el temple i el ciutadà.

La conclusió de la visita ha estat que jo era un dels pocs catalans que s'ha atrevit a veure el meravellós temple d'Antoni Gaudí on la màxima novetat eren les portes amb el pare nostre escrit en relleu. També hi havia una pantalla gran on els visitants podien veure el dia a dia dels treballadors al temple i evidentment les columnes boscoses i els vitralls espectaculars que fa anys que decoren la Sagrada Família. Una verdadera llàstima que els visitants cada anys siguin menys...ells s'ho perden.

Raons per no creure en la democràcia (I)

Informàtica a les aules

El projecte Educa 2.0 preveu subministrar un ordinador portàtil a tots els nens de cinquè. L'objectiu és passar de l'aula d'informàtica a la informàtica a les aules. La mesura, anunciada per el senyor Zapatero, és del tot absurda. I impossible. Però com que estem en campanya electoral no passa res.

Per començar per fer realitat un dels somnis impossibles de l'actual govern la mesura l'hauran de pagar les autonomies i els pares. Així és fàcil proposar projectes. Entre Govern espanyol i Conselleria d'Educació s'obliden de varies coses. Fem-ne un repàs:

- Amb l'adopció d'ordinadors a les aules, a part d'estar infinitat d'hores davant l'ordinador, hauràn de carregar amb ell, la motxilla i els llibres. Masses coses.

- Amb l'adopció d'ordinadors a les aules al final els nens no sabran agafar un llapis i escriure, i evidentment oblidaran també la ortografia.

- Amb l'adopció d'ordinadors a les aules cal adaptar les escoles tecnològicament parlant. Calen routers molt potents i endolls per a totes les computadores. I crec recordar que no totes les escoles tenen unes instal·lacions adequades, al contrari, ara sense ordinadors els col·legis tenen dèficits en aquest sentit.

- Amb l'adopció d'ordinadors a les aules caldrà un sistema educatiu consensuat per els professors, i tenint en compte que la mesura ja es vol aplicar al setembre, tenim 4 mesos per adaptar-nos tots. Impossible.

- Amb l'adopció d'ordinadors a les aules els pares s'hauran de rascar les butxaques i pagar tant llibres, com material escolar, com el nou ordinador. Crec que en temps de crisi no seria qüestió de carregar al ciutadà amb mesures com aquesta.

Segurament hi ha alguna cosa a recordar per tal d'aplicar aquesta mesura. Segur que se m'escapa...per això podeu deixar el vostre comentari tant si esteu d'acord amb l'adopció d'ordenadors a les escoles, com si no.

L'altre vídeo de Roma

Gran espectació per veure el vídeo que Guardiola va posar als seus jugadors abans de la final de Roma. Tothom pendent de la televisió a les 21:40. A casa apaguem els llums i tot. Resultat: decepció.
Ja de per si la pel·lícula de Gladiator emociona, així que poques coses s'hi han d'afegir a les imatges del film de Ridley Scott. Segurament deu ser que nosaltres no hem viscut el dia a dia del vestuari. Els riures. Els patiments. Les lesions. La pressió. Segurament així podriem entendre el vídeo i arribar a plorar com sembla que van fer alguns jugadors de la plantilla.

Proposo un vídeo alternatiu. Avui tothom ho sap, s'ensenyava el vídeo real que van veure els jugadors, els d'esports de Cuatro però van fer la seva versió o aquí algú ha canviat algunes imatges durant aquests dies. No sé quina és la versió real, però què voleu que us digui, em toca més la fibra la versió de Cuatro.


Trieu vosaltres mateixos.

Groucho Marx o Mònica Terribas

L'altre dia va començar la campanya electoral per a les eleccions europees i al veure les queixes dels periodistes vaig recordar una classe que ens va donar la Mònica Terribas poc després que la nomenessin cap de TV3.

A la carrera coneixes gent millor o pitjor, amb qui estàs d'acord o no, gent vàlida o no. En aquest cas la paraula del meu company de classe Àlex Biescas (que és gent vàlida i amb la que sovint estic d'acord) és la meva paraula, així que no em copiaré i deixaré el link del seu post.


P.D: "Aquests són els meus principis...si no li agraden puc canviar-los" Groucho Marx o Mònica Terribas.