Empar Moliner: "Jo no tinc amics"

La cocteleria Harry’s destila una barreja de glamour i fracàs. És per això que l’Empar Moliner i va molt sovint. Per això, i evidentment, per els còctels. Arribo tard a la cita però no sembla importar-li. Està instal·lada a la barra i està acompanyada. Amb ella hem quedat en aquest bar de l’Eixample per parlar una mica de la professió d’articulista, i vistos els resultats i la conversa, per posar-me a prova com a periodista. Acabem parlant una mica de tot. En general tot una mica caòtic i surrealista. Com ella.

Algun còctel recomanable?
Manhattan, Cosmopolitan, Farinas...n’hi ha molts. Jo ara tinc la meva pròpia cocteleria a casa. Depèn del moment.

Com comença la teva afició pels còctels?
Doncs no sé això no és quelcom que sigui d’un dia per l’altre. T’hi vas aficionant.

I la teva afició a l’escriptura?
Jo sóc d’una família de pagès. Nosaltres érem cinc germans i cap d’ells va llegir mai un llibre. Jo em tornava boja llegint...suposo que era per avorriment. I a casa meva hi havia unes revistes antigues dels anys 30 del meu avi, molt conservadores, molt catalanistes. Em pensava que tots els llibres eren com els dels anys 30 fins que un dia vaig anar a una botiga de mobles i vaig veure els llibres de Erid Bliton. Quan vaig tenir diners vaig comprar un llibre de Buckowsky.

Com arriba un columnista a ser columnista?
En aquest cas va ser en Sergi Pàmies. Ell escrivia a El País i jo havia escrit un llibre. I ell em va fer una entrevista. I em va dir si volia fer una columna a El País. Una sobre futbol. I a mi m’agrada molt el futbol. Llavors la vaig fer i ell la va corregir i va ser molt generós amb mi. I a partir d’aquí vaig començar a treballar com a columnista.

Què creus que busca el lector en un escriptor o articulista?
És que el món del columnisme cada cop és més patètic! Jo ara llegeixo diaris i columnes i m’indigno de les metàfores i cursileries que hi ha. Amb en Monzó sempre fèiem broma que ell va fer una cita falsa que deia: com va dir Josep Plà “caminante no hay camino se hace camino al andar” i hi va haver un tiu que va escriure una carta i va dir: el error de Quim Monzó, se ha equivocado...i rèiem molt d’això...la gent no entén la ironia més fina.

I què busca l’escriptor o articulista per al lector?
Jo espero un lector intel·ligent, atractiu i de puta mare i gent espectacular. Jo m’imagino algú de puta mare.



De on et surten les idees per escriure cada dia??
De llegir molts diaris. La meva feina consisteix en llegir tots els diaris mentre esmorzo.

La realitat catalana potser és una gran font d’inspiració no?
Sí, sí , és boníssim!

I el fet de tenir un espai propi per escriure allò que vulguis no et fa sentir una mica privilegiada?
I tant! És tant divertit fer això! És divertidíssim!

No creus que hi ha massa gent que opina de masses coses sense saber de què parla i molts noms que ja els hi tocaria deixar el seu espai a algú altre?
És que a mi m’agraden els articles més aviat sobre la vida quotidiana i anècdotes. És a dir, els polítics m’agraden poc. A mi m’agrada més escriure sobre l’absurd de la vida. En el fons el columnisme i la ficció no estan tan lluny.

Algun article t’ha portat algun mal de cap?
Tots els que són sobre vida musulmana. He rebut amenaces però són de quatre “freakies”.

T’han censurat algun article...perquè això encara passa? En el diari Avui per exemple...
Si, si...calla, calla! Deixa’m recordar! Vaig tenir un problema amb El País. Era sobre la Pilar Rahola. Era una broma i va saltar. I em vaig ofendre molt. Era un llibre que proposava...la Pilar Rahola havia fet un llibre sobre l’adopció i l’Aisha Miró també, sobre els seus fills adoptats, i jo proposava que la Pilar Rahola m’adoptés per poder escriure un llibre. He tingut sempre algun problema. Problemes a El País sempre subjectius relacionats amb el llibre d’estil. A el País en el seu llibre d’estil no contempla la paraula negre sinó subsaharià. I jo parlava d’un negre de Nova Orleans. I em van fer posar subsaharià! I el negre era de Nova Orleans!

I et van censurar l’article per tot això?
No, no, no! Però em van canviar negre per subsaharià quan era de Nova Orleans!

I ha algun tema que tu t’autocensuris, del qual no vulguis parlar?
Mira volia parlar de ETA i del juez Garzón. Li volien enviar una ampolla amb verí. Jo imaginava cm un conte en el qual el juez Garzón li enviaven una ampolla de conyac que no obre mai. Però clar, això era una fantasia i no volia semblar frívola, quan estic en contra de que els terroristes matin. I sincerament, no trobo el to per escriure la història. Tampoc escric mai sobre el dolor, sobre el dolor dels altres. Sobre el dolor propi si que es pot fer autoparòdia per exemple el cor de muts que els hi ha fet una traquiotomia. Que tenen un cor i canten. Ells es fan autoparòdia de la seva situació. Escriure sobre el dolor aliè no és fàcil però sobre el dolor propi és fàcil. Autocensura? El dolor dels demés. El dolor aliè. El dolor recent...perquè tu pots fer menció a l’incendi de Roma. Jo per exemple no faria un article sobre nens maltractats, però si jo he estat maltractada, puc fer la burla que vulgui sobre la meva infantesa.

“Jo espero un lector intel·ligent, atractiu i de puta mare”.

El còctel Empar Moliner i Pilar Rahola seria un còctel explosiu?
On ens podríem barrejar? És que jo no tinc amics. No tinc cap amic de la professió.

La Pilar Rahola no beu còctels?
No ho sé. M’interessa gent com en Pàmies, en Quim Monzó, l’Espadaler i amics d’altres àmbits, amb el que tinc coses amb els que tinc alguna cosa per parlar o beure.


Creus que la presència de dones als mitjans és poca? Rahola, tu, Elvira Lindo, Maruja Torres...
Jo no crec que s’hagi de mirar per sexe sinó per qualitat.

No t’estic demanant paritat eh...
Crec que s’ha de tenir més en compte la orientació sexual que el gènere al qual pertany. A mi em sorprèn que no hi hagi articulistes gays que no homes i dones iguals i molt menys lesbianes. N’hi ha poques? Si que n’hi ha poques. Què vol dir això? No en tinc ni idea!

En canvi sou poques però sou bastant famoses? Quin paper creus que hi juga la televisió?
És que jo surto a la tele per diners. Després vaig fer una cosa a la tele que es deia “Herois Quotidians” m’ho passava bomba! Fent a això vaig ser molt feliç!

I per què no vareu seguir?
Perquè jo crec que no teníem peles! Costa peles perquè has de tancar un local...has d’assegurar actors...has de fer un munt de coses i sobretot has de fer grups molt llargs perquè no són actors. Llavors perquè ho facin bé tu els has de com entrevistar i esperar que diguin el que tu vols sentir.


“El món del columnisme cada cop és més patètic!”.


Et consideres una escriptora mediàtica?
No, nomes sóc mediàtica a la tele.

Què és un escriptor mediàtic?
Un escriptor mediàtic és aquell que escriu en els mitjans. Per exemple, Baltasar Porcel és mediàtic.

I tu no t’hi consideres?
Jo crec que sóc mediàtica a la tele. Jo vaig escriure uns llibres i a partir d’aquí em van proposar col·laborar a la ràdio i a la tele. Què es el que faig malament? Ràdio i la tele...tartamudejo.

I el què fas bé?
Escriure. Treballar a la tele? Jo no he nascut per això. Em tenen allà per donar esperança als catalans...perquè tothom pot sortir-hi. Si algú em veu a mi pensa: “doncs jo també ho podria fer”.

Com va anar l’experiència en televisió?
La veritat és que molt i molt bé!

Algun projecte futur en literatura, televisió, ràdio?
En tele estem pensant una segona temporada de Herois Quotidians.