M'assec al sofà i a la dreta em queda el finestral de la terrassa i tot és fosc d'una foscor que ja té contraccions i els primers espasmes d'alba. Molt tímids, al principi, però a mesura que avanci l'article, al fons el cel s'anirà tenyint de taronja i groc. És a punt de néixer el sol.
De vegades no tenim res més per continuar creient en l'esperança. Només això: la certesa que vindrà una alba, i una altra. Són moments de tanta emoció que pots per fi deixar de pensar en el que et neguiteja i no et permet de viure amb normalitat. A poc a poc es va esvaint la fosca i algunes finestres s'il·luminen perquè les famílies ja es lleven. Avui podria ser el començament de la resta dels dies que ens queden. Em fa sentir bé escriure frases com aquesta. Convocar la meravella. Finalment m'aixeco del sofà perquè em fan mal les cervicals d'aquesta postura tan incòmoda i m'instal·lo a la taula de la sala. Si hi ha les estovalles posades, les enretiro perquè l'Anna opina que és una porcada posar l'ordinador damunt d'allà on després haurem de menjar. No és que jo no ho opini. És que no hi havia pensat mai, ni hi penso ara. Ni he tingut mai idees, ni vull tenir-les ara, sobre aquests afers. Simplement obeeixo, el matrimoni és, també, delegar.
De lluny i perfilades per la incipient llum groguenca, les grues de la Sagrada Família semblen helicòpters futuristes vigilant-la, a joc amb l'estètica del temple. A mesura que la claror avança, l'escena i jo perdem la intimitat. Torna l'angoixa i tot allò en què cal pensar. Els drames amb la seva dimensió dramàtica, la incertesa i el cansat horitzó de solucions tan llunyanes. Em sento vell. Tenia molta més força fa uns anys. El nou dia ja és aquí. Belluga. Respira. Batega. Plora massa. Pesa una barbaritat. És mascle i es dirà Esperar.
Us ha agradat aquest text? Sabrieu dir de qui és aquest text?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada