Saber evolucionar

Avui he mirat la tele. I ho he fet al migdia. I no, no he mirat merda que era el que oferien la majoria de canals. He mirat Saber y Ganar. Sí, aquell programa que fan a La 2 des del neolític inferior.

La veritat és que aquest programa és un xic depriment. Les preguntes són del nivell: "A partir de que quilometro empezó a nevar en el Kilimanjaro en la primavera de 1966?". Sorprenentment els concursants encerten aquest tipus de pregunta i un es deprimeix i pensa a què ha vingut a aquest món.

Al que anava. He mirat el programa i m'he sorprès. Poca cosa ha canviat des del primer programa però he vist un canvi! El plató! Han canviat el plató! I me n'he alegrat. Per mi. Per l'audiència d'aquest programa. Per els treballadors de la casa. I pel presentador.

Per què costen tant els canvis a Televisió Espanyola? Cal emplenar 25 instàncies perquè la casa s'oxigeni? D'acord que s'ha d'anar molt en compte amb les despeses però si us plau, aquest programa fa anys que hauria d'haver canviat de plató!! Ara vinga plató nou i fins el 2459 quan Saber y Ganar porti 3 mil millons d'edicions a la graella però encara no se'l consideri un programa consolidat a la cadena.

L'estiu Estrella

Me n'adono a través de Facebook (no perquè hagi mirat la televisió) que ja han fet l'anunci d'Estrella Damm d'aquest estiu (em nego a posar el link). Així que ja podem dir que ha arribat l’estiu, perquè això és com la Primavera...que fins que no ho diu el Corte Inglés no arriba. O com el Nadal que ens l’anuncia Freixanet. I és que realment la publicitat marca les nostres vides.

Però aquests anuncis solen tenir una cosa: la gent els acaba odiant. I molt. I els d’Estrella més. Són anuncis que, o no tenen res a veure amb el que anuncien, o duren massa, o sobretot, els repeteixen fins que el teu cervell està a punt de rebentar. Jo sempre penso una cosa: si em dons un colant de xocolata vibro. Un pastís m’embafa.

Doncs res. Torna Estrella i torna a les illes. Aquest cop Menorca. Amb una història absurda, o més ben dit clàssica, de noi busca a noia. Noia diu no. Noi troba una altra noia. I la noia1 acaba gelosa de noia2 i s’enrotlla, finalment, amb el noi. Entre mig la “realitat”. Iots de 25 metres, festes sense parar, menjar bé i descans. Molt adequat en els temps que corren.

Ah! I tot això acompanyat per una cançó. Una cançó que se suposa és bona però que acabaràs odiant tant que no la voldràs ni pel teu pitjor enemic. I sonarà a pertot. No podràs escapar. I un grup destinat a morir-se de gana acabarà petant-ho tot. I llavors penses allò de: ja no es fan bones cançons d’estiu...

Capullos de la faràndula (II)

Gairebé sense voler-ho, segons després d'escriure el post sobre els capullos de la faràndula veig això:

El que deia en l'anterior post: un periodista que es pensa que per estar on estar, o fer el que fa, és més que ningú. El típic que deu pensar que tot el que fa, ho fa bé. El típic que deu pensar que sempre li lleparan el cul i sempre viurà en una casa de 400 metros quadrats. I jo que l'escoltava...

De moment van apareixent grups al Facebook demanant la destitució d'aquest personatge i Cuatro ha intentat justificar el periodista i disculpar-se a través d'un comunicat. Està clar que d'aquí un temps no haurà canviat res. Manolo Lama seguirà creient-se Déu i tractant a tothom de inferior. Cuatro ni Sogecable el despediran. Lama viurà en un pis de 400 metros quadrats. I l'indigent seguirà visquent al carrer...

Manolo Lama: el graciós que al final li ha sortit el tiro per la culata. Quina pena!

Capullos de la faràndula

Al món hi ha molt capullo. I en el periodisme més. Parlo del típic tiu que està a totes les redaccions i tracta amb despreci als becaris. Sí, sí, aquell que ha oblidat que ell també ho va ser en algún moment. Aquell que ha oblidat que potser el becari no havia escullit la opció que li ha tocat. Que entra a un lloc nou on no coneix ni les maneras de fer, ni les persones. Doncs sí parlo d'aquest.

Solen ser gent "guay". Tius que creuen que són uns triumfadors. Treballen a una tele/ràdio/diari, com si treballar fora del seu àmbit fos indigne. Com si treballar en aquest àmbit fos quelcom superior. Solen anar darrera d'unes ulleres de pasta i algun jersei guay, però no sempre. Són els que parlen més de ties (segurament és inversament proporcional a les vegades que folla) i els que beuen més cubates. Ah...i ho saben tot. I per descomptat no saluden mai, no fos cas...

Total, que avui he estat a puntent de saltar al sentir un comentari respecte als becaris. Pel que sembla, per ell, no tenen nom. Per sort, la resta de la redacció no és així. Són bellíssimes persones.

El més xungo d'aquesta gent és que aquest tipus de personatge, present en totes les redaccions -repeteixo-; utilitzen els becaris. És el cas d'avui, on "l'amic" té becaris al programa on treballa. O sigui, els "sensenom" donen contingut a un espai, que si no s'emplenés, no s'emitiria i per tant, ell aniria directe a fer cua a les oficines de l'INEM.

O sigui que menys fums perquè un dia, amic sobrat, demanaràs que algú t'ajudi i jo, potser no tinc nom però sí dignitat. Així que la feina la farà la teva puta mare.

A per cert, després aquests són els que presumeixen i diuen: "hosti aquest era becari amb mi...i ara mira'l!!!".

Cromoina

He tornat a caure a la trampa. Faig la col·lecció de cromos del Mundial. Sé que no tinc edat però és que no m'hi puc resistir. Tenir les cares dels jugadors a un àlbum. Canviar cromos amb els amics. La típica baralla entre les meves ungles i el cromo. Això no té preu!

Avui enganxava cromos i ho pensava: com m'agrada enganxar cromos! La sensació d'obrir el sobre. Les ganes que surti aquest o aquell jugador. La decepció de veure un cromo repetit. Treure la part de darrera del cromo. Enganxar-lo ben enganxat i repassar l'àlbum. Brutal. Genial.

Una barreja de passat i present, però també futur. I és que d'aquí uns anys els que fem la col·lecció de cromos revisarem els àlbums dels Mundials de EE.UU o de França, Japó, Alemanya o Sudàfrica i explicarem mil i una anècdotes de tot el que hem vist. Parlarem als nostres néts tal i com els nostres àvis van fer amb nosaltres. Recordarem i ens emocionarem.

Sé que molta gent pensa que és una xorrada. Que no tenim edat. Però en realitat no fem mal a ningú i ens fa un xic més feliços. O sigui que ara l'objectiu és canviar els "repes" i acabar la "cole". I sinó no passa res. D'aquí 4 anys hi tornarem.