Tot un exemple

A vegades hi ha gent que es passa anys estudiant per plantar-se davant un plató. Davant una càmera. N'hi ha, sobretot dones, que no cal que estudiïnt per arribar-hi; la seva cara bonica i el seu bon cos són el passaport cap al món de la televisió.

En tot cas, posar-se davant una càmera té la seva dificultat. Cal reconèixer el mèrit del qui ho fa. I sobretot, del qui ho fa bé. I a més de fer bé la seva feina controlant en tot moment el guió del programa, no quedant-se amb blanc...etc...sap controlar el públic.

Tenim grans professionals al nostre país en aquesta matèria. Us podria penjar exemples com els d'en Francino o la Barceló quan presentaven el TN a TV3, o qualsevol d'en Pellicer o en Jordi González.

Avui però us deixo un vídeo del que no s'ha de fer. És el cas de Cat Deeley, presentadora de la versió anglesa del programa So you think you can dance, original de la Cadena Fox i que a les illes britàniques emet la BBC.

A vegades, saber el que no és correcte és el millor camí per apendre el que sí ho és.

Saber evolucionar

Avui he mirat la tele. I ho he fet al migdia. I no, no he mirat merda que era el que oferien la majoria de canals. He mirat Saber y Ganar. Sí, aquell programa que fan a La 2 des del neolític inferior.

La veritat és que aquest programa és un xic depriment. Les preguntes són del nivell: "A partir de que quilometro empezó a nevar en el Kilimanjaro en la primavera de 1966?". Sorprenentment els concursants encerten aquest tipus de pregunta i un es deprimeix i pensa a què ha vingut a aquest món.

Al que anava. He mirat el programa i m'he sorprès. Poca cosa ha canviat des del primer programa però he vist un canvi! El plató! Han canviat el plató! I me n'he alegrat. Per mi. Per l'audiència d'aquest programa. Per els treballadors de la casa. I pel presentador.

Per què costen tant els canvis a Televisió Espanyola? Cal emplenar 25 instàncies perquè la casa s'oxigeni? D'acord que s'ha d'anar molt en compte amb les despeses però si us plau, aquest programa fa anys que hauria d'haver canviat de plató!! Ara vinga plató nou i fins el 2459 quan Saber y Ganar porti 3 mil millons d'edicions a la graella però encara no se'l consideri un programa consolidat a la cadena.

Capullos de la faràndula

Al món hi ha molt capullo. I en el periodisme més. Parlo del típic tiu que està a totes les redaccions i tracta amb despreci als becaris. Sí, sí, aquell que ha oblidat que ell també ho va ser en algún moment. Aquell que ha oblidat que potser el becari no havia escullit la opció que li ha tocat. Que entra a un lloc nou on no coneix ni les maneras de fer, ni les persones. Doncs sí parlo d'aquest.

Solen ser gent "guay". Tius que creuen que són uns triumfadors. Treballen a una tele/ràdio/diari, com si treballar fora del seu àmbit fos indigne. Com si treballar en aquest àmbit fos quelcom superior. Solen anar darrera d'unes ulleres de pasta i algun jersei guay, però no sempre. Són els que parlen més de ties (segurament és inversament proporcional a les vegades que folla) i els que beuen més cubates. Ah...i ho saben tot. I per descomptat no saluden mai, no fos cas...

Total, que avui he estat a puntent de saltar al sentir un comentari respecte als becaris. Pel que sembla, per ell, no tenen nom. Per sort, la resta de la redacció no és així. Són bellíssimes persones.

El més xungo d'aquesta gent és que aquest tipus de personatge, present en totes les redaccions -repeteixo-; utilitzen els becaris. És el cas d'avui, on "l'amic" té becaris al programa on treballa. O sigui, els "sensenom" donen contingut a un espai, que si no s'emplenés, no s'emitiria i per tant, ell aniria directe a fer cua a les oficines de l'INEM.

O sigui que menys fums perquè un dia, amic sobrat, demanaràs que algú t'ajudi i jo, potser no tinc nom però sí dignitat. Així que la feina la farà la teva puta mare.

A per cert, després aquests són els que presumeixen i diuen: "hosti aquest era becari amb mi...i ara mira'l!!!".