Ni Zidanes ni Pavones

Veure com fitxa el Madrid m'encanta. Em tranquilitza. Atenció els noms: Di María, Pedro León i Khedira. Apasionant. Florentino segueix sense saber què vol ser. Que hi ha hagut mundial? Doncs fitxem un parell de jugadors d'allà! Amb el problema que ni tan sols han destacat en el campionat celebrat aquest últim mes a Sudàfrica.

Què ha fet Khedira? On ha empatat Di María? Per no dir Pedro León, que potser és el fitxatge més sensat, ja que com a mínim, sentirà un xic els colors. El Madrid és el fitxar per fitxar. Encara no saben què volen ser de grans. Encara no està clar on jugarà Raul o Guti l'any que ve.
I tot això amb un entrenador que, se suposa, ara té cert pes a la hora de pendre decisions al club blanc.

A Barcelona el tema va diferent. Saben qui són i a què juguen. Hi ha sortides i hi haurà entrades. De moment s'han reforçat amb gent com Villa. Un home que garanteix gols, treball i humiltat. Una bona peça per complementar la filosofia de pedrera. El zidanes i pavones passat al Villas i Bojans. I arribaran més "villas"...o més Bojans (Cesc)

En fi, això pinta que un any més, amb Mourinho o sense, la lliga tornarà a tenir color blaugrana. Espere-m'ho.

I si...

I si anem a la mani sense pancarta?
I si anem a la mani sense senyera?
I si anem a la mani sense discutir-nos?
I si anem a la mani sense por?
I si anem a la mani sense complexes?
I si anem a la mani amb cara d'emprenyats?
I si anem a la mani a reclamar el que és nostre?
I si anem a la mani tots a una?
I si anem a la mani amb tota la família?
...




I si anem a la mani sense polítics?

Odi als veïns

L'altre dia no podia dormir per culpa d'un veí. L'hagués matat. A ell i tota la seva familia per part de mare i de pare. I a tots els seus fills i néts. Segur que us ha passat mil cops, no crec que sigui l'únic que ha passat per aquesta situació.

A falta de formes per molestar-los nosaltres a ells, es va inventar aquesta pàgina. Aquí hi podrem trobar tot tipus de sorolls molestos. Molt molestos. Desde el plor d'un bebé, a un taladro. Al soroll d'un bar a l'insuportable caminar d'uns talons prims. Un gos, un martell i fins a 12 maneras de tornar-li al teu veí tota la ràbia que portes acumulada. I tot gràcies a l'ordinador i a un sol click.

Endavant. Volum a tope!!!


P.D.: veïns de tot el món...fills de puta calleu!!!

El Incendio, el disc que escoltaràs mil cops

Només em passava amb els Beatles i amb Oasis. Però amb Sidonie ha tornat a passar. El Incendio em va agradar a la primera. Sóc d’aquells que han d’escoltar 10 cops un disc per acabar de convènce’m. Però Sidonie, sembla que ja és com Beatles o Oasis. Almenys en aquest aspecte.

El Incendio, l’últim treball de la banda barcelonina és una meravella. El disc de l’amor l’han batejat ells. Una joia. Una petita joia de 12 cançons. Totes elles esplèndides.

Comença amb la cançó que dona nom a l’àlbum i és realment això. Un incendi. Una explosió. Un tema que enganxa, i sobretot fa moure els peus. El segueix La sombra amb un aire una mica western que trobarem a un altre tema: A la vera del mar.

També hi ha el moment Sargent Peppers que per mi és Un dia más en la vida. On amb uns quants minuts relaten l’arribada d’un circ a un lloc desconegut. Tot amb la veu fémina que acompaña Sidonie a cada disc i surt del coll de la germana d’en Marc Ros, el cantant de la banda.

Cap a la meitat del disc la “sorpresa”. Una havanera anomenada Por ti. La podria escriure tot aquell que ha estat enamorat però la va escriure Marc Ros pel seu pare, que té un grup d’havaneras. Finalment se la va quedar per ell i no desentona en aquest disc. Al contari. Es fa escoltar mil i un cops. Només dic això.

Viva el loco que invento el amor és un homenatge a les bogeries que es fan per una altre persona. Entre ells els icones de la literatura romàntica com Romeu i Julieta o Casanova. Una de les cançons del disc i amb un ritme de rock dels seixanta. Germana bessona d’un altra tema: Nueva York. Un altre homenatge dins l’últim treball de la banda, en aquest cas, a la ciutat dels gratacels. Tots els que hem estat allà hem demanat si us plau estar-hi un dia més.

I per últim la gran joia de la corona. La cançó que menja a part. La típica cançó que la majoria de la humanitat no coneix i cal que ho faci. La història de la noia que no es mereix que facin bogeries per ella. Per qui ha estat, està o estarà enamorat: Mi garganta.

El incendio: o el disc que escoltaràs mil cops.

Nacionalisme? No, avui és Història

Portava tot el Mundial desitjant que Argentina no guanyés el campionat. Fins i tot ho desitjava per davant d'Espanya. Ja sabeu com són els argentins. Però la selecció espanyola porta pocs minuts classificada per la final i ja estic pensant que anava equivocat. Serà pitjor aguantar molts espanyols pitant pel carrer que un argentí en una conversa dient que Diego és Déu per haver guanyat el Mundial com a jugador i com entrenador.

Realment Espanya ha jugat bé. Molt bé. Mereix estar a la final. Ho han celebrat a Madrid, Càdiz, Sevilla...i fins i tot a Barcelona. Sí sí, aquells que no miraven la selecció quan perdia ara ja tenen una excusa per emborratxar-se i drogar-se. Sí sí aquells que deien que Xavi i Puyol es tapaven la bandera dels mitjons de l'equipació espanyola ara parlen meravelles dels jugadors catalans. Els mateixos que xiulen el Barça i els seus jugadors ara descobreixen Amèrica.

Banderas, càntics, samarretes i algun contenidor cremat. Si fos pel Barça o per Catalunya en dirien nacionalisme. Avui però en diuen Història.

P.D. Felicitats al futbol i a la selecció espanyola.

Enric Juliana

Fa temps que segueixo a Enric Juliana. Escriu a La Vanguardia. N'és subdirector i està a Madrid. Viu a Madrid. I veu el que passa a Madrid. Fa cafès per Madrid. Conversa amb gent de Madrid. La gent de Madrid. Un català culte a la capital és massa com per deixar que les lletres que escriu quedin tapades entre dues pàgines d'un diari.

Juliana és analític. Sobradament culte. Que no sobrat. I analitza el país com pocs. Veu mapes. Relacions entre territoris. És expert en geopolítica espanyola. O ibèrica. Juliana parla, observa, escriu i deixa entreveure. I a vegades consulta a l'horacle...i aquest l'encerta.

El veterà periodista va escriure fa uns anys un llibre. La deriva de España. Una espècie d'analisi geopolític de la regió on tots i cada un dels territoris quedaven retratats. Inclòs la gran Madrid que poques vegades la gent s'atreveix a senyalar amb el dit. Juliana parla del corredor mediterrani com una solució econòmica. Pocs l'escolten. Fa anys que ho diu. Parla de la gran luxemburgo (Navarra i Euskadi). I de la gran andalusia. I de la Galicia que s'aparta. Parla de l'Espanya federal com el remei a tots els mals. Com allò que arribarà pel seu propi pes...diria que l'amic periodista morirà sense veure l'Espanya de Pi i Margall.

Juliana parla. Escriu. Analitza. Juliana és en realitat un horacle, que tots hauriem de llegir si volem ser una mica més savis. Amb estatut o sense, fan falta més Enrics Julianes.

Pirata

Tothom hauria d'escoltar Pereza de tant en tant...

Nova versió de Pirata. En el fons tothom és una mica Pirata

El final del lloro

Joan Laporta deixa la presidència del Barça. I està trist. Molt trist. No estarà a primera línia mediàtica...a no ser que la seva carrera política funcioni. Ja es va poder veure la nit de les eleccions: Laporta marxava a casa sol mentre Rossell passava la nit rodejat de periodistes i de gent.

El senyor Laporta podria haver estat el millor president de la història del Barça. Els resultats l'acompanyaven. Va portar a Rikjaard de la mà de Johan Cruyff i se'n va endur la Champions a París, cosa que després de catorze anys molts culers ja pensaven que seria impossible tornar a aixecar l'orelluda. També va portar Guardiola. I aquí es demostra que Laporta és un tiu amb sort. El va portar de parallamps. En una època en que mig club el volia fora, una moció de censura el va estar a punt de fer-lo saltar. Laporta va pensar en el Pep. Un tiu de conscents. Si ho feia bé Laporta es posava la medalla, si al de Santpedor no li sortien les coses la gent tindria paciència. Li va sortir bé...i no es va posar una medalla sinó vint. Però finalment no va ser el millor president de la història del club.

El que va matar a Laporta va ser l'apartat social. Per començar mai va ser la ruptura que va anunciar. Sempre va ser dels Cruyffistes. I en Johan sempre va estar a l'hombra...fins gairebé l'últim dia en que el van fer President d'Honor. Llavors ja estavem en la època del morir matant.

El Jan es posava en política. I amb ell arrossegava al Barça. Dia sí dia també deia la seva i el club era cada cop més odiat arreu d'Espanya on la caverna mediàtica ja tenia el seu nou Carod Rovira. Laporta es convertia en Juli Cèsar. La cadira el feia crèixer i crèixer.

I el soci cada cop més emprenyat. I el no soci encara més. Les entrades per la Champions, la nit de: "al loro!", la nit de Luz de Gas, el dia dels pantalons a l'aeroport, el "no me toques" del camp de l'Espanyol...i un llarg etcètera que anava desgastant la imatge del club a la vegada que amb UNICEF l'intentava netejar.

Molts valoren la seva presidència amb un notable. Però, hi si esportivament no hagués tingut la sort de tenir Guardiola d'entrenador? La nota seria la mateixa? Ho sento però jo li poso un 5 justet. Jan, no has evolucionat favorablement...