Ni Zidanes ni Pavones

Veure com fitxa el Madrid m'encanta. Em tranquilitza. Atenció els noms: Di María, Pedro León i Khedira. Apasionant. Florentino segueix sense saber què vol ser. Que hi ha hagut mundial? Doncs fitxem un parell de jugadors d'allà! Amb el problema que ni tan sols han destacat en el campionat celebrat aquest últim mes a Sudàfrica.

Què ha fet Khedira? On ha empatat Di María? Per no dir Pedro León, que potser és el fitxatge més sensat, ja que com a mínim, sentirà un xic els colors. El Madrid és el fitxar per fitxar. Encara no saben què volen ser de grans. Encara no està clar on jugarà Raul o Guti l'any que ve.
I tot això amb un entrenador que, se suposa, ara té cert pes a la hora de pendre decisions al club blanc.

A Barcelona el tema va diferent. Saben qui són i a què juguen. Hi ha sortides i hi haurà entrades. De moment s'han reforçat amb gent com Villa. Un home que garanteix gols, treball i humiltat. Una bona peça per complementar la filosofia de pedrera. El zidanes i pavones passat al Villas i Bojans. I arribaran més "villas"...o més Bojans (Cesc)

En fi, això pinta que un any més, amb Mourinho o sense, la lliga tornarà a tenir color blaugrana. Espere-m'ho.

El final del lloro

Joan Laporta deixa la presidència del Barça. I està trist. Molt trist. No estarà a primera línia mediàtica...a no ser que la seva carrera política funcioni. Ja es va poder veure la nit de les eleccions: Laporta marxava a casa sol mentre Rossell passava la nit rodejat de periodistes i de gent.

El senyor Laporta podria haver estat el millor president de la història del Barça. Els resultats l'acompanyaven. Va portar a Rikjaard de la mà de Johan Cruyff i se'n va endur la Champions a París, cosa que després de catorze anys molts culers ja pensaven que seria impossible tornar a aixecar l'orelluda. També va portar Guardiola. I aquí es demostra que Laporta és un tiu amb sort. El va portar de parallamps. En una època en que mig club el volia fora, una moció de censura el va estar a punt de fer-lo saltar. Laporta va pensar en el Pep. Un tiu de conscents. Si ho feia bé Laporta es posava la medalla, si al de Santpedor no li sortien les coses la gent tindria paciència. Li va sortir bé...i no es va posar una medalla sinó vint. Però finalment no va ser el millor president de la història del club.

El que va matar a Laporta va ser l'apartat social. Per començar mai va ser la ruptura que va anunciar. Sempre va ser dels Cruyffistes. I en Johan sempre va estar a l'hombra...fins gairebé l'últim dia en que el van fer President d'Honor. Llavors ja estavem en la època del morir matant.

El Jan es posava en política. I amb ell arrossegava al Barça. Dia sí dia també deia la seva i el club era cada cop més odiat arreu d'Espanya on la caverna mediàtica ja tenia el seu nou Carod Rovira. Laporta es convertia en Juli Cèsar. La cadira el feia crèixer i crèixer.

I el soci cada cop més emprenyat. I el no soci encara més. Les entrades per la Champions, la nit de: "al loro!", la nit de Luz de Gas, el dia dels pantalons a l'aeroport, el "no me toques" del camp de l'Espanyol...i un llarg etcètera que anava desgastant la imatge del club a la vegada que amb UNICEF l'intentava netejar.

Molts valoren la seva presidència amb un notable. Però, hi si esportivament no hagués tingut la sort de tenir Guardiola d'entrenador? La nota seria la mateixa? Ho sento però jo li poso un 5 justet. Jan, no has evolucionat favorablement...

Jo hi crec!

Resum de la setmana

M'ha agradat: El Barça jugar aviat...
No m'ha agradat: ...les empanades que tenen els jugadors durant uns minuts cada partit.

M'ha agradat: Com sempre l'últim capítol de Lost...
No m'ha agradat: ...que aquesta setmana no hi hagi capítol.

M'ha agradat: Sant Jordi...
No m'ha agradat: ...la quantitat de gent que ven roses il·legalment com es queixava Sergi Pàmies.

M'ha agradat: veure un entrenament de waterpolo...
No m'ha agradat:...que fos a les 9 del vespre.

M'ha agradat: que Jordi Pujol em contestés una pregunta...
No m'ha agradat:...tenir mil micròfons xafant-me mentre la responia.

M'ha agradat: visitar l'escenari de RAC1 a Barcelona el dia de Sant Jordi.
No m'ha agradat:...que al costat hi hagués FlaixFM amb la música a tope.

M'ha agradat: Plans per canviar de pis...
No m'ha agradat: el fill de puta que està utilitzant el taladro a les 11 i algo de la nit.

Més partits de dia!!

Ahir dissabte el Barça jugava aviat. A les 6. Per una raó o una altra els blaugranes no havien disputat mai cap partit aquesta hora, casualment el seu rival dimecres jugava a la mateixa hora contra l'Atalanta. Jugar aquesta hora donava una atmosfera al partit que no es dona en altres hores.

Per començar era de dia. Feia temps que el Barça no jugava amb els llums del Camp Nou apagats. Amb la meitat de la grada amb ulleres de sol i gorra per combatre el sol. I això, la llum, va aportar color a l'estadi. No era com qualsevol dia. Hi havia infinitat de tons i colors que donaven energia a un Camp Nou tradicionalment fosc i apàtic.

Als colors de la llum del dia cal afegir-li els blaugrana, grocs o taronges de les diferents samarretes del club. I és que ahir tothom ja va marcar el primer gol a l'Inter i es va posar els colors del club com així s'ha demanat de cara al dimecres.

A tot això, juventut. Molts nens al camp, això és el que comporta jugar a aquesta hora. Els més petits anant a veure els seus ídols. Els pares i mares d'arreu de Catalunya van dur als fills al camp aprofitant que el partit acabava relativament aviat i no com normalment que finalitzen a les 11 o les 12 de la nit.

Va costar però es van treure els 3 punts. Una gran jornada per més d'un. Se'ns dubte caldria repetir aquest tipus d'horari ni que fos per veure de tant en tant la cara dels més petits veient els seus jugadors preferits. Però qui mana són les televisions i aquests faran el que sigui perquè l'ambient dels camps sigui cada cop més gris i avorrit.

El resum de la setmana

M'ha agradat: Madrid
No m'ha agradat: Cornellà

M'ha agradat: La sensació de sortir guanyador del Bernabéu...
No m'ha agradat: ...la sensació de sortir empatant del camp de l'Espanyol.

M'ha agradat: que arribi la primavera...
No m'ha agradat: ...que la fred no se'n vagi del tot.

M'ha agradat: pràctiques a TV L'Hospitalet...
No m'ha agradat: ...començo a no tenir horaris.

M'ha agradat: Aquest reportatge per estar atents a tot el que està passant per culpa del volcà islandès...
No m'ha agradat: ...recordar que la naturalesa sempre és i serà més forta que nosaltres.

M'ha agradat: L'entrevista amb Richard de Lost...
No m'ha agradat: ...haver d'esperar una setmana més per veure el pròxim capítol.

M'ha agradat: saber que estaré al Camp Nou el dia de l'Inter.
No m'ha agradat: altre cop el Palamós...per què som del Palamós?

L'altra Catalunya, la blanc i blava

Lo de l'Espanyol no té nom. Confesso que a diferencia de molts culers, sobretot de Barcelona, el meu sentiment envers l'equip blanc i blau no era d'odi sinó d'indiferencia. Però això sospito que anirà canviant amb el temps. I és que ahir vaig estar a Cornellà. Anar al camp dels pericos en un derbi és com viatjar a una altra ciutat. Un altre món. A l'altra Catalunya suposo.

L'equip blanquiblau estrenava derbi a Cornellà i evidentment ho volia celebrar com la ocasió es mereixia. Calia esperonar el seu equip davant el màxim rival. Davant el seu enemic. "No sois un rival. Sois el enemigo" anunciava amb una pancarta la grada jove perica. I s'ha de reconèixer que Cornellà va ser una olla a pressió. Va funcionar. Es van sortir amb la seva. Perquè el Barça mai va ser el Barça.

Però una cosa és anar al camp a animar al teu equip i una altra molt diferent és insultar l'enemic i tot el que representa. Perquè si el Barça representa una Catalunya, l'Espanyol, em sap greu dir-ho, en representa una altra. És la Catalunya de les rodalies. La Catalunya de la diadema i el tanga per sobre els pantalons. La Catalunya castellana. La de Montilla. La Catalunya del complexe d'inferioritat. La Catalunya de la Ñ. La Catalunya resentida. La Catalunya desagraïda. La Catalunya de discoteca i pastilles al pàrking. A això cal sumar-hi els catalans de sempre. Els del seny. Però la barreja no els hi està sortint massa bé. Així que el club subsiteix però li falta ànima. Li falta saber què és, on vol anar i què vol ser de gran.

Total que van aconseguir el que volien. La seva lliga. Empatar a 0 contra el Barça. Tot un títol pels pericos que ho celebraven com si aixequessin una copa. Curiós objectiu el dels blanc i blaus. Quina estrena sí senyor! Una verdadera llàstima per un club que podria tenir més ànima i potencial del que té. Un club que té una massa social gran arreu de Catalunya. Un club modest que podria caure molt bé. Està per sota del que podria ser. És menys que un club. Però així és el futbol i així és Catalunya. I així ens va...i així els hi va.

Madrid es xula

Aquest cap de setmana he estat a Madrid. I em va agradar. I és curiós després de tot el que m'havien explicat. Però de fet la ciutat no té la culpa del que diuen o fan els seus habitants.

Hi vaig anar amb l'AVE i la veritat és que és un luxe. 2 horetes i mitja i ja estavem a la capital d'Espanya. Eren les 10 així que teniem temps per veure la ciutat.

Madrid és capital. És gran. Té grans carrers. Monuments "monumentals". Grans avingudes. La ciutat gaudeix des del glamour més gran a la purria més baixa. "A mitad de camino entre el infierno y el cielo" que deia Joaquín Sabina. Madrid és jove i vella. Madrid és gran i petita a la vegada. Madrid és capital i és poble. Madrid és neta i bruta. Madrid és xula. Però xula amb gràcia.

Vam veure el més elemental. La castellana amb la seva deesa Cibeles i el seu Déu Neptuno. L'avenida de San Jerónimo amb el Congrés dels Diputats. La Plaza Mayor. La Gran Vía. La Puerta del Sol. El Prado (per fora). Atocha. El Metro. Moltes coses però et quedes amb la sensació que et queda un món per veure i per viure.

I a la nit l'altre Madrid. El del Bernabéu. El Madrid intolerant. El Madrid del "polaco que no bote!". El Madrid de l'insult. El Madrid de la xuleria...aquest cop sense gràcia. Allà vam treballar una mica i sobretot vam vibrar. Vam veure el Barça jugar com a casa quan jugava al camp més hostil que hi pot haver pels blaugranas. La veritat és que estava un xic cagadet, però res, al final el Bernabéu callat. Deprimit. Fós. El Bernabéu resignat tornant amb mala cara a casa. Res més gran que això. Gràcies Barça.

I després d'això tornar a Barcelona. Però Madrid està allà. I hi tornaré aquest cop sí...per fer un toc al Cafè Gijón..."Eres mi rincón favorito de Madrid".

El retorn de l'entorn

Aquesta setmana Joan Oliver anunciava la noticia. La Junta del senyor Laporta nombrava Johan Cruyff president honorífic del Futbol Club Barcelona. La decisió, pel que sembla, va ser unànime (normal en la dictadura laportista). La junta va votar de forma unitària que l'holandès ocupés aquest càrrec dins el Club.

Per començar aquest és un càrrec inventat. Els estatuts ho preveuen sí, però en teoria el càrrec hauria de ser de consents. Hauria d'unir al soci. I justament fa al contrari. Genera polèmica. Si una figura com Casaus, respectat per tothom tant dins la òrbita blaugrana com fora, no va tenir mai aquest honor, per què ara li correspon a l'holandès?

Johan Cruyff divideix. Després de la marxa de Núñez i Gaspar, la candidatura de Laporta es va presentar com una opció trencadora entre nuñistes i cruyfistes. Núñez va abandonar "l'entorn" blaugrana. No va dir mai més una paraula més alta que una altra. Cruyff no pot dir el mateix. Cruyff no torna al Barça perquè mai l'ha abandonat. Des del primer moment ha estat a l'ombra. Escollint entrenadors, jugadors, càrrecs...Cruyff s'ha tornat en l'entorn que tant ell criticava quan dirigia el vestuari blaugrana.

Ara es dedica a escriure cada setmana en un diari. Comenta la situació del Barça i futbolística en general. L'holandès però aprofita aquest espai, que per cert el cobra molt bé, per criticar l'equip quan va malament. O per penjar-se medalles quan la cosa va bé. Fa servir la tinta per atacar jugadors i tècnic, que n'estan farts d'ell. Cruyff fa mal al Barça. Des del primer moment que va ser acomiadat per Núñez, ja llavors va denunciar el Club per acomiadament improcedent i al llavors president per injuries. El jutge no li va donar la raó.

El nomenament com a president d'honor cavarà altre cop les trinxeres que semblaven enterrades. Torna a obrir les ferides cicatritzades dels culers. I la culpa no és només seva sinó d'algú més dolent que ell. Joan Laporta. Si hi ha gent que vegi el Barça com a un instrument per a la promoció i l'interès propi aquests són Laporta i Cruyff. Un, ja plega i encara vol controlar-ho tot. L'altre arriba ara però no ha marxat mai...i si s'estimés el Club faria anys que no obriria la boca. Ara tothom estaria d'acord amb que Johan Cruyff fos president d'honor. Però no Johan, després de tot el que has fet i dit, no t'ho mereixes.

Laporta 2.0

Dilluns passat tothom en parlava. Tothom volia veure la nova web. Joan Laporta estrenava pàgina. I qui més qui menys esperava una novetat ja que se n'havia parlat força i no podia ser que una persona com Joan Laporta comences la seva carrera a la xarxa sense una novetat. Les 12 en punt. Res. Cap novetat. És més, el portal no funcionava. S'havia saturat. A classe tots ho provàvem una i altra vegada. F5 o pitjant les tecles de refrescar del navegador. Res.

A la tarda si. Ja funcionava. Més tard al ser preguntat per el portal Laporta va dir que mai havia dit que anunciaria res i que la web és un espai de reflexió personal sobre temes relacionats amb el Barça i Catalunya. Jo m'atreveixo a dir que es un espai de autobombo que parla de fets relacionats amb Laporta. Ell i només ell. Fins i tot la seva foto ocupa el percentatge més elevat del contingut de la web.

En fi. Laporta ja està a pertot. Laporta ja és a la xarxa. Després del Laporta del lloro, del Laporta del champagne, del Laporta de les brasilenyes i del Laporta dels franquistes...treu el cap el Laporta 2.0. No va anunciar ni la creació de cap partit, ni que es decideix finalment a entrar en política...ni tampoc la seva dimissió. Tot i això, qui més qui menys creu o sap que a les pròximes eleccions catalanes, les de la tardor d'aquest any, Laporta hi estarà present d'una manera o altra.

La deriva de la directiva

Avui els aficionats i socis del Barça ens llevem amb la noticia de que quatre vicepresidents del club van ser espiats. Pel que sembla Boix, Franquesa, Yuste i Ferrer van patir seguiments de la seva vida personal i laboral perquè qualsevol informació negativa pogués ser utilitzada en contra dels possibles candidats a la presidencia del club.

Que se sàpiga, només Ferrer, ha sonat com a possible candidat continuista de l'actual directiva. O sigui que l'excusa de espiar a un futur candidat aquí no serveix. Perquè els altres tres no s'han posicionat mai en aquest sentit.

Més enllà de plantejar-nos la legalitat o la ètica d'aquesta pràctica ens hauriem de plantejar per què passen aquestes coses en un club de futbol. Pel que sembla ni el mateix Joan Laporta ho sabia i tot va estar portat per el senyor Oliver. Més enfeinat, pel que sembla, en mantenir la seva cadira que no en el futur del Club.

Tot això evidentment demostra un cop més la deriva, no ja del president Laporta, sinó de tota la Junta directiva. Una junta incapaç de ser transperent, neta i comunicativa amb si mateixos...imagineu-vos com han de ser de comunicatius amb els socis!!!

El senyor Laporta amb totes les seves ficades de peus a la galleda i el senyor Oliver no se'n donen compte però el que estan fent és aplanar un camí que sembla que cada cop té menys pedres. Un camí que fa temps que ja ha començat el senyor Sandro Rosell.