Pròxima parada: Camp Nou

Pocs però ben avinguts. Tot i que amb pocs vots, set, la gent que ha votat en la última enquesta està d'acord amb una cosa: la nova parada de la línia 9 del metro de Barcelona propera al camp del Barça s'hauria de dir Camp Nou.

Jo la veritat és que també hi estic d'acord, crec que seria una manera digne de premiar, no només a un club, sinó a un monument pel que fa per la ciutat. El camp nou és visitat per milers i milers de turistes cada dia i el seu museu el més visitat de Catalunya. Al igual que la Sagrada Familia, crec que el Camp Nou es mereix estampar el seu nom en els cartells del transport públic de la ciutat comtal.

Per si encara no ho heu fet, o no sabeu que hi ha una campanya per fer-ho, es pot votar perquè la parada es digui Camp Nou aquí.

Oasis

Fa relativament poc vaig penjar en aquest bloc el fet que Travis treien un nou treball. Sembla que ara és temporada alta i els Oasis se'ns afegeixen a la llista de grups que tornen amb nous treballs entre les mans. En el cas dels germans Gallagher el disc es dirà Dig it out your soul i sortirà a la venda el 6 d'Octubre. La carta de presentació d'aquest disc és el tema anomenat The Shock of the Lighting que segueix amb l'estil oasis/macarrilla. Pel que diu la pàgina oficial del grup el nou CD tindrà 11 cançons, que seran aquestes:

Bag It Up

The Turning

Waiting For The Rapture

The Shock Of The Lightning

I’m Outta Time

(Get Off Your) High Horse Lady

Falling Down

To Be Where There’s Life

Ain’t Got Nothin’

The Nature of Reality

Soldier On

Diuen que els Oasis sempre fan lo mateix, però després d'escoltar I'm Outta Time m'estimo més que no canviin massa...

Yugospaña

El passat 18 de Juliol (data si més no significativa) el senyor Alfons López Tena, publicava al diari Público un escrit d'allò més interessant. Sempre s'ha parlat desde la dreta espanyola que les exigències de Catalunya i Euskadi acabaran portan a una balcanització d'Espanya: López Tena, advocat i creador del Cercle d'Estudis Sobiranistes, li ha donat la volta a la truita, i parla d'una balcanització d'Espanya, no per culpa dels nacionalismes perifèrics sinó per culpa de la intolerància del nacionalisme español majoritari. Un article que val la pena reproduir:

En 1986 la Academia Serbia de las Artes y las Ciencias denunciaba que los únicos que no tenían derecho a usar su lengua eran los serbios que vivían en territorios bilingües, reclamaba la primacía de la lengua serbia como lengua común de todos los yugoslavos, atacaba a los ‘particularistas’ como antidemocráticos, y protestaba ante la opresión económica de Serbia por Eslovenia y Croacia.

Desencadenó un proceso de imposición de la mayoría serbia sobre las minorías nacionales que incluyó la limitación y recuperación de las competencias ‘autonómicas’, la supresión de la autonomía, el blindaje de la supremacía serbia, condenas judiciales a los desafectos, agresiones verbales y físicas, y, cuando las naciones minoritarias optaron por la independencia, el ataque militar.

Ya vemos cómo ha concluido: Serbia no ha podido impedir ninguna independencia, se ha estancado económicamente, está aislada internacionalmente, y se debate entre la miseria moral y la pobreza.

Algunos españoles están iniciando este camino y de la actitud agresiva y los insultos han pasado a las amenazas y los incidentes violentos rojigualdos. Son un tigre de papel, sólo conseguirán el colapso de su nación.

Estamos en la Unión Europea y no pueden utilizar ni la violencia militar ni golpes de Estado o legislativos, España tiene demasiado que perder y no puede ganar, ni por las buenas ni por las malas, contra la voluntad democrática de las minorías nacionales. Lo hicieron con Primo de Rivera y Franco, ahora no pueden.

La vida al mar

Falten deu minuts per les 7 del matí i ja se senten els sorolls dels bots. En Miquel ja és al moll i el motor el seu bot, fa estona que està encès preparat per sortir a la mar. Anem amb l'escalenc, així l'anomenem tots al poble, a calar la xarxa que va deixar ahir. L'escalenc havia sigut el vigilant del moll de Palamós durant anys, i ara jubilat es dedica a "pescar i viure".

Sortim del Moll i passem per Cala Margarida ("és una vergonya lo que han fet aquí!!"), la Fosca, Cala Corbs, Castell i fins a Cala Estreta. Pel camí veiem sortir el sol; cau alguna havanera; parlem del Barça, del Palamós, dels "cabrons" que embruten el mar i de la manifestació de l'altre dia a San Sebastian "els policies només van a provocar" diu en Miquel, una frase que delata la seva posició respecte el conflicte basc.

Arribem a Cala Estreta no sense saludar tots els bots i vaixells que fan el mateix que l'Escalenc cada matí, pescar. "Nem a veure si trobem algun Cap Roig...que es paga bé". Recullim la xarxa que en Miquel va deixar ahir i d'ella en surten escorpores, Xinets, xuies, llises, taves, sards, gribes i un cap roig. En total disset quilets de peix. No arriba al moll que ja l'ha venut a en Nani, un altre personatge de Palamós que es dedica a la compra venda de peix al moll. O podria vendre a la gent del poble sense haver de passar per mans intermediaries, però en Miquel s'estima més ser "legal". En tot cas el mercat "negre" de peix, i sobretot de gamba, existeix, ha existit i existirà.

Al tornar a terra ferma, posar el peix a les caixes i fer el millor d'anar a pescar, l'esmorzar. Els pescadors de Palamós ho fan al Cau, i allà comenten com ha anat la jornada entre cigaló i cigaló.

L'escalenc és tota una institució, tant al moll, com al Cau, com a Palamós en general. Seguirà sortint a la mar cada dia, estiu o hivern; fa el que li agrada i es treu un sobresou. En Miquel surt cada dia a pescar tot i estar jubilat, perquè ell no fa de pescador, éll és i morirà sent pescador.

Pròxima parada: Camp Nou

Ahir s'estrenava un "nou" programa al Canal 33, Hat trick Barça, on s'analitzarà cada diumenge l'actualitat del club blaugrana de la mà de Xavi Torres. El programa no varia massa dels anteriors que s'han anat fent durant diverses temporades, i encara menys les cares que duen a terme aquest espai nocturn dedicat al Barça i al futbol en general. Tot i que no sóc gaire amant de Xavi Torres ni de les diferents versions que s'han anat fent d'aquests programes, Hat Trick Barça va començar ahir amb una bona proposta.

Juntament amb el F.C.Barcelona, Hat trick Barça ha engegat una iniciativa anomenada "Pròxima parada: Camp Nou" perquè una de les parades de metro de la nova línia 9 que s'està construint a la ciutat comtal dugui el nom de Camp Nou. La parada en qüestió seria la que es construirà més a prop del camp del Barça i que sembla, de moment, se li ha otorgat el nom de Campus Sud encara que el nom encara no és definitiu i s'admeten propostes dels ciutadans.

En aquesta línia tant el programa de la televisió catalana com el club blaugrana aposten per aquesta iniciativa tenint en compte que en altres ciutats ja existeixen parades de metro com Arsenal a Londres, San Mamés a Bilbao, Santiago Bernabéu a Madrid o Maracaná a Río de Janeiro.

Més enllà del debat de si una televisió pública hauria de promocionar una iniciativa com aquesta, si sou aficionats del Barça o esteu a favor de que la parada de metro més propera al camp del Barça es digui Camp Nou (com seria el més normal) podeu donar el vostre recolzament a: www.elsesports.cat.

Estelada

Avui se celebra la Diada Nacional de Catalunya, i aprofitant aquest esdeveniment ja fa mesos que es va engegar una iniciativa d'allò més encertada. La comissió 100 anys d'estelada va proposar que, en motiu dels cent anys de la bandera independentista (en realitat en té noranta però bueno) i sobretot, degut al context històric i polític amb què es troba Catalunya actualment; es poses una estelada a tots els Ajuntaments de Catalunya. La iniciativa ha tingut força èxit i l'estelada s'acabarà penjant en les cases consistorials de 122 poblacions, 10 de les quals capitals de comarca i fins i tot una capital de província, Girona.

Al meu poble, Palamós, aquesta iniciativa la va portar al plè Esquerra Republicana de Catalunya i evidentment, l'equip de govern encapçalat pel PSC-PSOE no va acceptar la proposta. Les seves raons: no és una bandera representativa de tota la població. La resposta del govern pot semblar correcta o no, però si més no, no costava gens, ni que fos per una vegada a la vida, isar la bandera estelada a l'Ajuntament de Palamós, ni que sigui a mode d'homenatge i celebració d'aquests cent anys. Al final es penjarà, segons l'Ajuntament, a un lloc concret de la vila, però no serà a un lloc significatiu.

Després de meditar molt (poc) em pregunto si realment la senyera, que sí estarà i està penjada a l'Ajuntament, és representativa de tota la població de Palamós. Gent que celebra la victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa o gent que no parla català desde fa segles i a sobre encara se'n fot del nostra idioma està representada dins la senyera?? No fotem.

Tot això no deixa de ser un motiu més per a sentir-me encara menys orgullós del meu poble. Un poble que abans era un poble tradicional, de pescadors, que tothom es coneixia. Un poble que celebrava un concert abans de la Diada. Un poble on els joves es movien, tenien iniciatives i a més aquestes eren recolzades. Ara els mateixos catalans posem traves a la nostra cultura. No n'apendrem mai. O potser si, però ja serà massa tard.

Copa Catalunya

Que la Copa Catalunya té un problema fa temps que ho sabem tots. De fet, la Copa Catalunya és un problema i la xiulada que ha rebut el Barça al camp de la Devesa de Sant Carles de la Ràpita no deixa sinó d'exemplificar aquest problema.

Per començar aquesta copa molesta als dos equips de Primera divisió. Aquests dos equips entren en la competició directament a les semifinals i per tant juguen amb un cert avantatge. Tot i aquest avantatge principal els dos equips s'ho agafen com una molestia i el Barça fins i tot, no ha presentat ni un jugador del primer equip. Cert que els horaris i el calendari futbolísic és apretat i evidentment hi ha prioritats, però s'ha de ser més senyor.

L'Espanyol, finalment, ha guanyat el seu partit però el Barça ha estat derrotat per un Sant Andreu que hi ha posat més ganes i més ofici. Després directius i president s'omplen la boca que el Barça és un símbol de Catalunya i no sabem, ni volem, donar exemple a casa nostra. Com sempre els catalans volem donar la nostra millor imatge fora que no pas dins. Passa amb la selecció catalana també. Què costa que la selecció catalana jugui en un poble de la diferent geografia catalana, contra el club del poble, en comptes d'anar sempre a Barcelona contra un equip que tampoc vol venir?

Tot plegat ens porta a una sèrie reflexió sobre el nostre futbol i de si aquesta competició ha de seguir amb aquest format o fins i tot, plantejar-se la desaparició. Veurem si l'any que ve seguim parlant del mateix problema.

Viva la Vida

Són les 21:35 i s'apaguen els llums. Love in tecnicolor saluda al públic del Sant Jordi sota l'atenta vigilància de la Llibertat guiant al poble. Comença la nit dels Coldplay, perquè aquella és la seva nit. Torn per Violet Hill, el single de presentació del Viva la Vida. Tot seguit se senten acords molt coneguts. Els lásers acaricien la gent del Palau, això vol dir que sona Clocks i la gent, ja dins una atmosfera fora de lo normal, enbogeix. A partir d'aquí ningú toca el seu seient, cançons com In my Place, Speed of Sound o Lost! desfilen per un pavelló entregat que no para de fotografiar l'espectacle.

El grup anglès es va posar el public a la butxaca amb una posada en escena elegant i un saber estar a l'escenari que els coloquen al grup dels escollits pel que fa a la música. A més varen tenir detalls com tocar desde la graderia que el públic va saber agrair.

Coldplay té algo que els altres no tenen. No sé què però ho té. A part d'això té un líder que sobre l'escenari es mou com al menjador de casa seva. Chris Martin va demostrar a Barcelona no només que té unes cordes vocals privilegiades sinó també que ha nascut per estar sobre l'escenari i que és un líder de dalt a baix.

Martin i els seus van fer disfrutar a 15.000 persones amb moments àlgids amb temes dels seus anteriors àlbums com Yellow, The Scienciest o Fix You i temes que, tot i ser nous, ja són un clàssic, com Viva la Vida i sobretot amb un Lovers in Japan acompanyat de milers de papallones que saludaven al ritme del piano de Martin.

Davant la crisi no sembla que el millor sigui invertir en cultura, de fet no és mai indicat, però amb els temps que corren en la música invertir els diners en veure Coldplay és una gran inversió. Ni que sigui per dir d'aquí uns anys que tu vas estar allà.

Grups com Coldplay fan un favor a la música. Gràcies.

Cua per qualsevol cosa

Fer cua sembla el que més odia la gent que llegeix aquest blog. A jutjar, això sí, per l'enquesta que vam penjar fa uns quants dies. La veritat és que és bastant odiós i em solidaritzo amb la causa. La gent de poble no em fem tanta, però per la gent de la ciutat fer cua és part de la seva vida. Personalment les vaig conèixer (les cues) un cop arribat a Barcelona. A la ciutat comtal fas cua per tot. Per agafar un bitllet de tren, per pagar, per fer-te la matrícula...a més, sempre hi ha el llest que es vol colar, ho fa disimuladament, però ho fa. I el que directament es cola amb tot el morro del món; i el que no para quiet, i el que té la música a tope...la veritat és que sí, és odiós.

No sé qui em comentava un cop que al Japó la gent s'afegeix a les cues sense preguntar perquè. Simplement s'hi posen i un cop arriben al davant es plantejen si ha valgut la pena o no. Si s'hi queden o no. A mi això em va xocar, i molt!! Però ja se sap, són altres cultures i segurament a ells els xoca que menjem cargols o fem castells humans.

De totes maneres, què me'n dieu de quan envies un sms i no te'l contesten? Aaaaaagggrrr!!!

Setembre

1 de Setembre. Palamós. Ni una ànima (estrangera). Tothom ha marxat i ha deixat el poble, alguns fins l'any que ve, més tranquil que mai.
Enrera queda embrotir les platjes, conduir malament, aparcar on es vulgui, saturar el carrer major, dir o pensar que al poble depenem d'ells, l'estar-se en una terrassa parlant/cridant fins les tantes de la nit sense deixar dormir als veïns. S'ha acabat l'espatllar l'ascensor, i l'embrutir l'escala, i el no saludar als veïns. S'ha acabat la música a tope, la piscina instal·lada en una terrassa de dos metros quadrats, els crits, les cues al super, el passeig arrassat...

Avui moltes persianes estan tancades, poques llums a les finestres, pocs cotxes passen per la carretera. Torna la rutina. El carrer major buit, el passeig tranquil, l'Avinguda com sempre.

Però tornaran. L'any que vé tornaran. I amb menys calers que mai.