Són les 21:35 i s'apaguen els llums. Love in tecnicolor saluda al públic del Sant Jordi sota l'atenta vigilància de la Llibertat guiant al poble. Comença la nit dels Coldplay, perquè aquella és la seva nit. Torn per Violet Hill, el single de presentació del Viva la Vida. Tot seguit se senten acords molt coneguts. Els lásers acaricien la gent del Palau, això vol dir que sona Clocks i la gent, ja dins una atmosfera fora de lo normal, enbogeix. A partir d'aquí ningú toca el seu seient, cançons com In my Place, Speed of Sound o Lost! desfilen per un pavelló entregat que no para de fotografiar l'espectacle. El grup anglès es va posar el public a la butxaca amb una posada en escena elegant i un saber estar a l'escenari que els coloquen al grup dels escollits pel que fa a la música. A més varen tenir detalls com tocar desde la graderia que el públic va saber agrair.
Coldplay té algo que els altres no tenen. No sé què però ho té. A part d'això té un líder que sobre l'escenari es mou com al menjador de casa seva. Chris Martin va demostrar a Barcelona no només que té unes cordes vocals privilegiades sinó també que ha nascut per estar sobre l'escenari i que és un líder de dalt a baix.
Martin i els seus van fer disfrutar a 15.000 persones amb moments àlgids amb temes dels seus anteriors àlbums com Yellow, The Scienciest o Fix You i temes que, tot i ser nous, ja són un clàssic, com Viva la Vida i sobretot amb un Lovers in Japan acompanyat de milers de papallones que saludaven al ritme del piano de Martin.
Davant la crisi no sembla que el millor sigui invertir en cultura, de fet no és mai indicat, però amb els temps que corren en la música invertir els diners en veure Coldplay és una gran inversió. Ni que sigui per dir d'aquí uns anys que tu vas estar allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada