Creure és poder

A la carrera i a la vida et trobes diferents reptes. Un d'aquest ha estat el de fer una critica a un concert de la Mónica Naranjo com si hagués hagut d'anar a veure'l en viu i en directe. El concert era l'estrena de la gira Stage al Palacio de los Deportes de Madrid i evidentment me l'he hagut de tragar tot. Deixo aquí el resultat:


Creure és poder

Si no hagués vist el cartell i mirant l’escenari pensaria que el concert és d’un grup de heavy o alguna cosa per l’estil. Faig una ullada al públic i ja ho tinc clar. Només pot tocar Mònica Naranjo. Arrecades d’aro de diàmetre exagerat, cuetes, piercings, algun tatuatge i infinitat de tangues per sobre els pantalons. Les “Juanis” que Bigas Luna tan bé va retratar, juntes a un mateix recinte. I és que la figuerenca és la única capaç de portar aquesta fauna al Palacio de los Deportes de Madrid, molt més acostumada a anar a discoteques amb música infumable amb un volum considerable que anar a concerts on s’ha mirar i escoltar el que canta una o varies persones.

La Naranjo ja no porta el cabell de dos colors. S’ha fet gran artísticament. Després de 7 anys en silenci tornava davant del seu públic. Un públic entregat tot i que la figuerenca no havia ni sortit a l’escenari. Ho va fer de forma “espectacular”. Arribant des de l’aire penjada com ho podria haver fet el mateix Bono dels U2 fa vint anys. Però és igual, la massa va rugir per veure la seva diva.

Amb una estètica fosca i tenebrosa que hauria firmat el mateix Marylin Manson, Naranjo va començar amb dos plats forts: Resurrección i Desátame. I amb això ja va fer suficient per acabar de tenir el públic a la butxaca. Un públic que va poder veure com la Naranjo està a mig camí entre Camela i Linkin Park. I és et pot agradar la seva música, et pot agradar la seva estètica però s’ha de reconèixer que no és de les que s’encongeixen sobre l’escenari. Sinó el contrari, amb els seus moviments és la reina de la pista. Però si en qüestió de taules Naranjo compleix sobre l’escenari, amb la veu podem dir que menja apart. I és que la figuerenca emplena cada racó del recinte amb la seva veu poderosa que tant la caracteritza. Tant que fins i tot n’abusa (tot i que el seu públic no se’n doni ni compte).

Menció a part mereix l’actuació teatral quan portàvem aproximadament una hora de concert. Actuació totalment prescindible que la figuerenca es podia haver estalviat ja que a més el playback era monumental. En canvi encertada va ser la decisió de deixar cantar als seus “coros” i donar-los més protagonisme a Idilio i d’aquesta manera deixar “reposar” l’espectacle. I el final com les festes majors del poble, amb la traca més llarga del magatzem: Sobreviviré. Un càntic meitat reivindicatiu meitat amenaçador.

I és que la Naranjo té corda per estona i no està ni molt menys enterrada tot i els 7 anys de silenci. Perquè la figuerenca té veu i talent. Potser no estan al servei de la bona música però repeteixo: té veu i talent. I sobretot una cosa que no fan els altres “artistes” que corren per la faràndula espanyola. Mònica Naranjo creu amb el que fa, i això, té mèrit.