Srebrenica

A les deu tothom a casa. A les onze els caps de setmana. És el toc de queda, una pràctica que aquí tenim més que abolida i que ens recorda als convulsos anys trenta. Però a Srebrenica encara està vigent. I és més que necessari. Aquest petit poble bosni és fred, fosc, trist, silenciós i molt, molt rencorós. Pocs es saluden. Uns van a uns bars, els altres a uns altres. No hi ha contacte, no hi ha conversa. No hi ha perdó.

Avui fa 13 anys, tot just 13 anys, de la matança més gran de persones al continent europeu desde la Segona Guerra Mundial. Srebrenica va veure com es feia en tres dies un genocidi brutal contra la població musulmana. Més de 8000 persones van ser assassinats per l'exercit serbo-bosnià de Ratko Mladic, criminal de guerra sobre el que encara pesa una ordre de busca i captura.

Juntament amb altres poblacions, Srebrenica va ser declarada zona neutral per les tropes de la ONU, fet que va comportar una emigració brutal de tota la població musulmana, que fugia de l'exercit serbo-bosnià, cap a aquest petit poble que no donava l'abast. Les tropes de Ratko Mladic finalment van arribar al poble i el van envoltar, els cascos blaus eren minoria i Mladic va negociar la presa del poble. No hi hauria trets, però la població masculina i femenina serien separats i deportats cap a altres pobles. Mares i filles a uns autobusos, pares i fills a uns altres. Les mares mai van tornar a veure els seus marits ni els seus fills. Resultat més de 8000 persones assassinades.

Tot això davant les tropes de la ONU, que sabien de sobres el que passaria, com també ho sabia la població civil.

Avui a Potocari, al costat de Srebrenica, s'hi ha celebrat un enterrament multitudinari. Durant tot l'any metges forenses s'encarreguen d'identificar trossets de restes de cadàvers que els serbis vàren destrossar. Avui plora Srebrenica. Hauria de plorar tothom. Però que importa, nosaltres ho tenim tot...