Una recomanació per si t'agrada llegir

No compartiria molt les idees d'Arturo Pérez-Reverte. De fet, defensaria tot el contrari del que fa ell. No vaig al Cafè Gijón de Madrid. Ni sóc tant intel·lectual com ell, però crec que les podria defensar prou bé amb un tallat al davant mentre ell fuma i parla d'una Espanya unida.

Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.

Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.

Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.

Això és la guerra!

Això és la guerra! és la millor frase que podria definir l'exposició de Robert Capa que avui s'acaba al MNAC. I és que la obra d'aquest fantàstic fotògraf ensenya precisament què és i què comporta una guerra.

Robert Capa va estar a la Guerra Civil Espanyola en dos fronts, el de Cordoba i el del Segre, va estar a la guerra Xino-Japonesa i més tard a la Segona Guerra Mundial tant al Desembarc de Normandia (una de les batalles més importants del conflicte) com a la lluita per entrar a Alemanya per part dels americans ja durant l'últim any de la guerra, el 1945. Una vida avorrida la de Robert Capa...

En tots aquests conflictes Capa immortalitza la guerra tal com és. Tant a primera linia del front com a la reraguarda, perquè tant els que estan a un lloc com a un altre pateixen, de diferent manera, les conseqüències d'un conflicte.

Acompanyant a Capa, com en la vida real, hi ha Gerda Taro. Una de les fotògrafes amb més talent que van apareixer també durant la Guerra civil. Aixafada per un tanc durant la guerra, no va poder allargar, com Capa, la seva llegenda. Tot i això, l'exposicio de Taro ens ensenya l'enorme talent i el gran treball de la polaca malgrat el poc temps en que va estar treballant a Espanya.

Avui mateix s'acaben aquestes dues exposicions en que el visitant no se n'adona i ha passat més de dues hores mirant fotografies, revistes i documents d'aquests dos genis de la fotografia. Una proposta d'allò més interessant que oferia el MNAC aprofitant la celebració del 70 aniversari de la fi de la Guerra Civil, una guerra que ha marcat profundament el país i que gràcies a gent com Capa o Taro, avui en sabem una mica més del que es va fer i patir durant aquell conflicte. Alguns però només en volen saber una part...o la seva part. Altres res.

Conflicte de civilizacions

Osetia del Sur comença a ser notícia masses dies (i sembla que ho seguirà sent) com per no parlar-ne. La regió, que pertany a Georgia, feia temps que demanava la seva independència de Georgia, ja que la seva població és d'orígen rus; i aquesta "independència" l'acostaria cap a Moscou i l'allunyaria de Tbilisi.

Davant la sublevació, Georgia no s'ho va pensar dos cops i mitjançant les armes va voler sufocar les ansies d'independència de la regió, obviant que al darrera hi havia la gran Rússia. Aquesta sense pensar-s'ho dos cops no tan sols va ajudar als rebels, sinó que va aprofitar per bombardejar més enllà de la regió alegant els possibles genocidis en contra la població russa de la zona, evidentment els bombardejos no anaven a objectius militars sinó sobre la població civil, una població aterrada que ha hagut de fugir del país.

Georgia per la seva banda, s'ha vist superada en tot moment i s'ha vist obligada a retirar-se d'un lloc on no hauria d'haver entrat mai per la força. Ara corrents, demana perdó i accepta qualsevol resolució o solució, en aquest cas la única, la proposada per França com a país governant de torn de la Unió Europea.

Rússia per tant, ja té el que volia. Una guerra on demostrar al món, i sobretot als Estats Units el seu potencial. Una guerra on anivellar la balança que pesava més d'una banda gràcies a Kosovo. Osetia del Sur tornarà a anivellar la balança. La situació ens porta fins als pitjors anys de la guerra freda on qualsevol acció d'una gran superpotència (o dels seus satèl·lits) podia tenir una acció inmediata. (La història és cíclica?)

Aquest conflicte de civilitzacions, aquest equilibri del que parlàvem, és simplement una demostració de poder que ha costat en 2 o 3 dies uns 4000 morts i uns 30.000 refugiats. Com sempre qui guanya són els polítics, els estats, les grans multinacionals i les empreses d'armes. Qui perd és la gent. Per tant, una guerra com una altra. Una guerra com totes.

el carnicer de Sarajevo

Semblava que no podia ser i no els trobarien mai, però avui han trobat a un dels homes més buscats del planeta, Radovan Karadzic. Aquest polític serbo bosnià, conegut per el sobrenom de "el carnicer de Sarajevo" ha estat trobat, per els serveis secrets serbis, amb l'ajuda d'un servei secret estranger no identificat (Mossad). Se'ns dubte, tal com acusa el seu germà, Karadzic ha estat trait.

Karadzic, responsable polític de 12.000 morts a Sarajevo i més de 8000 a Srebrenica, vivia tranquilament exercint la seva professió de metge a una clínica de medicina natural situada a Belgrad, amb una identitat falsa i amb una imatge totalment diferent.

A partir d'ara l'ex mandatari bosnià estarà retingut per les autoritats serbies i serà enviat a la ciutat holandesa de la Haya per ser jutjat pel tribunal internacional pels crims comesos durant la guerra de Bònsia.

Karadzic era, juntament em Radko Mladic, el criminal de guerra més buscat, i una de les condicions que posava la Unió Europea perquè Serbia entrés en el grup selecte, era trobar aquests dos criminals. El fet que el país balcànic s'alinï amb la Unió Europea l'allunya de Rússia, fet que als Estats Units ja li va bé. Avui Serbia està una mica més aprop d'aquest objectiu.

Si fa uns dies Srebrenica plorava els morts, avui les llàgrimes segur que seran d'alegria i de justícia.

Srebrenica

A les deu tothom a casa. A les onze els caps de setmana. És el toc de queda, una pràctica que aquí tenim més que abolida i que ens recorda als convulsos anys trenta. Però a Srebrenica encara està vigent. I és més que necessari. Aquest petit poble bosni és fred, fosc, trist, silenciós i molt, molt rencorós. Pocs es saluden. Uns van a uns bars, els altres a uns altres. No hi ha contacte, no hi ha conversa. No hi ha perdó.

Avui fa 13 anys, tot just 13 anys, de la matança més gran de persones al continent europeu desde la Segona Guerra Mundial. Srebrenica va veure com es feia en tres dies un genocidi brutal contra la població musulmana. Més de 8000 persones van ser assassinats per l'exercit serbo-bosnià de Ratko Mladic, criminal de guerra sobre el que encara pesa una ordre de busca i captura.

Juntament amb altres poblacions, Srebrenica va ser declarada zona neutral per les tropes de la ONU, fet que va comportar una emigració brutal de tota la població musulmana, que fugia de l'exercit serbo-bosnià, cap a aquest petit poble que no donava l'abast. Les tropes de Ratko Mladic finalment van arribar al poble i el van envoltar, els cascos blaus eren minoria i Mladic va negociar la presa del poble. No hi hauria trets, però la població masculina i femenina serien separats i deportats cap a altres pobles. Mares i filles a uns autobusos, pares i fills a uns altres. Les mares mai van tornar a veure els seus marits ni els seus fills. Resultat més de 8000 persones assassinades.

Tot això davant les tropes de la ONU, que sabien de sobres el que passaria, com també ho sabia la població civil.

Avui a Potocari, al costat de Srebrenica, s'hi ha celebrat un enterrament multitudinari. Durant tot l'any metges forenses s'encarreguen d'identificar trossets de restes de cadàvers que els serbis vàren destrossar. Avui plora Srebrenica. Hauria de plorar tothom. Però que importa, nosaltres ho tenim tot...

Bòsnia

Avui, com faig sovint, he recordat el meu viatge a Bòsnia. Com que tenia internet a les mans he decidit mirar alguns videos.

http://www.youtube.com/watch?v=eUFhwkEZHec&feature=email#

No diré res més. Us deixo el més fluixet que he trobat, però seria interessant fer un acte de valentia i mirar els videos que hi ha relacionats amb el que us deixo i fer un acte de valentia i veure el que es feia fa uns 15 anyets a dos hores d'aqui amb avió.

Repeteixo, a dos hores d'aquí fa 15 anys.