Resum de la setmana

M'ha agradat: La roda de premsa d'en Guardiola.
No m'ha agradat: No passar el pont a Palamós.

M'ha agradat: Les victòries del Palamós.
No m'ha agradat: gent, gent i gent per Barcelona.

M'ha agradat: La conferència sobre l'expoli a l'Iraq a la llibreria Altair.
No m'ha agradat: No poder anar a més coses d'aquestes.

M'ha agradat: L'exposicio de Robert Capa i Gerda Taro del MNAC.
No m'ha agradat: La connexió d'internet del veï.

M'ha agradat: La tornada a la normalitat...
No m'ha agradat: ...que la normalitat sigui tant normal.

M'ha agradat: Tornar a escoltar Coldplay després de molt de temps.
No m'ha agradat: Joan Laporta, Joan Oliver i els amics espies...lamentable.

Això és la guerra!

Això és la guerra! és la millor frase que podria definir l'exposició de Robert Capa que avui s'acaba al MNAC. I és que la obra d'aquest fantàstic fotògraf ensenya precisament què és i què comporta una guerra.

Robert Capa va estar a la Guerra Civil Espanyola en dos fronts, el de Cordoba i el del Segre, va estar a la guerra Xino-Japonesa i més tard a la Segona Guerra Mundial tant al Desembarc de Normandia (una de les batalles més importants del conflicte) com a la lluita per entrar a Alemanya per part dels americans ja durant l'últim any de la guerra, el 1945. Una vida avorrida la de Robert Capa...

En tots aquests conflictes Capa immortalitza la guerra tal com és. Tant a primera linia del front com a la reraguarda, perquè tant els que estan a un lloc com a un altre pateixen, de diferent manera, les conseqüències d'un conflicte.

Acompanyant a Capa, com en la vida real, hi ha Gerda Taro. Una de les fotògrafes amb més talent que van apareixer també durant la Guerra civil. Aixafada per un tanc durant la guerra, no va poder allargar, com Capa, la seva llegenda. Tot i això, l'exposicio de Taro ens ensenya l'enorme talent i el gran treball de la polaca malgrat el poc temps en que va estar treballant a Espanya.

Avui mateix s'acaben aquestes dues exposicions en que el visitant no se n'adona i ha passat més de dues hores mirant fotografies, revistes i documents d'aquests dos genis de la fotografia. Una proposta d'allò més interessant que oferia el MNAC aprofitant la celebració del 70 aniversari de la fi de la Guerra Civil, una guerra que ha marcat profundament el país i que gràcies a gent com Capa o Taro, avui en sabem una mica més del que es va fer i patir durant aquell conflicte. Alguns però només en volen saber una part...o la seva part. Altres res.

La meva pregunta al míster

Divendres. Roda de premsa de Guardiola prepartit Barça-Malaga. Jo allà per Gol TV USA. Em trobo amb tots els periodistes del mundillo: David Bernabéu del Cuatro, Marcos López del Periódico, Pepe Gutierrez de Antena 3 i evidentment el gran Josep Soldado de la Sexta.

Al rerafons de la roda de prensa hi ha la bomba informativa de l'espionatge als 4 vicepresidents. Tothom li pregunta a en Pep sobre el tema. Afectarà? Què n'opina?

Jo li parlo de futbol. Li pregunto (en castellà) pel Málaga. Què li preocupa de l'equip andalús? Evidentment el cor em va a mil i tinc la boca seca. No sigui que els altres periodistes es pensin que sóc el primo número 1. Tenim dret a dos preguntes així que li pregunto: La LFP té pensat posar els partits a les 3, et sembla bé? No creus que no es té en compte ni a jugadors ni a entrenadors? La seva resposta fa referència a Florentino i automàticament sé que això sortirà a tots els mitjans. Us deixo aquí la resposta...Josep Guardiola, un grande.

Fauna de Barcelona

Avui que és la festa de la Mercè, i per tant de Barcelona, us vull parlar d'un tipus de fauna que existeix a la ciutat comtal. Parlo de la típica persona que estàs al metro i et pregunta: "baixes?". Vull expressar el meu odi més profund envers aquestes persones. Solen ser dones per cert.

La típica dona que està al metro i que, tot i que falta una parada ja pren posicions. I et molesta. T'empeny una miqueta. Et mira. I finalment quan tu l'has ignorat per complet o t'has anat movent perquè no s'acosti a la porta ella et pregunta: "baixes?". De cop em vull la sang. I últimament responc amb un lleu moviment de cap que respon de forma afirmativa a la pregunta que més odio en el món.

Què més dona si baixo o no? De moment el metro va en marxa així que senyora, vostè encara no pot obrir la porta i baixar? I si no baixo, quan arribem ja m'apartaré!!! Que no veu que igualment el metro està a reventar i no em puc moure? Tan difícil és arribar a aquesta conclusió? Cal anar preguntant a tothom si baixa o no? Tanta pressa, tanta pressa per després perdres en un mar de gent i arribar tard a qualsevol lloc igualment. Perquè un no arriba tard o aviat als llocs depenen de si algú se li ha posat al davant a la porta del metro o no.

És per això que en un dia tant assenyalat per la ciutat de Barcelona volia denunciar, criticar, odiar, insultar i menysprear a aquestes dones (repeteixo que són majoritariament dones...eviteu el comentari de si sóc masclista i tal) que es mereixen la tortura més gran que mai s'hagi inventat la temuda Inquisició Espanyola. A totes elles: Males festes de la Mercè!

Resultats de l'enquesta: Ets català?

Tretze votants d'aquest bloc són catalans. O sigui majoria catalana en aquest bloc...és el que té escriure un bloc en català...ja se que ens autolimitem utilitzant la nostra llengua però és el que hi ha, som així de tossuts i fem com la majoria del món, utilitzem la nostra llengua.

Després ha aparegut el vot repelent, el del ciutadà del món, amb tres vots. Jo sempre dic que dir que un és ciutadà del món és com dir que t'agraden totes les músiques, que escoltes de tot. Fa moooolta ràbia aquestes dues respostes. Son repel·lents de veritat...perdoneu-me però ja em foto nerviós.

I per últim, cap vot per la opció de no sentir-se català. Genial perquè ser català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, per tant, esteu tots treballant i això en els temps que corren és molt, molt positiu.

La deriva de la directiva

Avui els aficionats i socis del Barça ens llevem amb la noticia de que quatre vicepresidents del club van ser espiats. Pel que sembla Boix, Franquesa, Yuste i Ferrer van patir seguiments de la seva vida personal i laboral perquè qualsevol informació negativa pogués ser utilitzada en contra dels possibles candidats a la presidencia del club.

Que se sàpiga, només Ferrer, ha sonat com a possible candidat continuista de l'actual directiva. O sigui que l'excusa de espiar a un futur candidat aquí no serveix. Perquè els altres tres no s'han posicionat mai en aquest sentit.

Més enllà de plantejar-nos la legalitat o la ètica d'aquesta pràctica ens hauriem de plantejar per què passen aquestes coses en un club de futbol. Pel que sembla ni el mateix Joan Laporta ho sabia i tot va estar portat per el senyor Oliver. Més enfeinat, pel que sembla, en mantenir la seva cadira que no en el futur del Club.

Tot això evidentment demostra un cop més la deriva, no ja del president Laporta, sinó de tota la Junta directiva. Una junta incapaç de ser transperent, neta i comunicativa amb si mateixos...imagineu-vos com han de ser de comunicatius amb els socis!!!

El senyor Laporta amb totes les seves ficades de peus a la galleda i el senyor Oliver no se'n donen compte però el que estan fent és aplanar un camí que sembla que cada cop té menys pedres. Un camí que fa temps que ja ha començat el senyor Sandro Rosell.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Treballar al camp nou.
No m'ha agradat: el 5 a 0 del Madrid.

M'ha agradat: La chica del Tirso.
No m'ha agradat: El diluvi universal d'avui.

M'ha agradat: Em queda un dia.
No m'ha agradat: Un dia que tinc festa (dilluns) i diluvia.

M'ha agradat: Setmana curta. La Mercè.
No m'ha agradat: Aixecar-me aviat (massa) 2 cops aquesta setmana.

M'ha agradat: Aquest reportatge
No m'ha agradat: Fèlix Millet, el primer de molts. Una vergonya.

M'ha agradat: que els que llegeixen el bloc siguin catalans (és lo que té escriure en català)
No m'ha agradat: Alicia Sánchez Camacho...que vol ser la primera presidenta de la història de Catalunya. Sense paraules.

Les 5 raons

Desde la Diada que els mitjans de comunicació parlen de la figura de Joan Laporta com a possible líder del nou independentisme català. La veritat és que fa temps que hi ha rumors al respecte i el president del Barça mai els ha volgut apagar. Ara però se'l rifen els partits polítics i tot apunta que acabarà a Reagrupament.cat al costat de Joan Carretero. Laporta però no li agrada ser número 2 de res. Li encanta estar a primera línia. És per això que molts no estem d'acord en que pugui arribar a ser el líder del moviment independentista.

Escric 5 raons per les quals crec que Laporta no s'ha de posar en política:

Perquè és el president del Barça.

Perquè el moviment independentista necessita una persona que uneixi i Laporta no ho farà.

Perquè quan el 60% per cent dels socis del Barça que van anar a votar la mocio de censura no el volia no va marxar. Qui m'assegura que si és el president de la Generalitat no farà el mateix?

Perquè Catalunya no necessita tanta prepotència...d'això ja anem sobrats.

Perquè no veig a Sala i Martín de Conseller d'Economia o Johan Cruyff a Interior.

Possibles titulars per un futur:

Catalunya aconsegueix la independència.

Andreita Janeiro Esteban es treu la primaria als 18 anys.

L’Atletico de Madrid campió de la Champions.

José Montilla es treu el batxillerat.

Jaume Roures es queda sense un duro.

Els aficionats del Barça saben quin dia i quina hora i per quin canal jugarà el seu equip la setmana que ve.

Barcelona acull un total de 25 manifestacions durant la Diada.

Mort un home de 90 anys de grip A a Albacete. És la víctima número 29.786 de l’Estat Espanyol.

Els nens de Catalunya ja no saben escriure. Només teclegen.

L’Estat Espanyol ja té 15 premis Nobel.

Hereu enxampat amb una puta a una cantonada de la Plaça de Sant Jaume.

Espanya vota No a quedar-se amb Catalunya.

Raons per no creure en la democràcia (V)

Resum de la setmana

M'ha agradat: Que els nens tornin a cole...
No m'ha agradat: ...els temes d'educació que toquen fer a la feina...

M'ha agradat: El camp de l'Espanyol...
No m'ha agradat: ...que sigui de l'Espanyol.

M'ha agradat: La victòria del Palamós...
No m'ha agradat: ...no haver-hi estat.

M'ha agradat: Que quedi una setmana.
No m'ha agradat: No anar a Palamós.

M'ha agradat: La "meva" Diada...
No m'ha agradat: ...moltes coses de la Diada.

M'ha agradat: El Sí d'Arenys de Munt.
No m'ha agradat: La decisió del jutge de deixar fer la manifestació (al cap i a la fi el jutge és el verdader culpable)

M'ha agradat: guanyar l'aposta d'aquesta setmana (Ajax, Palamós i Fulham).
No m'ha agradat: no poder visitar (de moment) un camp com el Giuseppe Meazza.

Primera visita a un camp de l'Espanyol

Surto del camp de l'Espanyol amb diferents sensacions. I això és precisament el que m'espanta: em pensava que em deixaria indiferent però no. Aquest camp impacta.

Només d'entrar i estar a la grada palpes que allò és un camp. No un estadi. Allà si va a veure futbol amb tot el que això comporta. Cridar, gaudir, emocionar-se, protestar...això és el que fa l'afició de l'Espanyol fins i tot abans de començar el partit.
Surt a escalfar el Madrid i la xiulada, tot i que no hi és tothom encara, és monumental. "Sorprenent" penso. La casa de l'Espanyol sempre havia estat la segona residència dels blancs però alguna cosa ha canviat. Potser la prepotència del Madrid o que ara amb un camp pròpi l'Espanyol es vol fer gran. Com el nen que protesta al pare a una certa edat.

El cas és que està a punt de començar el partit i se'm posa la pell de gallina. Minut de silenci per el soci número del club i per Dani Jarque. Amb el Cant dels Ocells de fons baixa una enorme pancarta amb el rostre del capità de l'Espanyol que diu: "No t'oblidem!". I és cert. Els aficionats de l'Espanyol no obliden a Jarque i ho demostren en les diferents fases del partit. En especial el minut 21 en que tot el camp crida el nom de Jarque i se'm torna a posar la pell de gallina.

L'afició del l'Espanyol canta, xiula i protesta. Apreta al seu equip però no n'hi ha prou. Avui el Madrid guanya contra 11, 12 o 13. Però en algunes fases del partit m'adono que jo mateix vull que guanyi l'Espanyol..."com m'he de veure" - penso. Després de fer una mica de feina abandono el camp amb la sensació d'haver estat a un gran camp de futbol on el públic guanyarà uns quants punts pel seu equip tot i que aquest ha de millorar, tant tècnicament com fisicament i moralment. Marxo de Cornellà amb la lliçó apresa. El que més importa és el futbol. La pilota. La gent. Els sentiments. Les ganes de guanyar. Les emocions. Els crits. Sentir els colors. No importa de quin estadi marxis si t'ho has passat bé.

P.D: No m'he tornat boig ni m'he fet de l'Espanyol.

Conclusions de la Diada

Ara per diferents motius, principalment temps i ganes, feia temps que no escrivia. La diada però és un bon motiu per reincorporar-me a l'escriptura i afegir unes quantes paraules a aquest bloc. No entraré en el debat de si ha de ser l'11 de Setembre o Sant Jordi quan els catalans tinguem la nostra festa nacional. Crec que el comportament civic del poble català a les dues jornades diu bastant sobre quan s'hauria de celebrar.

En fi, torno a escriure perquè la jornada ha donat molt, molt de si, i cal treure'n conclusions:

Som un país de pandereta: Com cada any celebrem una derrota i aprofitem només aquest dia per treure la part més independentista, o d'autogovern segons alguns, mentre la resta de l'any la deixem aparcada. Parlo dels politics evidentment.

El fossar de les moreres: Aviat serà el fossar de les merdetes. Cada diada hi ha crispació, baralles i crits. I mentrestant nosaltres dividits. Intolerancia al cent per cent i mentre tant riuren i riuen desde Madrid.

Noa i el seu orígen: Diria que Iniciativa està per sota el nivell polític d'aquest país, però no, el nivell polític és lamentable. Si de cas està per sota del nivell del país. Com pot ser que un partit que està al govern es dediqui a fer aquestes manifestacions contra l'Estat d'Israel? Que ens volen enfonsar o què? Per començar Noa no és Israel, si de cas és israeliana. I si tant defensem la llibertat d'expressió fem-ho per tots. Inclosos els que diuen coses que no compartim. El que deia, que no estan a l'altura.

Laporta: El president del Barça confirma diada rera diada que vol ser el Kennedy català. Vol posar-se en política i a un any que el facin saltar de la cadira de Can Barça ja comença a fer-se un lloc. Se'ns dubte un dels protagonistes de la jornada. Si senyor Jan...com a tu t'agrada!

La sentència del Tribunal Constitucional: La gent no parava de parlar d'això. Era un no parar! Tan la gent que passejava per la ciutadella, com els d'Arc de Triomf, com els de Ciutat Vella...la gent no parla d'això. Importen coses més bàsiques i elementals com els problemes econòmics, laborals, la falta de ètica en les institucions estatals o la immigració. No la sentència del TC.

Manifestants: Com sempre els mateixos: Els que demanen la independencia, els que demanen la custodia compartida, els que demanen seleccions catalanes. Uns clàssics amb als que hi estic totalment a favor. Aquest any si afegeixen, per desgràcia, la gent de Nissan i Roca. El que dèiem: A la gent li importen altres temes que no els que ens inflen els mitjans de comunicació.

L'estatua de Rafel de Casanovas: Un dels grans clàssics de la diada i per tant, un dels actes més lamentables de la jornada. Lamentables uns per xiular tot aquell que va a entregar flors a l'antic conseller en cap (tallat, per cert, que li va quedar). Altres per seguir anant-hi cada any i aguantar el que aguanten.
Per uns: Tranquils que no s'és més o menys català per no entregar un ram de flors a una estàtua!
Pels altres: Tranquils, que no s'és més o menys català si no es va a xiular i a insultar als polítics!!