La cara i la creu d'Àfrica

Que l'Àfrica és el continent que més ajuda necessita ho sabem tots. Milers de nens, homes i dones moren de gana cada dia sense el nostre món faci res. Tot i això, no tot el que passa al gran continent verd és negatiu. Sempre hi ha gent que lluita per canviar la realitat del seu entorn. I a vegades ho aconsegueix.

Això és el que intentava dir l'exposició: Àfrica. Cares i creus. Una mostra que va tancar les seves portes al Palau Robert de Barcelona i que estava organitzada per l'associació Àfrica Digna. Una manera original de presentar el continent africà. Una manera original de sensibilització. La cara i la creu d'una mateixa moneda: Àfrica.


A la creu, xifres que esgarrifen. 400 milions de persones viuen amb tan sols un euro diari, 854 milions passen gana o 72 milions de nens no van al col·legi. Uns números que no són només xifres sinó, recordem'ho, persones.


A la cara persones que lluiten per canviar el seu destí. La seva familia. El seu poble. El seu continent. Com per exemple en Moses, que després de la mort del seu fill durant el part, va decidir estudiar per poder muntar al seu barri un centre de diagnosi ecogràfica i evitar així la mort d'altres nens per una mala diagnosi. O com la Mamma Damaris recuperarà la vista gràcies a una operació i podrà, finalment, conèixer els seus néts.

Una petita exposició que ensenya la vida quotidiana i les reflexions d'aquells que són la cara d'Àfrica. La superació del continent. Però a l'hora una mostra que pretén sensibilitzar la població d'aquí, que paga per un croisant un euro, mentre que amb aquesta quantitat al dia hi ha 1.400 milions que han de subsitir. Per pensar-hi.

Srebrenica 15 anys després a Barcelona

Ahir tot i l'enorme tromba d'aigua que va caure sobre Barcelona es va inaugurar l'exposició: Srebrenica. Memòria d'un genocidi. Un recull de fotografies d'Alfons Rodríguez, de la tristament famosa població bosniana. En aquest petit punt enmig de les muntanyes, l'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes van assassinar més de vuit mil persones amb tan sols dos dies pel sol fet de ser musulmanes. Tot gràcies a la desídia internacional i a la inoperància i la covardia dels cascos blaus holandesos establerts a la zona.

Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.

Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.

En tot cas una exposició que pretén, i ho aconsegueix, reflexar la societat bosniana del moment. Les seves pors. Els seus traumes. Els seus problemes. Les seves mirades encara ara tristes.

A tot això, encara no he dit on està aquest recull de fotografies. Es pot trobar al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un luxe. Finalitzada la ullada a les fotografies m'encamino cap als jardins de l'edifici. No els havia vist mai. No els havia visitat mai. Una munió d'arbres de diferents espècies, arbustos, rierols i estancs amb peixos converteixen el centre de Barcelona amb un lloc privilegiat. Per estudiants, professors i visitants com jo. M'assento en un banc a contemplar i a llegir una mica, al cap i a la fi estic al lloc adient. En fi, tot plegat molt recomanable.

Això és la guerra!

Això és la guerra! és la millor frase que podria definir l'exposició de Robert Capa que avui s'acaba al MNAC. I és que la obra d'aquest fantàstic fotògraf ensenya precisament què és i què comporta una guerra.

Robert Capa va estar a la Guerra Civil Espanyola en dos fronts, el de Cordoba i el del Segre, va estar a la guerra Xino-Japonesa i més tard a la Segona Guerra Mundial tant al Desembarc de Normandia (una de les batalles més importants del conflicte) com a la lluita per entrar a Alemanya per part dels americans ja durant l'últim any de la guerra, el 1945. Una vida avorrida la de Robert Capa...

En tots aquests conflictes Capa immortalitza la guerra tal com és. Tant a primera linia del front com a la reraguarda, perquè tant els que estan a un lloc com a un altre pateixen, de diferent manera, les conseqüències d'un conflicte.

Acompanyant a Capa, com en la vida real, hi ha Gerda Taro. Una de les fotògrafes amb més talent que van apareixer també durant la Guerra civil. Aixafada per un tanc durant la guerra, no va poder allargar, com Capa, la seva llegenda. Tot i això, l'exposicio de Taro ens ensenya l'enorme talent i el gran treball de la polaca malgrat el poc temps en que va estar treballant a Espanya.

Avui mateix s'acaben aquestes dues exposicions en que el visitant no se n'adona i ha passat més de dues hores mirant fotografies, revistes i documents d'aquests dos genis de la fotografia. Una proposta d'allò més interessant que oferia el MNAC aprofitant la celebració del 70 aniversari de la fi de la Guerra Civil, una guerra que ha marcat profundament el país i que gràcies a gent com Capa o Taro, avui en sabem una mica més del que es va fer i patir durant aquell conflicte. Alguns però només en volen saber una part...o la seva part. Altres res.

Está pintado así y así!!!

"Pero esto es una mierda! Pero si está pintado así y así (gest de petites pinzellades)!" aquestes van ser les paraules i els gestos d'una de les visitants només entrar l'exposició Joaquím Mir. Antològica 1973-1940. Davant d'aquesta frase la meva mare i jo vam mirar-nos amb una cara de incredulitat. No podia ser.

L'exposició que es pot anar a veure al Caixa Forum relata la vida del pintor impressionista català des dels seus inicis amb la Colla del Safrà fins al final dels seus dies a Vilanova i la Geltrú.

En la mostra es pot veure l'evolució del pintor i les diferents etapes dividides per sales, tot i que la meva mare i jo no perdem de vista la curiosa dona que ens ha fet canviar les cares només entrar a la exposició. La dona s'acosta perillosament als quadres. Molt perillosament. I ho fa a totes i cadascuna de les habitacions de la mostra on cada estancia representa una etapa del pintor i es pot anar veien la seva evolució des de un estil més modernista fins a un estil ja més impressionista. Evolució que en part ve marcada pels seus canvis de residència on Mallorca sembla el seu punt àlgid a jutjar per l'exposició. Com tots els impressionistes Mir utilitza de forma màgica els colors i fa el que feien tots, aquella obsessió que tenien per pintar les mateixes coses segons l'hora del dia. Un clàssic.

La dona s'acosta en excés. No para de moure's. I parla. Comenta els quadres. Se'ls mira. Però no pot ser una experta -diem la meva mare i jo- el primer comentari l'ha delatat. Descobrim al final que va amb un grup guiats per una noia. Són d'un centre per esquizofrènics o alguna cosa així. Desvetllem al final la incognita que ens tenia preocupats a la meva mare i a mi. Respirem tranquils. No ha passat res a cap quadre. A per cert, l'exposició bé. La podeu anar a veure fins al 26 d'abril i és totalment gratuïta.

Sorolla. Visió d'Espanya

La cultura gratis és un dels pocs avantatges dels que disposa l'estat del benestar. Si disposeu de inquietuds culturals i temps podeu visitar de forma totalment gratuïta la exposició Sorolla. Visió d'Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America que es pot veure fins al 3 de maig al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

A través de dues sales el visitant pot veure el resultat de l'encàrrec que va fer la societat americana al pintor per tal que retratés l'Espanya del moment. Sorolla ho fa amb el seu particular punt de vista i amb els seu espectacular tractament del traç i el color tant característic d'ell i que l'ha fet passar a la història. Gràcies a 14 plafons , fets pel pintor valencià, els nostres ulls es poden traslladar en el temps i en l'espai per veure com com Sorolla va retratar per a la Hispanic Society of America les diferents regions d'una Espanya plena del que ara diriem que són tòpics però que en aquella època eren realitats: flamenques i toreros a Andalusia, homes amb barretina a Catalunya, gaites a Galicia i boines a Euskadi...

Ens pot agradar més o menys com Sorolla retrata el país, el que està clar és que nosaltres no hi erem i no podrem jutjar mai si l'artista va caure en els tòpics o no. El que si podem fer és passar-nos pel MNAC a contemplar aquestes 14 meravelles i els més de 50 esboços que l'acompanyen. I el preu de l'entrada no és excusa...