Ultimament tinc una nova obsessió que comença a ser una paranoia. Veig molts cecs pel carrer. Sí, sí, no paro de veure gent amb bastó per Barcelona sigui el barri que sigui. A prop de la Monumental. A Diagonal amb Francesc Macià. A Passeig de Gràcia. Vaig a Palamós i em trobo una parella de cecs caminant pel Passeig. I la meva paranoia ha anat augmentant. I això em preocupa, i sobretot, m'ha fet reflexionar.
El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.
Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.
Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.
El mèrit i la capacitat de superació que té aquesta gent és brutal. Perquè si una persona amb vista ja té barreras en el dia a dia, una cega, en té vint mil més. Què me'n dieu d'agafar el bus correcte? De girar al carrer que toca? D'anar de compres i vestir-se com pertoca? D'anar al super? De llegir? De fer esport? Són accions que nosaltres trobem la mar de normals però que per aquest col·lectiu es pot convertir en un suplici. I nosaltres a més fem poc per ajudar-los. Els semàfors, per exemple, pocs, per no dir ni un, tenen la senyal sonora. A molts llocs no hi ha marques al terra que senyalin res. Tampoc audios informatius.
Res. Una petita reflexió sobre lo molt que ens queixem de tot i lo fàcil que ho tenim. També una petita crida en favor d'aquest col·lectiu del que ningú parla i a qui poca gent ajuda i té en compte. Podria dir allò de que potser som nosaltres els que no hi veiem...però queda molt i molt cursi.
Miraré de canviar de paranoia. Ho prometo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada