Una contracrònica lennoniana (macabra i sentimental)

Si no ets dels que es posa histèric a l'avió, posar-te al costat de la finestra és el millor (rodolí). I si li poses una bona banda sonora de fons, ja és insuperable. Sona Madrid de Pereza. Gràcies a la petita obertura pots veure les carreteres i rius que semblen venes d'un cos humà. Les casetes. Els camps delimitats perfectement. I sobretot, els núvols. Sona Por mi tripa de Pereza. Impresionant. La sensació d'estar per sobre aquella immensitat. Amb aquella textura. Fent allò de buscar formes als núvols que recordin a alguna cosa o algú. Un clàssic.

Em giro i veig un gordo amb barba al meu costat. Una pinta de Madrid que no se la treu de sobre. Sona Windsor de Pereza. El tiu es mira l'assafata amb aquell somriure de l'home que no recorda com es folla sense pagar. Amb ganes de pagar 100 euros per amor a curt termini.

Aquesta imatge em mata. I el meu pensament fa un tomb. Miro a fora. I a dins. "És impossible que ens salvem" penso. Ara sona Sing de Travis. Si tenim un accident les possibilitats són mínimes. L'avió quedaria destrossat i nosaltes amb ell. Miro al meu davant. Les cames toquen la cadira del meu davant. I tinc menys de mig mentre entre aquesta i el meu pit. I com jo unes dos centes persones. Sona Reoffender de Travis. Apretades en un espai reduït. Amb sort si tenim un accident i no pico amb el cap al davant o al costat se'm clavarà part de la cadira del davant al pit. Penso en què faria si tingués l'accident. No dubtaria en trepitjar el gordo que tinc al davant per arribar al passadís. Això si el xoc no m'ha amputat les cames.

Torno a mirar la finestra. Ara toca moment sentimental. Canvio a Coldplay: Violet Hill (com m'agrada!). Començo a pensar en la sensació de volar. Amb la sensació que té un pilot amb un avió a les mans. Amb tot el cel al seu davant. El somni de qualsevol persona. Volar. I miro avall. Poblets de la España profunda. Que bé que viuen ells! penso. Amb el seu hortet, les seves cabres, la seva caseta. A sopar. Al bar. I la culpa de tot lo dolent és dels catalans. Quina sort em repeteixo i mentrestant sona Life in Technicolor de Coldplay.

Mentre decideixo escoltar una mica de música en català, em giro i veig el madrileño dormint. Descamisat. Penso en si salvaria a algú en un accident. Suposo que si. A ell no. En tot cas sóc del parer de Chuck Palahniuk. Posar-se la mascara d'oxigen mentre caigués l'avió no serviria per res. Només t'adorm. Molts però ja han mort d'un atac de cor. D'aquesta manera recordo trossos del llibre: em despero a Dubai. Em desperto a Nova York. Em despero a Manila. Em despeto a París. Gran llibre. Gran peli.

Estem a punt d'arribar. Fi de la travessia lennoniana. Fi dels contrastos. Fi de la paranoia macabra i fi del sentimentalisme. Tornem a la realitat, he de tornar a la feina. Som a terra i agafo els movils. Els tinc els dos oberts i cap d'ells ni apagat ni en silenci. Efectivament tornem a la realitat.