Edimburg Dia 1

Escric el que diré del meu primer dia a Edimburg des d'un McDonalds. No hi ha res menys literari que un restaurant de menjar ràpid. Acabo d'arribar, estic esperant a l'amfitriona, la gana apreta i els restaurants dignes que hi han oberts tenen vistes al Castle Rock. Ho sigui són pijos i cars. Diria que la que canta ara mateix per la ràdio és una de les germanes The Corrs. Si puc no tornaré més a un McDonalds en tot el viatge, de fet, feia anys que no entrava a cap.

Espero que l'Eli agafi el telèfon després de cinc trucades, no sé a on anar així que no tinc més remei que esperar. Al McDonalds estic sol. Ara sona la nova de Robbie Williams i el paki que m'ha servit, emboigeix. Se la sap tota!

El viatge bé. Amb temps i sense presses tot va més rodat. Una mica de cua per facturar, però és el normal. A part d'això, el pilot s'ha entestat a espantar-nos a tots en el tram final del vol. S'han borrat les cares d'alegria del viatger que arriba al seu destir. Demà no sé que faré. Ni qué miraré. Suposo que començaré per lo típic. Royal Mail, Castle Rock...

La primera impressió d'Edimburg és bona. Edificis victorians, de capital. Fosc com totes les ciutats de les illes britàniques. Poca gent. Però repeteixo, es la primera impressió i crec que poden més les ganes del viatge que la impressió real que fins ara m'ha ensenyat la ciutat. Veurem si Edimburg em sedueix. Jo crec que sí.

Finalment arribo allà on treballa l'Eli, però m'he d'esperar. Em recomana el bar del davant, Indigo Bar, es diu. De lo més "pijet". Just quan entro comença She's Electric d'Oasis. I amb un somriure a la boca sento que aquesta serà una gran ciutat. La següent cançó és Sweetest Thing d'U2...