Edimburg Dia 5

El cinquè dia l'aprofito per fer una mica de cultura. Sempre va bé. M'agrada anar de museus, pensava que era una espècie en perill d'exitinció però quan viatges pel món veus que hi ha molta gent que li interessa la pintura, el passat o la cultura en general.

Vaig al Museum of Scotland, a Chambers Street. És una de les joies de la corona del poble escocès ja que s'hi exposa tota la història del seu país. Des dels scots a l'Escòcia actual, passant per la resistència als romans, als anglesos, la renaixença i la il·lustració escocesa, o la revolució industrial que va patir tota Gran Bretanya.


És un d'aquells museus on hi ha una quantitat enorme de coses per veure i llegir, i per tant, una quantitat enorme d'informació. Tot i això, també està pensat perquè sigui amè i en ell s'hi poden trobar objectes com una filadora del segle XVIII, una casa semblant a la que podia ser una casa d'una familia escocesa del segle XII o fins i tot, vestir tal i com ho fa un gaiter. Un museu pensat per no patir, i pensat pels nens ja que no hi ha la necessitat de mantenir-se en silenci tota l'estona. Resultat: M'hi passo tot el matí.

Dino i dedico la tarda a més museus. El National Gallery fan una exposició sobre pintors impressionistes. La intenció era anar-hi ja que aquí, no ho he dit abans, els museus són gratis. Sí, la cultura és gratis, no com altres llocs. El cas és que aquest cop s'ha de pagar, i bastant, així que decideixo no fer-ho, tot i ser molt fan de l'Impressionisme. Just al darrera hi ha una altra National Gallery, desconec la diferència, però aquesta no es paga. Entro, i a part de veure retrats de tots els segles, també en veig d'impressionistes, així que estic en paus amb mi mateix.

És mitja tarda i l'Eli ja ha sortit de treballar. Avui toca tour pel fons d'Edimburg. Amb l'excusa de les històries d'una tal Mary King's i els seus veïns, podreu fer-vos una idea de com vivia la gent de llavors. Pel que sembla, la ciutat s'ha anat construint sobre ella mateixa, i sota la famosa Royal Mail, s'hi amaga un laberint de carrers sota el terra. A això cal ajuntar-hi les històries de por que guarda Edimburg, així que aquest tour, a les fosques, resulta espectacular i molt recomanable. Vigileu amb els sustos del guia però...

Sortint passem per l'Elephant House, que us sonarà a xino a no ser que sigueu molt fans de Harry Potter. Sí, aquí va ser on J.K.Rowling va pensar i escriure les històries del ja famós aprenent de mag mentre estava a l'atur. Un lloc bastant acollidor i amb unes grans vistes.

Després toca fer la pinta de rigor. Juga Escòcia contra la República Txeca i és una bona excusa per anar a un pub. Un parell de pintes i apareix un grup de música. Un trio genial la veritat. Violí, banjo i contrabaix. L'home que toca el banjo és hiperactiu i va molt borratxo, però és l'estrella.

Tornant a casa fem una petita paradeta. Ho fem a un bar/cooperativa/ateneu/cafeteria on es fan concursos, trivials, concerts o exposicions. Sembla una casa ocupa. I la veritat és que val la pena. No serveixen alcohol així que si en vols te l'has de portar de casa. Curiós. Un altre recomenació de l'Eli que pel que sembla hi ha passat més d'una nit. Aquest és l'últim lloc del dia que visito abans d'arribar a casa, sopar, i caure mort a la banyera. Demà toca sortir d'Edimburg i fer una mica de patriotisme. Endinsar-se una miqueta en la verda Escòcia. Demà toca Stirling.

70 anys de Lennon

Avui John Lennon faria 70 anys. Poca cosa he de dir només que felicitats i gràcies. Moltes gràcies. Seguirem imaginant...

Edimburg Dia 4

Camino una mica per provar el meu primer, i últim, Scottish Breakfast. Ja ho sabeu, salsiches, ous, "haggis", mongetes amb tomàquet, torrades...i una bona parola de cafè amb llet. M'ha guanyat. No m'he l'he pogut acabar, tot i que diria que una temporada aquí i el meu estómac em permetria deixar el plat ben net. Hi he anat sol. Evidentment l'Eli s'estalvia aquest tipus de tràmit.


Torno al pis i toca caminar. Avui l'altre banda del Hollyrood Park. La muntanya, ens torna a oferir unes vistes de les ciutats excel·lents després d'una bona estona de camí. Val la pena, la veritat. A més, a la panoràmica se li afegeix un bonic llac, que diria que es diu Duddingston Loch. Per celebrar l'excursió baixem i anem al pub més antic d'Edimburg. Data del segle XIV, o sigui, que ha servit moltes i moltes pintes. És un bar digne de veure. Una reliquia. Amb detalls a cadascuna de les parets. Se'ns dubte un lloc que no hi vas si no conèixes algú de la ciutat. Evidentment fem una pinta per celebrar la visita i la caminadeta.



Toca dinar a casa l'Elisenda i ella marxa a treballar. Jo marxo cap al centre. La intenció és visitar la Camera Obscura, la catedral de Saint Gilles i comprar una samarreta de l'Hibernian. No aconsegueixo fer cap de les tres coses. Són les 5 quan arribo al centre i tot ja comença anar tancant. Així que em quedo sense veure visions i fets paranormals, em quedo sense poder veure la capella del card, i em quedo sense vestir la samarreta dels Hibs.

M'encamino cap a Cowgate. Famós per sortir a la primera escena, la de la persecució, de Trainspotting (Choose life). Després d'això em deixo perdre pels carrerons de la Old Town i veig l'Sky Line d'Edimburg. Realment espectacular. Pinta de rigor a un bar amb estètica americana, fan Hockey sobre gel a la televisió. És poc scotish però la pinta m'ha sortit per 2'50...

I avui, per ser avui, un extra. Una mica de música escocesa perquè creixin més flors a la finestra.

Edimburg Dia 3

Ahir vaig acabar el post amb l'incognita del sopar. Tocava anar a un restaurant espanyol per l'aniversari de la Maria, una amiga de la Eli, que feia 30 anys. Es confirma que les tapes d'aquí no són les d'allà. Simplement això. I bé, la nit va estar prou bé, sempre és bo conèixer persones i les seves situacions.

Avui ens hem aixecat tard. Més tard que ahir. Esmorzant poc, hem anar a veure el riu o Water of Leith, no gaire gran, que corre per la ciutat. Hem vist la part verda de la ciutat si és que la resta no és verda. Arbres, arbustos, ponts, cascades, caminets, en general naturalesa; i sobretot: silenci. Com si no estiguessim a una capital de país. Com si Edimburg no fos la ciutat de Transpotting. Una atmosfera ideal per les petites cases que estan al voltant del riu i que hem pogut deduir que no eren per cases per pobres.

Una bona passejada que ens ha portat fins a la Galleria d'Art Contemporani de la ciutat. El de sempre. Quadres que no passaran a la Història, per sort o per desgràcia, i un Picasso. Però sempre agrada anar a exposicions, almenys a mi. El més curiós potser, no han estat els quadres, sinó les escultures. No recordo l'autor però una taula i una cadira gegants ens han impressionat, com també una dona asseguda completament nua que semblava real. Molt real.

Després de la natura i l'art toca el menjar. Avui a caseta. Els Amics de les Arts serveixen a l'Eli per recordar d'on és realment, i poc després se'n va a treballar. Jo em quedo, llegeixo i marxo a fer el guiri. Simplement a caminar per la Royal Mail fins al Castell. És de nit i està il·luminat així que el panorama és insuperable. Bé, em poso Travis a l'Ipod i ara sí que la situació no es pot millorar.

Decideixo fer una Guinness ja que sóc aquí dalt i no tinc res a fer. L'Elisenda tornarà tard de la feina i he de fer temps. Una pinta i llegeixo Kapucinsky, que sempre queda bé. Molt de periodista.
Al cap d'una estona un tiu em demana per seure a la meva taula. El deixo, pensant que això es deu fer sovint aquí. No el conec de res. Però se'm posa just al meu davant. No diu res i es posa a llegir així que faig el mateix. Però fart de tenir un estrany a mig metre meu al final trenco el gel, i resulta que és alemany i això de seure a taula amb desconeguts es fa molt allà, almenys quan vaig estar a Munich ho feien. Total que és del nord d'Alemanya i està aquí per uns dies, com podria haver estat a un altre lloc. Si no ho he entès malament tenia uns dies lliures i volia fotre el camp. Total que li inflo el cap amb Catalunya i Espanya, suposo que quan surts de casa es multiplica el teu nacionalisme intern.

Toca sopar. Avui pizza d'allà on treballa l'Eli. Sopar i pinta a un bar realment singular, on les parets estan decorades, no només amb fotos d'Edimburg de fa uns anys o golfistes, sinó també de cartells de pel·lícules. Cada dia en passen una, i de fet, l'escull qui arriba abans. No hi ha tamborets o cadires sinó una espècie de plataforma que recorda una "haima", així que mig tumbats, amb les pintes i els cartells de Transpotting, Good Fellas o Breakfast at Tiffany's es crea una atmosfera genial.



Demà toca més Edimburg i caminar. Veurem que tal...

Edimburg Dia 2

Comencem el dia amb una muffin de xocolata al Black Medicine. Un bar on s'ajunten molts estudiants al matí a Nicolson Street. És una cafeteria moderneta. Amb pastissos, entrepants...etc. Una recomenació de l'Eli molt encertada.

El primer que visitem és un cementiri, però no un qualsevol. Un en el que l'activitat de fenòmens paranormals és la més alta d'Europa. Antigament s'hi assassinava tot aquell que no era protestant així que alguna ànima encara ronda per allà. Això diuen. El cementiri també té una cara amable, en aquest cas una cara de gos. És en Bobby, un gos que va estar durant anys acompanyant el seu amo, enterrat allà, fins que ell també va passar a l'altre barri. Un exemple de lleieltat.


Avui toca el més bàsic de la ciutat. Toca caminar també. Caminem fins al Castle Rock, edifici que corona Edimburg i visible des de molts punts de la ciutat. La joia de la corona. No hi entrem però estem pel voltant i veiem com, encara ara, treuen les graderies del festival de teatre que se celebra a l'estiu a la ciutat. A la plaça del davant infinitat de turistes i algun escocès amb la típica faldilla.

Baixem per la típica Royal Mail, plena de vida, botigues i turistes. Estem a la part vella de la ciutat. L'anomenada Old Town, així que podem veure també els carrerons estrets que fa anys debien desprendre olors inclassificables actualment. Souvenirs i botiguetes sobre el país: gaites, faldilles, postals, samarretes...Ens endinsem a una placeta amagada dedicada als escriptors. Al terra desenes de rajoles recorden els il·lustres artistes que ha donat aquesta ciutat i les seves frases més cèlebres.

La famosa milla acaba amb el Parlament Escocès, edifici relativament nou que va portar molta polèmica en el seu moment per el seu estil contemporani. D'aquí a Hollyrood Park, una immensitat de jardí al mig de la ciutat amb una petita muntanya, Artur's Seat, el tro de l'Artur. No pugem fins a dalt però no fa falta arribar fins al cim per veure les meravelloses vistes d'aquesta ciutat. Espectacular.


Toca caminar més i dinar. Ens endinsem al New Town i parem a The Standing Order. Un antic banc reconvertit en restaurant. Espectacular l'atmosfera. Sensacional. La sopresa del dia, es pot dir. Una volteta i un cafè al Pizzeria Express, l'Eli ha de treballar un xic. A les nou tenim sopar amb gent catalana...a un bar espanyol de Tapas. Ho sé, això no es fer turisme. És l'aniversari d'una i ella decideix. Veurem com és el menjar espanyol d'aquí, dubto que sigui igual que allà. Edimburg impressiona, però encara no fa miracles. Ja us ho explicaré...

Edimburg Dia 1

Escric el que diré del meu primer dia a Edimburg des d'un McDonalds. No hi ha res menys literari que un restaurant de menjar ràpid. Acabo d'arribar, estic esperant a l'amfitriona, la gana apreta i els restaurants dignes que hi han oberts tenen vistes al Castle Rock. Ho sigui són pijos i cars. Diria que la que canta ara mateix per la ràdio és una de les germanes The Corrs. Si puc no tornaré més a un McDonalds en tot el viatge, de fet, feia anys que no entrava a cap.

Espero que l'Eli agafi el telèfon després de cinc trucades, no sé a on anar així que no tinc més remei que esperar. Al McDonalds estic sol. Ara sona la nova de Robbie Williams i el paki que m'ha servit, emboigeix. Se la sap tota!

El viatge bé. Amb temps i sense presses tot va més rodat. Una mica de cua per facturar, però és el normal. A part d'això, el pilot s'ha entestat a espantar-nos a tots en el tram final del vol. S'han borrat les cares d'alegria del viatger que arriba al seu destir. Demà no sé que faré. Ni qué miraré. Suposo que començaré per lo típic. Royal Mail, Castle Rock...

La primera impressió d'Edimburg és bona. Edificis victorians, de capital. Fosc com totes les ciutats de les illes britàniques. Poca gent. Però repeteixo, es la primera impressió i crec que poden més les ganes del viatge que la impressió real que fins ara m'ha ensenyat la ciutat. Veurem si Edimburg em sedueix. Jo crec que sí.

Finalment arribo allà on treballa l'Eli, però m'he d'esperar. Em recomana el bar del davant, Indigo Bar, es diu. De lo més "pijet". Just quan entro comença She's Electric d'Oasis. I amb un somriure a la boca sento que aquesta serà una gran ciutat. La següent cançó és Sweetest Thing d'U2...

Torna Fran Healy

Fa poc feia referència a Travis i el seu futur. El grup s'ha separat, i com ja vaig dir, el seu ex-líder, Fran Healy, segueix fent música en solitari. Perquè això és el que sap fer. Perquè és la seva vida.
Doncs bé, el proper dia 4 d'Octubre (demà passat) surt el nou disc al mercat. S'anomena Wreckorder, un recull d'11 cançons on Healy intentarà convèncer els antics fans de Travis, que el grup, en certa manera, no ha mort.

Abans de poder escoltar el CD ja podeu veure el primer vídeo promocional. Buttercups, on l'escocès recorre els carrers de Nova York amb un taxi. Treu el cap de tant en tant per l'obertura del sostre, i quan torna a dins es troba amb antics amors indicant situació, nom i any. Cap d'aquestes relacions les recorda amb especial alegria. No sembla arrepentir-se d'haver-les deixat o que l'hagin abandonat.

La part graciosa del vídeo és quan apareix una ovella, la Maisy. On s'indica una petita relliscada del músic: Lonely in Inverness, Maisy, 1993. Humor escocès.

Tret d'una groupie, cap de les noies sembla estar contenta de compartir trajecte, tot i que diria que en la realitat, més d'una es deixaria la vida per estar al seient del darrera d'un cotxe amb l'ex-líder de Travis.

Al final, Healy fa el més sensat. Es queda amb la Maisy, l'ovella. Encara que fos negre, segur que hi ha infinitat d'homes que, repassant les dones de la seva vida, farien el mateix...