Manifiesto por la lengua común

Ja fa un parell de dies que es va començar una iniciativa lamentable de el diari el Mundo. És el Manifiesto por la lengua común. Si hem de ser sincers aquesta iniciativa no ens sorprèn gens, i més vinguent d'aquest diari. Aquest tipus de manifestos, plataformes i actes anticatalans ja comencen a ser normals i per tant els catalans ja en som inmunes o indiferents.

La qüestió del cas, i el que em vull la sang és que aquest manifest ha estat signat, no només per persones anònimes de qualsevol ciutat o poble d'Espanya, sinó que a més ha estat firmat per personalitats del món de la cultura espanyola. Gent culte. Suposats intel·lectuals. S'hi han adherit noms tan il·lustres com el de Carmen Posadas, Miguel Delibes, Mario Vargas Llosa, Arturo Pérez-Reverte, Fernando Savater (un clàssic) o artístes no tan coneguts com Luis Feito, Gustavo Torner o Eduardo Arroyo, escultors.

Aquests supostats intel·lectuals haurien de saber que Espanya deu ser l'únic Estat del món on la cultura sembla dividir més que sumar. I ells, intel·lectuals amb miopia cultural estan promovent aquesta divisió. Diuen que no hi ha millor manera de reafirmar una identitat que buscar un enemic comú. A Espanya els enemics són Euskadi i Catalunya, que semblen posar en perill el castellà, altrament i mal dit espanyol.

Tant se val si l'anglès està present continuament a la nostra vida diària. No importa que el xinès sembli ser el nou idioma internacional. L'objectiu és el català, aquest si que posa en perill el castellà.

La falta de sensibilització per les diferents cultures i idiomes de l'estat espanyol és alarmant. Com també ho és la manipulació i les mentides que només fan que dividir el país. I més tenint en compte que a part de dividir també pretent ser una campanya de màrqueting per tal que el mundo recuperi els seus nivells de vendes, que sembla que han baixat ultimament. Realment lamentable. I ho dic en castellà per si algú no m'enten: Realmente lamentable. Posats així un al costat de l'altre no són tan diferents.

Fernanda Moruno, de Castellbisbal

L'anunci més votat és el de l'osmosis de la Charo Loriente i la Fernanda Moruno. No en dubtava.

Sant Iker

En el món del futbol per molt que passin els anys, i amb ells les generacions, un país segueix tenint la mateixa mentalitat. Itàlia sempre serà Itàlia, sempre sortirà a defensar i a fer un gol al minut 90. Holanda sempre sortirà a tocar la pilota i a atacar. Anglaterra sortirà sempre com una cabra boja a buscar el gol, i si pot haver-hi alguna baralla entremig millor. Brasil farà sempre espectacle. I Espanya sempre perdrà jugant bé.

El món viu molt depressa i hi ha molts canvis. I no sé què ho fa però el futbol també està visquent alguns canvis. Itàlia no guanya per penals. Holanda ja no surt a guanyar el partit. Anglaterra no va ni a l'eurocopa. Brasil fa pena jugant. I Espanya guanya, patint, però guanya.

No puc saber les raons que han portat a aquests equips a ser l'altra cara de la moneda del que eren, però amb Espanya podria dir algunes raons. La primera té noms i cognoms. Iker Casillas. Aquest tiu es mereix una estàtua a alguna d'aquelles places que tenen per Madrid. La segona també té noms i cognoms Luis Aragonés, que s'ha atrevit a no portar als tumors que arrossegava Espanya des de feia massa temps...Raúl, Michel Salgado, Cañizares...

El sabio de Hortaleza ha estat més sabi que mai i s'ha sabut envoltar de grans jugadors, joves i amb ganes de guanyar.

Per culpa d'ells dos haurem de tragar Espanya a la tele una setmaneta més. Els hi queda Rússia, i a la final. Jo pronostico que pot ser un estiu molt duret pels catalans.

A l'ombra de l'ombra

El passat 23 d'Abril a part de tots els Jordis, Ruiz Zafón era l'estrella. L'autor de L'Ombra del Vent tornava a l'escena literaria després de set anys de "silenci" i "exil·li" a Los Ángeles. La raó era la presentació d'un nou llibre, El Juego del Ángel.

Editorial Planeta s'hi va bolcar i en va editar un milió d'exemplars. Era el llibre de l'any. Del segle. Un llibre d'intriga i acció que, com l'anterior, està ambientat a la Barcelona dels anys 20; fet que sembla que li donava encara més carisma, gràcia o diga-li com vulguis.

Han passat un o dos mesos i m'ha arribat a les mans. Llegeixo el llibre i veig que és una història que podria haver estat ambientada a qualsevol ciutat del món. Llegeixo i llegeixo i no consegueixo trobar-li la gràcia. Llegeixo i passen coses, poques. Llegeixo i fins a les últimes cent pàgines no hi ha ni mica d'emoció. Llegeixo aquestes últimes cent pàgines i em costa lligar caps. Amb perdó, em perdo.

Sempre és bo llegir, i si pot ser bons llibres. Aquest no ho és. No és ni molt menys ni la meitat de bon llibre del que és el seu germà gran: L'Ombra del Vent. La veritat, no el recomano. Hi ha millors maneras de perdre el temps.

Anuncis de la ràdio

Arran dels insuperables anuncis que escolto a la ràdio, sobretot a Rac1, obro una gran pregunta quin d'ells t'agrada més. Jo personalment sóc partidari del Grupo Corsa, si si, el de la Fernanda Moruno de Castellbisbal. No sé vosaltres, jo he posat diferents anuncis que m'han vingut al cap. Si voleu comentar algun anunci dels que no he posat o qualsevol altra cosa d'aquests meravellosos anuncis aquest és el vostre espai.

El President...dels ineptes.

Mira que hi havia opcions. I bones. Montilla, de Madre, Cirera...entre altres. Presidents i vicepresidents del govern de la Generalitat, dirigents del PP, del PSC, d'ERC. Gent que saps a què es dedica, gent que no saps ben bé què fa. Gent que saps què defensen i gent que no en tens n'hi idea. Homes i dones.

Però de tots ells sembla que el gran Artur Mas és el més inepte de la política catalana a jutgar per la votació d'aquesta pàgina. Artur Mas, cap de la oposició. President de Convergència. Fill de casa bona i guapo (gràcies!!!) oficial de Catalunya. El "gran hereu" de Jordi Pujol. L'home que ha guanyat dues eleccions i no ha acabat manant. La principal víctima del tripartit si no comptem la població. El fill que no sabien a on col·locar-lo i el van posar en la política. Territori d'ineptes. Territori en el que sembla que éll, a jutjar per la vostra opinió, és el rei.

La Justícia injusta

Que la justícia en aquest país és injusta ho sabiem desde fa temps. El passat 28 van detenir a un jove estudiant d'Història de Terrassa per haver cremat una bandera d'Espanya 5 anys abans. Francesc Argemí, en Franki, va ser jutjat i condemnat a 2 anys i mig de presó per cremar una bandera d'Espanya i per tant ultratge al país. Que la cremés o no no es va arribar a demostrar mai, però això en aquest país no importa.

En Franki avui ha sortit de la presó, després de recorrer la sentència s'ha aconseguit que estigui en un règim de assistència al centre penitenciari de Barcelona de dilluns a dijous i poder estar tot el dia fora això si, controlat.
Aquest cas s'afegeix a la condemna per cremar fotos del rei o a infinitat de condemnes injustes contra actes totalment lícits atenent-nos a la llibertat d'expressió. Cremar fotos del rei o banderas d'Espanya sembla que és totalment il·legal i en canvi cremar les imatges d'en Carod-Rovira o senyeres no és cap delicte. Aquesta és la injusta justicia d'aquest estat.

Per aquests tipus de casos la Justicia és implecable, per els lladres de carteres que actuen dia a dia a la Rambles, no. Per als empresaris que roben milions i milions d'euros, tampoc. Ni per als empresaris que gràcies a les seves fàbriques contaminen i maten milers d'animals. Ni per als constructors que construeixen allà on volen. Ni per als que venen droga a la porta de instituts i escoles. Ni per als polítics corruptes. Ni per als pederastes i violadors que reincideixen. Ni...
Avui s'ha fet una miqueta de justícia. Esperem que se'n faci algun dia en milers i milers de casos i l'Estat rectifiqui i demani perdó alguna vegada. Això si que seria just.

Luftwaffe

La llibertat d'expressió a part de tenir numerosos avantatges té infinitat de contrarietats. Entre altres coses permet expresar-se als ignorants. Que algú declari que el castellà està marginat a Catalunya ja no és noticia, de fet hi estem acostumats. Però és gràcies a la llibertat d'expressió, ignorants que ocupen alts càrrecs en empreses com Joachim Hunold, director general d'Air Berlín, tenen el seu minut de glòria.

A la revista de l'empresa va declarar que la llengua castellana estava marginada a les illes balears, alhora que criticava la política língüística del govern de les illes i de Catalunya. Les seves declaracions varen tenir multitud de respostes, entre elles la de l'ex-diputat d'ERC Joan Puig que comparava l'actitud de Hunold i de l'anticatalanisme de Air Berlín amb una actitud nazi.

Ara Air Berlin (empentada per la dreta espanyola: libertaddigital.es i el Mundo) ha denunciat davant la Unió Europea per les seves declaracions escrites, i per haver posat una esbàstica en el logotip de l'empresa alemanya fet que "ha remogut ferides que encara no han cicatritzat en la societat alemanya." Les declaracions i dibuixos de Joan Puig remouen ferides, les de Hunold no. Prou.

P.D: A Alemanya amb cotxe, tren, Ryanair o el que sigui. Mai més amb Air Berlin.

Chris "Karaoke" Martin

Per a alguns el karaoke és una forma de vida. Per altres el karaoke no és més que portar la música al nivell més baix de la vulgaritat. Dins aquest últim grup no hi entra Chris Martin, líder de Coldplay.

El marit de Gwyneth Paltrow, sembla que visita força els karaokes i no li agrada gens veure que dins la oferta de grups per cantar no s'hi troba el seu. "Realment crec que hi hauria d'haver més cançons de Colplay als karaokes. He estat a alguns d'ells i en els seus llibres hi ha millons de cançons dels Beatles. Hi ha ABBA, Culture Club, i inclús Bucks Fizz, però què passa amb Coldplay?. Només n'hi ha dos o tres." Aquestes són les paraules de Martin al diari anglès The Sun, declaracions en les que també afegeix que introduir les cançons de Coldplay als karaokes serà un dels seus objectius. " si aconseguim introduir-hi set o vuit temes estaré feliç. Crec que podem aconseguir-ho en aquest nou disc contem amb almenys tres temes de karaoke."

Tot i està inmers en el nou àlbum de la banda, Viva la Vida or Death and All His Friends, Chris Martin té temps de fer aquestes declaracions però sembla que no té temps de reflexionar sobre el perquè hi ha tan poques cançons de Coldplay dins la oferta dels karaokes. Que aixequi la mà qui sigui capaç de cantar, i bé, cançons com Clocks, In my Place o Yellow.

The Big Sunday

Qui deia que acabant-se la lliga els caps de setmana serien aburrits? Precisament aquest cap de setmana ha estat frenètic. Inauguració de l'Eurocopa, una mica decepcionant la veritat, però és futbol, i ja n'hi ha prou. Potser el millor partit el de Portugal, però bé, esperem que els bons partits arribin més endavant. I dimarts que ve la Roja...quins nervis.

També hem tingut motociclisme. El gran premi de Montmeló que ha recollit a 100.000 persones de tot el món per fer-les disfrutar amb pilots com en Pol Espargaró, en Pedrosa o en Valentino Rossi, un grande.

Una altra cita important era la final de Roland Garros, un clàssic de les tardes de Juny. Nadal contra Federer, un gran duel a priori que va decepcionar, sobretot el suïs, del que s'esperava més. Nadal el va arrassar 6-1 6-3 6-0 en menys de 2 hores.



Per últim el Gran Premi de Canadà d'automovilisme, al circuit Gilles Villeneuve on Kubica va "campeonar" campió i Alonso, quart, va fer un gran paper.

I encara em deixo el basket. Que no la vaig veure. La final de les finals. Celtics contra Lakers, no l'he vist però han guanyat els Celtics. Ara els Lakers tenen 3 partits seguits a Los Angeles per posar-se per davant.


Amb tanta activitat esportiva el diumenge, a la que li hem d'afegir els actes normals de cada dia com dinar o dormir, com volen que la gent estudii per un examen o per aprovar la selectivitat???? Impossible. Una bogeria.

Sempre plou sobre mullat

Avui no plou. Raro. Recopilant el temps que fa que plou arribo a la conclusió que fa un mes que plou. Fa justament un mes en Clapés, i després en Basté, es feien ressò de un rumor. Cada dia que semblava que havia de ploure, un avió sobrevolava per la zona i al cap de poc temps, aquells núvols que amenaçaven pluja desapereixien. Alguns parlaven de llegenda urbana, però amb els dies es va anar confirmant a través de mails i trucades el vol d'aquests avions i fins i tot la substància que tiraven: nitrat de plata.

Aquest nitrat de plata i aquests avions eren pagats per les asseguradores per evitar que plogués o granitzés i així estalviar-se les compensacions als pagesos en cas de desperfectes als conreus catalans.

El més trist del cas és que, no ho dubto, això ho sabia el govern d'aquest país. El d'en Montilla i els seus socis. El més trist és que aquest govern deixava fer aquestes barbaritats perquè els seus amics empresaris no tinguessin pèrdues. El més trist és que va haver de ser la població la que se'n fés ressò, amb l'ajut d'alguns mitjans de comunicació. Pocs.

Ara fa un mes gairebé seguit que plou a tota Catalunya. Si haguessin deixat ploure els polítics s'haguéssin estalviat més d'un mal de cap. La naturalesa és sabia. Els polítics no.

La Guerra de les Galàxies

Si teniu la oportunitat una vegada a la vida s'ha d'escoltar la Cope. Ni que sigui durant un ratet. Jo ho faig cada dia. Ara mateix ho estic fent. La veritat és que és un acte de autoflagelació que no fa res més que reafirmar les idees d'un mateix.

Un escolta la Cope i es planteja com és que els tancs encara no corren pels carrers de Madrid, Barcelona o Bilbao. Com és que encara no hi ha hagut un cop d'estat, un alzamiento. Un escolta la Cope i ha de fer l'exercici de convertir el seu món en blanc i negre, de retrocedir als anys trenta.

L'estrella se'ns dubte és el senyor Jiménez Losantos, el més mediàtic de tots. Un piròman radiofònic acostumat a demandes, judicis i, sobretot, a insultar i dir el que vulgui sense cap mena de pudor. Però en Federico només és la punta de l'iceberg. La Cope és nit i dia manipulació i mentida...en definitiva periodisme poc ètic. Ja se sap que la Església i la ètica han anat sempre separats. Mentre la ètica és d'aquest món, l'Església ha viscut sempre en un altre planeta.

Al nivell de la Cope hi ha altres satel·lits com el diari El Mundo o la pàgina Libertaddigital.com que giren al voltant de l'únic planeta que té dos noms: Església i la dreta extrema. Un planeta que sembla que gira molt lluny d'aquí. Gira poc a poc. No nota el pas del temps. Però viu en una guerra permanent.

Així que recomano a qui li agradi viatjar per l'espai temps o qui noti que les seves idees trontollen escolti cada matí/tarda/nit amb la Cope. Ni que siguin deu minuts.

Segona Selectivitat

El passat dissabte vaig tenir examen. Si, dissabte, i al matí. Era la prova de nivell per entrar a fer el segon cicle de periodisme a la UPF. 120 persones per 72 places.

Comença la prova. I l'home, per fer temps, diu: "estadisticament la mitat de vosaltres es quedarà sense plaça". Miro la classe. Miro les cares...i no hi havia cap persona que fes cara de tonto. Potser jo era l'únic.


La primera part era escriure una redacció amb uns caràcters limitats. Tema de la redacció: "El retorn dels emigrants". El tema havia de ser l'aigua, que està de moda. Tot i així no va anar malament.

La pitjor part va ser la segona. Aquella que tots anavem confiats. Tots haviem mirat ministres, consellers, terretrèmols...res. Les preguntes van ser del nivell de:

Primera pregunta, explica els continguts del pacte de Lisboa del 2007. La resta de preguntes eren del nivell...Qui és Fernando Botero, Jesús Caldera, competències del Ministeri d'Igualtat, i sobretot les dos preguntes estrella: diferencies entre recessió i depressió i què és Radio Gladys Palmera. Tela.



Tercera part de la prova: traduir un article periodístic escrit en anglès. Jo i el meu anglès shakesperià ens em vam sortir prou bé. Jo, el meu anglès i sobretot la noia de la meva dreta; la Cris. Des d'aquí moltes gràcies. La pobra feia l'examen al matí i a la tarda tenia un casament...a ses illes. Tela.





P.D: Si algú vol saber què és Radio Gladys Palmera aquí té el link: www.rgpfm.com