Aquest cap de setmana he estat a Madrid. I em va agradar. I és curiós després de tot el que m'havien explicat. Però de fet la ciutat no té la culpa del que diuen o fan els seus habitants.
Hi vaig anar amb l'AVE i la veritat és que és un luxe. 2 horetes i mitja i ja estavem a la capital d'Espanya. Eren les 10 així que teniem temps per veure la ciutat.
Madrid és capital. És gran. Té grans carrers. Monuments "monumentals". Grans avingudes. La ciutat gaudeix des del glamour més gran a la purria més baixa. "A mitad de camino entre el infierno y el cielo" que deia Joaquín Sabina. Madrid és jove i vella. Madrid és gran i petita a la vegada. Madrid és capital i és poble. Madrid és neta i bruta. Madrid és xula. Però xula amb gràcia.
Vam veure el més elemental. La castellana amb la seva deesa Cibeles i el seu Déu Neptuno. L'avenida de San Jerónimo amb el Congrés dels Diputats. La Plaza Mayor. La Gran Vía. La Puerta del Sol. El Prado (per fora). Atocha. El Metro. Moltes coses però et quedes amb la sensació que et queda un món per veure i per viure.
I a la nit l'altre Madrid. El del Bernabéu. El Madrid intolerant. El Madrid del "polaco que no bote!". El Madrid de l'insult. El Madrid de la xuleria...aquest cop sense gràcia. Allà vam treballar una mica i sobretot vam vibrar. Vam veure el Barça jugar com a casa quan jugava al camp més hostil que hi pot haver pels blaugranas. La veritat és que estava un xic cagadet, però res, al final el Bernabéu callat. Deprimit. Fós. El Bernabéu resignat tornant amb mala cara a casa. Res més gran que això. Gràcies Barça.
I després d'això tornar a Barcelona. Però Madrid està allà. I hi tornaré aquest cop sí...per fer un toc al Cafè Gijón..."Eres mi rincón favorito de Madrid".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada