Internet és una porta al món pels anunciants. Cada dia milers de navegants ens traguem, volent o no, milers d'anuncis que corren per les milions de pàgines que visitem dia sí, dia també. Hi ha maneras i maneras de cridar l'atenció, ja sigui amb sorolls, imatges llampants o fotografies que criden l'atenció. Tippex, ha estat més original.
La famosa marca del corrector de boli, ha optat pel Youtube. Anunciar-se a través d'un vídeo. Direu que això ho fan tots. Val sí, però la novetat és que en ara vosaltres podeu participar en aquest spot publicitari. Es tracta d'un caçador que intenta disparar un ós enmig del bosc. A punt de disparar, el protagonista decideix que no ho farà, i borra el verb (shoot) del títol del vídeo perquè tu hi posis qualsevol cosa (en anglès) i ells en un vídeo ho faran. He provat amb talk, dance, play, i evidentment fuck. Ja m'explicareu que us sembla...però se'ns dubte és una manera molt original de promocionar un producte.
dijous, 30 de setembre del 2010
La cara i la creu d'Àfrica
Que l'Àfrica és el continent que més ajuda necessita ho sabem tots. Milers de nens, homes i dones moren de gana cada dia sense el nostre món faci res. Tot i això, no tot el que passa al gran continent verd és negatiu. Sempre hi ha gent que lluita per canviar la realitat del seu entorn. I a vegades ho aconsegueix.
Això és el que intentava dir l'exposició: Àfrica. Cares i creus. Una mostra que va tancar les seves portes al Palau Robert de Barcelona i que estava organitzada per l'associació Àfrica Digna. Una manera original de presentar el continent africà. Una manera original de sensibilització. La cara i la creu d'una mateixa moneda: Àfrica.
A la creu, xifres que esgarrifen. 400 milions de persones viuen amb tan sols un euro diari, 854 milions passen gana o 72 milions de nens no van al col·legi. Uns números que no són només xifres sinó, recordem'ho, persones.
A la cara persones que lluiten per canviar el seu destí. La seva familia. El seu poble. El seu continent. Com per exemple en Moses, que després de la mort del seu fill durant el part, va decidir estudiar per poder muntar al seu barri un centre de diagnosi ecogràfica i evitar així la mort d'altres nens per una mala diagnosi. O com la Mamma Damaris recuperarà la vista gràcies a una operació i podrà, finalment, conèixer els seus néts.
Una petita exposició que ensenya la vida quotidiana i les reflexions d'aquells que són la cara d'Àfrica. La superació del continent. Però a l'hora una mostra que pretén sensibilitzar la població d'aquí, que paga per un croisant un euro, mentre que amb aquesta quantitat al dia hi ha 1.400 milions que han de subsitir. Per pensar-hi.
Això és el que intentava dir l'exposició: Àfrica. Cares i creus. Una mostra que va tancar les seves portes al Palau Robert de Barcelona i que estava organitzada per l'associació Àfrica Digna. Una manera original de presentar el continent africà. Una manera original de sensibilització. La cara i la creu d'una mateixa moneda: Àfrica.
A la creu, xifres que esgarrifen. 400 milions de persones viuen amb tan sols un euro diari, 854 milions passen gana o 72 milions de nens no van al col·legi. Uns números que no són només xifres sinó, recordem'ho, persones.
A la cara persones que lluiten per canviar el seu destí. La seva familia. El seu poble. El seu continent. Com per exemple en Moses, que després de la mort del seu fill durant el part, va decidir estudiar per poder muntar al seu barri un centre de diagnosi ecogràfica i evitar així la mort d'altres nens per una mala diagnosi. O com la Mamma Damaris recuperarà la vista gràcies a una operació i podrà, finalment, conèixer els seus néts.
Una petita exposició que ensenya la vida quotidiana i les reflexions d'aquells que són la cara d'Àfrica. La superació del continent. Però a l'hora una mostra que pretén sensibilitzar la població d'aquí, que paga per un croisant un euro, mentre que amb aquesta quantitat al dia hi ha 1.400 milions que han de subsitir. Per pensar-hi.
dilluns, 27 de setembre del 2010
Construint un país
Ja sé que no cal ballar sardanes ni menjar calçots per ser un bon català. Però de tant en tant, convé fer una mica de país. Així que avui m'he disposat a veure una de les tradicions més boniques que té Catalunya, els castells.
Aquest noble art aconsegueix deixar a més d'un estranger impactat. I nosaltres, com que ho tenim tan a prop, no solem valorar la grandesa d'aquestes torres humanes. Aquest seria el meu cas, que fins avui, no havia anat a veure una festa com aquesta, en viu i en directe.
Els castells són un exemple del poder del grup. De treball en equip. I una metàfora d'on pot arribar un grup/poble s'hi s'ho proposa. Un reflexe del que és el poble català. I com a tal s'ha de veure i recolzar.
Desconec el treball que porta darrera, ni la il·lusió que pot comportar fer un tres de nou amb folre i manilles per la Mercè. No hi entenc res, però no per això vull treure-li cap mèrit a aquesta tradició que, per alguna cosa o una altra, a la província de Girona mai hem seguit. Per això avui tornant de Bilbao m'ha entrat la curiositat i hi he anat. Potser era la vena nacionalista, potser són els aires que corren pel nostre país. Per cert, una diada presidida per una gran pancarta de Solidaritat Catalana. Amb Laporta o sense, avui és dels dies en que un marxa a casa pensant que la independència està més a prop...demà serà un altre dia. Dilluns.
diumenge, 26 de setembre del 2010
Visita a San Mamés
Euskadi ens rep plujós i fosc. Entrem a Bilbao sota una pluja que cau amb insistència i un cel d'allò més gris. Com el Guggenheim. Com algunes coses al País Basc.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.
Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.
Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.
Després d'unes quantes horetes travessant mig Espanya ens dirigim directes a l'hotel. A Barakaldo, a tocar de la capital de Vizcaya. L'hotel, tot i ser molt mono i estar a una zona comercial no té internet. Perfecte-pensem. Ideal per enviar unes imatges a Estats Units, com era el nostre cas.
Deixem les maletes i no tenim temps per visitar la ciutat. Anem directes a San Mamès. Un cop arribem a l'estadi dels lleons la pluja cau amb més i més força. Entrem a un dels típics bars de pinxos a veure el Madrid. Gent de totes les edats amb samarretes del seu Athletic veuen com el Madrid no pot amb el Llevant. Mentrestant no paren de beure. I això es reflexa més tard a La Catedral.
Havia visitat un cop el vell San Mamès. Per l'amistós entre Catalunya i Euskadi. I m'havia semblat un camp fabulós. Anglès. Amb la gent a sobre els jugadors, amb aquell encant dels camps antics, on la gent hi enten de futbol però a la vegada va a passar-s'ho bé. I en aquest sentit, ahir, jugant l'Athletic i no la selecció em va donar aquesta mateixa sensació. La Catedral rugeix quan el seu equip lluita per una pilota. Quan un jugador es llença per tallar el joc del rival. Quan algú centra perquè remati Llorente. Davant nostre tenim un home gran, amb la seva txapela i una bufanda de l'Athletic. Protesta, però també anima. Ell i el seus aconsegueixen que se'm posi la pell de gallina amb més d'una ocasió. Aquest estadi té la mística dels anys acumulats. La mística dels grans estadis dels grans clubs. Allò que tenen els escuts que no saps com explicar-ho.
Tothom sap que l'afició de l'Athletic no es casa amb ningú. Són de l'Athletic i punt. Reben al campió de lliga hostilment, com ho poden fer amb un equip que acaba de pujar a primera. Però a la vegada si algú ho fa bé, surt aplaudit de La Catedral. Ahir no va ser així. L'expulsió d'Amorebieta els va fer enrabiar. I van treure el lleó que porten dins. I l'objectiu d'aquesta ràbia va ser Iniesta i l'àrbitre. Pel que fa al Barça, un 10. Tres punts en un camp complicadíssim. Molt d'ofici, en un equip que no conjuga el verb relaxar-se.
La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.
Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.
La part negativa arriba després del partit. En unes instal·lacions de premsa bastant deficitaries, s'hi afegeixen les presses del Barça per tornar. Així que cap jugador s'atura a zona mixta. Només ho faran els de l'Athletic, en concret Javi Martínez i San José. Al final només ho fa el segon. Viatjar a Bilbao per un sol jugador. Costava gaire que algun jugador del Barça s'aturés a zona mixta? Sembla que sí.
Una hora i escatx després del partit, marxem del mític estadi. Toca stand up. I per fi, veig l'emblema del Bilbao del segle XXI. El museu Guggenheim. L'edifici que ha canviat Bilbao, una ciutat que ha volgut renovar-se i ho ha fet a partir d'aquest edifici genial de Frank Ghery. La capital de Vizcaya vol trencar amb el seu passat, allunyar-se de la ciutat industrial que ha estat sempre, vinculada a l'activitat de la seva ria, per convertir-se en una ciutat oberta, innovadora i moderna. Aquest museu o el Metro dissenyat per Norman Foster són dos dels exemples més clars. Bilbao ha deixat de ser gris i ara sembla que tot Euskadi podria abandonar per sempre aquest color. Com va passar amb la ciutat, i com sempre passa, són les persones que decideixen de quin color volen pintar les coses.
dimarts, 21 de setembre del 2010
Srebrenica 15 anys després a Barcelona
Ahir tot i l'enorme tromba d'aigua que va caure sobre Barcelona es va inaugurar l'exposició: Srebrenica. Memòria d'un genocidi. Un recull de fotografies d'Alfons Rodríguez, de la tristament famosa població bosniana. En aquest petit punt enmig de les muntanyes, l'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes van assassinar més de vuit mil persones amb tan sols dos dies pel sol fet de ser musulmanes. Tot gràcies a la desídia internacional i a la inoperància i la covardia dels cascos blaus holandesos establerts a la zona.
Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.
Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.
Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.
Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.
En tot cas una exposició que pretén, i ho aconsegueix, reflexar la societat bosniana del moment. Les seves pors. Els seus traumes. Els seus problemes. Les seves mirades encara ara tristes.
A tot això, encara no he dit on està aquest recull de fotografies. Es pot trobar al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un luxe. Finalitzada la ullada a les fotografies m'encamino cap als jardins de l'edifici. No els havia vist mai. No els havia visitat mai. Una munió d'arbres de diferents espècies, arbustos, rierols i estancs amb peixos converteixen el centre de Barcelona amb un lloc privilegiat. Per estudiants, professors i visitants com jo. M'assento en un banc a contemplar i a llegir una mica, al cap i a la fi estic al lloc adient. En fi, tot plegat molt recomanable.
dimarts, 14 de setembre del 2010
Travessera de Gràcia més ample...o més estreta
Llegeixo avui que faran obres a Travessera de Gràcia. Pel que sembla, estarà tancada durant dos mesos per ampliar 30 centímetres la vorera en el tram més estret de tots, el que va de Gran de Gràcia a Torrent de l'Olla. Es calcula que per aquest tram hi circulen 11.000 vehicles cada dia així que aquest tancament de la circulació comportarà desviacions i caos en el trànsit de la zona.
Qualsevol que hagi passat per aquest tram pot pensar que calia urgentment ampliar la vorera. Jo sense anar més lluny hi he viscut uns quants anys i he patit els perills d'aquest carrer. Quan passen dues persones per aquesta vorera una d'elles ha de posar el peu a la carretera, amb els perills que això comporta, ja que un cotxe et pot passar per sobre. Ah i evidentment en aquests anys en els que he viscut allà, qui solia apartar-se era un servidor. Així que el percentatge d'atropellament que he tingut ha estat molt alt.
La pregunta que m'he fet només veure la noticia ha estat: Si les voreres fan 30 cm més passaran els cotxes? La resposta hauria de ser sí. Però diria que ho tindran molt i molt just. I els camions més. I en passen uns quants. Esperem que això serveixi perquè alguns vehicles desestimin agafar aquesta ruta i optin per una altra. En tot cas, confiem que l'Ajuntament ho hagi estudiat bé. Com va fer amb la reforma de la Diagonal...
Qualsevol que hagi passat per aquest tram pot pensar que calia urgentment ampliar la vorera. Jo sense anar més lluny hi he viscut uns quants anys i he patit els perills d'aquest carrer. Quan passen dues persones per aquesta vorera una d'elles ha de posar el peu a la carretera, amb els perills que això comporta, ja que un cotxe et pot passar per sobre. Ah i evidentment en aquests anys en els que he viscut allà, qui solia apartar-se era un servidor. Així que el percentatge d'atropellament que he tingut ha estat molt alt.
La pregunta que m'he fet només veure la noticia ha estat: Si les voreres fan 30 cm més passaran els cotxes? La resposta hauria de ser sí. Però diria que ho tindran molt i molt just. I els camions més. I en passen uns quants. Esperem que això serveixi perquè alguns vehicles desestimin agafar aquesta ruta i optin per una altra. En tot cas, confiem que l'Ajuntament ho hagi estudiat bé. Com va fer amb la reforma de la Diagonal...
dimarts, 7 de setembre del 2010
Twitter, informació (bona o no) a l'acte
Reconec que em costa poc enganxar-me a les coses. La última és Twitter. La culpa és de Raül Llimós. Encara no l'utilitzo de forma plena i normal però m'està agradant i molt. I en aquest cas, no sóc l'únic perquè aquesta pàgina té milions de "clients".
Twitter és una xarxa social que et permet tenir informació al moment. De la que tu vulguis, perquè tu pots escollir qui seguir i qui no. Això et permet saber tot el que publiquen diferents mitjans de comunicació com Marca, RAC1 o TV3. Informació a l'acte. La gràcia però també és que les persones privades poden afegir els seus comentaris, sovint també informació. Així que ara el monopoli de tot el que passa al món no és dels mitjans. Tu segueixes tants mitjans o gent com vulguis, i viceversa.
Perquè tu pots explicar tot allò que vegis. Et preguntis. O et passi davant els teus ulls. Un accident, cues a l'autopista, el metro que no va...ho deixes al Twitter i automàticament els teus seguidors reben aquella informació. Pots caure en el parany d'explicar tot el que facis, però si ho utilitzes bé i no deixis que et domini, pot ser molt útil.
Per evitar parrafades i ser precís hi ha un límit de caràcters. En concret 140. Pensareu que són pocs, o molts. O sento però és el que hi ha. Suficients, creieu-me. Va ser molt útil, per exemple, en la revolta verda d'Iran. Quan es va manipular les eleccions presidenciables del país persa, i Ahmedinayad va seguir sent el cap de la república islàmica. Però realment és molt útil en tots els casos.
Diferents personatges tenen el seu compte. Persones amb molts seguidors. L'últim Cesc Fàbregues. Abans d'ell Puyol, Luis Enrique o Forlán són alguns dels futbolistes més actius. Però també hi ha altres personatges com periodistes, humoristes o músics (jo per exemple segueixo a Fran Healy, ex cantant de Travis) que expliquen coses curioses, o no tant, si més no un és lliure de deixar-los de seguir. Molt diferent al Facebook. Molt millor. És el futur si més no...
Twitter és una xarxa social que et permet tenir informació al moment. De la que tu vulguis, perquè tu pots escollir qui seguir i qui no. Això et permet saber tot el que publiquen diferents mitjans de comunicació com Marca, RAC1 o TV3. Informació a l'acte. La gràcia però també és que les persones privades poden afegir els seus comentaris, sovint també informació. Així que ara el monopoli de tot el que passa al món no és dels mitjans. Tu segueixes tants mitjans o gent com vulguis, i viceversa.
Perquè tu pots explicar tot allò que vegis. Et preguntis. O et passi davant els teus ulls. Un accident, cues a l'autopista, el metro que no va...ho deixes al Twitter i automàticament els teus seguidors reben aquella informació. Pots caure en el parany d'explicar tot el que facis, però si ho utilitzes bé i no deixis que et domini, pot ser molt útil.
Per evitar parrafades i ser precís hi ha un límit de caràcters. En concret 140. Pensareu que són pocs, o molts. O sento però és el que hi ha. Suficients, creieu-me. Va ser molt útil, per exemple, en la revolta verda d'Iran. Quan es va manipular les eleccions presidenciables del país persa, i Ahmedinayad va seguir sent el cap de la república islàmica. Però realment és molt útil en tots els casos.
Diferents personatges tenen el seu compte. Persones amb molts seguidors. L'últim Cesc Fàbregues. Abans d'ell Puyol, Luis Enrique o Forlán són alguns dels futbolistes més actius. Però també hi ha altres personatges com periodistes, humoristes o músics (jo per exemple segueixo a Fran Healy, ex cantant de Travis) que expliquen coses curioses, o no tant, si més no un és lliure de deixar-los de seguir. Molt diferent al Facebook. Molt millor. És el futur si més no...
dimecres, 1 de setembre del 2010
Grans Amics
Prometo que aquest blog no serà només de música i penjar cançons però no em podia resistir. Ja vaig fer un post escrivint que em sentia satisfactoriament derrotat pels Amics de les Arts.
Avui m'escoltava dos cançons i no he pogut decidir quina d'elles penjar. Són brutals les dues. Genials. Quotidianes. Humanes. Com totes les del grup en si. Per alguna raó o per l'altre m'han cridat l'atenció. M'han arrencat un somriure, i les recomano des d'aquí.
La primera és els Binocles d'en Pere, que parla de la típica noia barcelonina perfecte. No existeix. Però si més no, la cançó és bonica...
Avui m'escoltava dos cançons i no he pogut decidir quina d'elles penjar. Són brutals les dues. Genials. Quotidianes. Humanes. Com totes les del grup en si. Per alguna raó o per l'altre m'han cridat l'atenció. M'han arrencat un somriure, i les recomano des d'aquí.
La primera és els Binocles d'en Pere, que parla de la típica noia barcelonina perfecte. No existeix. Però si més no, la cançó és bonica...
La segona també és igual de quotidiana. Es diu La merda se'ns menja. Parla de les mil noies en les que t'enamores en un trajecte de metro, en aquest cas, des de Joanic a Bogatell (línia groga pels de fora de Barcelona). Al final passa com sempre, i el noi hi tornarà demà. Però la moralina és bona. Un càntic contra la gran ciutat. Barcelona crema i se'ns menja la merda. I a vegades aquesta merda pot tenir noms i cognoms.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)