Ahir tot i l'enorme tromba d'aigua que va caure sobre Barcelona es va inaugurar l'exposició: Srebrenica. Memòria d'un genocidi. Un recull de fotografies d'Alfons Rodríguez, de la tristament famosa població bosniana. En aquest petit punt enmig de les muntanyes, l'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes van assassinar més de vuit mil persones amb tan sols dos dies pel sol fet de ser musulmanes. Tot gràcies a la desídia internacional i a la inoperància i la covardia dels cascos blaus holandesos establerts a la zona.
Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.
Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.
Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.
Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.
En tot cas una exposició que pretén, i ho aconsegueix, reflexar la societat bosniana del moment. Les seves pors. Els seus traumes. Els seus problemes. Les seves mirades encara ara tristes.
A tot això, encara no he dit on està aquest recull de fotografies. Es pot trobar al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un luxe. Finalitzada la ullada a les fotografies m'encamino cap als jardins de l'edifici. No els havia vist mai. No els havia visitat mai. Una munió d'arbres de diferents espècies, arbustos, rierols i estancs amb peixos converteixen el centre de Barcelona amb un lloc privilegiat. Per estudiants, professors i visitants com jo. M'assento en un banc a contemplar i a llegir una mica, al cap i a la fi estic al lloc adient. En fi, tot plegat molt recomanable.
