La cara i la creu d'Àfrica

Que l'Àfrica és el continent que més ajuda necessita ho sabem tots. Milers de nens, homes i dones moren de gana cada dia sense el nostre món faci res. Tot i això, no tot el que passa al gran continent verd és negatiu. Sempre hi ha gent que lluita per canviar la realitat del seu entorn. I a vegades ho aconsegueix.

Això és el que intentava dir l'exposició: Àfrica. Cares i creus. Una mostra que va tancar les seves portes al Palau Robert de Barcelona i que estava organitzada per l'associació Àfrica Digna. Una manera original de presentar el continent africà. Una manera original de sensibilització. La cara i la creu d'una mateixa moneda: Àfrica.


A la creu, xifres que esgarrifen. 400 milions de persones viuen amb tan sols un euro diari, 854 milions passen gana o 72 milions de nens no van al col·legi. Uns números que no són només xifres sinó, recordem'ho, persones.


A la cara persones que lluiten per canviar el seu destí. La seva familia. El seu poble. El seu continent. Com per exemple en Moses, que després de la mort del seu fill durant el part, va decidir estudiar per poder muntar al seu barri un centre de diagnosi ecogràfica i evitar així la mort d'altres nens per una mala diagnosi. O com la Mamma Damaris recuperarà la vista gràcies a una operació i podrà, finalment, conèixer els seus néts.

Una petita exposició que ensenya la vida quotidiana i les reflexions d'aquells que són la cara d'Àfrica. La superació del continent. Però a l'hora una mostra que pretén sensibilitzar la població d'aquí, que paga per un croisant un euro, mentre que amb aquesta quantitat al dia hi ha 1.400 milions que han de subsitir. Per pensar-hi.

Srebrenica 15 anys després a Barcelona

Ahir tot i l'enorme tromba d'aigua que va caure sobre Barcelona es va inaugurar l'exposició: Srebrenica. Memòria d'un genocidi. Un recull de fotografies d'Alfons Rodríguez, de la tristament famosa població bosniana. En aquest petit punt enmig de les muntanyes, l'11 de juliol de 1995 les tropes serbobosnianes van assassinar més de vuit mil persones amb tan sols dos dies pel sol fet de ser musulmanes. Tot gràcies a la desídia internacional i a la inoperància i la covardia dels cascos blaus holandesos establerts a la zona.

Finalitzada ja aquelles Guerres dels Balcans, la ferida encara està oberta. I Srebrenica n'és una gran mostra. Els cadàvers d'aquells assassinats van ser repartits en diferents fosses, per tal que la seva identificació fos complicada. Encara ara, cada 11 de juliol s'enterren els cossos d'aquells que tornen a tenir un nom i un cognom tot i que no tenen vida. Després d'un any d'identificacions són enterrats a Potoçari en companyia dels milers de familiars que ploren aquella massacre.

Aquest és el procés que segueix l'exposició. No recupera imatges d'aquell moment sinó d'ara. De la Bòsnia d'ara. Una Bòsnia encara dividida. Alfons Rodríguez reflexa la població sèrbia que torna als discursos radicals (no tota, per sort) i també els difícils moments pels que han de passar els familiars que enterren els seus éssers estimats 15 anys després de la massacre. Una barreja entre pena i alleujament. Moltes emocions. Emocions però que també es viuen a l'altre banda, la de la població sèrbia. Perquè en una guerra sempre hi ha víctimes dels dos bàndols. I en la dels Balcans solem recordar només Srebrenica. Però caldria també recordar les matances que van fer els musulmans.

En tot cas una exposició que pretén, i ho aconsegueix, reflexar la societat bosniana del moment. Les seves pors. Els seus traumes. Els seus problemes. Les seves mirades encara ara tristes.

A tot això, encara no he dit on està aquest recull de fotografies. Es pot trobar al vestíbul principal de l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Un luxe. Finalitzada la ullada a les fotografies m'encamino cap als jardins de l'edifici. No els havia vist mai. No els havia visitat mai. Una munió d'arbres de diferents espècies, arbustos, rierols i estancs amb peixos converteixen el centre de Barcelona amb un lloc privilegiat. Per estudiants, professors i visitants com jo. M'assento en un banc a contemplar i a llegir una mica, al cap i a la fi estic al lloc adient. En fi, tot plegat molt recomanable.

Travessera de Gràcia més ample...o més estreta

Llegeixo avui que faran obres a Travessera de Gràcia. Pel que sembla, estarà tancada durant dos mesos per ampliar 30 centímetres la vorera en el tram més estret de tots, el que va de Gran de Gràcia a Torrent de l'Olla. Es calcula que per aquest tram hi circulen 11.000 vehicles cada dia així que aquest tancament de la circulació comportarà desviacions i caos en el trànsit de la zona.

Qualsevol que hagi passat per aquest tram pot pensar que calia urgentment ampliar la vorera. Jo sense anar més lluny hi he viscut uns quants anys i he patit els perills d'aquest carrer. Quan passen dues persones per aquesta vorera una d'elles ha de posar el peu a la carretera, amb els perills que això comporta, ja que un cotxe et pot passar per sobre. Ah i evidentment en aquests anys en els que he viscut allà, qui solia apartar-se era un servidor. Així que el percentatge d'atropellament que he tingut ha estat molt alt.

La pregunta que m'he fet només veure la noticia ha estat: Si les voreres fan 30 cm més passaran els cotxes? La resposta hauria de ser sí. Però diria que ho tindran molt i molt just. I els camions més. I en passen uns quants. Esperem que això serveixi perquè alguns vehicles desestimin agafar aquesta ruta i optin per una altra. En tot cas, confiem que l'Ajuntament ho hagi estudiat bé. Com va fer amb la reforma de la Diagonal...

Grans Amics

Prometo que aquest blog no serà només de música i penjar cançons però no em podia resistir. Ja vaig fer un post escrivint que em sentia satisfactoriament derrotat pels Amics de les Arts.

Avui m'escoltava dos cançons i no he pogut decidir quina d'elles penjar. Són brutals les dues. Genials. Quotidianes. Humanes. Com totes les del grup en si. Per alguna raó o per l'altre m'han cridat l'atenció. M'han arrencat un somriure, i les recomano des d'aquí.

La primera és els Binocles d'en Pere, que parla de la típica noia barcelonina perfecte. No existeix. Però si més no, la cançó és bonica...

La segona també és igual de quotidiana. Es diu La merda se'ns menja. Parla de les mil noies en les que t'enamores en un trajecte de metro, en aquest cas, des de Joanic a Bogatell (línia groga pels de fora de Barcelona). Al final passa com sempre, i el noi hi tornarà demà. Però la moralina és bona. Un càntic contra la gran ciutat. Barcelona crema i se'ns menja la merda. I a vegades aquesta merda pot tenir noms i cognoms.

Born to be back

Dos pintes, una de Calsberg i l’altre de Carling no han estat suficients perquè el Liverpool guanyés. Els reds anaven per davant dels gunners fins al minut noranta gràcies a un gol d’Ngog. A l’últim minut, errada de Reina i els dos primers punts perduts a Anfield. El Liverpool tampoc es mereixia guanyar-ne tres. Continua en la línia de sempre. No saben a què juguen. Tan sols Joe Cole, abans de ser expulsat, donava sensació de perill. Res més.

Amb la pena per l’empat marxo pel centre de Barcelona. Sol. És el que té tenir els amics de Barcelona ocupats, a casa seva, fent de becaris o aprofitant per marxar el cap de setmana. Però bé, tampoc necessito a ningú per no fer res. Camino. Em deixo perdre pel Born. Un barri que s’ha posat de moda. Molt de moda. Passo pels carrers on hi ha artesans. Pels carrers més plens de gent. On hi ha bars i restaurants de tapes. Pel carrer Moncada o el Princesa. Però també pels carrers més estrets. Més solitaris. Em deixo perdre.

Arribo a l’Església de Santa Maria del Mar i faig una parada. Sempre està bé entrar-hi i observar. No té gàrgoles ni grans decoracions. Potser no és la millor del món però els seus vitralls enamoren i gràcies a l’Església del Mar un li dona un valor extra al temple. Després el Fossar de les moreres. I més carrers. Botiguetes. Restaurants. Bars de copes.

Entro al Museu Picasso que avui és gratuït. Sorprenc a la noia del guardarroba ja que parlo català. Tela -penso. Només tinc temps de veure una part del museu, la de Russinyol i Picasso. I l'estada dels dos a Sitges. Una petita exposició amb diferents estris de diferents segles, alguns fets per Gargallo.

Abandono el museu que ja tanca les seves portes. Penso altre cop amb allò que dic sempre: ser guiri a Barcelona és un luxe. Està molt bé veure la Barcelona bonica. Passejar sense cap pressa. Sense dependre ni pensar en ningú. Al teu ritme. Em paro una estona a llegir. Buyology. Un llibre sobre el perquè comprem el que comprem. Interessant. (tindrà un post segur)

Llavors toca tornar a casa. Surto de la Barcelona bonica per anar a la normal. A la de sempre. Camino i arribo a la Monumental. Veig la Barcelona dels curiosos. La dels taurins i la dels antitaurins. La dels cotxes, el soroll i els carrers bruts. Sento crits provinents de dins la plaça. En definitiva, la Barcelona de sempre. Hauré de tornar al Born...

A day in the life...in Barcelona

Era una cosa que no descobriré ara. Però m'ha passat avui pel cap: Barcelona no està malament...si tens calers i temps. I avui tenia les dues coses. Així que aprofitant el meu dia lliure he anat a Gràcia de compres. Tot molt del rollo, com sempre. Botiguetes per Verdi, placetes, solet, fulles per terra i gent asseguda a les places. Magnífica postal del barri que podria servir pel nou single dels Amics de les arts.

Després a la Barceloneta. A fer el guiri amb la paella i el vinet amb amics d'aquells que duraran per sempre. No ha faltat la rumanesa que ens ha volgut robar la cartera i els telèfons. Però el balanç del dinar ha estat més que positiu. Els entrants un 7 i la paella un 8. Tot acompanyat per un vi blanc més que acceptable. Mentrestant gent. Guiris. Xerrades, riures i una mica de cagar-se amb tot i amb algú. O sigui: perfecte.

Després al Born. Barri genial que s'està tranformant en lo més cool de Barcelona. Potser per culpa de Txigrinski. Passejada pel barri de l'Església del Mar i l'última copeta a la terrasseta del DUB.

Tot això amb xancletes, pantalons curts i samarreta. Sense pensar en res. Sense pensar en ningú. Fent el guiri per Barcelona. Per la Barcelona que agrada a tot el món. A la seva gent i a la de fora. En definitiva, tot massa bonic com per no fer un post al bloc...