Històries de la puta carrera

Hi ha vegades que el món s'empenya a donar-te la raó en coses que tu mateix creus que no hauries de pensar.

Estic a una sala d'ordinadors escrivint el Resum de la setmana i a la fila del davant i tinc dos grups d'alumnes de no se quina carrera. Cap d'ells parla el català i d'aquí una dedicatoria de No m'ha agradat.

Normalment m'indigno quan sento gent que parla el castellà sense cap interrupció del català. Però realment parlar castellà tampoc importa perquè hi ha gent que parla castellà que és ben digna. Parlo de la gent que va venir fa uns anys gent humil, treballadora. En definitiva gent educada i agraida.

Total que fins al moment la meva indignació diguem que era mínima. Però aquests grupets comencen a cridar. De punta a punta de classe. Fent comentaris (que evidentment s'acosten a la ratlla de qualsevol retrassat mental) i molestant a l'altre gent. La única noia dels dos grups fa el famós so amb la boca que indica silenci. I jo faig que si amb el cap. Ella em veu. Li diu al seu company que el noi de darrera vol silenci (o si més no que callin). I el seu company deixa anar un fluix "que se vaya a la biblioteca". Llavors és quan s'acaba de confirmar que el món em dona la raó quan penso coses que no he de pensar. I és clar...no em callo. Li dic (en català) que una cosa és parlar i l'altre és cridar. Éll no es gira. Jo hi torno i afegeixo: "i quan vulguis m'ho dius a mi i no a la teva companya". El noi calla.

I res. Decideixo escriure aquí la història del futurs publicitaris...comunicadors...publicistes...de les afores de Barcelona que han superat els seus pares i avis en estudis. Però no en educació ni dignitat.


P.D: Espero comentaris diguent que sóc un fatxa o algo per l'estil.