Baralles a la xarxa

Una de les millors coses que té llegir notícies per internet són els comentaris que deixa la gent. Són comentaris que van arriban després que els internautes llegeixin la crònica d'algun dels corresponsals d'aquest diari (alguns internautes fins i tot fan els comentaris sense llegir ni una linia). Avui, a part de enterar-me'n, gracies en Xavier Aldekoa, que a Somalia la ONU ha de seguir 11 manaments si vol seguir donant menjar a la població; m'he dedicat a llegir els comentaris com faig de costum i no m'he pogut estar de penjar-los al bloc.

Sovint, molt sovint, aquests comentaris es converteixen en una guerra. La cosa comença més o menys així:
Una persona diu una cosa més o menys sensata. Una altra de perfil "progre" la llegeix, no pensa el que l'altre ha escrit i automàticament se sent ofesa. Evidentment acusa a l'altre de no tenir-ne ni idea del món, de ser un ignorant, i de no haver vist tant món com ell. A partir d'aquí es pot generar una lluita entre dos, tres, o milions d'internautes i la conversa s'allunya definitivament del tema exposat en la crònica. Tot això es podria haver evitat si la segona persona, la "progre", hagués exposat la seva teoria en comptes d'haver criticat la de la primera.

Avui ens deleiten amb aquest baralla literaria de baixíssim nivell la Marina, i sobretot la Júlia. Amb un problema tan seriós com aquest és molt trist que les poques persones que s'interessen per aquest fet acabin discutint d'aquesta manera i amb aquests arguments i aquest estil tan pobres. Menys mal que el senyor Mozambiqueño li ha posat el toc d'humor per no deixar un mal sabor de boca. Us deixo aquí la batalla dialèctica. Es llegeix de baix a dalt!

mosambiqueño 07/01/2010, 11:47
que dise tu de mosambique, tu no estal en mosambique nunca marina,tu no salil de pueblo tuyo en zevilla


jalia nover 07/01/2010, 11:46
vale,vale, la del comentario anterios era yo tambien jaja

no ver 07/01/2010, 11:45
marina, creo que julia tiene razón, primero dudo de que estes en mozambique,segundo dudo que sepas hacer 2dos cosas a la vez sin que se te manche la camisa con tus propias babas : ) un bveso

julia 07/01/2010, 11:42
marina: swi marina estaras en mozambique, pero de politica internacional no tienes ni pajolera idea guapa. ya te digo solo tienes que ver que paises tienen petroleo o metales en africa y veras que son los que han estado en guerra. mi primo vive en almeria y no tiene ni idea de invernaderos y eso que esta llenito de ellos

marina 07/01/2010, 11:28
Para Julia: tienes razón, no tengo ni idea del mundo...Por eso hace tres años que vivo en Mozambique trabajando en un hospital rural

julia 07/01/2010, 11:07
marina,que poco sabes del mundo chica. No tienes ni la menor idea de porque en estos paises siempre hay guerras. No hay un solo pais africano con recursos naturales, minerales,etc, en que los USA y europa tengan intereses que no haya estado en guerra cada 2x3. mira un poco de política internacional y lee mas

marina 07/01/2010, 10:57
Ni ONU, ni ONGs ni comunidad internacional, ni nada. Lo que hace falta es que la población se espabilen y se revelen contra sus opresores. Nada que venga de fuera va a solucionar el problema: sólo va a enseñar a esos niños a poner la mano para pedir más. Ese, señores, es el autentico problema en Africa.

Una tarda al Primer toc

Ahir vaig anar al Primer toc presentat per Raül Llimós a Rac1. I això comporta posar-li cara i ulls a la ràdio. Amb dos amics més, l'Àxel i en Jordi, vam arribar a la planta 15 que el grup Godó té al vell mig de la Diagonal. I la veritat és que el no erem els últims. Aprofitant aquests dies de festa la gent s'acosta a la seva ràdio de sempre amb ganes de descobrir com és un programa.

Ahir a la tarda uns 20 radiooients van posar cara a la Sònia Jalmà, en Gerard Romero o en Damià López. Noms que ens són molts familiars però que no tenien rostre. I un d'ells (l'Àxel), a més, se'n va endur dues entrades pel Barça-Sevilla.

Les dues hores van passar volant i vam poder gaudir d'una tarda diferent amb allò que ens agrada: El Barça i el futbol. A tot això afegir-hi la presència de David Balaguer i la seva secció dels noms que esclaten a la boca o les aportacions del gran Julio Salinas.

El primer toc és un programa fresc, fet amb gent jove, amb ganes i professional. Seguint la línia de la casa. Una ràdio que ha renunciat als típics que sempre han estat a la cadira. Una ràdio que està a favor de la innovació. En contra les tel·les d'aranya i la caspa. I això, aquest risc, dona resultats: pujar, pujar i pujar d'audiència.

Honda y profunda reflexión

Ho reconec. No miro el discurs del rei. Ni el miro ni l'escolto. I crec que no sóc l'únic. L'audiència del discurs que fa sa Majestat per Nadal ha baixat un milió de persones i se situa al voltant dels set milions de persones. Tot i la novetat d'aquest any: EITB emetia el discurs del monarca per primer cop, les paraules del rei són cada cop més buides i importen cada cop a menys gent. I si importen cada cop a menys espanyols...imagineu-vos els catalans.

És un discurs, primer de tot i per variar, imposat. Tots els canals l'emeten a la mateixa hora. Així que no hi ha més remei, si vols veure la televisió, que tragar-te'l. També és un discurs barroc, buit i amb un llenguatge arcàic. Deixa molt marge a la interpretació i per tant, és més interessant llegir els anàlisis dels diaris el dia següent o dos dies abans. A part, qui parla com el rei? "Honda satisfacción" "caminos de concordia...etc". Com sempre fora de lloc. Fora de la realitat.

El lloc tampoc seria l'adequat. Per què sempre el lloc és algun raconet de la Zarzuela? Per què el rei no canvia de mobles i els posa una mica més modernets? A part, veure la cara de lluç bollit que fa el rei dels espanyols la veritat no és massa engrescador...

Mentre a Euskadi el discurs s'ha vist per EITB per militància (PP-PSOE) a la resta s'ha vist però com deiem les audiències baixen en picat i no és per menys. I això que no compten amb els que tenen la televisió oberta, tenen el rei allà però amb el volum baixat. Hi ha la família, els turrons, els regals, el sopar, el pessebre...masses coses per estar pel nostre estimat monarca. Si el rei és el rei de tots, i a Espanya hi ha 40 milions d'habitants, i només 7 se'l mira...cal una "profunda i honda" reflexió.

Resultats de l'enquesta

La preguta era una mica ambigua: Tió, Pare noel, Reis o Guadiola? I l'entrenador del Barça guanya gairebé al tot poderós i carismàtic tronc català que a sobre que el peguen caga regals. En Pep ha guanyat sis títols aquest 2009 i a part ha donat una imatge d'educació, humilitat i dedicació que sembla que ha impactat a la societat catalana, com a mínim, la gent que visita aquest bloc.

N'hi reis ni Pare Noel s'han acostat als dos totpoderosos personatges. He de dir que si s'han de defensar als reis d'orient els defensaré a mort. El Pare Noel pot morir cremat a qualsevol xemeneia de Lapònia.

Au doncs, l'any que ve ja ho sabeu. Per aquestes dates, un tió i un Guardiola a casa...que hi hagin regals i més títols. Sobretot títols, que és el que vol la gent...

Tradicions catalanes

Més enllà de ressaques i pel·lícules cutres a la televisió hi ha coses a Catalunya que comencen a ser tradició amb el nou any. Una d'elles és l'augment de les tarifes. A partir del 2010 el servei de Rodalies passa a ser controlat per la Generalitat i aprofitant aquest fet "històric" doncs el govern català encareix un 6% els viatges. També pujen els trens regionals, que si no vaig errat ja havien pujat amb l'excusa que els trens eren nous i ara s'anomenen Media distancia i no Catalunya Express.

També pels ciutadans de Barcelona s'apujen les tarifes de metro i autobus. Com sempre, una tradició de la millor botiga del món. Tradicions que els ciutadans de la ciutat reben amb alegria. VISC(a) Barcelona.

Però alerta! Pels habitants de fora de Barcelona i rodalies també n'hi ha. S'apujen els peatges un 0'69 %. Pot semblar poc però si a final d'any fem números ja m'ho sabreu dir...I evidentment també puja l'electricitat, només faltaria. Això si, el gas sembla que es queda congelat. Puja tot, o gairebé tot. Menys el que ha de pujar: els salaris i la dignitat.

Aquestes tradicions són les que no es perden mai. Les que a diferencia del tió, els canelons o el vers de nadal no ens hem de preocupar perquè tenen la supervivència garantida. Són precisament també aquelles que ens emplenen lo que no sona. Aquelles que ens fan estar cada cop més emprenyats. No sabem contra qui...però cada cop més emprenyats. Que vagin fent tant els polítics d'aquí com els d'allà. Sempre arriba un dia en que el poble s'oblida de les "tradicions" i mira cap al futur. No queda gaire perquè arribi aquest dia. Mentretant, com sempre, anar pagant.

Tot venut...molt per apendre

Veure per creure. Aquesta setmana que el Barça de Guardiola aconseguia la quadradura del cercle guanyant tots els títols que ha disputat aquest 2009, la premsa de Madrid parlava del 6 a 0 del Madrid al Saragossa i de Cristiano Ronaldo. El portuguès era portada d'As i Marca i l'equip blaugrana ocupava un quadradet petit amb una fotografia dels jugadors mantejant a Guardiola. Que jo sàpiga, quan Usain Bolt aconsegueix el rècord dels 100 metres o Espanya guanya una Eurocopa la gesta ocupa, no només la portada de tots els diaris, sinó també centímetres i centímetres de pàgines a l'interior!.

El Barça ha aconseguit aquest any el que cap equip de la terra en tota la història no havia aconseguit. 6 títols de 6 possibles. Tots els diaris i diaris digitals se n'han fet ressó de la gesta. Sigui del país que sigui tots els mitjans s'han desfet en elogis cap a l'equip de Guardiola, no només per haver guanyat tot el que han guanyat sinó per la forma. I això també s'ha traduït en premis individuals tant a Messi com a Xavi i Iniesta.

Però a Madrid en canvi només tenen ulls per Cristiano Ronaldo. A Madrid parlen del gol del portuguès (fill de puta és...) contra el Porto (quan encara jugava a Manchester). A Madrid parlen del segon lloc en el FIFA world player de Cristiano. En definitiva tot és Cristiano. Passa la història davant teu i la deixes passar. No la mires. Però no haviem quedat que el Barça era un equip espanyol i a la resta de l'estat s'alegren de les gestes del club blaugrana? Marca i As vènen molt gràcies a aquest talibanisme madridista, però això diu bastant d'aquests diaris. Tot venut...molt per apendre.

El somni d'Alicia

La difícil situació econòmica, social, i sobretot política, que travessa Catalunya fa preveure unes eleccions amb una duríssima campanya electoral. De fet, tots els partits ja han posat en marxa les seves maquinaries de cara als comicis del 2010. L'altre dia Alicia Sánchez Camacho, líder del Partit Popular i única dona candidata fins al moment, va visitar la facultat de comunicació de la UPF i ja alertava que en aquestes eleccions els catalans s’hi juguen molt. La cap dels populars creu que hi ha hagut massa errors en el sí del tripartit i que és impossible que el poble català li torni a donar la vareta de comandament del país als tres partits que han governat Catalunya en els últims set anys. Així que ella i el seus es presenten com una de les alternatives.

Sánchez Camacho està decidida a ser clau. Té un somni: Vol un canvi a Catalunya i vol el seu partit al govern. I ho diu conscient del poc suport electoral que té, i tot i el linxament mediàtic a la que, segons ella, ha estat sotmesa el Partit Popular. Potser veure els últims esdeveniments on un partit minoritari com ICV ha condicionat una llei tant important com és la de successions, dona ales a la dirigent popular.

En l’actual panorama polític català no es pot descartar res. El somni d’Alicia es podria fer realitat, ja que veure el PP al Palau de la Generalitat els pròxims quatre anys no seria impossible. La líder del Partit Popular ja va anunciar que aquest cop els seus vots no sortirien gratis com en l’última legislatura de Pujol. Està decidida a entrar al govern i no creu en antigues promeses, ni declaracions ni en firmes i notaris. Però Sánchez Camacho oblida el mal son dels catalans. El recurs del seu partit contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, una sentència que tothom espera, que s’ha convertit en una espècie de malaltia que els catalans arrosseguen des de fa 3 anys i que sembla que tot i curar-se en quedaran seqüèl•les. Per molt que la líder del PP insisteixi en que no són els únics que estan en contra el nou Estatut.

El cert és que des de l’aparició de Sánchez Camacho al capdamunt del PP català el discurs del partit s’ha suavitzat. Fins i tot Rajoy ha visitat un parell de vegades Catalunya. Però el català “emprenyat” no oblida. No n’hi ha prou en fer visites i parlar meravelles del principat i des Madrid anar contra la cultura, la llengua i el sentiment català. El viatge cap a la centralitat és alguna cosa més que somriures i paraules per convèncer. Com diem a Catalunya no pot ser que mentre uns parlin de naps, els altres parlin de cols.

Alicia, no somiïs que et poden despertar!