Apagada mundial

Avui 28 de Març s'ha promogut al món una bonica iniciativa. Es tracta d'una apagada a tot el planeta durant una hora per concienciar així a la gent sobre el canvi climàtic i sobre els perills d'un consum d'energia poc racional.
La iniciativa ha estat promoguda per la ONG World Wildlife Found per a tot el món i s'espera una resposta massiva, ja no només dels ciutadans sinó de les administracions de tots els països. De moment ja a Australia hi ha hagut resposta i s'espera que a les 20:30 hi hagi accions a l'estat espanyol.

Tot això està molt bé. De fet no és ni molt menys la primera vegada que es fa.

Però la realitat és que amb una horeta d'apagada el món no en té prou. I la gent tampoc. Perquè és precisament aquesta gent que avui farà la apagada o dona suport a que es faci la que després estarà 20 minuts dutxant-se, deixant els llums oberts per allà on passa o encenent les estufes quan va en maniga curta. Una mica com el senyor Al Gore, que parlava del canvi climàtic però pagava una factura de llum estratosfèrica.

No senyor, la conscienciació no consisteix en apagar els llums una horeta arreu del món, ni en donar conferències per tot el planeta cobrant milers de dòlars. La conscienciació sobre el consum d'energia comença a casa i passa de pares a fills, com qualsevol tradició establerta.

Resum de la setmana

M’ha agradat: veure com a Antena 3 fa una sèrie sobre la Marisol, ho trobo tan espanyol...
No m’ha agradat: comprar el bitllet de tren i que no passi el revisor...quina ràbia!

M’ha agradat: Que el Palamós guanyés 4 a 0 a l’Amposta i Irlanda el sis nacions.
No m’ha agradat: teories de la comunicació i rebre 42 mails sobre queixes o suggeriments...

M’ha agradat: La resposta en la manifestació de ahir dijous, pacífica i sense cap problema...
No m’ha agradat:...que s’hagués de caminar tant...

M’ha agradat: Acabar amb el segon trimestre d’una vegada...
No m’ha agradat:...mirar l’horari que m’espera al tercer trimestre...

M’ha agradat: veure com el barça va jugar el cap de setmana passat...
No m’ha agradat: que aquesta setmana no pugui gaudir del barça perquè hi ha seleccions

M’ha agradat: Passar 4 dies a Palamós entre setmana...
No m’ha agradat:...que els hagués de passar estudiant...

Sorolla. Visió d'Espanya

La cultura gratis és un dels pocs avantatges dels que disposa l'estat del benestar. Si disposeu de inquietuds culturals i temps podeu visitar de forma totalment gratuïta la exposició Sorolla. Visió d'Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America que es pot veure fins al 3 de maig al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

A través de dues sales el visitant pot veure el resultat de l'encàrrec que va fer la societat americana al pintor per tal que retratés l'Espanya del moment. Sorolla ho fa amb el seu particular punt de vista i amb els seu espectacular tractament del traç i el color tant característic d'ell i que l'ha fet passar a la història. Gràcies a 14 plafons , fets pel pintor valencià, els nostres ulls es poden traslladar en el temps i en l'espai per veure com com Sorolla va retratar per a la Hispanic Society of America les diferents regions d'una Espanya plena del que ara diriem que són tòpics però que en aquella època eren realitats: flamenques i toreros a Andalusia, homes amb barretina a Catalunya, gaites a Galicia i boines a Euskadi...

Ens pot agradar més o menys com Sorolla retrata el país, el que està clar és que nosaltres no hi erem i no podrem jutjar mai si l'artista va caure en els tòpics o no. El que si podem fer és passar-nos pel MNAC a contemplar aquestes 14 meravelles i els més de 50 esboços que l'acompanyen. I el preu de l'entrada no és excusa...

Això és la Champions

Els dos clubs menys desitjats per la gent que mira aquest bloc no ens han tocat. Fins aquí bona notícia. El Liverpool amb 4 vots era el menys desitjat mentre que el Chelsea amb 1 tampoc era sant de la debució d'algun lector d'aquest bloc. Ens ha tocat el Bayern, l'equip més històric d'Alemania i un dels clubs amb més història també a Europa. Amb un estadi i un palmarès impresionants i jugadors com Ribery, Lahm o Scheiwsteiger que ens ho posaran complicat.

La mala noticia és que si guanyem i ens treiem als alemanys de sobre ens tocarà un dels dos equips menys desitjats. Liverpool o Chelsea, que es veuran les cares per milena vegada ens els últims anys. Qui surti vencedor dels dos s'enfrontarà al vencedor de Bayern o Barça. El camí serà complicat. Però qui tingui por que se'n vagi a jugar la Copa del Rei. Això és la Champions.

Resum de la setmana

M'ha agradat: Match Point i la por que tenim als canvis en la nostra vida. També està molt bé la història aquesta que a vegades la pilota (o l'anell) pot caure d'un costat o d'un altre i que tot segueixi igual o que la teva vida canvii per complet.
No m'ha agradat: Les diverses actuacions dels Mossos aquesta setmana.

M'ha agradat: Que faci tant bon temps...
No m'ha agradat: que encara tingui un exàmen i no pugui disfrutar d'aquests bons dies.

M'ha agradat: que ens toqui el Bayern de Munich...
No m'ha agradat: que si passem ens toqui el Liverpool o el Chelsea.

M'ha agradat: que el PSOE hagi perdut 4 votacions al Congrés dels Diputats i es quedi en minoria...
No m'ha agradat: que el país se'n vagi a la merda.

M'ha agradat: que hi hagi gent que encara tingui ideals i es manifesti...
No m'ha agradat: que el Conseller Joan Saura hagi perdut els seus i encara no hagi dimitit.

M'ha agradat: que un grup com U2 hagi tret nou disc...
No m'ha agradat: no haver-lo pogut escoltar encara.

Primera relliscada

Primera aparició a la tele, primera cagada. Barack Obama s'ha hagut d'afanyar a demanar disculpes a la comunitat discapacitada al comaparar la seva capacitat per jugar a bitlles amb la d'un discapacitat psíquic. Ho va fer en el programa Tonight Show, que sembla que té molt d'èxit i és molt seguit als Estats Units. Tot i que el comentari en principi va fer gràcia el president ha hagut de demanar disculpes publicament i ja ha confirmat que invitarà a un grup de discapacitats a la Casa Blanca.

Aquesta relliscada en públic no fa res més que confirmar el que ja sabiem: que qualsevol polític que marxa del guió pautat la caga. No poden ser persones perquè les persones s'equivoquen i això és un luxe que els polítics no poden permetres.

El cas és que Obama ja demostra la seva incapacitat. Ho seguirà fent en el futur en altres camps no en dubto. De moment ho fa en petites gotetes, però no ha tardat ni mig any a demanar disculpes a un col·lectiu. Desenganyem-nos, el nou president dels Estats Units, la gran esperança, no és més que una cortina de fum per amagar la verdadera crisi per la que passa el capitalisme i el país americà. Obama més blanc i amb unes celles més arquejades, seria el que és aquí Zapatero. Un venedor d'il·lusions. Només el temps dirà si és més mentider que el dirigent socialista. De moment encara li queda molta i molta feina...

Professors i estudiants contra el govern

Unes 80.000 persones, segons els organitzadors, 26.000 segons la guardia urbana, s'han manifestat avui a Barcelona per protestar contra la política educativa del tripartit i més concretament per la Llei d'Educació ja en tràmit al Parlament de Catalunya.
La protesta col·lectiva, que ha començat a les 12 del migdia a la Plaça Universitat de Barcelona i ha acabat a la Plaça de Sant Jaume, s'ha celebrat amb un ambient tranquil i festiu malgrat les enormes mesures de seguretat en ocasions desmesurades. A la manifestació, cal afegir, hi han anat professors, membres de diferents sindicats, i fins i tot alumnes. Fet que podria denotar un total desacord amb la nova llei.
La manifestació d'avui, celebrada amb més o menys èxit a les 4 capitals catalanes, s'enmarcava dins una jornada de vaga que els sindicats han afirmat que ha tingut un seguiment del 78% mentre que el conseller d'Educació, Ernest Maragall ha rebaixat la xifra al 44%.

Darrera de professors, sindicats i alumnes s'hi han afegit uns 1500 estudiants anti bolonya (segons la guardia urbana) que protestaven, i amb raó, per les formes totalment desmesurades dels Mossos d'Esquadra a la hora de desallotjar l'edifici històric de la UB i per les continues sortides de to de la policia autonòmica durant tot el dia d'ahir que fins i tot han provocat la redacció d'un manifest per part de diverses entitats i associacions de la ciutat. A aquesta queixa s'hi ha afegit el col·legi de periodistes, col·lectiu que també va ser víctima de l'abús de força per part dels Mossos.

Tots aquests fets haurien de fer reflexionar, i dimitir, el Conseller Joan Saura, que fins i tot ha admès errors, tot i que 24 hores després. Però tot això passaria en un país normal i el nostre, com podem veure dia a dia, no ho és.

El cas és que això del Pla de Bolonya és una bola de neu que es va fent més i més gran i algú s'hi enganxarà els dits. Tan uns com altres miren a un altre banda i fan la guerra pel seu compte. Govern català i espanyol que no s'han sabut explicar ni han escoltat als estudiants, i aquests que no han volgut saber-ne res de Bolonya ni han escoltat les administracions. Resultat? Morats, porres i mala llet.

Visita de Castells a la UPF

El Antoni Castells va visitar el passat dijous la facultat de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. en la seva visita, emmarcada dins les jornades de simulació que fan els estudiants de primer any de periodisme, el conseller va haver de respondre les preguntes d'uns estudiants que per un dia es convertien en professionals de diferents mitjans de comunicació, ja sigui televisió, ràdio, premsa o internet.

Castells, com a bon polític que és, i concient d'on estava, va fugir d'estudi en diverses ocasions. Tot i això va afirmar que Catalunya està capacitada per sortir de la crisi ja que té els actius necessaris per fer-ho. També va afegir que és injust que es socialitzin les pèrdues mentre que quan hi ha hagut beneficis aquests han anat a parar a bancs privats, tot i això Castells ha justificat la injecció de diners als bancs ja que són aquests els vertaders articuladors de la nostra societat i ha comparat el sistema bancari amb el sistema circulatori humà.

Un altre tic de polític que està al poder que va tenir el conseller va ser el demanar unitat per part de totes les forces polítiques catalanes de cara a les negociacions amb Madrid. Aquesta demanda d’unitat comença a ser un clàssic de les demandes per part dels polítics que estan al poder i passen dificultats, tant a les forces de l’oposició com a la població en si.

La última pregunta de la “roda de premsa” va ser l’única pregunta picant del matí. Davant la pregunta pel seu passat a Bandera Roja, Castells ha contestat que no és incompatible haver militat en aquest partit en un passat i estar negociant uns pressupostos de l'estat actualment.

Tot i que potser el personatge no donava gaire joc, aquestes jornades han servit i de molt, als estudiants de periodisme. Almenys per trencar amb la monotonia diaria. Ara, la pròxima vegada, si us plau més tècnics disponibles!

Resum de la setmana

M’ha agradat: l’exposició de Richard Rogers al CaixaForum.
No m’ha agradat: Que el meu mòbil funcioni quan li vingui bé…

M’ha agradat: l’actuació d’en Pou als nois d’història…
No m’ha agradat: …els nois d’història.

M’ha agradat: Que el Madrid sortís apallissat d’Anfield.
No m’ha agradat: Que ens pugui tocar el Liverpool al sorteig de la Champions.

M'ha agradat: les jornades de simulació que vam fer el dijous amb el conseller Castells.
No m’ha agradat: que els tècnics no apareguessin per enlloc durant hores...

M’ha agradat: escoltar Madrid a Barcelona (porqué de lo que menos habla esta canción es de una ciudad)
No m’ha agradat: El final de setmana ultraestressant que he tingut.

M’ha agradat: saber que hi ha un graffitti al Poble sec dedicat a Pepe Rubianes.
No m’ha agradat: Que els meus companys de pis no sapiguen que la merda no surt sola...

Crònica d'una mort anunciada

Després de veure tots els diaris esportius portat per l'euforia que em va crear el partit d'ahir, he de destacar per sobre d'això la crònica de l'AS. No sóc molt admirador dels diaris esportius madrilenys però s'ha de reconèixer quan una persona, en aquest cas Juanma Trueba, escriu bé i representa a través de un escrit els seus estats d'ànims i els de l'atmosfera del lloc on està.

Se'ns dubte la millor crònica del partit d'ahir és aquesta.

ni xancletes ni ulleres de sol

Que tot està en constant moviment és un fet. Que tot canvia en la nostra societat ho palpem dia sí, dia també. El turisme com qualsevol altre sector ha evolucionat i ha canviat considerablement amb pocs anys. Internet n’és el principal culpable gracies a l’aparició de empreses de vols de baix cost, el contacte que ofereix amb hotels i hostals o la possibilitat de veure el lloc que visitaràs per la pantalla del teu ordenador.

L’arribada de la globalització al turisme ha provocat no només un canvi de mentalitat en els usuaris, que ja no es conformen a visitar els llocs típics per passar les vacances, com Londres, París, Nova York...sinó que cada cop l’usuari busqui llocs més inòspits per visitar. Noves maneres d’entendre el món i de viure’l. A aquesta curiositat cal afegir-li una certa conscienciació en una petita part de la població davant les guerres, injustícies i fam que pateix el món, imatges que ens arriben també cada cop més gràcies a internet. Si barregem curiositat i conscienciació ens surt una nova forma de turisme que s’està estenent cada cop més per Catalunya. El turisme solidari.

Palestina el principal focus
Dins aquest anomenat turisme solidari, promogut bàsicament per associacions no governamentals, hi ha diversos focus de conflicte que interessen a la gent. Palestina és se’ns dubte el territori més visitat per la gent. El conflicte palestino-israelià en té la culpa.
La principal associació catalana que treballa per la zona és la Xarxa d’Enllaç amb Palestina. Des del seu petit local del carrer Leopoldo Alas del barri de Gràcia ens atén en Víctor i l’Anna. “La xarxa -ens explica l’Anna- és un conjunt d’associacions interessades en cooperar desinteressadament amb el poble palestí, un poble que està patint un greu genocidi.” L’associació organitza cada Nadal, setmana santa i estiu viatges on els “turistes” ajuden a la construcció de edificis, ja siguin hospitals o escoles, que han estat abatuts per l’exèrcit israelià.

A la Xarxa però el ventall d’elecció està bastant obert ja que s’ofereixen estades en camps de treball però també visites guiades per a conèixer la zona o simplement assessorament per a futurs visitants de la zona que hi vulguin anar per lliure. “També venen moltes empreses o associacions culturals de Catalunya que volen visitar la zona ja sigui per conscienciació o per el que sigui, nosaltres no ens importa la raó de la visita, ens dediquem a fer recomenacions i donar consells de cara a una estada sense cap problema pel territori” afegeix l’Anna.

Tot i que es podria pensar, que el final de la treva entre Hamàs i l’Estat israelià i la conseqüent guerra a la franja podria espantar la gent la creença és totalment falsa “al contrari” diu en Víctor “per aquest any s’hi ha apuntat més gent que mai. A més nosaltres no anem a Gaza, això és impossible, anem a la zona de Cisjordània, on si que hi ha conflicte, evidentment, però el perill allà és relatiu.” Li preguntem encuriosits quin tipus de gent s’anima a fer aquests viatges a Cisjordània la resposta és clara “gent jove, entre 20 i 25 anys. I no és que sigui gent que vegis que són antisistema, són gent absolutament normal”. En Xarli per exemple, és estudiant de econòmiques de la Pompeu Fabra, i és un dels assistents l’estiu passat a un camp de treball a Hebron gràcies a la Xarxa d’Enllaç amb Palestina; considera la seva experiència com “brutal! brutal perquè te n’adones del que realment està passant a la zona i del que realment està fent l’Estat d’Israel, coses que per desgràcia no surten als telenotícies”.

Bòsnia i l’ombra de la guerra dels Balcans
Bòsnia és un dels altres destins “turístics” europeus amb més demanda per part de la població catalana. Se’ns dubte el conflicte entre relativament recent dels Balcans va marcar una generació que va veure en directe, a principis dels noranta, el genocidi europeu més gran del segle XX des de la segona guerra mundial. Aquest fet atrau a la gent, i molt, cap als països balcànics.
Kevlar és una associació de fotoperiodistes que acosta aquests països a la gent que ho desitgi. Els seus punts de destí són Bòsnia i Kosovo, però també el Sahara. “Ens estem plantejant organitzar viatges a Palestina però és relativament difícil i a més ja hi ha altres associacions amb molta més experiència que nosaltres en aquest territori” diu l’Albert Cusidó. L’Albert, va ser corresponsal de guerra durant el conflicte i va viure a Mostar durant 2 anys “el vincle que em va quedar amb la gent i la zona va ser el principal motiu per a la creació de l’associació. Kevlar és una manera d’acostar el conflicte a la societat que viu d’esquenes a la realitat i a l’hora és una forma d’ajudar a la població bosniana, oblidada per les institucions internacionals.”

Després d’un petit curs de fotografia i d’història de la zona el viatjant pot decidir entre passar-hi uns deu dies per setmana santa o mig mes a l’estiu. Allà Kevlar acosta al “turista” a la població fent-los dormir en cases de gent afectada per la guerra o introduint-los en la realitat del país a través de visites a associacions de víctimes, d’ex-soldats, camps de refugiats o orfenats, tot això sempre amb un traductor a totes hores i una càmera al coll. “L’objectiu, a part que aprenguin a realitzar un projecte de fotoperiodisme, és fer veure a la gent que en una guerra no hi ha bons ni dolents. I que al final, qui acaba pagant és la població civil” - diu l’Albert que és conscient que encara s’han de millorar algunes coses. Precisament varies de les coses en les que sembla que ha de millorar Kevlar ens les apunten la Meritxell i l’Aina, les dues estudiants de polítiques a l’Autònoma, que es queixaven que amb Kevlar “hi ha molta gent de l’Staff però tots van a fer les seves fotografies i els seus projectes i se n’obliden que tu has pagat perquè t’introdueixin a la zona i t’ensenyin a agafar una bona fotografia” encara que també hi ha opinions i experiències positives, en David, estudiant de comunicació Audiovisual és dels que pensa que “el viatge val la pena només perquè te n’adonis que hi ha gent que ho passa molt malament a dues hores amb avió de casa teva”.

Destins no tan mediàtics
Països o territoris com Palestina, els Balcans, el Sàhara o Sudamèrica s’han convertit en destins típics dels turistes solidaris. Però dins aquests turisme “alternatiu” encara hi ha qui prefereix destins més oblidats. El Kurdistan és un dels destins que ofereix l’associació So de Pau que té més èxit. A part de visites a Palestina, Algèria o Marroc el Kurdistan sembla que té molta acceptació per part dels catalans “possiblement per aquesta solidaritat amb un poble sense estat, però potser si que és per això que és un destí més exòtic i desconegut que Palestina o els països sudamericans” ens diu l’Anna Larrull. L’Anna, que és voluntària a l’associació, destaca els pocs recursos econòmics dels que disposen les associacions que “s’han de solventar amb la venta durant tot l’any de material portat dels països en els que fem les visites”. Ella, tot i els mals de caps que li comporta la feina a l’associació, se sent recompensada només veient que augmenten els “turistes” cada any i que la gent col•labora en altres tasques com xerrades o exposicions “és bonic que encara quedi gent que dediqui el seu temps lliure a una part del món que no ha tingut tanta sort com nosaltres” afegeix l’Anna des del local de l’associació al Passatge del Crèdit prop del carrer Ferran de Barcelona.

Associacions solidaries amb les associacions solidaries
Davant aquest “allau” d’associacions no governamentals que ofereixen aquest servei d’introducció en zones de conflicte o post conflicte ha aparegut un nou tipus d’associació al voltant d’aquestes visites. Parlem de Avle, l’Asociación Visual para la Libre Expresión, que pretén donar suport audiovisual a aquest tipus d’estades. “La idea és gravar o fotografiar les activitats que fan aquest tipus d’associacions en el territori que visiten i d’aquesta forma fer veure l’impacte que tenen en la societat que els acull” diu en Kike, que és infermer de professió a les illes canàries. Avle té tot just mig any de vida però l’objectiu per en Kike és “anar creixent poc a poc i ajudar a entendre a la gent que aquest món, ja sigui a l’Àfrica, a Sudamèrica o al Pròxim Orient, hi ha moltes persones que pateixen perquè nosaltres poguem sortir de botellón”. De moment AVLE ha treballat als Balcans i a l’Àfrica.



Amb la crisi, l’etern debat
La actual situació econòmica que viu occident deixa una mica en stand by aquest tipus de turisme, ja que cada cop la gent s’ho pensa més a la hora de fer turisme i busquen les opcions més barates i còmodes. El turisme solidari no és ni una cosa ni l’altre. Caldrà veure doncs com evoluciona aquests tipus de viatges “la veritat és que segurament si que baixaran el numero de visites però el que és segur és que nosaltres no deixarem de oferir aquests viatges perquè realment no ens ha sortit mai a compte i vivim d’altres coses” diu l’Anna des de Xarxa d’Enllaç amb Palestina. “És precisament ara que hem de ser més conscients que mai” afegeix. Aquesta possible “crisi” del turisme solidari no farà res més que revifar el debat al voltant de si realment les ONG aporten alguna cosa positiva a les comunitats locals o si en el fons exploten els seus recursos com qualsevol habitant del primer món però amb la consciència més neta.

Aquí no hay playa...

Els fans de Joaquín Sabina, Mikel Erentxun o Pereza estaran un xic tristots però, l'enquesta l'ha guanyat de llarg: Aquí no hay playa de Los Refrescos.

M'ensumo que hi ha hagut una mica de trampa i que algú ha votat més d'un cop però internet és així de cruel, i si a més el combines amb democràcia el resultat pot ser explosiu.

Gran tema el de Los Refrescos que recorda durant uns quants minuts una de les grans mancances de la capital de Madrid (sense comptar la tolerancia envers les altres nacionalitats d'Espanya) que és la falta de mar. Poden tenir ministeris, museus, castellanas, cibeles...però no tenen platja. De fet ara que m'hi fixo ha guanyat la opció més negativa de totes. La que deixa Madrid més malament. Per què serà...

Resum de la setmana

M’ha agradat: Haver entrevistat en Jordi Basté.
No m’ha agradat: Que el partit més votat i amb més diputats acabi no manant a Euskadi.

M’ha agradat: El ras i curt d’aquesta setmana.
No m’ha agradat: Enterar-me’n que he de fer un reportatge per dimarts i no haver ni començat.

M’ha agradat: Haver escoltat mil vegades Por mi Tripa
No m’ha agradat: Que els cotxes de Barcelona no respectin els passos de zebra ni a dins de Gràcia.

M’ha agradat: Que el Barça i l’Athletic juguin la final de Copa...
No m’ha agradat: que es jugui a Mestalla i no al Bernabéu...

M’ha agradat: Recuperar, després de molt temps, una melodia tan clàssica com agredolça.
No m'ha agradat: No tenir un putu dia sense estrés...

M'ha agradat: Saber que molta gent visita el bloc...

No m’ha agradat: Que aquesta gent no comenti o participi...

M’ha agradat: Acabar de confirmar el meu odi a ElPeriódico gràcies al programa In-Design.
No m’ha agradat: Que la llei de partits deixi a uns cent mil votants sense opció política.

Són les 8. Benvinguts al Món!

Arribo a Rac1 i m'espero un moment. Cinc o deu minutets després, apareix Jordi Basté amb Sergi Pàmies. Comenten alguna coseta i es despedeixen. El director del Món a Rac1 em saluda. És un home estressat. No té temps. Anem al seu despatx, un despatx petit. Això si amb una vista espectacular. No em mira massa perquè mira els mils de mails que li han enviat. Però tot i portar cinc horetes fent programa contesta totes les preguntes que li plantejo.

Pregunta obligada: Què n’opines de les eleccions basques i gallegues?

Jo crec que és la demostració d’una obvietat. Han aconseguit que el nacionalisme, entès com gent que considera que la seva comunitat autònoma té signes de nació, ha estat directament apartada de la opinió pública. Apartada del poder, ja va passar a Catalunya amb els socialistes, i ara ha passat a Euskadi. És la constitució d’una obvietat i la constitució de que el nacionalisme tampoc és tant dolent, ja que si parlem de nacionalisme parlem de nacionalisme de tots els cantons. És a dir, nacionalisme català, basc i espanyol, que també existeix i no pasa res! Ells s’ofenen quan parlem de nacionalisme espanyol però és la constitució d’una existència i escolta, s’ha de dir que si posem mapa vermell al que és socialistes i blau als que és del PP, tota Espanya està vermella o blava cosa que fa uns anys no era així. Hi havia un sector: que era Catalunya que no era així i Euskadi que tampoc era així.

I a Galicia torna la realitat que és una pèssima campanya dels socialistes i una molt bona campanya del PP i que no era tant dolent Mariano Rajoy com ens deien des de Madrid. En definitiva Mariano Rajoy té moltes coses a dir i si hi haguessin eleccions ara a tot Espanya ves a saber qui guanyaria.

Sobre la llei de partits?

A mi em sembla que hi ha hagut un deu per cent que no ha tingut dret a votar que la compararan amb els etarras. Con si estiguessin a favor dels morts però això no és tan simple. Crec que hi ha hagut un deu per cent de gent que no ha pogut votar i jo estic afavor de que puguin votar, i estic a favor del diàleg, i a favor de que la gent que mata es podreixi a la presó. Però una cosa no treu l’altre.

Ara parlaves de l’eliminació dels nacionalismes. Un fet que s’ha associat amb l’expressió de crosta. En Jordi Basté té crosta?

No me’n sento en absolut. Què sóc jo? Jo sóc català i a partir d’aquí que ningú manipuli la meu pensament. Tu ets nacionalista? No, sóc català!. I punt. Per què he d’explicar més a la gent? A la gent li explico el que vull i jo sóc català.

Com valores la teva sortida de Catalunya Ràdio arran de la teva suposada crosta?

Com una cosa molt passada. Molt dolorosa en el moment però de fet a vegades penses “Què m’està passant? Per què me’n vaig ara d’aquí? Per què m’estan convidant a marxar?" Però passat el temps penses que no hi ha res greu. Menys la mort, no hi ha res greu.

L’escoltes Catalunya Ràdio?

L’escolto poc, però és que bàsicament escolto Rac1. M’agrada molt escoltar la ràdio. Escolto Catalunya Ràdio és clar que sí però coses que puc escoltar de Catalunya Radio.

Com a consumidor de ràdio què creus que fa malament Catalunya Ràdio?

Crec que no seria ètic parlar d’una altra emissora.

Doncs què fa bé Rac1?

D’això si que te’n puc parlar! Crec que ha pujat des de fa molts anys, d’abans que arribés jo aquí ha agafat una línia d’emissora molt propera, ha agafat una línia molt jove, molt fresca que ha sabut englobar a tothom, no només gent jove sinó que ha volgut aprofitar també els dèficits de les altres emissores i captar un públic no tan jove. Jo crec que ha sigut un fenòmen i s’ha sabut moure per aquí i això crec que està molt bé. I això s’ha notat en l’audiència de un tipus de gent , sense complexos, molt transversal és a dir: te l’escolta des de un catalanista fins un taxista...fins un tiu de diners...fins a un tiu aturat...fins a un tiu que és un pijo...a un tiu cutre. Ho escolta molta gent.

I què fa malament?

Això li hauries de preguntar al director! Jo et puc dir el que fa malament el meu programa!

Doncs què fa malament el món a Rac1?

Hi ha moltes coses per corregir i per polir. Encara falta que jo m’hi posi bé del tot...això no és un procés com esports que t’hi poses i ja està. Jo era novell amb això i crec que si hi ha un problema amb el Món encara me l’he de plantejar jo perquè l’equip està per sobre de les seves possibilitats.

I com ho nota un periodista quan un programa funciona?Més enllà de les xifres...

Pels comentaris de la gent que no sigui el quiosquer del costat de casa. Perquè sinó et diu que t’escolta el quiosquer qui t’ho dirà que t’escolta? És cert que quan les coses van bé i ha un cert sector de gent que no penses mai que t’escoltarà i que t’ho comenta. “L’altre dia vaig escoltar això a les 11 i hi estic d’acord o no hi estic d’acord”. I això és un EGM que no falla mai.

I el nivell de vida que portes? Crec que tens dues filles...

És molt dur! És molt dur! És molt dur! De debó!

Es dur però l’altre dia arran de les ventades estaves en antena tot i tenir vacances. Fins a quin punt ets pare i fins a quin periodista?

Si perquè et surt la vena! Primer sóc pare però per sort tinc una família que entén tot el que està passant. Quan et surt el monstre que portes dins...Aquell dia crec que era una obligació, com a professional, ni d’empresa pública ni res d’això! És una obligació com a professional i de seguida el director ho va veure i l’equip es va posar a les piles i crec que vam fer el que tocava fer.

De fet quan feies esports ja t’havies trobat amb aquesta situació...

Si quan estiuejava a Torredembarra va descarrilar un tren a prop. O el dia que van assassinar a l’Ernest Lluch. És que jo crec que això és una obligació com a periodista. Desconec si tots els periodistes opinen el mateix.

Acabes cansat del programa?

El cert és que cansa molt i el programa és cansat. Arriba un moment que no saps si parles de política, de música, si ara entrevistes aquest, entrevistes l’altre. Ara m’arribaran els guions de demà i comença ja a preparar-te lo de demà! I comença a preparar-t’ho perquè demà tens una ministra i un cantant. I hòstia és un caos!

I el canvi d’esports a informació general?

Meravellós perquè et paguen per escoltar! I està molt bé perquè ara estic aprenent a escoltar. Perquè escoltes poc a esports i aquí per pebrots has d’escoltar!

I a més has pogut entrevistar personatges com Jordi Pujol, Rajoy, Maragall...

Si. I molt interessant. És a dir és un enriquiment personal i sobretot crec que la gràcia és posar-lo a l’alçada del carrer. Històricament els programes pels matins han estat amb un nivell per sobre de la població i jo. I crec que aquí el que fem és preguntar-li al polític el que li preguntaria la gent.

Et surten moltes preguntes improvisades?

Moltes! Moltes!

Perquè, no et demanen qüestionari previ?

Mai! Mai! Mai m’han demanat un qüestionari! Ningú mai m’ho ha demanat.

Curiós. I utilitzes preguntes dels oients?

No, però a vegades els oients em guien eh! A vegades m’envien un correu i et diuen: “si avui l’entrevistes pregunta-li això” però a vegades les preguntes són salvatges. Però et marquen una tendència per on han d’anar.

I aquesta vida que portes fins quan durarà?

Jo sóc un yogur. Tinc data de caducitat. Sense posar-la encara.

Potser et faran plegar abans. Ja se sap que les audiències manen...

Clar clar!! Si si! Home jo espero continuar algun temps més tampoc catorze anys com en Bassas perquè el cos no ho nota, però la teva vida ho nota. No vius mai. No saps desconnectar. Abans ja no ho feia fent esports. Ara és que no desconnecto ni un minut! És tremendo! Surts d’aquí vas a una reunió, ara el guió, aviam què escrius demà, ara el telèfon...és una vida molt dura!

Què faràs després del Món a Rac1 doncs? Tornar a esports? Música?

És que no en tinc ni idea! Home m’agradaria anar de corresponsal als Estats Units. M’agradaria molt! Però a Nova York eh, a Washington no hi aniria ni que em paguessin!

Què n’opines d’en Bassas que critica la Corporació Catalana però no diu que no a una corresponsalia de TV3 que al cap i a la fi forma part de la Corporació?

Jo crec que cadascú és lliure de opinar el què vulgui. Quan jo vaig marxar de Catalunya Ràdio el Bassas no va parlar de mi ara seria lleig que jo opinés sobre la marxa del Bassas de Catalunya Ràdio. Crec que considera que li han fet una malifeta. Que l’han fet plegar abans d’hora i té la opció de poder marxar a un mitjà de la pròpia corporació. I això és fantàstic per ell. A més anar-te’n de corresponsal d’Estats Units!

Com veus els mitjans de comunicació? Afecta la crisi no?
Som víctimes de la crisi i víctimes de una societat de la informació que no sabem on va. Si va cap als mitjans digitals...si el paper no es ven, que la publicitat no entra o entra poc.

Vosaltres ho noteu això?
Menys. Molt menys que la majoria. Nosaltres ho notem poc perquè tenim una dinàmica d’audiència cap amunt...però la crisi es nota a tot arreu. Qui digui: “jo no noto la crisi!” és un privilegiat. Són quatre. Però crec que la crisi es nota clarament, tot i que crec que per menys temps del que la gent es pensa. Sóc optimista de mena.

La teva experiència com a actor a Vicky Cristina Barcelona...?

La meva experiència va tenir data de caducitat. Va començar amb Vicky Cristina Barcelona i s’ha acabat amb Vicky Cristina Barcelona. Res home res!!

Per cert. Havies treballat a Ràdio Palamós?

Vaig fer un parell de programes a l’estiu fa vint anys!! Tenia 14 anys! Feia radioformula dos dies.

Ja està doncs. Ha sigut ràpid no?

Ràpid i gens traumàtic.

Democràcia?

Cap de setmana d'eleccions a Galicia i Euskadi i resultats que no per esperats deixen de ser sorprenents. Els dos països canviaran, presumiblament, de rumb. Mentre els gallecs han tornat a votar en massa al Partit Popular, a Euskadi els nacionalistes espanyols sumen majoria al parlament basc i tot fa semblar que PSE i PP, tot i les diferències a l'Estat pactaran per tal de arribar al poder d'Euskadi i fer així història.

Més enllà d'aquests resultats crec que la reflexió en torn les eleccions basques és clara. La llei de partits és totalment il·legal. Gràcies a aquesta llei al voltant de 100.000 persones no han pogut votar al partit que volen. Cent mil persones que reprentarien al voltant de nou diputats al parlament. Els nacionalismes espanyols ja tenen el què volien. El poder a Ajuria Enea. Encara que sigui a costa d'aquesta democràcia de la qual s'emplenen la boca i que s'aplica per segons qui i per segons el que interessi a uns quants.

Quina diferència hi ha entre el Partit Comunista de les Terres Basques fa 4 anys, que si que es va poder presentar, amb D3M? Per què algunes formacions de ANV es van poder presentar a les municipals i altres no? Masses preguntes a fer-se sobre aquesta llei. Però clar ara les preguntes són al voltant del resultat de les eleccions i al voltant dels pactes. Se suposa que ho fan per combatre la violència però és precisament així que s'alimenta l'odi i la revenja.