El retorn de l'entorn

Aquesta setmana Joan Oliver anunciava la noticia. La Junta del senyor Laporta nombrava Johan Cruyff president honorífic del Futbol Club Barcelona. La decisió, pel que sembla, va ser unànime (normal en la dictadura laportista). La junta va votar de forma unitària que l'holandès ocupés aquest càrrec dins el Club.

Per començar aquest és un càrrec inventat. Els estatuts ho preveuen sí, però en teoria el càrrec hauria de ser de consents. Hauria d'unir al soci. I justament fa al contrari. Genera polèmica. Si una figura com Casaus, respectat per tothom tant dins la òrbita blaugrana com fora, no va tenir mai aquest honor, per què ara li correspon a l'holandès?

Johan Cruyff divideix. Després de la marxa de Núñez i Gaspar, la candidatura de Laporta es va presentar com una opció trencadora entre nuñistes i cruyfistes. Núñez va abandonar "l'entorn" blaugrana. No va dir mai més una paraula més alta que una altra. Cruyff no pot dir el mateix. Cruyff no torna al Barça perquè mai l'ha abandonat. Des del primer moment ha estat a l'ombra. Escollint entrenadors, jugadors, càrrecs...Cruyff s'ha tornat en l'entorn que tant ell criticava quan dirigia el vestuari blaugrana.

Ara es dedica a escriure cada setmana en un diari. Comenta la situació del Barça i futbolística en general. L'holandès però aprofita aquest espai, que per cert el cobra molt bé, per criticar l'equip quan va malament. O per penjar-se medalles quan la cosa va bé. Fa servir la tinta per atacar jugadors i tècnic, que n'estan farts d'ell. Cruyff fa mal al Barça. Des del primer moment que va ser acomiadat per Núñez, ja llavors va denunciar el Club per acomiadament improcedent i al llavors president per injuries. El jutge no li va donar la raó.

El nomenament com a president d'honor cavarà altre cop les trinxeres que semblaven enterrades. Torna a obrir les ferides cicatritzades dels culers. I la culpa no és només seva sinó d'algú més dolent que ell. Joan Laporta. Si hi ha gent que vegi el Barça com a un instrument per a la promoció i l'interès propi aquests són Laporta i Cruyff. Un, ja plega i encara vol controlar-ho tot. L'altre arriba ara però no ha marxat mai...i si s'estimés el Club faria anys que no obriria la boca. Ara tothom estaria d'acord amb que Johan Cruyff fos president d'honor. Però no Johan, després de tot el que has fet i dit, no t'ho mereixes.

Per flipar!

Si teniu una estona morta, us avorriu i teniu ganes de passar una bona estona i flipar clickeu aquí. Es tracta d'una pàgina on un mag encerta el personatge que teniu en ment fent preguntes. Ja siguin cantants, polítics, personatges fictícis o esportistes el mag, tard o d'hora, els encerta. La base de dades deu ser enorme. Au a jugar! Ja veureu que no ho feu un sol cop!

Resum de la setmana

M'ha agradat: Com sempre: Leo Messi.
No m'ha agradat: Ibra. El necessitarem.

M'ha agradat: Pràctiques a Lavinia.
No m'ha agradat: La visita a La Romareda i tots els insults a Catalunya.

M'ha agradat: L'entrevista de la Terribas a Montilla.
No m'ha agradat: Zapatero tan mentider com sempre amb la Terribas.

M'ha agradat: L'article sobre un l'ídol de Zidane, el Principe.
No m'ha agradat: El meu anti-virus...va morint.

M'ha agradat: Que Palamós tingui llum...
No m'ha agradat: ...sospitar que per setmana santa les instal·lacions no aguantaran.

Resultats de l'enquesta

Qui se'n recorda del terratrèmol de Chile? I del de Haití? Res, ha passat un temps i l'enorme corrent informativa ens fa oblidar la realitat i posar la nostra vista en altres coses. Sovint menys importants. Avui per exemple, Obama és protagonista per l'aprovació de la sanitat pública als Estats Units. Tothom parla de Messi per la seva actuació a La Romareda. Ja ningú parla dels terratrèmols. Ningú envia diners a Haití. Pocs diaris parlen de com se'n surten a Chile.

L'enquesta de la setmana passada preguntava sobre si creieu que d'aquí una setmana algú se'n recordaria del terratrèmol de Chile. 2 persones van votar que no se'n recordaria ningú. 2 més que se'n parlaria però fins al proper terratrèmol. I un vot que creia que si se'n parlaria però només per parlar de les víctimes noves que van apareixent.

Ningú va votar per la opció que les portades de la setmana següent les ocuparia Joan Laporta. I s'ha demostrat que el públic estava equivocat. Ningú parla de Chile però més d'un mitjà parla del president del Barça i les seves clucades d'ulls a Reagrupament. Realment ens ho hauriem de fer mirar, tant els mitjans de comunicació com els que en som consumidors.

Un dia a Zaragoza

Foto: Claudio Chaves - MD

Ahir vaig estar a Zaragoza (o al pozo! com diria L'Eugenio). I dic Zaragoza perquè de Saragossa res. Vaig visitar la Romareda i la rebuda del Barça va ser lamentable. Insults al Club i a Catalunya perquè sí. Bufandes de: Esto es España i banderes de l'estat que eren aixecades, per senyors amb camisa i ben enclenxinats, quan els aficionats del Barça (Boixos) cantaven a favor del seu equip. També és cert que els ultres blaugranes van cantar un "a segunda a segunda!" però la resta del partit es van dedicar a animar els seus jugadors.

Em van fer llàstima. Portava la càmera per fer fotografies però no en vaig fer ni una. No valia la pena. Era la demostració que no ens estimen. No els hi agradem. No ens volen. Fem una cosa: que ens deixin marxar! Això sí, s'ha de reconèixer als "maños" que van aplaudir quan un jugador s'ho mereixia. Van aplaudir Iniesta, Milito o Pedro...però sobretot es van rendir a Messi. Déu. I és que els 30.000 aficionats sempre podran dir que han vist el millor jugador de la història trepitjar el seu camp.

Acabat el partit. Després d'insultar el Barça i Catalunya toca el de sempre: quedar-se a esperar als jugadors de Guardiola i babejar amb ells. Quins cullons!

L'endemà al matí marxem de l'hotel i esmorzem alguna cosa. En Miki, el meu jefe, demana truita de patates amb...pà amb tomàquet. Ai. La cara de la que servia va canviar per complet. I a sobre ens equivoquem i demanem un cafè amb llet en comptes d'un cafè con leche. Ni una paraula més. Mala cara tota l'estona.

Au doncs marxem que aquí no som benvinguts. Això sí...marxem amb 3 punts més i havent vist el millor jugador de tots els temps en plena forma.

La realitat de la deontologia

Foto: Lluís Capdevila

L'última classe de la carrera la vam fer acompanyats per 3 periodistes professionals. Xavier Barrena d'El Periódico, Bernat Fernando de TV3 i Enric Bañeres de La Vanguardia; venien a parlar-nos, en teoria, de deontologia dins la nostra professió. La veritat és que només l'últim es pot dir que és un gran orador mentre que els altres van deixar molt que desitjar.

Tot i aquesta falta d'oratoria dels ponents, alguns van descobrir una cosa que sembla que encara no se n'havien adonat: el periodisme fora de les classes és molt diferent. Només calia veure el que deia el de TV3, es passava algunes regles per la pedra i responia tant tranquil a preguntes d'alguns alumnes ofesos i sorpresos pel que estaven sentint (quina pell més fina que tenen alguns i algunes...).

El dia a dia t'obliga a treballar ràpid i a no plantejar-te si he de dir que aquest assassí és d'orígen tal o orígen qual. La vida és molt diferent i molt més complicada fora de les aules de la universitat on s'intenta educar als futurs periodistes en qüestions deontològiques. Però un cop a la feina hi ha mil coses que faran que haguem d'actuar de forma menys políticament correcte. Parlo de la línia editorial del mitjà en el que treballem, parlo de les ordres dels nostres caps, parlo del temps que tinguem per muntar una peça, parlo de la obligació de dir la poca informació que es té.

I és que al final un es posa el límit allà on creu i la censura en certa manera acaba sent autocensura, derivada del sentit comú. Caldrà veure d'aquí uns anys els que defensaven certes coses, molt políticament i deontològicament correctes, si són conseqüents amb el que deien en la seva etapa d'estudiants. Alguns ja desde l'etapa d'alumnes ja no hem defensat la perfecció perquè som conscients que aquesta no existeix (i ens hem hagut de discutir en debats contra la majoria de la classe) i menys si cada vegada hem de ser més políticament correctes, d'aquesta manera només hi haurà una víctima: la veritat.

Resum de la setmana

M'ha agradat: La nevada.
No m'ha agradat: Les conseqüències de la nevada.

M'ha agradat: que el Palamós no hagi perdut aquesta setmana...
N0 m'ha agradat: que el Palamós no hagi jugat aquesta setmana...

M'ha agradat: La xerrada de 3 periodistes a Deontologia.
No m'ha agradat: la falta de "labia" d'aquests vocalistes.

M'ha agradat: L'Olympique de Lyo.
No m'ha agradat: una setmana més: el Liverpool.

M'ha agradat: El final de la revista Xup-Xup.
No m'ha agradat: La despedida de Raul Flores (un grande) de la SER.

M'ha agradat: Messi. El Barça.
No m'ha agradat: el públic del Camp Nou tan pessimista com sempre.

Sopar de despedida

Ahir vaig anar a un sopar de despedida. Un jove i bon periodista de la Cadena SER, Raül Flores, passa a engrossar les llistes d'atur. Una llàstima. La seva marxa és una mostra de la situació per la que passa aquella casa (Ràdio Barcelona) i un exemple més del context pel que passa el periodisme. Retalls de plantilla, actituts sobrades dels que manen, sobreexplotació, sous baixos... són conceptes que comencen a "arrelar" al món dels mitjans de comunicació. I no compto el mal ambient de les redaccions.

En Raül, fins que no es demostri el contrari, és un crack. Un gran professional i a la vegada molt proper als becaris que arrivabem nous com va ser el meu cas. Conscient de la situació per la que passa un jove quan arriba a una redacció, cosa que això no saben, o no recorden, la gran majoria de periodistes consolidats. Alguns no arriben ni a parlar als becaris (fins que els necessiten) altres els fan pagar amb els seus mal rollos personals o laborals. En fi, res que no passi tampoc en altres àmbits laborals. El cas és que en Raul mai va ser així. No és així.

Encara recordo la primera vegada que vaig coincidir amb ell. Era al Parlament. Estava un xic nerviós i perdut però el tiu se'n va sortir...suant la gota gorda però ho va fer bé.

La Cadena SER perd un gran periodista i una gran persona (un tòpic però és així). Ells s'ho perden. Jo del que estic convençut és que no tindrà cap problema per seguir endavant i que el temps posarà les coses al seu lloc. Del que si que no estic tant convençut és de que la situació en el món dels mitjans de comunicació canviï...

P.D.: Raül Flores. Un grande.

Preguntes sobre la nevada

Qué és el NEUCAT? Realment serveix per alguna cosa?

Què hagués passat si hagués nevat dos o tres dies seguits?

Per què si el dia abans tothom sabia que nevaria el dilluns ningú va fer res? Potser perquè era diumenge?

Per què sempre els francesos tanquen la frontera quan passen coses d'aquestes?

Per què no surt Joan Saura o José Montilla informant el mateix dilluns?

Per què la Guardia Urbana es feia fotografies i es tirava boles de neu mentre els ciutadans de Barcelona patien un caos de trànsit espectacular?

Per què algú ja comença a dir que amb la MAT això no hagués passat si l'excusa que donen del caos no és la xarxa sinó els arbres caiguts sobre els cables?

Per què Montilla diu que caldran professionals de l'estranger per normalitzar la situació dels boscos quan a Catalunya hi ha milers d'aturats?

Per què si tot el que passa a la província de Girona hagués passat a Barcelona l'apagada duraria 2 o 3 dies?

Per què tots els elements (vent, foc, neu) es posen contra Joan Saura?

Raons per no creure en la democràcia (VIII)

Resum de la setmana

M'ha agradat: La visita dels germans Centelles a la Pompeu.
No m'ha agradat: que les fotografies del seu pare continuin a Salamanca.

M'ha agradat: Anar a Palamós.
No m'ha agradat: L'enigma de Laporta estrenant pàgina web...totalment buida de contingut.

M'ha agradat: Territorio Comanche de Pérez Reverte.
No m'ha agradat: que m'agradin els llibres d'aquest home...i m'agraden tots.

M'ha agradat: El bloc d'Albert Elfa. Un referent.
No m'ha agradat: els informatius de TV3.

M'ha agradat: La revista Xup Xup. Pròximament als carrers.
No m'ha agradat: La llista de pràctiques.

M'ha agradat: Com sempre Enric Juliana analitzant el mapa polític espanyol.
No m'ha agradat: La suspensió d'Oriol Giralt com a soci del Barça durant un any. El Barça és un club democràtic o no?

Laporta 2.0

Dilluns passat tothom en parlava. Tothom volia veure la nova web. Joan Laporta estrenava pàgina. I qui més qui menys esperava una novetat ja que se n'havia parlat força i no podia ser que una persona com Joan Laporta comences la seva carrera a la xarxa sense una novetat. Les 12 en punt. Res. Cap novetat. És més, el portal no funcionava. S'havia saturat. A classe tots ho provàvem una i altra vegada. F5 o pitjant les tecles de refrescar del navegador. Res.

A la tarda si. Ja funcionava. Més tard al ser preguntat per el portal Laporta va dir que mai havia dit que anunciaria res i que la web és un espai de reflexió personal sobre temes relacionats amb el Barça i Catalunya. Jo m'atreveixo a dir que es un espai de autobombo que parla de fets relacionats amb Laporta. Ell i només ell. Fins i tot la seva foto ocupa el percentatge més elevat del contingut de la web.

En fi. Laporta ja està a pertot. Laporta ja és a la xarxa. Després del Laporta del lloro, del Laporta del champagne, del Laporta de les brasilenyes i del Laporta dels franquistes...treu el cap el Laporta 2.0. No va anunciar ni la creació de cap partit, ni que es decideix finalment a entrar en política...ni tampoc la seva dimissió. Tot i això, qui més qui menys creu o sap que a les pròximes eleccions catalanes, les de la tardor d'aquest any, Laporta hi estarà present d'una manera o altra.

Territorio Comanche

"Para un reportero en una guerra el territorio comanche es el lugar donde els instinto te dice que pares el coche y des media vuelta. El lugar donde los caminos están deiertos y las casas ón ruinas chamuscadas; donde siempre parece a punto de anochecer iy caminas pegado a las paredes, hacia los tiros que suenan a lo lejos, mientras escuchas el ruido de tus pasos sobre los cristales rotos. El suelo de las guerras está siempre cubierto de cristales rotos. Territorio comanche es allí donde los oyes crujir bajo tus botas, y aunque no ves a nadie sabes que te esán mirando. Donde no ves los fusiles, però los fusiles té ven a ti."

Així defineix Arturo Pérez Reverte el que és un territorio comanche. Aquest és el llibre que m'he llegit aquesta setmana. Sé que no és ni molt menys el llibre més nou d'aquest escriptor, que precisament aquesta setmana treu a la venda El Asedio, però em venia de gust reviure la guerra de Bòsnia amb l'escriptor cartaginès.

Territorio comanche és només una de les mil històries que van passar a la guerra dels Balcans. L'alter ego de l'escriptor i Márquez, càmera de TVE i company de Reverte esperen la detonació d'un pont, el de Bijelo Polije, per part de l'exèrcit croata per frenar així l'Armijia musulamana que s'acosta perillosament a la zona amb tancs. Márquez és un obsessiu amb els pont. Ha estat a infinitat de guerres i mai ha pogut gravar la voladura de cap d'ells. Ara està decidit a aconseguir "el seu pont".

Aquesta és "l'excusa" perfecte per fer una repassada a través de flashbacks de diferents batalles i situacions de la guerra dels Balcans i dels altres conflictes que havia cobert Reverte en el passat. Amb un llenguatge directe i sense cap tipus de complexe l'escriptor analitza el dia a dia del reporter de guerra i reflexiona sobre el paper d'aquest en els conflictes. Els seus problemes. Les seves pors. Les manies de cadascú. Les seves realitats (són tots uns solitaris, o alcoholics...).

Territorio Comanche és se'ns dubte una bona manera de conèixer les entranyes d'una guerra. I no parlo de moviments militars, tancs o barbàrie sinó de les entranyes de la gent. De les persones...que al cap i a la fi són les que les pateixen.

"Repassada" al TN

Avui curiosament he mirat la tele. Informatius, evidentment. I ho he fet encuriosit per com cobria TV3 la visita dels germans Centelles a la Pompeu. Els fills del fotògraf han vingut a la classe de periodisme de fonts invitats pel nostre professor, en Daniel Arasa, i s'han defensat de les enormes crítiques rebudes per tots els mitjans i per bona part de l'opinió pública catalana.

El cas és que mirant l'informatiu me n'he adonat d'una cosa. Sonara molt pedant però perdoneu-me: els telenotícies de TV3 han baixat en qualitat d'una manera alarmant. Per començar el temps és molt limitat...bé pels esports no, que duren 20 minuts. I que consti que jo sóc el tiu que estima més els esports del món. Però tant de temps per una cosa i tant poc per una altra és molt discutible en una televisió que al ser pública no ha de regir-se pels índex d'audiència. Almenys això és el que diu la Mònica Terribas.

Una conseqüència d'aquesta manca de temps és la qualitat de les peces informatives. La noticia del debat sobre l'abolició dels toros no ha tingut ni una peça el·laborada, tant sols un plató punxat (o sigui: imatges del parlament i la comissió mentre la Raquel Sans comentava per sobre què havia passat). Fent un repàs de totes les notícies les diferents peces que anaven aparaixent, entre elles la dels germans Centelles, ha donat molt que desitjar. Fins i tot en una notícia d'educació han posat una declaració del Conseller Maragall que debia durar...un segon!!! Calia doncs posar-la?

Una última cosa. L'informatiu no segueix cap ordre aparent. Internacional, després política catalana, després educació per tornar a l'exterior i veure la crònica d'en Jaume Roura a Bagdad. No sé, un informatiu sense ordre ni concert. Suposo que ho fan per alleugerir de política i del que s'anomena "hard news" el telenoticies.

Amb això no estic dient que jo ho faria millor però crec que la direcció de la casa hauria de fer un pensament seriós al respecte. Si fan aquests canvis, poc temps per les notícies, temàtiques que no siguin tant polítiques i molts esports ens estem anant a un model de informatius de televisió privada. Però no haviem quedat que TV3 no es regia per nivells d'audiència? De moment jo feia temps que no mirava el telenoticies a les nits i amb deteniment...i ja sé per què...

Resum de la setmana

M'ha agradat: La victòria del Barça.
No m'ha agradat: els primers xiulets a Ibra, que la gent no oblidi que és jugador del Barça.

M'ha agradat: La xerrada de John Carlin al Col·legi de Periodistes.
N0 m'ha agradat: el terratrèmol de Xile.

M'ha agradat: La visita, altre cop, a la Competència i la Segona hora de Rac1.
No m'ha agradat: La lesió d'Aaron Ramsey de l'Arsenal.

M'ha agradat: el Palamós que pel que diuen ha fet la millor actuació de la temporada...
No m'ha agradat: ...que tot i així ha perdut contra el líder, L'Hospitalet, per 1 a 2.

M'ha agradat: la celebració dels referèndums per diferents poblacións catalanes, entre elles Palamós.
No m'ha agradat: que hi hagi menys participació que la antiga "onada" de referèndums.

M'ha agradat: el retorn del "Niño" Torres.
No m'ha agradat: el Manchester campió de la Carling.

M'ha agradat: Enric Juliana, com sempre, analitzant el mapa penínsular com només ell ho sap fer.
No m'ha agradat: La detenció dels etarras...altre cop en cap de setmana (no manipular la frase)