Born to be back

Dos pintes, una de Calsberg i l’altre de Carling no han estat suficients perquè el Liverpool guanyés. Els reds anaven per davant dels gunners fins al minut noranta gràcies a un gol d’Ngog. A l’últim minut, errada de Reina i els dos primers punts perduts a Anfield. El Liverpool tampoc es mereixia guanyar-ne tres. Continua en la línia de sempre. No saben a què juguen. Tan sols Joe Cole, abans de ser expulsat, donava sensació de perill. Res més.

Amb la pena per l’empat marxo pel centre de Barcelona. Sol. És el que té tenir els amics de Barcelona ocupats, a casa seva, fent de becaris o aprofitant per marxar el cap de setmana. Però bé, tampoc necessito a ningú per no fer res. Camino. Em deixo perdre pel Born. Un barri que s’ha posat de moda. Molt de moda. Passo pels carrers on hi ha artesans. Pels carrers més plens de gent. On hi ha bars i restaurants de tapes. Pel carrer Moncada o el Princesa. Però també pels carrers més estrets. Més solitaris. Em deixo perdre.

Arribo a l’Església de Santa Maria del Mar i faig una parada. Sempre està bé entrar-hi i observar. No té gàrgoles ni grans decoracions. Potser no és la millor del món però els seus vitralls enamoren i gràcies a l’Església del Mar un li dona un valor extra al temple. Després el Fossar de les moreres. I més carrers. Botiguetes. Restaurants. Bars de copes.

Entro al Museu Picasso que avui és gratuït. Sorprenc a la noia del guardarroba ja que parlo català. Tela -penso. Només tinc temps de veure una part del museu, la de Russinyol i Picasso. I l'estada dels dos a Sitges. Una petita exposició amb diferents estris de diferents segles, alguns fets per Gargallo.

Abandono el museu que ja tanca les seves portes. Penso altre cop amb allò que dic sempre: ser guiri a Barcelona és un luxe. Està molt bé veure la Barcelona bonica. Passejar sense cap pressa. Sense dependre ni pensar en ningú. Al teu ritme. Em paro una estona a llegir. Buyology. Un llibre sobre el perquè comprem el que comprem. Interessant. (tindrà un post segur)

Llavors toca tornar a casa. Surto de la Barcelona bonica per anar a la normal. A la de sempre. Camino i arribo a la Monumental. Veig la Barcelona dels curiosos. La dels taurins i la dels antitaurins. La dels cotxes, el soroll i els carrers bruts. Sento crits provinents de dins la plaça. En definitiva, la Barcelona de sempre. Hauré de tornar al Born...

Una recomanació per si t'agrada llegir

No compartiria molt les idees d'Arturo Pérez-Reverte. De fet, defensaria tot el contrari del que fa ell. No vaig al Cafè Gijón de Madrid. Ni sóc tant intel·lectual com ell, però crec que les podria defensar prou bé amb un tallat al davant mentre ell fuma i parla d'una Espanya unida.

Però no escric aquest post per parlar del que pensa Pérez-Reverte. Ho faig per parlar del que escriu. Ara m'estic llegint El Asedio però recordava l'últim llibre que m'he llegit d'aquest escriptor/periodista: Territorio Comanche. Un llibre curt, però intens. 2 hores i el tens llegit. Però això no vol dir que sigui dolent. De fet, l'escriptor de Cartagena no en té cap, de llibre que no valgui la pena. Totes les seves obres són genials.

Territorio comanche situa el lector en la guerra dels Balcans. En l'escena en que un tanc està a punt d'arribar a un pont. I uns soldats passen a l'altre banda. Pérez-Reverte explica amb detall la situació. Una escena que pot semblar normal en una guerra, però el fet de viure-la multiplica per mil el seu significat. La seva importància.

Mentre explica com arriba el tanc repassa la ferotge guerra que es va viure a l'antiga Yugoslavia. On l'escriptor, en aquell moment periodista, cobria el conflicte (alguns diuen que bastant ben protegit i amb forces comoditats) per Televisió Espanyola. Sigui com sigui, Reverte la clava. Explica anècdotes i la vida real de la guerra. La pitjor que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Res. Territorio Comanche. Una recomanació per si algú vol saber com és i què passa en una guerra. Ara m'estic llegint El Asedio. Pérez-Reverte no falla mai...excepte en les seves idees.