Multiorgasme blaugrana

Deia Sergi Pàmies fa uns dies a La Vanguardia que amb l'empat a València el Barça no feia més que allargar un orgasme col·lectiu que estava al caure. Un orgasme que arribaria al final de temporada gràcies a un Barça tàntric.

El cert és que l'escriptor català no va desencaminat i té tota la pinta que aquest any el que viurem serà un multiorgasme. Diumenge caurà el primer guanyant el Villarreal i sabent que el Madrid (ara faig de futuròleg) no ha guanyat a València. I sinó, podem esperar. Ens agrada gaudir.
El segon serà dimecres que ve. Amb la final de Copa contra l'Athletic. Amb catalans i bascos agafats de la mà a Mestalla tots xiulant l'himne de l'únic estat on la cultura en comptes de sumar sembla que resti.
I l'últim, i el més gran, la traca final, serà el del 27 de maig a Roma, on l'equip de Guardiola haurà de "donar la talla" més que mai contra senyoreta que vesteix de vermell pel món i espanta a tothom: el Manchester United.

Desconec com serà el desenllaç de les tres competicions però el que va passar ahir va ser molt gran. El que va fer Iniesta al minut 93 va ser l'orgasme culé més gran des de Kaiserlautern. I parlo d'aquell partit perquè en d'altres com a Wembley o París no ho vam tenir mai tant perdut com a Kaiserlautern o ahir a Londres. El que vam fer a Stanford Bridge és com el noi que s'acaba enduent la noia que més ens agrada. Com el tiu que va de la mà de la noia més guapa. Com quan ja encenen els llums de la discoteca i penses que tornaràs a dormir sol però no ho fas. Ahir vam triomfar i a l'últim minut. Ahir Iniesta es mereixia triomfar. Ell, el Barça perl seu futbol i tots nosaltres. Gràcies Iniesta. Va ser orgàsmic!

Cosetes per explicar als néts

Lo d'ahir mereix que em passi un ratet davant l'ordinador. Després de la ressaca, de gols i de veritat, toca pensar en el que va passar ahir. I lo d'ahir va ser molt gran. Dubtes abans del partit molts. Al final: ni un. Lo d'ahir és d'aquelles coses que un explica cinquanta anys després als seus néts si és que d'aquí uns anys encara els avis expliquen coses als seus néts...

Fa dos anys el Bernabéu va aplaudir a Ronaldinho i la veritat és que és un gest que els honra. Ahir però es va haver de rendir a tots els nostres jugadors. A un estil. A un club. A un entrenador. A una manera de fer les coses. El Barça menja a part. En canvi el Madrid és un equip mort i enterrat. Tira de fè, i la fè mou muntanyes però a vegades les muntanyes són massa grans. I ahir el Barça va estar immens.

I avui tothom feliç. Bé...tothom del Barça. Un dia preciós, sol, platja i la gent passejant per Palamós. A les 10 tots els diaris esportius venuts. Tot un èxit per a la prensa en aquests temps que corren. Si us plau, que hi hagin més "Barces-Madrids", pel món de la prensa i pel món en general. I que tots siguin com els d'ahir. Mentretant no parlarem de finançament, estatut ni grips porcines o noves. Fantàstic.