Fiebre en las gradas

"Me enamoré del fútbol tal como más adelante me iba a enamorar de las mujeres: de repente, sin explicación, [...] sin ponerme a pensar en los sobresaltos que la experiencia traería consigo"

Fiebre en las gradas és un llibre de futbol que parla de la vida d'una persona. Tot i que la veritat és que en molts casos futbol i vida van inevitablement lligats, i més a Anglaerra.

A través de 341 pàgines l'autor, Nick Hornby, explica a mode d'autobiografia, el pes que ha tingut en la seva vida el seu equip de sempre, l'Arsenal. Amb ell ha passat fred, ha gastat/invertit la majoria dels seus diners, ha patit (la majoria de dies de la seva vida) i ha viscut les emocions més grans de la seva vida. La obsessió arriba a tal punt que l'escriptor rebutja anar a casaments perquè coincideixen amb dies de partit o s'acaba comprant una casa prop de Highbury, l'antic camp dels Gunners.

L'autor però, no cau però en el sensacionalisme com la majoria de llibres dedicats al futbol, més encarats a parlar de la violència que genera i el hooliganisme que les alegries que pot provocar.

Fiebre en las gradas és el llibre indicat per als que encara creuen que el futbol és només un esport però també és el llibre ideal per als que mantenen una conversació però en realitat pensen amb el seu equip de futbol. És el llibre ideal per als que a l'escola jugaven a futbol i van fer amics gràcies al seu equip. És el llibre ideal per als que han plorat pel seu equip. És el llibre ideal per als que s'han gastat fortunes pel seu equip. En definitiva és el llibre ideal per als que saben a quin minut va marcar un gol totalment inutil un jugador fa més de vint/trenta/quaranta anys.

La feina mal feta no té futur

Un cotxe provoca quatre morts i desenes de ferits entre el públic que esperava la Familia Real Holandesa en motiu de la desfilada pel dia de la Reina.

Moralina: Si fas una cosa, fes-la bé. Si vols matar algú mata la Familia Real o suicida't abans...

Un País (de postal)

Una de les “grandeses” de ser estudiant de la facultat de Comunicació de la Pompeu és que ara pots disfrutar del diari El País de forma gratuïta. I això, tenir el diari El País sota el braç, juntament amb uns pantalons cars i estripats, veure pelis japoneses als Verdi i menjar libanès et converteix gairebé en un progre barceloní. Un progre de postal.

Podent gaudir del diari del grup PRISA durant aquesta setmana he confirmat una cosa que feia anys que sospitava: els progrés (de postal) no llegeixen el diari. Sinó l’avorririen. El tirarien. El despreciarien. I ho dic per dos motius. El primer motiu pel que sospito que els progres (de postal) barcelonins no llegeixen El País és perquè si ho fessin anirien tots amb una màscara o no sortirien de casa. I és que a jutjar pel diari de PRISA, morirem tots demà mateix! Pàgines i pàgines amb gràfics, entrevistes i articles d’experts. Només de llegir El País a un li agafen tots el mals. Ara toca la grip porcina, com en el seu moment la aviar de la qual ningú ja en parla. El bombardeig i la por que posen el cos alguns mitjans com El País és d’escàndol...o de diari sensacionalista.

L’altre motiu per el qual sospito que el progre (de postal) no llegeix El País és pel tractament que se li ha donat a la visita de Carla Bruni a Espanya. Si, parlo de la visita de Carla Bruni. I és que a El País s’ha comentat una mica per sobre que ve acompanyada per un home que es diu Nicolas Sarkozy (aquest si que no és progre) que es veu que és president de la cinquena república francesa. Però això és igual. La Bruni ha tocat territori caspós i ella és la protagonista. Ella i el seu cul, és clar. Només cal veure la portada del dimarts. Els periodistes de El País, i tots en general, han perdut els papers i escriuen rius de tinta sobre un paper cada cop més i més groc.

Però això al progre (de postal) l’hi és igual. El progre (de postal) aquesta setmana té una exposició on no hi pot faltar El País sota el braç. El progre (de postal) té el Bicing, que pot conduir amb una sola mà mentre somia que pedala per Amsterdam. Té els mots encreuats i la programació de tele. I espera amb ansietat el dissabte on el Babèlia li obrirà els ulls i la ment. Uns ulls i una ment que estaran enfosquits el cap de setmana per l’ambient de Razzmatazz. I amb una música d’un grup que el món no arribarà a conèixer mai, els cubates a 10 euros i drogues fins el cul (pagades pel papa) la seva cara s’anirà posant com el paper de El País. Un paper cada cop més i més groc.

Alarma innecessaria (de moment)

Els vuit casos detectats a l’Estat Espanyol del brot de grip porcina han posat el nerviosisme al cos a les autoritats i sobretot a la població. Fins ara, s’han ingressat vuit persones a València, Almansa, Barakaldo, Teruel, Algeciras, Girona i Barcelona i tots ells es mantenen aïllats i incomunicats en hospitals.

El cert és que n’hi ha per està preocupats. A hores d’ara la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, ja ha expressat la seva preocupació pel cas tot i que ha confirmat que Espanya no està en estat d’emergència. Aquesta crisi es converteix per Jiménez en el primer gran repte com a ministra de Sanitat i està per veure com el supera. De moment, pel que sembla no domina la histèria institucional.

El que si que domina és la histèria nacional. I tot gràcies als mitjans de comunicació. En casos com aquests els mitjans haurien de donar exemple i tractar amb més cura temes tant delicats com els brots de grip i les epidèmies, ja que poden crear alarma social innecessària i un canvi en la vida quotidiana de la gent que és totalment innecessària en alguns casos. Des de la setmana passada diaris, ràdios i televisions s’han fet un lògic ressò dels casos apareguts a Mèxic i de les mesures que s’estan prenent al país centreamericà, però potser se n’ha fet un grà massa.

Es parla de diferents xifres, actualment de 103 morts, tot i això cal dir que d’aquests només 22 es confirma que hagin mort degut a la grip porcina. Però això són dades que els mitjans de comunicació no donen o aporten en un segon terme perquè el que volen és posar la por al cos. Ja se sap que una mala notícia és sempre una bona notícia per als mitjans, i més tenint en compte el mal moment per al que tots estem passant. Caldria plantejar-se si passem els interessos comercials i econòmics per davant l’ètica periodística.

Resum de la setmana (de Sant Jordi)

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: Que hi hagi massa gent pel carrer per Sant Jordi...

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: Que la gent no llegeixi la meitat dels llibres que es compren...

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: La visita de Rajoy a Barcelona per Sant Jordi.

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: Que es vegin més globus de partits polítics per Sant Jordi que roses...

M'ha agradat: La visita a la Generalitat.
No m'ha agradat: No saber fer anar bé la grabadora...

M'ha agradat: Annie Hall de Woody Allen.
No m'ha agradat: Sospitar que hi ha gent com en Woody Allen...

M'ha agradat: Veure com el Barça respon bé davant rivals d'entitat.
No m'ha agradat: Veure com el Madrid respon bé davant rivals d'entitat...

M'ha agradat: Al este del Edén.
No m'ha agradat: Que la Vulma estigui malalta...

La Vanguardia o el camí a la vulgaritat

A la vida s’han de pendre decisions. I en una vida tant llarga com la de La Vanguardia se n’han près moltes. Moltes. La última decisió però ha sigut clau per portar al famós diari del conde de Godó cap al camí de la vulgaritat.
El canvi estètic près últimament s’intueix com el motiu de la marxa del gran Carlos Pérez de Rozas, professor de qui escriu aquestes línies, director artístic de La Vanguardia durant anys, fill de fotògraf del diari del grup Godó i gran defensor del diari com a diari de tipus informatiu-interpretatiu, o el que és el mateix, un diari de primer nivell.

Tot i això les característiques estètiques que fan d’un diari un rotatiu de primer nivell s’estan abandonant a La Vanguardia. La utilització del color és cada cop més gran fet que no es dona als diaris de qualitat, molt austers en aquest aspecte. Com també en l’ús de la tipografia, normalment s’utilitza una sola tipografia, i romana, i es fuig dels panflets que utilitzen vint-i-cinc tipografíes i de pal sec. La Vanguardia mai ha estat i mai hauria de ser això.

Més coses. La intenció de trencar la lectura amb gràfics, destacats de colors o un ús desmesurat de les fotografíes fan que la lectura de La Vanguardia sigui quelcom semblant a un insult. O és que m’estan tractant igual que un lector del Periódico? O és que creuen que no puc llegir més de 20 línies seguides? Que potser creuen que el lector de La Vanguardia necessita un gràfic per entendre la informació?

Com pot ser que La Vanguardia faci una portada com la del passat 6 de març del 2009 per exemple? Ho trobo un insult a 150 anys d’història. No vull un gràfic a la portada del diari més antic d’Espanya! El senyor Antich hauria de tenir clar que el diari que dirigeix no és El Público o El Periódico. Abans que els diners hi ha el prestigi. Poden haver sobreviscut a diferents canvis de règim, poden haver sobreviscut a diferents crisis...però si prevalen els interessos econòmics per sobre dels lectors, té els dies comptats, vostè i el diari. Llarga vida a Pérez de Rozas!

El nom de la Rosa

Quan arriba Sant Jordi em ve al cap les "grans" classes de llatí on repetiem sense descans el Rosa, Rosa, Rosam, Rosae, Rosae, Rosa. Ho sé és un trauma els que hagin fet lletres m'entendran. Però és que un es mou per el Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya i Rambles i hi ha roses per donar, vendre i declinar. Hi ha roses fins i tot el dia abans, el 22 a la nit. Roses que venen estudiants, associacions, pakistanís, discapacitats, polítics...Roses cares, roses molt cares i roses caríssimes.

El món de la Rosa s'ha multiplicat i per tant vulgaritzat. Ja sé que parlaré com un vell però s'han de dir les coses pel seu nom. Abans no es venien tantes roses perquè les roses només eren per la senyora, la promesa o la novia. Per això segurament regalar-la tenia més valor. Actualment es regalen roses a tothom i les regala tothom: bancs, polítics, centres comercials...

Tota aquesta tradició s'ha convertit en un autèntic negoci (business) fet en nom de la Rosa. El preu de una simple rosa s'ha multiplicat per mil, com en el segle XVII va passar amb els tulipans a Holanda. 5 euros, 6 euros o fins i tot més, aquest és el preu pel que ronda una simple rosa amb una espiga dins un plàstic amb una bandera catalana...que cadascú jutgi el preu, però crec que si seguim així serà més cara la rosa que el llibre...i això que la rosa no ha de cobrar drets d'autor...