dijous, 30 d’abril del 2009

Fiebre en las gradas

"Me enamoré del fútbol tal como más adelante me iba a enamorar de las mujeres: de repente, sin explicación, [...] sin ponerme a pensar en los sobresaltos que la experiencia traería consigo"

Fiebre en las gradas és un llibre de futbol que parla de la vida d'una persona. Tot i que la veritat és que en molts casos futbol i vida van inevitablement lligats, i més a Anglaerra.

A través de 341 pàgines l'autor, Nick Hornby, explica a mode d'autobiografia, el pes que ha tingut en la seva vida el seu equip de sempre, l'Arsenal. Amb ell ha passat fred, ha gastat/invertit la majoria dels seus diners, ha patit (la majoria de dies de la seva vida) i ha viscut les emocions més grans de la seva vida. La obsessió arriba a tal punt que l'escriptor rebutja anar a casaments perquè coincideixen amb dies de partit o s'acaba comprant una casa prop de Highbury, l'antic camp dels Gunners.

L'autor però, no cau però en el sensacionalisme com la majoria de llibres dedicats al futbol, més encarats a parlar de la violència que genera i el hooliganisme que les alegries que pot provocar.

Fiebre en las gradas és el llibre indicat per als que encara creuen que el futbol és només un esport però també és el llibre ideal per als que mantenen una conversació però en realitat pensen amb el seu equip de futbol. És el llibre ideal per als que a l'escola jugaven a futbol i van fer amics gràcies al seu equip. És el llibre ideal per als que han plorat pel seu equip. És el llibre ideal per als que s'han gastat fortunes pel seu equip. En definitiva és el llibre ideal per als que saben a quin minut va marcar un gol totalment inutil un jugador fa més de vint/trenta/quaranta anys.

La feina mal feta no té futur


Un cotxe provoca quatre morts i desenes de ferits entre el públic que esperava la Familia Real Holandesa en motiu de la desfilada pel dia de la Reina.



Moralina: Si fas una cosa, fes-la bé. Si vols matar algú mata la Familia Real o suicida't abans...

Un País (de postal)

Una de les “grandeses” de ser estudiant de la facultat de Comunicació de la Pompeu és que ara pots disfrutar del diari El País de forma gratuïta. I això, tenir el diari El País sota el braç, juntament amb uns pantalons cars i estripats, veure pelis japoneses als Verdi i menjar libanès et converteix gairebé en un progre barceloní. Un progre de postal.

Podent gaudir del diari del grup PRISA durant aquesta setmana he confirmat una cosa que feia anys que sospitava: els progrés (de postal) no llegeixen el diari. Sinó l’avorririen. El tirarien. El despreciarien. I ho dic per dos motius. El primer motiu pel que sospito que els progres (de postal) barcelonins no llegeixen El País és perquè si ho fessin anirien tots amb una màscara o no sortirien de casa. I és que a jutjar pel diari de PRISA, morirem tots demà mateix! Pàgines i pàgines amb gràfics, entrevistes i articles d’experts. Només de llegir El País a un li agafen tots el mals. Ara toca la grip porcina, com en el seu moment la aviar de la qual ningú ja en parla. El bombardeig i la por que posen el cos alguns mitjans com El País és d’escàndol...o de diari sensacionalista.

L’altre motiu per el qual sospito que el progre (de postal) no llegeix El País és pel tractament que se li ha donat a la visita de Carla Bruni a Espanya. Si, parlo de la visita de Carla Bruni. I és que a El País s’ha comentat una mica per sobre que ve acompanyada per un home que es diu Nicolas Sarkozy (aquest si que no és progre) que es veu que és president de la cinquena república francesa. Però això és igual. La Bruni ha tocat territori caspós i ella és la protagonista. Ella i el seu cul, és clar. Només cal veure la portada del dimarts. Els periodistes de El País, i tots en general, han perdut els papers i escriuen rius de tinta sobre un paper cada cop més i més groc.

Però això al progre (de postal) l’hi és igual. El progre (de postal) aquesta setmana té una exposició on no hi pot faltar El País sota el braç. El progre (de postal) té el Bicing, que pot conduir amb una sola mà mentre somia que pedala per Amsterdam. Té els mots encreuats i la programació de tele. I espera amb ansietat el dissabte on el Babèlia li obrirà els ulls i la ment. Uns ulls i una ment que estaran enfosquits el cap de setmana per l’ambient de Razzmatazz. I amb una música d’un grup que el món no arribarà a conèixer mai, els cubates a 10 euros i drogues fins el cul (pagades pel papa) la seva cara s’anirà posant com el paper de El País. Un paper cada cop més i més groc.

dilluns, 27 d’abril del 2009

Alarma innecessaria (de moment)

Els vuit casos detectats a l’Estat Espanyol del brot de grip porcina han posat el nerviosisme al cos a les autoritats i sobretot a la població. Fins ara, s’han ingressat vuit persones a València, Almansa, Barakaldo, Teruel, Algeciras, Girona i Barcelona i tots ells es mantenen aïllats i incomunicats en hospitals.

El cert és que n’hi ha per està preocupats. A hores d’ara la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, ja ha expressat la seva preocupació pel cas tot i que ha confirmat que Espanya no està en estat d’emergència. Aquesta crisi es converteix per Jiménez en el primer gran repte com a ministra de Sanitat i està per veure com el supera. De moment, pel que sembla no domina la histèria institucional.


El que si que domina és la histèria nacional. I tot gràcies als mitjans de comunicació. En casos com aquests els mitjans haurien de donar exemple i tractar amb més cura temes tant delicats com els brots de grip i les epidèmies, ja que poden crear alarma social innecessària i un canvi en la vida quotidiana de la gent que és totalment innecessària en alguns casos. Des de la setmana passada diaris, ràdios i televisions s’han fet un lògic ressò dels casos apareguts a Mèxic i de les mesures que s’estan prenent al país centreamericà, però potser se n’ha fet un grà massa.

Es parla de diferents xifres, actualment de 103 morts, tot i això cal dir que d’aquests només 22 es confirma que hagin mort degut a la grip porcina. Però això són dades que els mitjans de comunicació no donen o aporten en un segon terme perquè el que volen és posar la por al cos. Ja se sap que una mala notícia és sempre una bona notícia per als mitjans, i més tenint en compte el mal moment per al que tots estem passant. Caldria plantejar-se si passem els interessos comercials i econòmics per davant l’ètica periodística.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Resum de la setmana (de Sant Jordi)

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: Que hi hagi massa gent pel carrer per Sant Jordi...

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: Que la gent no llegeixi la meitat dels llibres que es compren...

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: La visita de Rajoy a Barcelona per Sant Jordi.

M'ha agradat: Sant Jordi.
No m'ha agradat: Que es vegin més globus de partits polítics per Sant Jordi que roses...

M'ha agradat: La visita a la Generalitat.
No m'ha agradat: No saber fer anar bé la grabadora...

M'ha agradat: Annie Hall de Woody Allen.
No m'ha agradat: Sospitar que hi ha gent com en Woody Allen...

M'ha agradat: Veure com el Barça respon bé davant rivals d'entitat.
No m'ha agradat: Veure com el Madrid respon bé davant rivals d'entitat...

M'ha agradat: Al este del Edén.
No m'ha agradat: Que la Vulma estigui malalta...

divendres, 24 d’abril del 2009

La Vanguardia o el camí a la vulgaritat

A la vida s’han de pendre decisions. I en una vida tant llarga com la de La Vanguardia se n’han près moltes. Moltes. La última decisió però ha sigut clau per portar al famós diari del conde de Godó cap al camí de la vulgaritat.
El canvi estètic près últimament s’intueix com el motiu de la marxa del gran Carlos Pérez de Rozas, professor de qui escriu aquestes línies, director artístic de La Vanguardia durant anys, fill de fotògraf del diari del
grup Godó i gran defensor del diari com a diari de tipus informatiu-interpretatiu, o el que és el mateix, un diari de primer nivell.

Tot i això les característiques estètiques que fan d’un diari un rotatiu de primer nivell s’estan abandonant a La Vanguardia. La utilització del color és cada cop més gran fet que no es dona als diaris de qualitat, molt austers en aquest aspecte. Com també en l’ús de la tipografia, normalment s’utilitza una sola tipografia, i romana, i es fuig dels panflets que utilitzen vint-i-cinc tipografíes i de pal sec. La Vanguardia mai ha estat i mai hauria de ser això.

Més coses. La intenció de trencar la lectura amb gràfics, destacats de colors o un ús desmesurat de les fotografíes fan que la lectura de La Vanguardia sigui quelcom semblant a un insult. O és que m’estan tractant igual que un lector del Periódico? O és que creuen que no puc llegir més de 20 línies seguides? Que potser creuen que el lector de La Vanguardia necessita un gràfic per entendre la informació?

Com pot ser que La Vanguardia faci una portada com la del passat
6 de març del 2009 per exemple? Ho trobo un insult a 150 anys d’història. No vull un gràfic a la portada del diari més antic d’Espanya! El senyor Antich hauria de tenir clar que el diari que dirigeix no és El Público o El Periódico. Abans que els diners hi ha el prestigi. Poden haver sobreviscut a diferents canvis de règim, poden haver sobreviscut a diferents crisis...però si prevalen els interessos econòmics per sobre dels lectors, té els dies comptats, vostè i el diari. Llarga vida a Pérez de Rozas!

dijous, 23 d’abril del 2009

El nom de la Rosa


Quan arriba Sant Jordi em ve al cap les "grans" classes de llatí on repetiem sense descans el Rosa, Rosa, Rosam, Rosae, Rosae, Rosa. Ho sé és un trauma els que hagin fet lletres m'entendran. Però és que un es mou per el Passeig de Gràcia, Rambla Catalunya i Rambles i hi ha roses per donar, vendre i declinar. Hi ha roses fins i tot el dia abans, el 22 a la nit. Roses que venen estudiants, associacions, pakistanís, discapacitats, polítics...Roses cares, roses molt cares i roses caríssimes.

El món de la Rosa s'ha multiplicat i per tant vulgaritzat. Ja sé que parlaré com un vell però s'han de dir les coses pel seu nom. Abans no es venien tantes roses perquè les roses només eren per la senyora, la promesa o la novia. Per això segurament regalar-la tenia més valor. Actualment es regalen roses a tothom i les regala tothom: bancs, polítics, centres comercials...

Tota aquesta tradició s'ha convertit en un autèntic negoci (business) fet en nom de la Rosa. El preu de una simple rosa s'ha multiplicat per mil, com en el segle XVII va passar amb els tulipans a Holanda. 5 euros, 6 euros o fins i tot més, aquest és el preu pel que ronda una simple rosa amb una espiga dins un plàstic amb una bandera catalana...que cadascú jutgi el preu, però crec que si seguim així serà més cara la rosa que el llibre...i això que la rosa no ha de cobrar drets d'autor...

Resultats de la votació. Sant Jordi festa nacional o no.

La pregunta que feia aquests últims dies en aquest bloc no estava tant desencaminada (com va arribar a votar algú amb la opció: Quina pregunta més tonta no?) per què si més no, la plantejaven des dels matins a Rac1 avui mateix. És un debat que està en l'entorn. Ningú sap què és l'entorn però hi ha gent que hi estaria d'acord. Realment és un debat que s'obre quan s'acosta el 23 d'Abril i tothom té les hormones catalanes/nacionalistes més mogudetes que la resta de l'any. I és clar, quan un pensa que els catalans celebrem com a festa nacional una derrota les opinions a favor de Sant Jordi es multipliquen...


La votació i el resultat d'aquest bloc demostren això, que hi ha gent que estaria d'acord amb que Sant Jordi sigués festa. En total 7 vots per 3 en contra. I és que quan un veu les diferents ciutats o pobles catalans pot arribar que és el millor dia perquè aterrin els marcians a Catalunya. Però avui mateix el gran Jordi Barbeta ha dit una gran veritat aplicable a tots els camps de la vida: Si algo/quelcom funciona, no ho toquis!! Barbeta dixit.

Andrés Iniesta


No és d'Argentina. Ni del Brasil.

No porta arrecades. Ni tatuatges.

No és alt, no és fort. No crida ni gesticula.

No porta gomina.

No surt a les portades dels diaris.

No té una nòvia despampanant.

No ven tantes samarretes com altres.

No surt de festa com sortien altres.


dilluns, 20 d’abril del 2009

Obama fa les Amèriques

Obama ha estat el verdader protagonista de la V Cimera Americana celebrada a Port of Spain, Trinidad y Tobago. D’aquesta manera s’ha convertit, potser sense voler-ho, en el "blanc" de totes les mirades i això és senyal que s’han arribat a poques conclusions.

Davant la situació mundial i el nou paper que pot representar pel món el continent sudamericà Obama no té més remei que acostar-se als seus veïns. Sudàmerica comença a comptar i a situar-se en el mapa gràcies al seu gran potencial energètic i natural. Així que cal un canvi de mires respecte al continent. L’encaixada de mans amb Chávez va ser el símbol d’aquest canvi on Venezuela, juntament amb Cuba i el Brasil, seran les proves de foc a la zona per el nou inquil·lí de la Casa Blanca.

De la cimera ens quedem amb frases d’acostament o encaixades de mans però el que realment importa d’aquest tipus de reunions és arribar a solucions. Més enllà de fotografies, gestos o paraules el que realment necessita aquest continent són fets; fets encaminats a establir noves relacions i a acabar amb les desigualtats socials que es viuen al llarg de tot el continent. I si avui la noticia són les paraules d’Obama és que els fets i les accions han estat poques o gairebé inexistents.

Una mica de fotografia

La setmana passada es va atorgar a David Zimmerman (jueu si) el premi de fotografia Sony a Cannes, França. Un premi d'abast mundial. L'americà va ser premiat com a millor fotògraf de l'any gràcies al seu treball sobre el Desert, un recull de fotografies que va fer al voltant dels deserts d'Arizona, Mèxic, Nevada i California.
Ja sé que aquesta noticia no és ni la meitat d'important que la presència d'Obama a la cimera americana o la detenció del cap d'ETA (una vegada més) però de tant en tant, s'han de treure bones notícies o si més no, notícies sense sang, fetge o política pel mig. Ho fan pocs diaris, potser només un, i la veritat és que és bastant trist.
A la pàgina de Zimmerman hi podem veure el perquè és mereixedor d'aquest premi i el perquè està considerat un dels millors fotògrafs del món. No hi entenc massa de fotografia però no cal ser un gran expert per saber que aquest home és un artista...

Plaça John Lennon


Era lo mínim...

diumenge, 19 d’abril del 2009

Resum de la setmana

M'ha agradat: El sopar amb els de 8è...
No m'ha agradat: ...la ultraressaca de l'endemà.

M'ha agradat: veure gent que feia temps que no veia...
No m'ha agradat: que no vingués tothom al sopar...

M'ha agradat: La presentació del llibre de Magda Andurain
No m'ha agradat: La conferència sobre l'Afganistan...molt curta...

M'ha agradat: Els kikos amb mel
No m'ha agradat: Els cacauets amb una espècie de pols brillant...

M'ha agradat: Començar els dies amb Un buen dia de Los planetas...
No m'ha agradat: ...no fer res del que fa el tiu de la cançó...ni aixecar-se a les 10...ni fotres 4 milions de ralles..ni res...

M'ha agradat: Polítiques de comunicació...pinta bé
No m'ha agradat: Donar explicacions sobre la meva rapada.

M'ha agradat: el solet a la uni.
No m'ha agradat: la pluja a la uni (i a pertot)

M'ha agradat: Fiebre en las gradas de Nick Hornby.
No m'ha agradat: No tenir temps per llegir més.

divendres, 17 d’abril del 2009

Josep Lluís, aquí y en la China Popular...o Convergent

Carod Rovira és un home llest. Molt llest. Ja en el passat va saber reflotar ERC quan aquesta estava morta i enterrada. Va saber aprofitar com ningú la presència de l'enemic hostil dels catalans José Maria Aznar a Madrid. En definitiva és un home que s'ha sabut adaptar als vents que bufin o el que és el mateix, un bon polític.

Aquesta intel·ligència l'ha portat a arribar al capdavant del partit però també li està servint per sobreviure. Davant les eleccions primàries del partit, i veient que en sortiria escaldat Carod no es presenta i per tant, no pot sortir derrotat, que al cap i a la fi és una victòria. Resultat: Puigcercós es converteix en el líder la d'un partit que sembla del tot dividit.

Ahir surt a la llum un nou capítol on en Josep Lluís (aquí y en la China Popular!) demostra el seu dirigisme polític i la seva capacitat per convertir-se en una veleta que s'adapta perfectament als vents que bufen. Carod anuncia als mitjans que renuncia a ser el cap de llista a les properes eleccions autonòmiques catalanes i per tant, es cura en salut. I ho fa en una nit on el protagonista havia de ser Puigcercós ja que era qui feia la conferència, però en Josep Lluís és llest fins i tot per això.


D'aquesta manera Carod aparenta que vol deixar via lliure a Puigcercós, i de passada, davant el panorama polític català, amb un tripartit més que desgastat, deixa de guanyar-se rivalitats. Després de Perpinyà, Jerusalem i el desgast del dia a dia del poder no es vol cremar més, no pot, "Que sigui un altre el que es cremi".

Carod sap que bufen temps de canvi, que el català està molt però que molt emprenyat i ERC pot ser clau per al canvi de govern. Ja fa temps que CiU li pica l'ullet als republicans i Carod no vol fer un lleig a ningú i creu que en un futur pot tenir una petita habitació a la Casa Gran. Ha provat el poder, i la veritat és que s'hi està molt bé. Així que, per què no quatre anys més?

dimecres, 15 d’abril del 2009

Magda Andurain...recorda el meu nom

Gemma Nierga i Cristina Morató assegudes cara a cara amb una taula entremig. La primera periodista, la segona presenta el llibre Cautiva en Arabia un llibre que repassa la vida de Magda Andurain. La Casa Asia. Casa modernista amb vistes a la Diangonal. Gent. Molta gent. Nierga i Morató aconsegueixen un climax genial tot i la calor de la sala que acull a les més de tres centes persones que es dediquen simplement a escoltar la vida Andurain i les peripècies de Morató per aconseguir saber cosetes d'aquesta dona.

La vida de Magda Andurain és la vida que tothom vol viure. Viatges, amors (pocs, però de veritat) experiències i peripècies. Espia de l'exercit britànic, aquesta dona es mou a través de l'Arabia Saudí dels anys 30/40 amb l'objectiu de visitar la Meca. Arens, marits "passaports", presons, fills, vida al desert, assassinats. Tot perfecte. Esplèndit. Una vida de pel·lícula, perquè s'acabarà fent una pel·licula, a jutjar per les paraules de l'autora...que cobrarà un pastón segur. Tot això gràcies a la complicitat de l'autora del llibre amb el fill de la protagonista, un vell francès "exiliat" a un asil de França enfonsat en uns records que fins ara ningú havia compartit amb ell.


Mari Pau Huget (el maquillatge fa miracles), Gemma Nierga (és com el vi...amb els anys millora), la doble de Mercedes Milà al nostre costat, una gran dona com Magda Andurain, kikos amb mel, cava, patates, catifes, làmperas cutres...però cares, vistes a la diagonal, pis modernista...però el millor la companyia...cubates!!

dimarts, 14 d’abril del 2009

78 anys sense República

Avui es commemoren els 78 anys de la proclamació de la Segona República espanyola. Una arribada, ja per començar, discutida i polèmica ja que les votacions municipals es varen pendre com un plebiscit al rei Alfons XIII i només a les grans ciutats el vot va ser negatiu a l'ordre monàrquic. I diuen que el que comença malament acaba malament. Així que ajudada per una crisi econòmica mundial deguda a la ona expansiva del crack del 29 i a un moviment pendular entre les dues espanyes que feia que trontollar les bases del sistema, la esperada República va durar menys del que es preveia. Al final un "Alzamiento militar" va acabar amb les aspiracions d’un estat que era dels més moderns del món.

Més enllà del que es pugui pensar i sobretot dir en alguns mitjans, l’"alzamiento" no va ser obra de Francisco Franco, sinó que aquest s'hi va afegir després, quan les coses ja pintaven millor per els insurgents; el gallec, molt llest, es quedaria 40 anys manant i assegut a la poltrona. Amb tot lligat i molt ben lligat. I és que el Caudillo va saber crear una Espanya al seu voltant que encara l’enyora, una Espanya sense comunistes, sense catalans ni "judeo-masononicos". Una Espanya sense debats per el finançament, sense debats per l’educació, sense debats lingüístics. En definitiva, una Espanya sense debats.


La República va marxar el mes d’Abril del 1939 i amb ella milers d’espanyols tant dignes com els de l’altre bàndol. D’aquests, nombrosos artistes, intel•lectuals, filòsofs i pensadors que al cap i a la fi eren els articuladors, juntament amb la classe obrera, d'un país que caminava cap a la modernitat a marxes forçades. A hores d’ara, Abril del 2009, d’aquella república no en queda res. Només llibres, banderes i records de la gent, cada vegada menys records. Ens hem quedat amb una monarquia, imposada, que ni molts se la creuen però millor mirar cap a una altra banda i callar.

Avui pocs celebraran el que gran part dels espanyols van celebrar fa 78 anys. Avui tothom farà la seva, tothom està atabalat. Ningú vol pensar en política, per què? És avorrida. I és que el Caudillo ho va deixar tot “atado y bién atado”

Morir matant o el retorn dels matins cara al sol


Jimenez Losantos deixa las Mañanas de la Cope. Ja és un fet. Però qui dubte que Losantos morirà matant?

És curiós com la ràdio dels bisbes faci fora a l’home que li ha donat més audiència de llarg en els últims anys. L’home que ha fet que la gent escoltés aquesta ràdio, fins i tot aquells que no comparteixen les seves idees. Gent com jo sense anar més lluny. Això, si no recordo malament, només ho havia fet José Maria García en els seus bons temps, el butanito. L’home que va fer anar de cul a tota la direcció de la ràdio com sembla que ara ho ha fet Jiménez Losantos, convidat a canviar de programa i acompanyar a les nits a César Vidal a les nits.

Et pot agradar més o menys. Pot caure millor o pitjor; però no li treurem cap mèrit. Jiménez Losantos ha tingut el mèrit de mantenir una mentida dia si dia també durant 4 anys. Proveu de mentir sobre alguna cosa durant dos dies, veureu que us costa. Veureu com al final caureu. Ell no. Ell i Pedro J. fins al final amb l’àcid bòric i ETA a l’11 M. Només les eleccions del 2008 que van tornar a ratificar a Zapatero el van fer callar un xic. Només un xic.

Jiménez Losantos morirà matant. Utilitzant el verí de la paraula. Mantenint la tensió a través de les ones, els blocs o la televisió. Losantos és molt Losantos i marxarà amb Pedro J. Ramírez i amb Esperanza Aguirre allà on el portin. No patim per ell. Des de allà tornarà a revifar la Espanya esquizofrènica. Les dos Espanyes. Tornarem a l’Espanya en blanc i negre. Tornarem a pensar que la Guerra Civil torna a esclatar avui mateix. Tornaran, no ho dubteu, els matins cara al sol.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Resum de la Setmana (Santa)

M'ha agradat: Amsterdam
No m'ha agradat: Tornar a Barcelona

M'ha agradat: La concepció que tenen de la bici els holandesos...
No m'ha agradat: La concepció que tenim nosaltres de les bicis.


M'ha agradat: La concepció que tenen de l'aigua els holandesos...
No m'ha agradat: La concepció que tenim nosaltres de l'aigua.

M'ha agradat: Veure com Europa flipa veien en Barça
No m'ha agradat: Despertar-me i veure a l'esmorzar de l'hotel un nen vestit del Chelsea...

M'ha agradat: El 4 a 0 del Barça.
No m'ha agradat: El 0 a 0 del Palamós.

M'ha agradat: Pensar que tornarà el Ras i Curt.
No m'ha agradat: Pensar que tornaré a tenir uns horaris estressants.

M'ha agradat: No haver de veure més la Lorena i alguns professors...
No m'ha agradat: Saber que apareixeran professors que odiaré.

Cosetes dels hotels

Feia temps que no anava d'hotels i realment vagis on vagis del món et trobes amb coses dins aquests petits recintes que diferencien el primer món del nostre:

El terra té moqueta? Per què a per tot el món hi ha moqueta al terra?

El típic motor que sona tota la nit: No poden parar-lo? Serveix d'algo aquest motor?

La tauleta per escriure: Realment algú encara escriu cartes o postals?

Els waters: Per què a cada país són diferents? A Holanda per exemple tenen una forma que fa que les aigues menors o majors es quedin allà a l'espera que caigui l'aigua...a EE.UU i ha un litro d'aigua esperant el teu regal...

Les persianes: Per què no tenen persianes a la resta del món!!?? Alguns hotels no tenen ni cortines!!


La calor: Brutal la calor dels hotels!! I com abriguen els llençols que foten!!

Els esmorzars: Cullons com esmorzen a la resta del món...!!

Les televisions: Per què hi ha televisió però et donen la habitació que no té comandament a distància!!??


P.D: Si algú s'ha trobat amb més coses dins un hotel que m'ho faci saber...Són així els hotels d'Espanya??

INjusticia espanyola

El tiu que va agredir a José Luis Moreno ja està en llibertat. La justicia espanyola...mola!

P.D.: Afegir a aquesta frase el cas Mari Luz i les mil i una coses que ni tan sols sabem...

diumenge, 12 d’abril del 2009

Nova cançó d'Oasis

Els fans d'Oasis, entre els que m'hi trobo jo i una quants amics, estan d'enhorabona. Pel que sembla el grup de Manchester segueix exprimint el seu talent i en un concert fa ben poquet a Taipei, la capital de Taiwan, Noel Gallagher va oferir als assistents una nova cançó que ell mateix va intepretar en solitari.

La nova cançó va ser gravada per un fan que la va penjar al youtube. Té ja 41453 visites. De moment encara no se sap el nom, ni gairebé la lletra, de la cançó que ja comença a discutir-se en els
forums dels fans d'Oasis però el que no es discuteix és que els germans Gallagher tenen corda per estona, tot i que alguns s'entesten a dir que sempre fan les mateixes cançons...ja se sap, al món hi ha gent que es dedica a viure la vida i d'altres que es dediquen a veure com la viuen els demés i criticar-los.

Us deixo aquí el tros de cançó que hi ha penjada al youtube...sé que alguns l'escoltareu.



Faules actuals

Fa temps les històries entre animals, les faules, s'anaven passant de boca en boca. A prop de la llar de foc. Ara però no tenim llar de foc, ni temps per explicar el que fan uns animals amb personalitat humana. No tenim temps per parar-nos a pensar en la moralita (moraleja) del final de cada comte.

Actualment les històries s'expliquen de manera diferent, molt diferent. Però per sort els animals encara hi són presents. Us deixo en aquest video el que podria ser una faula del segle XXI, una història que ens deixa unes imatges brutals del que és el dia a dia en un parc natural de sudàfrica i del que és la naturalesa en si. La història la van penjar uns turistes americans i ha estat un dels vídeos més vistos l'any 2008.


Que cadascú pensi la moralina (moraleja) per sí sol.


diumenge, 5 d’abril del 2009

Resum de la setmana

M'ha agradat: Acabar exàmens...
No m'ha agradat: ...que just acabar exàmens es foti a ploure 4 dies seguits.

M'ha agradat: veure com el Barça, sense fer un gran partit, guanyava ahir a Valladolid...
No m'ha agradat: veure com el Madrid, com sempre sense fer un gran partit, guanyava ahir a Málaga.

M'ha agradat: Que un grande com en Lluís Capdevila llegeixi aquesta secció (i espero que les altres)
No m'ha agradat: que n'hi hagin cardat 6 al Palamós.

M'ha agradat: Marxar uns dies a Amsterdam...
No m'ha agradat: que hi foti la rasca que hi està fotent...

M'ha agradat: El llibre que m'estic llegint: Fiebre en las gradas de Nick Honrby
No m'ha agradat: Veure totes les reunions dels grans mandataris per acabar amb la crisi del capitalisme i que no es reuneixin per acabar amb la fam al món...

Busos amb missatge

Ultimament s'ha posat de moda utilitzar els espais publicitaris per a emtre missatges ètics. Els busos de Londres i després de bona part de les ciutats del món van ser utilitzats per anunciar la provable no existència de Déu així que invitaven als vianants a viure la vida. Rapidament les associacions religioses van contraatacar i van utilitzar la mateixa tècnica amb un missatge radicalment diferent. Evidentment no van innovar en cap sentit...

El cas és que aquesta guerra absurda de posar missatges als busos ha arribat a internet. Com tot. Ara l'internauta pot posar a un bus el que vulgui. Gràcies a aquesta pàgina podrem posar el missatge que vulguem a sobre un autobus i així satisfer les nostres passions megalòmenes. El procediment és senzill: Cal posar un missatge utilitzant els tres renglons que veiem sota la fotografia del bus. Clicar Generate i llestos.

Una pàgina curiosa que deixa de tenir gràcia al cap d'uns quants missatges però té gràcia i és diferent. I tenir gràcia i ser diferent en aquest món mereix com a mínim la nostra atenció.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Está pintado así y así!!!

"Pero esto es una mierda! Pero si está pintado así y así (gest de petites pinzellades)!" aquestes van ser les paraules i els gestos d'una de les visitants només entrar l'exposició Joaquím Mir. Antològica 1973-1940. Davant d'aquesta frase la meva mare i jo vam mirar-nos amb una cara de incredulitat. No podia ser.

L'exposició que es pot anar a veure al Caixa Forum relata la vida del pintor impressionista català des dels seus inicis amb la Colla del Safrà fins al final dels seus dies a Vilanova i la Geltrú.

En la mostra es pot veure l'evolució del pintor i les diferents etapes dividides per sales, tot i que la meva mare i jo no perdem de vista la curiosa dona que ens ha fet canviar les cares només entrar a la exposició. La dona s'acosta perillosament als quadres. Molt perillosament. I ho fa a totes i cadascuna de les habitacions de la mostra on cada estancia representa una etapa del pintor i es pot anar veien la seva evolució des de un estil més modernista fins a un estil ja més impressionista. Evolució que en part ve marcada pels seus canvis de residència on Mallorca sembla el seu punt àlgid a jutjar per l'exposició. Com tots els impressionistes Mir utilitza de forma màgica els colors i fa el que feien tots, aquella obsessió que tenien per pintar les mateixes coses segons l'hora del dia. Un clàssic.


La dona s'acosta en excés. No para de moure's. I parla. Comenta els quadres. Se'ls mira. Però no pot ser una experta -diem la meva mare i jo- el primer comentari l'ha delatat. Descobrim al final que va amb un grup guiats per una noia. Són d'un centre per esquizofrènics o alguna cosa així. Desvetllem al final la incognita que ens tenia preocupats a la meva mare i a mi. Respirem tranquils. No ha passat res a cap quadre. A per cert, l'exposició bé. La podeu anar a veure fins al 26 d'abril i és totalment gratuïta.

España antes roja que rota!

En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO.

Així anunciava, Francisco Franco, tal dia com avui de fa 70 anys el final d’una guerra civil espanyola que seria el preludi d’una guerra mundial que esclataria uns quants mesos més tard.

Aquella guerra, com totes, va comportar l’aparició de vencedors i vençuts. De alabats i senyalats. Tot i que ja feia temps que es parlava de les dos Espanyas, la dels rojos i la dels altres, la realitat era que n’hi havia més de dos. El desenllaç de la guerra, la postguerra, i evidentment els 40 anys de franquisme que no van deixar aixecar al cap ni als vençuts ni als fills dels vençuts; van acabar per simplificar Espanya en dos. Segurament per allò que la guerra ho simplifica tot.

Tot i que semblava una simplificació de l’Estat espanyol 70 anys després las dos Espanyes estan més vives que mai. No hi ha prova més clara que veure el mapa electoral després d’unes eleccions generals. Una Espanya en blau i una Espanya en vermell. Tot i que la transició va confirmar allò que tothom sabia, que els nacionalismes perifèrics no tenien la força per independitzar-se, també va confirmar que tant Euskadi com Catalunya serien claus per a una estabilitat de la democràcia. Ara podem afirmar que aquests anys han estat un petit parèntesi i que els nacionalismes perifèrics, no l’espanyol, tornaran a passar gana.

Dos colors dominen per fi, Espanya. El vermell i el blau. Precisament el que ells volien. El primer pas va ser l’arribada dels socialistes al poder a Catalunya i precisament avui s’ha firmat el pacte entre PP i PSOE per confirmar que Patxi López serà el pròxim Lehendakari durant 4 anys amb l’ajut d’una Llei de Partits nascuda per això, fer fora els nacionalismes a Euskadi.

Enrera queda l’oblit que PP i PSOE no es puguin veure, queden enrera les diferències a la hora d’articular l’estat, les diferencies a la hora d’entendre el paper de l’Església. Enrera queda el paper que han tingut partits com CiU o PNV alhora d’articular l’estat espanyol. Tot queda enrera i no es té memòria. Tot sigui per el poder. I setanta anys després de que s’enfrontessin aquelles diferents Espanyes es confirma la vella i rància frase de: España, antes roja que rota.