España antes roja que rota!

En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejercito rojo han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO.

Així anunciava, Francisco Franco, tal dia com avui de fa 70 anys el final d’una guerra civil espanyola que seria el preludi d’una guerra mundial que esclataria uns quants mesos més tard.

Aquella guerra, com totes, va comportar l’aparició de vencedors i vençuts. De alabats i senyalats. Tot i que ja feia temps que es parlava de les dos Espanyas, la dels rojos i la dels altres, la realitat era que n’hi havia més de dos. El desenllaç de la guerra, la postguerra, i evidentment els 40 anys de franquisme que no van deixar aixecar al cap ni als vençuts ni als fills dels vençuts; van acabar per simplificar Espanya en dos. Segurament per allò que la guerra ho simplifica tot.

Tot i que semblava una simplificació de l’Estat espanyol 70 anys després las dos Espanyes estan més vives que mai. No hi ha prova més clara que veure el mapa electoral després d’unes eleccions generals. Una Espanya en blau i una Espanya en vermell. Tot i que la transició va confirmar allò que tothom sabia, que els nacionalismes perifèrics no tenien la força per independitzar-se, també va confirmar que tant Euskadi com Catalunya serien claus per a una estabilitat de la democràcia. Ara podem afirmar que aquests anys han estat un petit parèntesi i que els nacionalismes perifèrics, no l’espanyol, tornaran a passar gana.

Dos colors dominen per fi, Espanya. El vermell i el blau. Precisament el que ells volien. El primer pas va ser l’arribada dels socialistes al poder a Catalunya i precisament avui s’ha firmat el pacte entre PP i PSOE per confirmar que Patxi López serà el pròxim Lehendakari durant 4 anys amb l’ajut d’una Llei de Partits nascuda per això, fer fora els nacionalismes a Euskadi.

Enrera queda l’oblit que PP i PSOE no es puguin veure, queden enrera les diferències a la hora d’articular l’estat, les diferencies a la hora d’entendre el paper de l’Església. Enrera queda el paper que han tingut partits com CiU o PNV alhora d’articular l’estat espanyol. Tot queda enrera i no es té memòria. Tot sigui per el poder. I setanta anys després de que s’enfrontessin aquelles diferents Espanyes es confirma la vella i rància frase de: España, antes roja que rota.