Un País (de postal)

Una de les “grandeses” de ser estudiant de la facultat de Comunicació de la Pompeu és que ara pots disfrutar del diari El País de forma gratuïta. I això, tenir el diari El País sota el braç, juntament amb uns pantalons cars i estripats, veure pelis japoneses als Verdi i menjar libanès et converteix gairebé en un progre barceloní. Un progre de postal.

Podent gaudir del diari del grup PRISA durant aquesta setmana he confirmat una cosa que feia anys que sospitava: els progrés (de postal) no llegeixen el diari. Sinó l’avorririen. El tirarien. El despreciarien. I ho dic per dos motius. El primer motiu pel que sospito que els progres (de postal) barcelonins no llegeixen El País és perquè si ho fessin anirien tots amb una màscara o no sortirien de casa. I és que a jutjar pel diari de PRISA, morirem tots demà mateix! Pàgines i pàgines amb gràfics, entrevistes i articles d’experts. Només de llegir El País a un li agafen tots el mals. Ara toca la grip porcina, com en el seu moment la aviar de la qual ningú ja en parla. El bombardeig i la por que posen el cos alguns mitjans com El País és d’escàndol...o de diari sensacionalista.

L’altre motiu per el qual sospito que el progre (de postal) no llegeix El País és pel tractament que se li ha donat a la visita de Carla Bruni a Espanya. Si, parlo de la visita de Carla Bruni. I és que a El País s’ha comentat una mica per sobre que ve acompanyada per un home que es diu Nicolas Sarkozy (aquest si que no és progre) que es veu que és president de la cinquena república francesa. Però això és igual. La Bruni ha tocat territori caspós i ella és la protagonista. Ella i el seu cul, és clar. Només cal veure la portada del dimarts. Els periodistes de El País, i tots en general, han perdut els papers i escriuen rius de tinta sobre un paper cada cop més i més groc.

Però això al progre (de postal) l’hi és igual. El progre (de postal) aquesta setmana té una exposició on no hi pot faltar El País sota el braç. El progre (de postal) té el Bicing, que pot conduir amb una sola mà mentre somia que pedala per Amsterdam. Té els mots encreuats i la programació de tele. I espera amb ansietat el dissabte on el Babèlia li obrirà els ulls i la ment. Uns ulls i una ment que estaran enfosquits el cap de setmana per l’ambient de Razzmatazz. I amb una música d’un grup que el món no arribarà a conèixer mai, els cubates a 10 euros i drogues fins el cul (pagades pel papa) la seva cara s’anirà posant com el paper de El País. Un paper cada cop més i més groc.