69 anys del naixement de Lennon

Tal dia com avui de l'any 1940 naixia a Liverpool John Lennon.
Ja sé que a la meitat de vosaltres us importa una puta merda. Però a l'altre meitat potser no.

Raons per no creure en la democràcia (VI)

Tortures o què li faries a la persona que més odies

Sempre s'ha de parlar una mica de tot així que avui amb alguns companys de classe hem parlat, d'un tema tant suggerent com és, la tortura. El tema ha donat molt de joc i, evidentment, han sortit els grans clàssics. La famosa tortura xina de la gota al cap, empalar a una persona, la piramide que t'esgarrava l'annus o la figa i evidentment, la foguera. Tots ells comentats de sobra.

Intrigat m'he informat sobre el tema i cal dir que la cultura xina, els romans (Jesús ens podria explicar quatre coses), els espanyols o l'imperi britànic són grans exemples de imaginació quan es tracta de torturar i allargar el camí cap a la mort. La veritat és que després d'un breu repàs sobre l'apassionant món de la tortura no m'he atrevit a fer un ranking. En poso però unes quantes:


5. El cep xinès

Era un instrument de tortura d'origen xinès, consistent en una caixa, generalment de fusta, on es col·locaven els peus de la víctima, els quals eren, a través d'una maneta i utilitzant els principis bàsics de la premsa i el cargol, premuts pel botxí. El dolor de la víctima era gradual, començant per una lleugera pressió al peu fins a convertir-se en un dolor insuportable acompanyat de la trituració dels ossos del peu.

4. La pera
Amb la tortura de la Pera marxem cap Europa. Era un càstig que consistia en introduir per l'anus o la vagina (parts bastant donades a la tortura) depenguent de si eren home o dona, un objecte amb forma de pera. Es girava una manivella que anava obrint l'objecte al teu interior causant un dolor insoportable. Cal afegir que a part d'això la pera tenia a la punta unes punxes que es clavaven al teu interior.

3. La doncella de ferro:


L'Edat Mitjana ha estat una de les èpoques on més s'ha despreciat els drets humans. De fet la paraula drets podriem dir que no va sortir mai de la boca de ningú. La doncella de ferro es tractava d'un sarcofag amb l'interior ple de punxes, estratègicament col·locades per no causar la mort. Les seves punxes afilades es clavaven a les parts més toves del cos però no als punts vitals així que el patiment i la agonia es feien llaaaaargs.

Nota de l'autor: la doncella de ferro a part de foradar parts com hombros o abdomen foradava els ulls.

2. Disparar un canó

Aquesta m'ha agradat. Senzilla però eficaç. Típica pràctica de l'exèrcit britànic. Per què complicar-se? Es lligava al condemnat a la boca del canó i a continuació es disparava. Sensacional!

1. Execució mitjançant un cavall

Els xinesos com hem dit són grans experts en la matèria. Es veu que s'ha trobat un grabat que data d'entre el 25 aC i el 100 aC. En ell es veu com uns eunucs es disposen a executar una dona per traició sexual ni més ni menys que a l'Emperador. Que en què consistia la execució? En que un caball la violava. La dona evidentment moria de les hemorragies i lesions internes.

En fi estimat lector, ja pots anar pensant la persona a la que li aplicaries alguna d'aquestes 5 tortures...si és que no ho has fet ja...

Nota de l'autor: És possible que hi hagi més post sobre el tema...

Tecnologia Política

Aquesta setmana en motiu del debat de política general del Parlament de Catalunya hem assistit a un parell de casos on els polítics han pixat fora de test. Curiosament aquestes pixades han tingut a veure amb els telèfons mòvils.

El primer va ser el diari Público que enxampava a Joan Bosch (ICV) rebent un sms de Joan Saura, conseller d'Interior i Participació Ciutadana, dient que el discurs de Montilla era "un tostón!". El segon cas el va protagonitzar Daniel Sirera qualificant de "partit de merda" al PP. El seu propi partit. Sirera ja s'ha queixat de l'enorme "vigilància" a la que estan sotmesos i planteja denunciar al diari Avui que és qui el va enxampar.

Més enllà de si és ètic o no mirar els sms dels altres. O del debat de si els polítics haurien d'estar treballant al Parlament i no dedicant-se a escriure missatges; m'ha vingut al cap una altre pregunta. Estan preparats els nostres polítics en qüestions tecnològiques?

Davant la ja demostrada poca preparació política dels nostres representants, aquests dos casos dels últims dies ens demostren que els polítics no són conscients de fins on arriba la tecnologia. Cap diputat es va plantejar que les càmeras de fotografia actuals poden arribar a unes distàncies inimaginables? Es veu que no.

Al contrari del que deuen pensar alguns polítics, l'avenç ràpid de noves formes de comunicació pot acostar al polític al votant. El pot mostrar més proper i pot informar del seu dia a dia i per tant, mostrar el seu treball a la població; que és qui al final decideix si aquell polític és vàlid o no. Internet, com amb casi tot, pot tenir un paper clau.

Són pocs els polítics que s'han plantejat això. Raül Romeva i Ernest Benach precisament han estat premiats aquesta setmana pels seus blocs. Dins aquests dos polítics hi podriem posar a Miquel Iceta, que abusa una mica i fa infumable el seu diari; però en tot cas són pocs els polítics que utilitzen directament aquesta eïna per posar-se en contacte amb la població. A més, alguns blocs estan escrits no directament pels polítics sinó per alguns dels seus assalariats. Com el de Hereu, que ja ha tancat.

Com sempre la societat va a un ritme i els polítics a un altre. I així anem. Us imagineu a Montilla, Zapatero o Rajoy explicant el seu dia a Facebook o Twiter? Jo, no!

Look at això!

Hi ha dues maneras de passar una tarda lliure: fent coses o morir al sofà. La majoria de la gent, entre elles algun company de pis, escull la segona. Jo sóc dels de la primera opció. Així que he mirat l'agenda del diari i he anat a la Llibreria Catalonia, on l'Albert Elfa i l'Anna Garcia han presentat aquesta tarda Look at això!. Aquesta obra pretén mostrar al lector català una visió més propera del que són els Estats Units.

El matrimoni, que ha comptat amb la presència a l'acte de Joan Carles Peris o Jaume Roure (els dos, periodistes de TV3), s'ha partit l'autoria del llibre on la primera part, escrita per Anna Garcia, parla de la quotidianitat americana. Del dia a dia dels habitants d'aquest enorme país que passa pel sistema educatiu, la complicada sanitat, el menjar i les relacions d'amistat. La segona part l'escriu Albert Elfa i parla més de la vessant política i l'institucional. I és que Elfa va ser corresponsal de TV3 al país desde "l'huracà Katrina fins a l'huracà Obama", així ho ha definit el periodista, que va deixar els Estats Units amb l'arribada de Barack Obama.

A aquesta estada del matrimoni als Estats Units cal tenir en compte als dos fills de la parella que segons els autors no va fer res més que ajudar en la integració d'aquesta familia catalana. "El fet de tenir dos nens va fer que, sobretot jo, visqués més el dia a dia americà. El fet de anar a portar-los a l'escola, al parc o als hospitals ens va apropar més ràpidament a la realitat americana del que ho hauriem fet sense els nens" ha explicat Anna Garcia, que recomana de forma enèrgica viure-hi als i els Estats Units amb els fills.

Una cinquantena de persones han assistit a aquestes explicacions de la parella que deixa enrera no només uns quants anys de la seva vida sinó molts amics. "Els millors amics que tenim allà són una parella que són jueus" curiosament, el proper destí de la família Elfa és Jerusalem. Un altre país, un altre cultura que segur servirà perquè aparegui un altre llibre d'aquí uns anys, potser ja, escrit pels seus dos fills.

Resultats de l'enquesta

Cine de Barrio i el Show de Xuxa (Susa pels castellans) és el que més ha marcat als visitants d'aquest bloc. És el més cutre que han vist i patit en el que va de vida i espero que no hagin de patir programes d'aquest nivell. Per sort s'ha inventat internet que permet parar la tele i tenir una oferta espectacular.

Cal dir que cine de Barrio dona molt de joc. Amb Carmen Sevilla o José Luis Parada ambdós perdent la dignitat amb els seus viatges al passat (si és que algun dia van marxar d'allà) tot ben amanitzat per un pianista regalimant oli a cada tecla que toca. La veritat és que és espectacular. Pel·lícules com Sor Citroen o les de Paco Martínez Soria no poden morir en l'oblit.

Com tampco pot caure en l'oblit la Xuxa i dic ella i no el seu programa. La brasilenya va contentar a més d'un nen (i algun no tant nen) desde el meravellós, i mai prou estimat canal Tele 5. Jardí de la flor i nata més casposa del nostre fabulós estat veí.

La resta, programes cutres igual, com Murcia què hermosa eres o Noche de fiesta o Megatrix es queden amb un punt cada un. No podien quedar amb zero vots...

Tot es posa al seu lloc

La crisi no només porta males noticies. Aquesta setmana, en concret avui, el diari Avui ha anunciat que en el procés de fusió de diferents caixes catalanes el nom de Caixa Catalunya desapareixerà.

Això us pot semblar una mala noticia. Fins i tot us pot deixar indiferent. A mi en canvi m'alegra el dia. Jo odio la Caixa Catalunya. I aquest cop no és un odi irracional sinó totalment fonamentat. Li tinc un odi profund perquè és la màxima expressió del vull però no puc. Del sempre tindré algú per davant meu. En definitiva, l'expressió del fracàs.

Jo sempre faig la mateixa comparació. Caixa Catalunya és com l'Espanyol (sempre hi haurà el Barça) com la Pepsi (Coca-Cola per la vena!) o com la Sant Miguel (a anys llum de l'Estrella).

Doncs això que Caixa Catalunya desapareixerà, més ben dit, es fusionarà. Una acció que diu molt del seu carisma i la seva gestió. Una fusió que en definitiva em dona la raó en el que sempre he dit. I per tant, estic content. I és que al final tot, tot es posa al seu lloc...