Posem que parlo de Madrid

Madrid serà més maca o menys. T’agradarà més o menys. Hi hauràs esta o no. Tindrà segons quina gent o segons quina altra. Manarà segons quin partit o segons quin altre. Tindran els seus costums o altres. Menjaran mixtos en comptes de bikinis. O “manchados” en comptes de tallats. El que no se li pot negar a la capital d’Espanya és que dona les suficients experiències i vivències per ser protagonista i escenari de magnífiques cançons.

L’altre dia pensàvem cançons sobre Madrid i aquests dies el meu cervell ha anat treien cançons sobre la ciutat quan no el feia treballar (que són forces hores ) hi n’han anat sortint unes quantes. Així que l’enquesta pels pròxims dies serà la de votar la millor cançó sobre la capital del Reino de Espanya. Us deixo una petita llista de les cançons que se m’han acudit i el link per escoltar-les:

Pongamos que hablo de Madrid de Joaquin Sabina (…donde las estrellas se olvidan de salir…)

Madrid de Pereza (estoy loco por tí…eres mi rincón favorito de Madrid)

Te dejo Madrid de Shakira (Tus rutinas de piel y tus ganas de huir)

Arde Madrid de Mikel Erentxun (No somos cheques al portador)

Aquí no hay playa de Los Refrescos (vaya, vaya!)

Estrella Polar de Pereza (con los pies fríos no se piensa bien)

Yo me bajo en Atocha de Joaquín Sabina (…a mitad de camino entre el infierno y el cielo…)

P.D.: Segur que me’n deixo.
P.D2: Voteu que us sentireu millor. És la festa de la democràcia…
P.D3: Si a algú li apassiona el tema pot visitar aquest bloc

Que foooort!!

Tot i que l'escurçó negre o el Principe de Bel Air semblen tenir admiradors entre la gent que visita aquest bloc qui arrassa és de llarg Els Joves.

Per més pisos d'estudiants que hagueu visitat, o fins i tot viscut, el pis d'en Rick, en Vyv, en Neil i en Mike se'n porta la palma. Desde una rata que parla, a una bici dins la banyera a travessar les parets amb un cop de cap a trobar-se els Madness a una habitació...el surrealisme a la màxima expressió. Un quadre d'en Dalí portat a la petita pantalla.

Tot i que va ser curta (només va durar dues temporades) la sèrie de la casa victoriana londinenca més famosa del món ha arrelat fort entre una generació de gent entre les que m'incloc.

Que foooort!!!

El futbol i la llibertat de premsa

Per la gent que encara cregui que el futbol és només un esport sortint de l'exposició de Mariona Giner pot passar-se per la sala 4 del Palau Robert. Allà, fins al 22 de març hi trobarà una mostra clara que aquest esport ja no és només 22 homes corrent darrera una pilota.

Barrejada amb cançons a Maradona, càntics d'aficionats i sons futbolístics en general mostra imatges cedides per France Press a Reporters Sense Fronteres on hi podem veure desde el patiment a la alegria. Desde Zidane a un nen palestí jugant sol davant el mur que aïlla Gaza.

Aquesta exposició pretén ajudar a conscienciar al món sobre la llibertat de premsa al món, una llibertat que segons els organitzadors és la pedra angular d'una democràcia. Tot i això és en aquest món, el del futbol, en el que hi ha menys llibertats per deixar treballar a la prensa (llegir el post: Frijoles muérete!)


En resum, 35 fotografies que mostren la passió amb la que la gent viu aquest esport arreu del món. El que provoca. La alegria que genera. Una exposició fàcil, senzilla. Però el futbol ja és això: fer-ho fàcil és el més difícil.

Retrat d'una família

La comunitat gitana sempre ha estat desconeguda per nosaltres. Sovint nòmada, i per tant volàtil i invisible, els gitanos han estat víctimes de la marginació i d'idees estereotipades per part de la societat.

L'exposició "Retrat d'una família" pretén justament això, trencar amb els estereotips sobre aquesta comunitat i acostar-los una mica a nosaltres a través de la imatge. Fer veure'ns que també són persones gràcies de la fotografia. I el cert és que ho aconsegueix ja que la fotògrafa Mariona Giner barreja la misèria i la marginació per la que passen molts membres d'aquesta ètnia amb l'alegria, el ball i la festa tan característiques d'aquesta comunitat.

A través d'un conjunt d'imatges, l'autora fotoperiodista experta en estereotips ha retratat el dia a dia de families gitanes, a Catalunya, Sevilla i a Anglaterra. Giner, fotògrafa catalana i llicenciada en Belles Arts sempre ha tingut fascinació per trencar els prejudicis que té la societat sobre les minories i ja amb anterioritat del 2002 al 2004 havia treballat amb prostitutes de Catalunya i València i fruit d'aquest treball en va sortir l'exposició Públic/privat, allò que el client no veurà mai.

L'exposició, que és totalment gratuïta, es pot veure al Palau Robert de Barcelona fins al 13 d'Abril.

Iceta: “La nova Llei d’Educació pretén ser una llei de consens”

La futura Llei d’Educació i el conflicte lingüístic van centrar la intervenció d’Iceta davant els alumnes de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. El portaveu del PSC va afirmar que la futura Llei de Educació està prevista pel mes de maig perquè es pugui aplicar el pròxim curs. Tot i això, el fet que vulgui ser una llei de consens i de llarg termini és una dificultat.

Iceta va tractar amb profunditat la futura Llei d’Educació en la seva visita a la nova facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Sobre aquest aspecte va justificar el retard de l’aprovació de la llei perquè pretén ser “una llei de consens” que tingui l’aprovació tant dels partits del Govern com de la oposició per tal que es mantingui tot i l’alternança al poder i sigui, per tant, una llei pensada a llarg termini.

L’objectiu per tant, és que tant els tres partits del Govern com el principal grup de l’oposició, CiU, votin a favor. Sembla que ICV, que és part del tripartit, no hi està del tot a favor i presentarà “20 esmenes més o menys” segons Iceta.

Pel portaveu de PSC la llei presenta 4 temes que provoquen un estancament en l’aprovació de la llei. El primer és la laïcitat de les escoles: algunes concertades no ho són per tant el debat estaria en si hi ha d’haver algun tipus de condicionament sobre les escoles concertades en aquest sentit. El segon punt a tractar seria la educació diferenciada i per tant evitar així la separació d’alumnes per motius de gènere o procedència. La coexistència entre la pública i la concertada seria el tercer punt conflictiu de la llei. L’últim punt que provoca controvèrsia, segons Iceta, és la integració de la immigració ja que fins al moment és la escola pública la que està absorbint tot aquest col•lectiu mentre hi ha escoles concertades que tenen el dret d’escollir els seus alumnes. Tot i les dificultats confia en que s’aprovi el maig per poder aplicar-la el curs vinent.

Sobre el tema de la llengua el dirigent socialista va afirmar que “Catalunya no té cap problema amb el bilingüisme" sinó que l’únic problema existent en aquest sentit era “amb el català i la forma amb de vendre’l”. Tot i això no creu que s’hagi d’adoptar una posició d’imposició de la llengua sinó que va voler defensar un camí de seducció i pragmatisme per així “fomentar i promocionar el català de cara a la nova gent que s’incorpora al nostre país”. Iceta també es va referir a la possible aplicació d’una tercera hora de castellà a les escoles catalanes i va afirmar que “no es coneix millor una llengua fent més hores de classe, sinó convivim amb ella”.

Iceta va repassar diferents temes davant els alumnes de Periodisme. Entre ells va afirmar que preferia un ministeri com el d'Igualtat, l'autèntica patata calenta de la legislatura, que no pas ministeris més còmodes. El portaveu de PSC però no es va mullar davant preguntes com la venda d’armes per part d’Espanya a Israel; si que ho va fer davant la pregunta de si la homosexualitat encara era un tema tabú en el món de la política Iceta va recomanar fer-ho públic tot i que “cadascú és lliure per decidir si fer-ho o no”

Què? Qui? Com?

Al llarg de la vida acadèmica d'una persona, un es va trobant amb persones noves, experiències, coneixements i alguns professors. Són aquests els que realment et motiven a seguir una carrera i, al cap i a la fi també són ells els que et guien a l'hora d'escollir-la.

En la meva (massa dilatada) experiència acadèmica m'he trobat de tot. Desde professors amb carisma fins a professors espanta ocells. Desde professors que són capaços de convertir el tema més insignificant amb el més interessant del món i mestres que amb un tema interessantíssim no són capaços de cridar l'atenció de l'alumne.

Tot i això aquest trimestre he descobert el que fins ara ha estat la màxima decepció. Aquesta decepció té noms i cognoms: Jaume Vilalta. A mi que sigui director

d'un programa de TV3 o tingui entrada al wikipedia no m'importa, no m'impressiona. No em treu la son. A mi que tingui un humor negre i provocador tampoc m'importa, no em molesta. Fins i tot m'agrada.

El que ja no puc tolerar és que un professor arribi a una classe sense cap tipus de discurs. Sense res a dir. Sense ni tan sols ganes de dir-ho. No puc tolerar que a la seva classe falti la meitat de la gent i encara sigui culpa dels alumnes. En una carrera com la nostra realment tenim moltes millors maneres de perdre el temps.

Així que per tot això i encara amb la ressaca de la nit dels Oscars el de pitjor professor de la meva vida va per a Jaume Vilalta. Pràcticament lamentable en tot.

Frijoles muérete!!

Portem un mes. Un mes parlant amb professors, managers, caps de prensa, encarregats de material...un mes. Un mes pensant un reportatge sobre la vida de Rafa Márquez. Possibles plans, possibles preguntes, possibles localitzacions. I tot per res.

Ahir després de un mes, el mànager de Rafa Márquez se'n desnetén de nosaltres, fa la vista gorda i ens ignora. És clar, no escribim al Mundodeportivo, ni al Marca, ni enlloc. És un simple treball. El temps posa a tothom al seu lloc.

El cas és que la idea principal del reportatge era un dia a la vida de Rafa Márquez, el reportatge tenia lo seu: jugador del Barça, immigrant però amb diners...prometia. De la idea de rodar al Camp Nou, a la ciutat esportiva i a casa seva vam passar a tenir només una horeta per fer-li una entrevista i només dins el Camp Nou i esclar, refés la idea i aprofita la horeta que et donen. Total: mal de caps, projectes a la merda i molt temps perdut.

Jo de gran ja se qui no vull ser: Rafa Márquez.