Bisturí a un cop d'Estat

Sovint el món necessita mites. I molts cops també necessita que aquests mites caiguin a terra i s’esmicolin. Espanya, tot i que és un estat difícil d’explicar i vertebrar, també té els seus. El nou llibre de Cercas fa exactament això, esmicolar un dels grans mites de l’Espanya de finals de segle XX. El cop d’estat del 23-F. Un cop d’estat digne i protagonista de moltes tertúlies i converses al llarg de tot l’estat espanyol en els últims temps. Cercas, amb el que en principi havia de ser una novel•la, trenca i desmenteix aquestes converses de sobretaula, o com a mínim hi discrepa.

I és que Anatomía de un instante no és una novel•la, tot i que va néixer amb la intenció de ser-ho. Volia ser una novel•la però la realitat la va superar, no podia ser-ho. Però tampoc és un assaig. Però tampoc és una crònica. Però tampoc és un documental passat a paper. Anatomía de un instante vol fugir de qualsevol gènere, i ho aconsegueix, demostrant d’aquesta manera que el que realment és important és l’expressió lliure de l’autor i que el lector gaudeixi de la lectura, de la història, del relat. I en el seu últim llibre Cercas es dona carta blanca a si mateix. Llibertat absoluta. Tot i això l’autor no cau en la ficció, ja que en cap moment inventa res tot i que el tema donaria per molt; sinó al contrari, abandona els estils per escriure línia darrera línia el que pensa, no només del cop d’estat sinó de cada un dels seus protagonistes i dels seus precedents. I la seva opinió ve raonada després de infinitat d’investigacions en forma de vídeos, converses, llibres, diaris i moltes, moltes hores de treball, cafès, lectures i entrevistes durant gairebé tres anys.


Al cap i a la fi, Cercas torna al relat treballat. Al relat d’investigació. Al relat viscut. Torna a l’estil que el va donar a conèixer al gran públic. A l’estil que va treure de l’anonimat a aquest professor de la Universitat de Girona. En definitiva, torna a Soldados de Salamina. En aquella ocasió s’atura en el precís instant en que un milicià creua la seva mirada amb Rafael Sánchez Mazas. Ara torna a recuperar un instant per construir una història. Cercas torna a ser Cercas perquè és el que millor se li dona: ser ell mateix. I és que Cercas és molt llest. Ja sap quins temes ha de tocar. Si en el seu, fins ara, llibre estrella tractava la guerra civil espanyola, ara amb Anatomía de un instante, l’autor opera sobre una de les altres ferides obertes que tenen els espanyols. El cop d’estat del 23-F.

Com ho faria qualsevol metge, Cercas agafa el bisturí i opera sobre l’instant en que Tejero entra al Congrés dels Diputats aquella tarda de 23 de febrer de 1981. Analitza el moment de dalt a baix. El seu tractament és impecable. I no li tremola el pols. Com un bon cirurgià.

I és que amb poc menys de 500 pàgines l’autor fa quelcom que fins ara no s’havia parat a fer ningú. Observar. Analitzar l’instant en que Tejero entra al Congrés i tots els diputats es refugien sota els seients. Tots menys tres personatges. Tres dels protagonistes del llibre.Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo. Anatomía de un instante parla d’herois, aquest cop amb noms i cognoms, no pas anònims.



Un altre protagonista és la figura del Rei. L’autor ens parla d’un jove Juan Carlos inexpert. Ens parla d’un rei que com la majoria de la societat volia que Suárez abandonés el poder. Ningú volia Suárez. Tampoc el rei. Al final però va actuar correctament i juntament amb una sèrie de circumstàncies es va poder aturar el que semblava que acabaria passant, la dilapidació d’una jove democràcia.I és que tant la figura del rei com la de Suárez han estat mitificades, en part gràcies a aquell 23 de Febrer.



Cercas ho tumba tot. Ni el rei va fer un favor a la democràcia, almenys en un principi. Ni la societat era prou madura i va reaccionar com calia, segons Cercas, al contrari, va reaccionar quedant-se a casa, adormida, amb por o potser resignada. Pel que fa als polítics com hem dit abans només tres surten ben parats de l’operació: Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo, la resta no han fet sinó alimentar el cop d’estat i fer un flac favor a la democràcia conspirant amb l’ajut de la premsa, els militars i bona part dels partits polítics. Fins ara ningú s’havia atrevit a dir les coses pel seu nom. Fins ara ningú s’havia atrevit a acusar i senyalar. Potser perquè les ferides encara estan molt obertes. Però per a les ferides obertes Cercas hi té un bisturí. Un bisturí que no li fa tremolar el pols, i amb ell opera tota l’anatomia d’un estat, d’uns polítics, d’un cop d’estat i d’un instant.